BONES FESTES Y MILLOR ANY NOU
divendres, 23 de desembre del 2011
dimarts, 15 de novembre del 2011
20 - N. El que jo vaig viure.
Esdeveniments del dia 22.11.1975
Video editat per Vicent Ibañez, a partir de la serie deTVE, "La Transicion Española", que tinc, i vaig coleccionar junt al diari El Pais. Musica de Beyonce, Hello.
No se quan va començar el meu interés per la política, però per la documentació que posseïsc, seria a primers dels anys 70.
Entre els anys 1973 al 1977, l'ambient polític nacional estava molt agitat i interessant. El Dictador tenia una edat en què la resta dels humans ja estan, assentats en la plaça o passejant ,comptant batalletes. El nostre iaio o besiaio, no volia soltar les amarres, encara que en algun discurs va dir que tot estava “lligat i ben lligat”.
Amb el títol de Príncep d'Espanya, i amb les reticències d'una part dels guardians de l'ortodòxia franquista, el Règim s'havia dedicat a passejar el Príncep d'Espanya (no podia ser d'Astúries, perquè son pare no ho autoritzava, Franco i D. Juan, no es feien), ho van portar, deia, per capitals i pobles d'Espanya. Recorde que a casa li deiem “El Medallero”. Cada poble li oferia la medalla, o les claus de la ciutat. Tot d'or. Créiem que el príncep estava arreplegant eixos regals per a fer-se una fortuneta amb l'or, i així, seria com ha de ser, un rei, poderós i ric.
Proposta de candidat a la sucesio, julio de 1969 |
Fem un salt i ens centrem en l'últim semestre de 1975.
Al Marroc, aprofitant que el barco feia aigües, organitzen la Marxa Verda, i amb una vergonyosa retirada de tropes espanyoles, s'entrega, la, en altre temps província espanyola del Sàhara, al xantatgista Rei del Marroc, Hassan II. Han transcorregut molts anys, i els sahrauís es troben en les mateixes circumstàncies que llavors, si no pitjor.
Entrant en l'últim quart del segle XX, en el mes de setembre de 1975, es produïx un Consell de Guerra Express, de l'11 al 18 de setembre, i amb 11 sentències d'afusellament. El Govern es dóna per assabentat i el Dictador no exercix la potestat de l'indult en cinc dels sentenciats. El clamor mundial, tant en les massives manifestacions en quasi totes les capitals democràtiques, com en reunions amb alts mandataris, peticions públiques de personalitats rellevants, i el Papa Pablo VI, que fins a tres vegades intercedix, totes són desoïdes pel Dictador.
L'1 d'octubre, (per aquelles dates era la festa del “Dia del Caudillo”), per a contrarestar, es convoca una manifestació massiva en la Plaça d'Orient. Entre altres, un dels eslògans repetits era “no volem obertura, volem mà dura”, o “mort el comunisme”.
El Govern se sent aïllat i comença una campanya defenent-se i en contra dels països més crítics.
Així estàvem a mitjan any 1975, i amb 312.421 parats, el doble dels parats de 1974.
Jo, eixe estiu de 1975 vaig decidir que la meua època d'estudiant havia acabat. I vaig prolongar el meu treball de l'estiu en Promociones Porsellanes.
Seguia la situació política amb preocupació però al mateix temps amb l'esperança d'un canvi. En aquelles dates era un dels pocs lectors a Benissa de la revista Cambio16. Tinc tots els numeros desde 1974 a 1978.
Franco cau malalt el dia 17 d'octubre. El príncep d'Espanya havia assumit temporalment la direcció de l'estat, l'any 1974, per un problema de flebitis del Dictador, direcció que li va ser retirada ràpidament, no fóra a prendre-se'l molt seriosament. Una altra vegada, sense arribar ha prendre la suplència, assumix un protagonisme amb la seua presència en el Sàhara.
