Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dilluns, 25 de juny de 2012

Antoni Gaudí


                                      Un día al Parc Güell



El geni va néixer fa 160 anys, el 25 de juny de 1852.

Set de les seves invencions, dels seus somnis, de les seues genialitats són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: el 1984 el Parc Güell, el Palau Güell i la Casa Milà, i el 2005 la façana del Naixement, la cripta i l'absis de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, ​​juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.


Com seria d'excepcional la seva creativitat i segurament fora dels cànons coneguts en la seva joventut, que segons llegeix, el director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, ​​en el moment d'atorgar el títol, va dir:

 -   "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".

-   "Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà".

Els qui hem visitat, admirat i ocupat les invencions de l'arquitecte, hem sentit el  toc de la natura. No cap dubte que la seua inspiració està basada en un contacte intens amb ella i la necessitat de l'artista d'integrar la seva obra en ella.

Eusebi Güell, va ser un dels personatges que més va fer perquè l'originalitat i la força impactant del geni de Antonio Gaudí fossen conegudes. Els seus encàrrecs van ser un aparador perquè a Gaudí li ploguessen peticions de projectes de diferent signe.

Crec que amb diferència, és el Parc Güell (1900 - 1914) l'obra que en més ocasions he visitat. No detallaré, ni fare un retrat crític del monument. Sí que he de dir, que el visitant no es sent absent, la curiositat a cada pas és provocada per multitut de detalls, formes, signes, composicions ...


Em va cridar molt l'atenció, que a la megalogamatica Ciutat de les Arts i les Ciències de València, es lloés l'originalitat del "trencadís", trossos de ceràmica formant dibuixos o composicions; originalitat que no ho és tant, ja que no és altra cosa que una còpia de la tècnica que ja, el geni de Gaudí, al Parc Güell, li dóna un especial protagonisme. Originals formes orgàniques i signes que inciten a la cerca de missatges ocults.

Es compleix avui el 160 aniversari del naixement d'un personatge únic, que, com tants altres va deixar la seua empremta, empremta meravellosa, civil, sana, honrada, pacífica, respectuosa, senzilla, humil, lluny de premis, lloances i escarafalls. Per això, per aquesta mateixa senzillesa durant un temps va ser oblidat i poc valorat.

Avui, que es valora la gran obra, el monument de cost multimilionari, l'arquitecte de major minuta, és un exemple l'actitud d'un home excepcional.

Humilitat i respecte. Dues paraules,  el contingut hauria de ser lema dels personatges públics, tant polítics com de qualsevol signe. La societat necessita d'una regeneració, d'un bany de pobresa. D'un rebaix d'uns quants punts d'orgull i de "perquè m'ho mereixo".

Els actuals personatges públics haurien de "fer-se'l veure" i després prendre les medicines que els recepten. Sens dubte entre la relació de productes per a la regeneració, hauran uns laxants de poder desincrustant extra.
Serà necessari.

Antoni Gaudí, exemple de personatge allunyat de falòrnies, honors i pedestals.
 

dilluns, 18 de juny de 2012

José Saramago. Dos anys.


Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 
   
No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.
No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.
Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.


dimecres, 13 de juny de 2012

Els punyeters diners

Deia Fer López en el seu article "Excel • lència acadèmica i igualtatd'oportunitats", que actualment la competència i el reconeixement van de la mà, i diu:

"És cert que a tots ens agrada sentir que la nostra feina és reconeguda, però, reconeixement és igual a diners?. A la societat capitalista actual, Ttot sembla indicar que una cosa va de la mà de l'altra, però no ha de ser neccesàriament aixina".

En el meu comentari a l'article de Fer, li deia que no l'havia mirat des d'aquesta òptica i lamentava que ningu fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.
Jaume, en l'altre comentari a l'article, apuntava molt encertadament, que sense diners estaríem encara a les cavernes.

Crec que tots els lectors de Fer entendre el seu missatge. I el de Jaume també.

M'interessa parlar del significat dels diners en l'actualitat.

