Enguany celebre els 10 anys de la meua entrada en el selecte circul, dels quals no se sap perquè, estem afectats d'una malaltia neurodegenerativa, invalidant i incurable.
La Malaltia de Parkinson afecta entre l'1 i l'1,5% de la població. Abans dels quaranta anys, la EP encara que excepcional, va en augment. La incidència d'aquesta malaltia comença a augmentar a partir dels cinquanta anys
Aquell 5 de desembre de 2005, després de dos angoixants mesos de proves i anàlisis, vaig rebre la sentència, després d'examinades les proves i escoltada la meua declaració.
La sentència podria haver sigut, pena de mort, cadena perpètua o 10 anys i un dia. La naturalesa constituïda en jurat, benèvola amb mi, va decidir que era mereixedor de la cadena perpetua.
Des d'aquell dia, porte encadenada a la meua cama esquerra la bola de reu, la qual potencia la lentitud, la paràlisi, o una aparent indecisió tremolosa en qualsevol dels meus actes.
Mirant arrere, em detinc en cadascun dels canvis que s'han produït des de llavors. La bolcada que ha donat la meua anterior afable i rutinària vida.
Són tals els canvis que, pense jo, si no fora per la meua acceptació des del primer moment, avui psicològicament estaria enfonsat.
La meua curiositat i interès per conèixer a uns altres amb la meua mateixa malaltia, com la vivien, com la rebutjaven, com confien en el descobriment de la vacuna ... conèixer que símptomes sentia cadascun d'ells. Sí, eixa curiositat i conviure amb alguns d'ells em van donar exemple de com hauria de portar la meua vida. Desgraciadament, un no és el què dirigeix el vaixell de la vida, l'onatge, les tempestes ...... els imponderables, a voltes, desvien el rumb.
La situació pot superar a la marinería, als familiars, als amics, a tots aquells que no comprenen el nostre comportament, el qual sens dubte canvia, siga per voluntat pròpia o per efectes secundaris de la medicació. Es perden, abandonen o trenquen.
I et veus celebrant, al costat d'uns altres, amb semblants símptomes i problemes quevels teus, l'aniversari de James Parkinson, neuròleg britànic que en 1817 va descobrir el que en aquell temps va nomenar paràlisi agitant i que avui coneixem com a malaltia de Parkinson. Y celebrant, tambe, la declaracio per l'Organització Mundial de la Salut, del'11 d'abril, com a Dia Mundial del Párkinson.
«En el Dia Mundial de l'Aigua, comprometem-nos a crear les polítiques
necessàries per a garantir que l'aigua i l'energia sostenibles estiguen a
l'abast de tots, i no solament d'uns pocs.»
Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon.
Riu sant Domenec
Sense tenir en compte els mesos o anys internacionals o mundials, he vist que les Nacions Unides té establits fins a 132
“Dies Mundials de ….”
És tal la relació de dies dedicats, tal és la saturació, que passen
inadvertits, i fins i tot alguns no passen de la mera declaració en el seu
moment i s'oblida després, perquè, i que fer.
Cada dia, durant 35 anys de la meua vida, des dels 18 als 54 anys, vaig estar
en contacte amb l'aigua. La meua visió de la mateixa és per tant molt diferent
als altres. No entenc la vida sense aqueix ben natural.
El dia 22 de març, com cada any, se celebra el Dia Mundial de l'Aigua, i la
seua pretensió és la de cridar l'atenció sobre la importància de l'aigua i la
defensa de la gestió sostenible dels recursos de l'aigua dolça.
Diposit Europa - Benissa
El lema per al 22 de març de 2015 és “Desenvolupament i Sostenibilitat”.
L'informe del WWDR 2015 demostra com la inversió en recursos en els serveis
d'aigua són essencials per a l'assoliment de la sostenibilitat global. Tenint
en compte el creixement econòmic, l'equitat social i la sostenibilitat ambiental,
l'informe descriu quins són els principals desafiaments, i com els canvis dels
factors en el món modern afectaran – i de fet estan afectant ja – als recursos
hídrics, els serveis i els beneficis relacionats.
El canvi climàtic, és el resultat indiscutible de l'activitat desenfrenada de
l'ésser humà, sense ordre ni concert, i sense mirament envers la base de la
seua supervivència: la naturalesa i el medi ambient.
Una de les conseqüències l'estem vivint i patint aquests últims dos o tres
anys. Els cicles secs, els quals s'han produït des del principi dels temps de
forma cíclica, i que se suposa són normals, ara són tan marcats i profunds que
produeixen vertaders estats d´ alarma per al sosteniment d'un subministrament
regular i de qualitat per a la població.
Els Xorros de sant Rafel
La inversió en l'optimització de tots aquells processos que estan relacionats
amb el subministrament d'aigua. La conservació d'un entorn ecològic de les zones
humides: rius, llacs, aqüífers subterranis. La revisió i actualització de les
xarxes de transport, emmagatzematge i distribució. El seguiment i càstig
exemplar del frau. La comptabilització justa del consum, amb preus concordes a
les despeses derivades de la conexio en els domicilis. La depuració de les
aigües contaminades per l'acció humana i la seua posterior reutilització. Tot
açò, seran sens dubte accions que, en cas que es duguen a terme a tot el món,
milloraria la critica situació.