Després d'un mes de sentir en cada telenotícies el romanç de … “ segons el comunicat de l'equip medic habitual”, després de dies d'un encrueliment “carniceril” sobre el cos del Dictador, amb operacions, transfusions, peritonitis, hemorràgies, trasllats rocambolescos. Deprés de cinc setmanes d'agonia que pareixia que algú ho volia mantindre altres quaranta anys, en la matinada del dia 20 de novembre, amb el transistor en la meua orella, escolte la notícia, l'home que durant 38 anys va regir els destins d'este país, que era odiat i aclamat, havia mort.
M'alce d'un bot, em vist i decidisc, tènia 17 anys, que ningú m'anava a comptar el que ocorreguera a Madrid. Amb reticències familiars, em vaij arreglar amb una bossa blanca Adidas, un abric de mon pare i poc més, autobús, tren i em plante en Atocha –Madrid la freda matinà del dissabte 22 de novembre.
En el tren, un home major i malalt, assentat al meu costat, em diu que va a despedir a Franco. És de La Vall d'Uxo, treballador jubilat de la fàbrica de calçat Segarra jubilat per incapacitat. Ho veig prou mal. No rés, desconeixedor de Madrid i malalt. I error, em compadisc d'ell, i ja tot el temps vaig ser frenat en el meu ímpetu de veure i estar en tots els escenaris dels esdeveniments. Ralentitze el meua marxa i m'acoble al seu caminar fatigat.
Arribem a la plaça de les Corts, i un gentada copava les primeres files darrere de les tanques. Jo amb la meua càmera de fotografiar (note's que ja tènia afició), esperant l'arribada dels Prínceps d'Espanya i la posterior eixida dels ja, Reis d'Espanya. Masegades, crits, vives, aplaudiments.
I a l'altre costat de Madrid una vetla.
Del discurs, encara que hi havia altaveus, no ens assabentem de res.
Ja ixen. Jan Carlos, Juan Carlos, …Vives, aplaudiments, espentes, de randes, alçant la cambra i foto. Desfilada militar.
Entrepà en el Parc del Retiro. Pocs diners portava.
- Sent, Vicente. M'acompanyes fins a la capella ardent?.
- Val.
Trobem un final de la cua cap al Palau d'Orient. Són les quatre de la vesprada, i estem en el carrer d'Alcalá, a l'altura del Banc Central. A l'1 de la matinada (no comptaré ara cap anècdota, perquè açò hui s'esta allargant), comprove, la qual cosa Arias Navarro havia afirmat, que Franco esta mort. I jo mort de fam, fred, cansament.
Pel camí, per sort, hem reservat una habitació. Aquell home de La Vall d'Uxo, es passa tota la nit queixant-se. És tal la tabarra que estic espantat per si es mor aquella nit. L'endemà, després de veure que la Plaça d'Orient, durant la missa de funeral, estava mig buida, l'home em demana que li acompanye al Bernabeu, que havia partit, crec que el Betis.
- Vaja amb el malalt!, inclús tènia ganes de futbol.
Fent temps fins a l'hora del tren, ell en el futbol jo en els Jardins Sabatini, reflexionant cap a on ens portaria la història.
El diumenge 20-N de 2011, exerciré el meu dret al vot, com cada convocatoria, recordare que durant 40 anys, no va haver-hi eixa possibilitat. Però el meu vot és crític. És escèptic. És indignat amb esta classe política que, per a mi, ha pervertit l'esperit democràtic posterior al franquisme.
I espere, ai!, que no ens continuen defraudant, Senyories
En el tren, un home major i malalt, assentat al meu costat, em diu que va a despedir a Franco. És de La Vall d'Uxo, treballador jubilat de la fàbrica de calçat Segarra jubilat per incapacitat. Ho veig prou mal. No rés, desconeixedor de Madrid i malalt. I error, em compadisc d'ell, i ja tot el temps vaig ser frenat en el meu ímpetu de veure i estar en tots els escenaris dels esdeveniments. Ralentitze el meua marxa i m'acoble al seu caminar fatigat.
Arribem a la plaça de les Corts, i un gentada copava les primeres files darrere de les tanques. Jo amb la meua càmera de fotografiar (note's que ja tènia afició), esperant l'arribada dels Prínceps d'Espanya i la posterior eixida dels ja, Reis d'Espanya. Masegades, crits, vives, aplaudiments.