La barata de la producció dels primers temps es va anar transformant en el lliurament de pendás  en concepte de pagament, fins que van arribar els diners pròpiament dits. I segons he llegit, les primeres monedes que es coneixen, es van encunyar a Lídia l'actual Turquia al Segle VII a. C.

Més antic que el troc és l'enveja, el desitjar les pertinences de l'altre. I això sempre ha existit. A la bíblia es diu que Caín va matar a Abel per l'enveja que aquest li professava davant la bona estrella del seu germà. En fi, les desavinences entre els humans tenen l'origen en la permanent compulsió d'aquest a posseir, posseir més que el que esta davant seu.


En les últimes dècades, el exhibir davant els altres les propietats, el poder i els diners, ... la posició social, en fi, es va convertir en l'esport nacional. L'aplicació de polítiques neoliberals, van propiciar un boom econòmic que va afectar a totes les classes socials. L'adquisició d'un pis, cotxe, viatges, joies, etc., ee va posar a l'abast de qualsevol. Els bancs i caixes d'estalvi es van llançar a la finançament d'urbanitzacions, edificis urbans.

Les caixes d'estalvis, concebudes com a institucions d'estalvi i fins socials, dirigides per consellers nomenats per les institucions polítiques, institucions, al seu torn sagnaven a aquestes caixes implicant-les en obres i esdeveniments ruïnosos, i que en moltes ocasions eren a fons perdut.
Davant aquestes actituds, les de compartir, repartir, donar, perdonar, estalviar, són els valors a fomentar i inculcar.
Pel que s'ha dit anteriorment i molt més, és urgent que els joves entenguin que els diners són importants, però hi ha moltes altres que importen més.

La crisi actual, producte de la rapinya i el desmesurat afany de posseir i acumular, serà per als més grans un correctiu, però alhora ha de ser una lliçó del que no s'ha de fer, i donar-lo a conèixer als joves.

dilluns, 4 de juny de 2012

Baltasar Garzón


Vaja davant de tot la meua admiració i el meu agraïment a Baltasar Garzón per complir amb la seua obligació.

Sempre cal esperar que s’imposi la veritat i la justícia sobre la mentida i la injustícia. Però no esta clar qui va hi ha ser el bon  jutge que l'administre. Alguns confien en el seu Déu, altres en la llei natural, però en el que cada vegada creiem  menys és en la llei dels homes. I concretant,  en la imparcialitat i honradesa dels que per la seua posició estan en disposició d'administrar-la.

El ser humà, cada u, té un cervell que regeix les distintes funcions dels membres del cos, però, a més, la racionalitat, el do de raonar, a ell només se li ha donat entre tots els sers  vius. Els gens adquirits dels nostres avantpassats, junt amb els valors adquirits dels nostres pares, mestres i època en què ens desenrotllem, conformen al final un ser en cada un de nosaltres, diferent i excepcional.

Així,  en el món de la judicatura, no tinc el menor dubte, que Baltasar Garzón és un ser viu  excepcional i únic, i segur que en ell hi ha una convergència de motius, sent els principals els abans al·ludits.

Crec que no es prodiguen eixos sers, i que en la història han marcat i deixat empremta. Com tots els sers excepcionals, forma controvèrsies, que si són sanes i no compliquen el viatge, el que fan és enriquir i millorar  lleis i normes.

Durant vint-i-tres anys  en el jutjat de l'Audiència Nacional ha exercit un home, a qui la història qualificarà molt positivament. Com és habitual, en el seu temps, ara, serà considerat mes ben un destorb o si és el cas un tocaboles a què cal curtcircuitar.

Les seues actuacions, qualificades de mediàtiques i propagandístiques, han portat a situacions compromeses, inclús detencions i sentències, a la mes variada fauna criminal  dels últims anys.  Des de polítics a banquers, de narcotraficants a terroristes internacionals, de caps d'estat a policies perdonavides. A la màfia i a ETA. Inclús es va atrevir a remoure la terra on estan clamant justícia els que en cunetes i vergonyoses fosses comunes van ser covardament assassinats. 

Si algú ha seguit la trajectòria professional i cívica d'este ciutadà compromès, vora que no pot ser d'una altra manera, la seua presència  en l'Audiència Nacional, amb el poder excepcional que li concedeix i la gallardia amb què ha escomès les seues actuacions, sobreïx a qualsevol dels seus companys, a qui podríem qualificar benèvolament, de pocs valents.