A Benissa, encara que la població no és coneixedora dels secrets del seu servei
municipal d'aigua potable, es compleixen uns paràmetres de gestió que per a si
voldrien importants empreses de gestió d'aigua.
La visió de servei públic, amb gestió pública, sense un interès economicista
és, al meu entendre, la millor opció.
Els ingressos per aigua invertits en millores i manteniment del cicle de
l'aigua. En la gestió privada, encara ben portada i amb bon criteri, té la
derivada de la necessitat de l'obtenció de beneficis per a les empreses
gestores, açò en detriment de la inversió o en una factura més cara.
Depuradora de Benissa
Però al meu entendre, encara que complim a nivell local, no hi ha, per part
dels governs, una aposta decidida i concloent per a salvar el planeta.
Eixe és el lema i aqueix és el repte. El desenvolupament ha de ser revisat,
frenat o racionalitzat, perquè el fràgil equilibri del planeta està en perill,
i nosaltres amb ell. La sostenibilitat passa per canviar les maneres.
I pot fer-se.
De seguir prevalent el desenvolupament de guanys ràpids, calcigant tot allò que
s'opose a açò, estan assegurats els cicles secs de molta mes profunditat fins a
arribar a la desaparició dels cicles, per a convertir-se en un planeta de encefalograma
pla.
He llegit un article amb eixe títol. I he reflexionat sobre l'encert d'eixa
afirmació, o l'error de la mateixa. He arribat per fi a la conclusió que depèn
un, de si mateix.
No?. Ja se, ja, no estàs d'acord. Bé.
He arribat a eixa conclusió per experiència pròpia. Si un no té la voluntat. La
valentia. La covardia. L'impuls, i es queda clavat en el seient de la cadira,
sense moure's. Què li espera?. Si un li sobrevé una cadena de desgraciats
resultats, als quals no fa front, malament ho té.
Igual que a un nen petit no se li fa fàstics durant el canvi dels bolquers. I un
canvi de bolquers a un major, de pensar-ho ja ens repel·leix. Succeeix amb
aquell a qui la desgràcia visita. Ens fa fugir, el seu sofriment, la seua
vestimenta, el seu plor.
La mirada del costat “bo” de la desgràcia, és imprescindible. Perquè l'èxit ja
té el seu costat bo. I encara que no ens adonem, té també el seu costat “dolent”, i
no ho veiem perquè està cobert per l'eufòria del mateix èxit.
El costat “bo” de la desgràcia cal cercar-ho. Es necessita imaginació i dosis
importants de paciència. cal analitzar per on ens ataca eixa desgràcia i cercar
els instruments. Estic convençut que l'ésser humà els té innats. Té l'antídot.
I ho té a mà. Solament cal diferenciar-ho i aplicar-ho.
A tot açò, no dic que no hàgem de comptar amb ningú. No. Sempre hi haurà qui
estarà a prop, pocs, però algú hi haurà.
Però com ja he dit, un mateix és el
seu propi salvador.
He llegit el prospecte del meu antídot, i val per a una quantitat important de
desgràcies. Es pot prendre quantes dosi es necessiten. A primera hora del matí
per a encarar el dia o abans de ficar-se al llit per a un bon dormir. En dejú o
menjant. Acompanyat amb aigua o una mica de vi o cervesa. Mastegat o sencer.
Pot ser de color verd o tricolor. No afecta a la hipertensió o al fetge. Res,
amb tota tranquil·litat podem prendre una sobredosi, no hi ha perill de
necessitar un llavat d'estómac, amb una urgent carrera d'ambulància i hores
d'espera en urgències.
La seua venda és lliure. El valor monetaries cero. No necessita de recepta mèdica, anàlisi prèvia o començar i
gradualment augmentar la dosi. La presentació és senzilla, com d'un medicament
genèric es tractara. Sí. La patent mai va ser privada. Va estar lliure per a
qui la vulga comercialitzar. Un mateix, sense complir els requisits establits
en la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, pel qual amb caràcter
previ a la posada en el mercat d'una especialitat farmacèutica ha de ser
autoritzada i registrada per l'Agència Espanyola del Medicament, pot
fabricar-la i fins i tot regalar-la a qui la necessite.
Per a la seua efectivitat necessita del compromís del pacient.
Els seus components són: 5%
de resignació, 5% de seny, 5% de tenacitat, 5% d'il·lusió, 15% de paciència,
15% d'humilitat, 20% d'autoestima i 30% de valentia.
Ho sent, però es l'hora de la dosi diària, vaig corrent, murmurant una cançó
que quan he despertar l'estava mussitant.
Més de cent paraules, més de cent motius
Per a no tallar-se d'un tall les venes,
Més de cent pupil·les on veure'ns vius,
Més de cent mentides que valen la pena.
Dedicat a:
Paco Mari i a Vicente Catalá que la setmana que ve entren en el quirofano.
I a Tomas Aznar per la seua fortalesa.
MAS DE CIEN MENTIRAS.
Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos Venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos Pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a roma.