20 - N. El que jo vaig viure.

Esdeveniments del dia 22.11.1975

Video editat per Vicent Ibañez, a partir de la serie deTVE, "La Transicion Española", que tinc, i vaig coleccionar  junt al diari El Pais. Musica de Beyonce, Hello.

Seguint els costums americans, abrevie el títol per a esta columna, amb un acrònim, a què en els EUA estan tan acostumats.

No se quan va començar el meu interés per la política, però per la documentació que posseïsc, seria a primers dels anys 70.

Entre els anys 1973 al 1977, l'ambient polític nacional estava molt agitat i interessant. El Dictador tenia una edat en què la resta dels humans ja estan, assentats en la plaça o passejant ,comptant batalletes. El nostre iaio o besiaio, no volia soltar les amarres, encara que en algun discurs va dir que tot estava “lligat i ben lligat”.

Amb el títol de Príncep d'Espanya, i amb les reticències d'una part dels guardians de l'ortodòxia franquista, el Règim s'havia dedicat a passejar el Príncep d'Espanya (no podia ser d'Astúries, perquè son pare no ho autoritzava, Franco i D. Juan, no es feien), ho van portar, deia, per capitals i pobles d'Espanya. Recorde que a casa li deiem “El Medallero”. Cada poble li oferia la medalla, o les claus de la ciutat. Tot d'or. Créiem que el príncep estava arreplegant eixos regals per a fer-se una fortuneta amb l'or, i així, seria com ha de ser, un rei, poderós i ric.

Proposta de candidat a la sucesio, julio de 1969

Recorde, que alguns treballadors de l'Ajuntament de Benissa, ens van enviar a Dénia amb un tros de bandera d'Espanya, i no se perquè, un cap d´ésta ho tenia d'aguantar jo i l'altre s'anaven rellevant la resta de desplaçats a l'esdeveniment. Res a veure amb els esdeveniments de hui en dia. Amb molt d'afecte recorde aquell dia a Dénia a José Orihuel “Pepe Pequenyo”, sempre de broma i el seu bon humor. Segurament seria jo el més novell en l'empresa, per això era el banderer principal. El seu pas per la capital de la comarca va ser com en aquella pel•lícula de “Bienvenido míster Marshall”, o “Corre caminos Bip-Bip”.

Fem un salt i ens centrem en l'últim semestre de 1975.

Al Marroc, aprofitant que el barco feia aigües, organitzen la Marxa Verda, i amb una vergonyosa retirada de tropes espanyoles, s'entrega, la, en altre temps província espanyola del Sàhara, al xantatgista Rei del Marroc, Hassan II. Han transcorregut molts anys, i els sahrauís es troben en les mateixes circumstàncies que llavors, si no pitjor.

Entrant en l'últim quart del segle XX, en el mes de setembre de 1975, es produïx un Consell de Guerra Express, de l'11 al 18 de setembre, i amb 11 sentències d'afusellament. El Govern es dóna per assabentat i el Dictador no exercix la potestat de l'indult en cinc dels sentenciats. El clamor mundial, tant en les massives manifestacions en quasi totes les capitals democràtiques, com en reunions amb alts mandataris, peticions públiques de personalitats rellevants, i el Papa Pablo VI, que fins a tres vegades intercedix, totes són desoïdes pel Dictador.

L'1 d'octubre, (per aquelles dates era la festa del “Dia del Caudillo”), per a contrarestar, es convoca una manifestació massiva en la Plaça d'Orient. Entre altres, un dels eslògans repetits era “no volem obertura, volem mà dura”, o “mort el comunisme”.

El Govern se sent aïllat i comença una campanya defenent-se i en contra dels països més crítics.

Així estàvem a mitjan any 1975, i amb 312.421 parats, el doble dels parats de 1974.
Jo, eixe estiu de 1975 vaig decidir que la meua època d'estudiant havia acabat. I vaig prolongar el meu treball de l'estiu en Promociones Porsellanes.