Dos articles de Baltasar Garzón tinc emmarcats, un amb el titul de Sr. President, (El País, 4.03.2003) en el que en carta oberta es dirigia al president Aznar arran del seu actiu suport a la invasió d'Iraq, deia

“He comprovat com una vegada més s'imposa la llei no escrita de la submissió acrítica dels diputats del Grup Popular i, com alguns, en forma desafortunada, insultaven els actors que dignament discrepaven en silenci des de la tribuna, o llançaven improperis a l'oposició per la seua discrepància democràtica, i, sobretot, com adulaven amb el somriure i l'aplaudiment al seu líder, és a dir, a vosté; i he sentit por, un por fred, físic, palpable i dens com l'asfalt; però també he constatat com algun d'ells, a l'aplaudir i al somriure, es removia en el seu escó, sens dubte pensant en la vergonya que hauria de passar quan, a l'arribar a sa casa, haguera de mirar els seus fills, als seus pares, a la seua esposa o al seu marit i explicar-los l'inexplicable. A estos últims em dirigisc, demanant-los que expressen el que senten i que actuen en conseqüència”.

I seguia…

“Mire, senyor Aznar, el dia 15 de febrer del 2003 vaig sentir un orgull que difícilment podrà entendre. Els meus fills i la meua dona van estar amb mi en la manifestació, braç a braç, cridant a favor de la pau. Al veure les seues cares i la seua decisió, com la de tants milers i milions de persones, i ells m'han reconfortat com a pare i com a ciutadà i m'han transmés la força que necessitava per a seguir”.

L'altre es titulava Temps de canalles, (El País, 28.02.2004), i entre altres, deia:

“Enfront de les atrocitats i injustícies massives que recorren el món fa ja temps que la indiferència no és una opció, i desentendre's d'ells, una aberració inacceptable.”

“Tot açò no és problema dels estudiosos. És problema nostre i hem d'aconseguir que la societat deixe d'estar endormiscada i sotmesa per voluntats externes a una espècie de lliscament sense rumb i sense mur de contenció. I que es preocupe per qüestions rellevants com el tipus d'educació dels fills, la restricció de llibertats, el control dels mitjans de comunicació oficials, la manipulació induïda dels ciutadans; la utilització partidista del terrorisme, la baixa qualitat i eficàcia de la justícia, entre altres”.

“Jo propose un lema electoral per a tots els partits polítics concurrents a les pròximes eleccions espanyoles: "no esmenten els ciutadans"; "no prometen allò que no compliran"; "no juguen amb la necessitat i l'esperança de la gent" subhastant els seus sentiments i legítimes aspiracions; "no s'insulten, treballen i no es venguen pel plat de llentilles del poder, del que només són usuaris transitoris”.

Garzón, com el jutge Falcone i el jutge Borsellino,  amb la màfia, s'ha enfrontat a molts poderosos, i no és rar que estiga  en el punt de mira, tant de físic com professional.  La retirada de la protecció ens ha de fer reflexionar fins on arriba l'animadversió que este home ha aconseguit guanyar-se.

Si cap sector s'ha alliberat del seu jutjat, si tots els àmbits han anat investigats, si per ordenar la gravació de les conversacions entre detingut criminal i advocat escondebotines, ha sigut separat del seu jutjat pels seus “valents” propis  companys, amb juís vergonyosos i arguments covards, que podem esperar d'ara en avant que faça algun jutge?. Dubte que quedi algun a què se li pugi qualificar valent, imparcial i just.

Cada dia, cada notícia és un presumpte delicte nou, CAM, BANKIA, Divar, i en coneixement davant de l'opinió pública. El saqueig bancari, la corrupció política, la corrupció judicial, un cúmul de delictes contra el comú de la gent d'este país.

On està  el jutge, el fiscal, la justícia? On han anat a parar?.

“Manem a Garzón a fregir espàrrecs i ja podem delinquir tranquils”.





                                   Video “Escuchando al Juez Garzón”