I a l'altre costat de Madrid una vetla.
Del discurs, encara que hi havia altaveus, no ens assabentem de res.
Ja ixen. Jan Carlos, Juan Carlos, …Vives, aplaudiments, espentes, de randes, alçant la cambra i foto. Desfilada militar.
Entrepà en el Parc del Retiro. Pocs diners portava.
- Sent, Vicente. M'acompanyes fins a la capella ardent?.
- Val.
Trobem un final de la cua cap al Palau d'Orient. Són les quatre de la vesprada, i estem en el carrer d'Alcalá, a l'altura del Banc Central. A l'1 de la matinada (no comptaré ara cap anècdota, perquè açò hui s'esta allargant), comprove, la qual cosa Arias Navarro havia afirmat, que Franco esta mort. I jo mort de fam, fred, cansament.
Pel camí, per sort, hem reservat una habitació. Aquell home de La Vall d'Uxo, es passa tota la nit queixant-se. És tal la tabarra que estic espantat per si es mor aquella nit. L'endemà, després de veure que la Plaça d'Orient, durant la missa de funeral, estava mig buida, l'home em demana que li acompanye al Bernabeu, que havia partit, crec que el Betis.
- Vaja amb el malalt!, inclús tènia ganes de futbol.
Fent temps fins a l'hora del tren, ell en el futbol jo en els Jardins Sabatini, reflexionant cap a on ens portaria la història.
El diumenge 20-N de 2011, exerciré el meu dret al vot, com cada convocatoria, recordare que durant 40 anys, no va haver-hi eixa possibilitat. Però el meu vot és crític. És escèptic. És indignat amb esta classe política que, per a mi, ha pervertit l'esperit democràtic posterior al franquisme.
I espere, ai!, que no ens continuen defraudant, Senyories
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Jo vinc d´un silenci.
EL DIUMENGE 9 D´OCTUBRE, FESTA DE LA
COMUNITAT VALENCIANA
Dedique este vídeo a tots els valencians de la classe subalterna. Els que patixen i els que estran xafats, enganyats i tristos.
Jo vinc d'un silenci.
(Raimon)
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
(1975)antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
La necessitat era expressar-se i poder transmetre. Hui, gràcies a uns quants, tenim la necessitat transmetre i exigir. Hui pervertida, en part i per alguns, l'antiga idea de servici publique dels representants polítics, estem a les portes d'un possible canvi. Això diuen alguns. Sóc escèptic en això.
En la nostra Comunitat, els nostres representants, diuen que som una de les primeres. I quan detallem, som de les primeres en els pitjors rànquing. La gran majoria ho creu, però la babancarrota i el balafiament no es poden amagar. I per on retallem?. Per la part dèbil. Educació, Sanitat, Servicis Socials.
Aquells que ho patixen ho saben. Aquells que volen veure, ho veuen. Per això, alguns, els il·luminats actuals demanen democràcia real.
El diumenge 9 d'octubre, els nostres representants polítics es reuniran i celebraren, amb grans enhorabones, felicitacions, projectes i bones intencions, la festa de la Comunitat, en salons alfonbratsa i canapés fullats.
Mentrestant, el poble, de forma diferent, distanciat, passara un diumenge, el 9 d'octubre no diu res. És un dia mes que resistir a esta crisi que cada dia que passa, comprovem, que és deguda a l'avidesa i el saqueig de què és capaç el ser humà, i justificar-ho.
No se que fareu, però jo, el diumenge dia 9 d'octubre, cantaré amb Raimon, i vaig fer el propòsit de trencar el silenci.
Y amb Paco Muñoz, amb este video
dilluns, 3 d’octubre del 2011
La factura farmacèutica.
La meua factura farmacèutica.
Si, riguen-se de la favada plantejada en el paràgraf anterior. Segurament riuran més els que patixen l'abús de la diferència brutal entre un ciutadà mig i ells.