Seguia la situació política amb preocupació però al mateix temps amb l'esperança d'un canvi. En aquelles dates era un dels pocs lectors a Benissa de la revista Cambio16. Tinc tots els numeros desde 1974 a 1978.

Franco cau malalt el dia 17 d'octubre. El príncep d'Espanya havia assumit temporalment la direcció de l'estat, l'any 1974, per un problema de flebitis del Dictador, direcció que li va ser retirada ràpidament, no fóra a prendre-se'l molt seriosament. Una altra vegada, sense arribar ha prendre la suplència, assumix un protagonisme amb la seua presència en el Sàhara.

Després d'un mes de sentir en cada telenotícies el romanç de … “ segons el comunicat de l'equip medic habitual”, després de dies d'un encrueliment “carniceril” sobre el cos del Dictador, amb operacions, transfusions, peritonitis, hemorràgies, trasllats rocambolescos. Deprés de cinc setmanes d'agonia que pareixia que algú ho volia mantindre altres quaranta anys, en la matinada del dia 20 de novembre, amb el transistor en la meua orella, escolte la notícia, l'home que durant 38 anys va regir els destins d'este país, que era odiat i aclamat, havia mort.

M'alce d'un bot, em vist i decidisc, tènia 17 anys, que ningú m'anava a comptar el que ocorreguera a Madrid. Amb reticències familiars, em vaij arreglar amb una bossa blanca Adidas, un abric de mon pare i poc més, autobús, tren i em plante en Atocha –Madrid la freda matinà del dissabte 22 de novembre.

En el tren, un home major i malalt, assentat al meu costat, em diu que va a despedir a Franco. És de La Vall d'Uxo, treballador jubilat de la fàbrica de calçat Segarra jubilat per incapacitat. Ho veig prou mal. No rés, desconeixedor de Madrid i malalt. I error, em compadisc d'ell, i ja tot el temps vaig ser frenat en el meu ímpetu de veure i estar en tots els escenaris dels esdeveniments. Ralentitze el meua marxa i m'acoble al seu caminar fatigat.

Arribem a la plaça de les Corts, i un gentada copava les primeres files darrere de les tanques. Jo amb la meua càmera de fotografiar (note's que ja tènia afició), esperant l'arribada dels Prínceps d'Espanya i la posterior eixida dels ja, Reis d'Espanya. Masegades, crits, vives, aplaudiments.

I a l'altre costat de Madrid una vetla.

Del discurs, encara que hi havia altaveus, no ens assabentem de res.

Ja ixen. Jan Carlos, Juan Carlos, …Vives, aplaudiments, espentes, de randes, alçant la cambra i foto. Desfilada militar.

Entrepà en el Parc del Retiro. Pocs diners portava.

- Sent, Vicente. M'acompanyes fins a la capella ardent?.

- Val.

Trobem un final de la cua cap al Palau d'Orient. Són les quatre de la vesprada, i estem en el carrer d'Alcalá, a l'altura del Banc Central. A l'1 de la matinada (no comptaré ara cap anècdota, perquè açò hui s'esta allargant), comprove, la qual cosa Arias Navarro havia afirmat, que Franco esta mort. I jo mort de fam, fred, cansament.

Pel camí, per sort, hem reservat una habitació. Aquell home de La Vall d'Uxo, es passa tota la nit queixant-se. És tal la tabarra que estic espantat per si es mor aquella nit. L'endemà, després de veure que la Plaça d'Orient, durant la missa de funeral, estava mig buida, l'home em demana que li acompanye al Bernabeu, que havia partit, crec que el Betis.


- Vaja amb el malalt!, inclús tènia ganes de futbol.

Fent temps fins a l'hora del tren, ell en el futbol jo en els Jardins Sabatini, reflexionant cap a on ens portaria la història.

El diumenge 20-N de 2011, exerciré el meu dret al vot, com cada convocatoria, recordare que durant 40 anys, no va haver-hi eixa possibilitat. Però el meu vot és crític. És escèptic. És indignat amb esta classe política que, per a mi, ha pervertit l'esperit democràtic posterior al franquisme.

I espere, ai!, que no ens continuen defraudant, Senyories