Es diu que, el conjunt de cine Imax, el museu de les ciències, l'òpera, el pont sobre el vell llit del riu Túria, l'oceanogràfic i el gran edifici multiusos (l'Àgora), que té pendent d'acabar els acabaments de l'edifici, ha costat quatre vegades el que es va pressupostar. Els sobrecostos ascendixen a 625 milions d'euros. Total el conjunt complet, a falta d'alguns acabaments, ha costat 1.282 milions d'euros. Els costos del manteniment del conjunt i els seus esdeveniments no he tingut accés a ells. Terra Mítica es va pressupostar en 270 milions i va aconseguir els 377 (amb la CAM i Bancaixa soltant duros-euros). La Ciutat de la Llum, 300 milions d'euros. L'Aeroport de Castelló, un espai buit, sense activitat, ha costat més de 155 milions d'euros. El circuit de fórmula 1, on la Generalitat ha gastat prop de 211 milions, ha assumit el cànon que havia de pagar l'empresa Valmor i l'operació immobiliària que permetria recuperar part de la inversió no ha arribat a port amb la crisi de la rajola.
Vaig rebre una carta de la:
“Generalitat Valenciana ( el president)
Conselleria de Sanitat ( el conseller)
Agència Valenciana de Salut (el director de l'Agència)
Direcció General de Farmàcia i Productes Sanitaris.(el director general)
El meu nom i direcció, i diu: Nota informativa d'utilització de medicaments. Este document NO és una factura.(el redactor de la carta)
Consum de medicaments des de maig del 2010, fins a octubre del 2010
Gasto .- 2.084,00 euros - Envasos 59 (l'informàtic)
Consum mitjà d'un home de 50-54 anys amb dret a la farmàcia és de 169 euros. (el que arreplega els escrits, omple els sobres de les cartes, i portar al correu)
Voste té un consum per damunt d'allò més habitual de 1.915 euros”. (el carter)
S'acompanya a la carta una relació de farmàcies on he comprat les medicines, els envasos i el preu de cada u. O siga, un deu en control del ciutadà. (3 farmacèutics)
(els vehicles oficials, els telèfons mòbils, els xòfers, la gasolina, etc)
M'he quedat de pedra. (1 afectat)
Resulta que les meues habituals 14 pastilles diàries, em convertix-en en un pastiller ultra. Resulta que els gastos de les meues medicines, són tan fora d'allò més habitual, que no sé exactament què és el que volen que faça.
En eixa situació ens trobem tots els malalts crònics. En molts casos, el meu per exemple, són tractaments cars, i a més, i de les nostres pròpies butxaques paguem tractaments com, fisioteràpia, logopèdia, psicòleg, etc.
La comunicació que vaig rebre, en principi seria per a mi correcta, si es produïren, o no, actituds i decisions dels representants públics, membres de les institucions polítiques i financeres, o de les institucions en el seu conjunt, que foren exemple escrupolós de l'estalvi i neteja en els comptes. De la claredat i la transparència. De donar a conéixer i no maquillar i amagar. La de no autoconcedir-se uns sous, d'autoperdonar-se impostos, d'autoconcedir-se pensions. Quan ho sabem pels noticiaris o els llegim, hem de confirmar que ho hem sentit bé.
No seria molt demanar, que aquells que s'oferixen voluntàriament com a servidors públics, equipararen les seues retribucions al sou mitjà dels seus representats. El sou mitjà a Espanya va ser de 22.511 euros en 2009.
I als que gestionen els diners dels pobres ciutadans (banquers), se'ls establiren mínims i màxims en les nòmines.
Gracies. A qui?. |
Llig: “en l'hospital La Fe de València, el major de la comunitat, deixaran de repartir els estotjos de neteja a les parteres”, o “el Centre de Transfusions s'ha substituït el refresc que s'oferia després de l'extracció de sang per un suc de taronja que la Generalitat rep gratis dels excedents agrícoles” o esta altra, “que els ciutadans es facen càrrec de part de la factura sanitària”, o esta última “ Ruiz ha animat als catalans a subscriure un assegurança mèdica privat”.
Amb algunes d'estes mesures produirà un estalvi de rialla, (sí, en La Fe, s'estalviaren milionades amb la pasta de dents), tot menys aplicar verdaderes mesures on està el verdader gasto. Les dos últimes són un avís a navegants, el co-pagament.
I una vegada ben informat sobre la meua carregosa factura sobre les esquenes de tots els valencians, com a ciutadà contribuent que sóc, trobe a faltar que se m'informe amb el mateix detall, i semestralment, on gasten els diners les diferents institucions. No cal paper i correu, Internet és un bon tauler d'anuncis. Però sobretot, que li les donen als meus representants en els Corts, quan estos les demanen.
I em vaig a deixar els temes del Papa, els piscolabis de les primeres i últimes pedres amb l'acompanyament de palmeros, els vehicles oficials d'alta gamma, els xòfers, els despatxos de disseny, i els iots en alta mar amb massatge relaxant inclòs, i …
Uy!. Vaig a prendre les pastilles de les 00.10 hores. Gràcies a tots per pagar-me-les.
dilluns, 29 d’agost del 2011
Manolete. Mite i torturador.
Manolete. Qui és Manolete?.
Ah, el torero Manolete!. Eixe.
Crec que en l'actualitat no és molt coneguda la figura del torero, sobretot entre la joventut. En canvi les corregudes de bous en la televisió dels anys 60 i 70 del segle passat. per a la joventut eren d'allò més habitual. Les fires de Sevilla, Madrid i València, desallotjaven telenovel·les, infantils i programes anodins de les vesprades de la TVE, i també l'altra cadena la UHF que emetia a certes hores.
Un vídeo per a començar
Tots érem toreros o futbolistes. Es deia que amb estes dos aficions i amb el poderós mig, la televisió, el règim de Franco tènia anestesiat al “poble espanyol” (frasecilla molt repetida), i este poble no tènia mes reivindicacions que fer que les que es relacionaven amb el baló i els vint-i-tres que corren després d'ell, com a bojos, botant el public com a possessos quan el baló entra per entre els tres pals. De ciència certa, no se que gran miracle ha de ser, que una bola de drap-cuiro aconseguisca que a base de puntellons, i al situar-se entre els pals produïsca qualsevol classe de reaccions, algunes de les de bojos amb ganes.
I ho compaginàvem amb el toreig. Açò menys, ja que era un poc avorrit per als espectadors, llevat que, representàrem la solta de vaquetes i un entre els de la quadrilla, agafat a un pal a manera d'astes, perseguia als altres, propinant-los bones espentes.
A nivell general, els bous eren afició de tots. No debades era la festa nacional d'Espanya. Tots sabien i opinaven com s'havien de fer els passes, posar banderilles o entrar a matar. Si la presidència era benèvola o no sabia de bous. En fi, és una representació perillosa que segons he sentit exalça la bravura i al mateix temps la lleialtat del bou, que perd la vida perquè el seu matador amb la superioritat d'utensilis toque-puge a la glòria.
Bé perquè, l'espectacle de masses senyors, esta tocat de mort i els seus defensors, qualificats com menys d'assassins torturadors.
L'altra hora Festa Nacional, la dels mites-torero, la dels jocs de xiquets, la de la Beneficència, etc, ara és la de torturadors, còmplices d'assassins d'animals i espectacles de sang i acarnissament.
Senyors, ni tant ni tan poc.
Prohibir les corregudes de bous. Crec que no és un encert. Ací, en el país del amb mi o contra mi. En este país del tot o res. El just mig no s'ha trobat, excepte, clar, quan es van ajuntar en comptades ocasions quatre amb sentit comú.
Hui la frase “sentit comú” ja esta en desús, primer perquè no hi ha sentit comú i segon perquè ja tot ha perdut el sentit. Hui que segons pareix, tenim major cultura, major coneixement, resulta que ara hi ha menys tolerància, menys respecte, ah!, i això sí, el coneixement ho posem al servici dels nostres interessos propis, carregar del que fa falta i del que no. Acaparar a costa del què tenim davant.
Vull arribar a concloure que, qualsevol decisió presa, i que perjudica un gran nombre de persones, forçosament té d'haver-hi un terme mitjà.
La prohibició de les corregudes de bous és la prova fefaent de què no hi ha agalles ni ganes d'acontentar a tot el món. I a Catalunya, de seny, en este assumpte, no s'ha fet ús d´ell.
Comprovat que s'homenatja al miura “Islero”, i Manolete és mata d'escarni, certifica clarament quals són els gens que el “españolito” porta impregnats.
Per a mi que, després del Paradís, Caín i Abel, van viure en el recinte de la pell de bou.
dilluns, 22 d’agost del 2011
Les ametles d´agost
Trobe a faltar la participació, per mitjà de comentaris, en esta columna. A vegades pense que l'escric només per a mi, i l'única lectura que té és la meua abans de remetre-la per a la seua publicació, i que després ningú presta interés. Continue escrivint per a satisfacció pròpia i si algú li presta atenció li l'agraïsc, i li demane una crítica per a millorar en el que puga, que segur que serà molt, esta humil nota setmanal que no té una altra pretensió que plasmar per escrit el que pense o dóna voltes en el meu cap.
L´ametler |
En la columna de fa unes setmanes recordava que el mes d'agost era per a mí el mes de l'ametla, ja que ens dedicàvem a arreplegar la collita dels bancals de la partida de Canor i Canoret.
La columna el títol de la qual era Les ametles d'agost, provcá algun comentari, en persona, provinent de persones de la meua edat, per tant gent que encara lluïx les primeres dents. Els comentaris es referien que no havia aprofundit en el procés de l'arreplega de l'ametla.
No sé si va quedar clar, però sentia i sent un repulsió i picor particular quan s'anomena a les ametles. Per tant, per a res era una tasca que m'agradara. La columna es referia a la casta dels especuladors, que ja ho feien amb les ametles de les nostres suors.
He gravat un vídeo
No sé si recomanar la visualització del vídeo abans de continuar llegint o després, ja que el procés que es mostra ho realitza una sola persona “Manolo Bigot” (gràcies Manolo), i per falta d'espai i no ser molt pesats, mostrem la tasca que era molt més lenta, molesta, desllomant, i que feia tant bé a les cervicals. Seguia després la desasosegant picor produïda per la polseta, de la vaina, les xinxes, els cuquets de la baina, les aranyetes, pujant i baixant per fiíssims fils. Els caragols xafats. Vaja una distracció estiuenca tan gratificant com la festa de la bromera que s'anuncia a Benissa-Teulada-Moraira-CalpeDIGITAL. Uf! …. Que llarg.
Pujat el cap de quadrilla a l'ametler, generalment mon pare, amb la vara “perxa”, donava precisos colps en la base de la branca on estaven els grups d'ametles. Estes queien sobre unes teles “vetles”, i que després van passar a ser més de lliga, de ràfia, però més molestes perquè s'enganxava amb qualsevol bastonet. Alguna de les ametles donava en el cap d'algun i ja era suficient excusa per a abandonar el lloc i escaquejar-se.
Trencar ametles |
L'arreplega en cabassos des de “les vetles”, era un constant discutir de criatures. “No tires tant- tira ja- papa mira-ho, no fa res-etc”. Deixàvem amagades en les corfes corcades dels vells ametlers, uns grapats d'ametles que després durant el procés lúdic de la “l´espigolá”, arreplegàvem, fent més bot, ja que l´espigolá era remunerada, al pes.
La retirada de les baines es deia “descorfar”, i no la relataré ací perquè em dóna picor per tot el cos, però vos remet a la p. 82 del Costumari València/1 de Bernat Capó (Edicions del Bullent), on el mestre relata tan real el procés, que no cal vídeo per a visualitzar-ho.
Els estius són ara, ver daderes fires, desfilades de models, torrades al sol Mediterrani, balafiament d'aparences i opulències, desenfrenament, …………… en fi, que de les ametles, la passa, i resta de tasques agrícoles, hem passat al “senyoret de València kikiriki”. O al “madriles sabut i cregut”.
Bé, uns diran que qualsevol temps passat va ser millor, i altres diran que ara sí que es viu.
Descorfar |
Doncs bé, jo crec que ni tant ni tan poc, perquè una orxata o aigua llima, en aquells temps era una delícia i tenía un preu com cal. Hui un torró val el que paguen al productor per deu sacs d'ametles.
I si prenem una ginebra amb aigua tònica (gin-tonic), paguem sis euros. Però al final de la nit no sentim picor de la polseta de l'ametla. Però és possible que sentim un altra picor, que atenuem rascant-nos la butxaca.
Va, a viure que són dos dies.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Un fanal, una gavina i l'alba.
No se si sabreu que un defecte comú entre els “parkinsonians” és el de no respectar els temps del son. Com si volgueres esgotar un temps que s'escapara aprofitem i esgotem les hores, i les nocturnes especialment ens fan mes desperts i creatius. Per descomptat que açò de no respectar les hores de son esta mal, és un dels cavalls de batalla de neuròlegs i psicòlegs cap als pacients, pacients que cas omís, seguixen amb les seues aficions velles o recentment adquirides, deixant-se caure a l'alba, o ni això tan sols.
Jo, en la meua vida vaig ser poc vetlador. Ara, com la cançó de Sabina (ja sabeu que Sabina és el meu músic de capçalera), …”que son de nit, que dorm de dia”, entre altres, dedique un temps a la fotografia. Però com sempre dic, a la fotografia natural, sense retocs ni “arreglaphotochops”. Una de les meues hores preferides són les de l'alba. Algun dia veuré que tal els capvespres, però de moment és l'alba del nou dia el que m'interessa.
Durant l'alba, únic cada dia, i cada minut i cada segon, els matisos van canviant en tot el quadro que comprén la nostra vista. Impossible retindre, ni vídeo ni fotografia. És un moviment de llum imparable i que corre s'escapa i no hi ha manera d'atrapar-ho.
Laica, m'acompanya en les albes, i jo li l'agraïsc, ja que així no tinc la sensació de parlar i admirar-me només de l'espectacle. Vaig amb un ser viu, que escolta, que es queda mirant, però a diferència dels de la meua espècie, no sap de ciència certa si són ordenes o desvaris del seu amo.
Per eixa mateixa raó, Laica no observa l'espectacle. No li dóna importància. Ella va als seus ensumades i les seues carreres, i tot sense perdre'm de vista.
L'última escapada per a retindre alguna ínfima part d'un alba única, vaig decidir que seria des de l'últim pam de terra mes oriental de la península. El Cap de La Nau.
L'alba era el típic d'estiu, molt boirós. No esta mal, però fa temps que busque una fotografia amb el mar fet un espill. Ja l'aconseguiré. Un contratemps, la desorientació, la càmera fotogràfica sense bateria.
- “Molt bé Xaval, perfecte, l'alegria de l'horta. ¡Joer, Vicent!, cada dia estas mes cachochi, ¡Collons!”.
- Mira, la camera de vídeo té la funció camera fotografica i a més no esta res mal, és bona. ¿Provem?.
Foto, una altra, altres, altres més. Això de no haver de revelar-les per a rebutjar el que no agrada o interessa és un gran invent.
Durant la sessió fotogràfica em va cridar l'atenció una gavina, a Laica també. Només em fixe que s'amagava de nosaltres i que com nosaltres estava veient l'espectacle. Este ser viu si que volia veureu.
Una vegada assentat davant de l'ordinador apareixen imatges que en el moment instantani de la presa, ni sabia que tal o qual era millor presa que la següent. I observe que la feliç gavina m'ha entretingut més del normal.
I les fotografies mostren una gavina davall un fanal que ja no té llum, observant la impressionant explosió de llum que ve cap a nosaltres i que a diferència de qualsevol altra explosió no ens espanta, no ens fa fugir, es més ens captiva, ens engul, perquè sabem que eixa llum és un nou dia. I un nou dia, per a la mi és una benedicció, siga com siga, ja que amb l'actitud que es pren, així serà durant tot el seu transcórrer.
Per descomptat, veient l'espectacle, no hi ha mes remei que dir:
- “Xe!, que dia mes preciós”.
Feliç dia per a tú.
dilluns, 8 d’agost del 2011
Norma Jeane
La xica més atractiva el món va morir el cinc d'agost de 1962, als 36 anys, sola i en circumstàncies estranyes. La seua mort es va classificar com un “probable suïcidi”, i com sempre i més als EUA, es mitificá, donant pas a llegendes sobre la seua vida i mort.
Les circumstàncies relacionades amb la seua vida familiar, el seu trasbals entre famílies d'acollida, abusos rebuts, etc., sens dubte la marcarien i marcarien la seua trajectòria vital, creant un ser fred i desconfiat.
El seu segon espòs, pronuncia les següents paraules en el funeral: “No puc dir-li adéu a Marilyn, mai li agradava dir adéu. Però, adoptant la seua singular manera de canviar les coses per a així enfrontar-se a la realitat, diré -fins a la vista-. Perquè tots visitarem algun dia el país cap a on ella ha partit”.
La història de Norma Jeane, la que va des de la jove i fràgil pobletana a l'escalada de llocs en el món del cine, és una escalada lenta. Eixe món li és intractable, i junt amb els fracassos amorosos li costa una depressió i una carrera boja i desordenada. El film Sugar és per a la critica un dels millors treballs realitzats, el famós Wilder coment que esta pel·lícula va ser un dels èxits mes importants de tota la seua carrera. En este film interpreta a una xica romàntica, desafortunada en l'amor i vulnerable; una rossa superficial, no massa intel·ligent, mata de la maldat dels altres. Qualsevol diria que era la seua biografia portada al cine.
Alguns qualifiquen a Marilyn de dona fàcil que s'aprofite del seu físic per a l'ascensió, no obstant ací esta la producció cinematogràfica on va participar
Hui, que qualsevol proesa en el camp, de la infidelitat i embolics diversos, suposa un ascens en l'elenc de personatges il·lustres i dignes d'admiració. Mai tan personals i íntims temes s'han ventilat als quatre vents, sense pudor, ni pudor o vergonya, posen Ud. La paraula o frase que més els quadre. Hui qualsevol promiscu-ua és el/l'amo/senyora del plat de TV i del cor i el cervell de milions d'espanyols/les.
La salut cultura i social a Espanya en l'actualitat es mesura en la quantitat d'audiència que ha aconseguit un/a jove realitzant exercicis sexuals, davall un edredó, a mitja llum i retransmés per la televisió. Comprenem que en els temps de sequera Cultural prime la cutrez nacional. El famoseo actual esta ple de xiques i xics, el coeficient del qual intel·lectual, a penes aconseguix per a pronunciar dos paraules, no arribant a tindre sentit la unió d'estes en una frase. La cotització augmenta proporcionalment i en relació a la grandària de certes parts del cos, les vegades que l'aspirant ha usat les mateixes amb tal o qual futbolista, torero, o la seua pròpia parella. Es cotitza el morbo, l'escarni i la mentida. No es respecta ni tan sols als xiquets, al malalt o al mort.
Hui, a la llunyania escolte que en televisió, una famosa de res, qualifica a una altra famosa de res, “filla de puta”. El conductor del programa, no baixa la temperatura, si no que amussa.
Açò és el que milions d'espanyols de hui, enfront d'un aparell cada vegada mes anestesiant, escolten i veuen.
Ho sent, però crec que hem arribat a l'estupidesa generalitzada i a tots els nivells. El pitjor és que no hi ha arreglament, ja que qui hauria de posar límit a tals fems, esta interessat que existisca, ja que la “estupidesa anestesiant”, és el millor relaxant cívic existent, permetent-li realitzar tot tipus d'excessos.
Mals temps perquè, per a aquells que treballen pel bé de la humanitat, ja en els parcs, les avingudes i edificis públics estaran ocupades per les estàtues Aída, Perdonavides, Campanar, Esteban, Jesulin, Mila i molts etc´s més.
dilluns, 1 d’agost del 2011
Les ametles d'agost
Si mirem les enciclopèdies, bo, les enciclopèdies ja estan passades de moda, ara tot està darrere de la pantalla que tinc davant i on estic escrivint esta columna. Si busquem, perquè, en la xarxa, en internet, la paraula agost, eixiran una gran quantitat d'explicacions, relacionades o no amb agost. A vegades busques una paraula o fet, i pot eixir qualsevol explicació o enllaç que no té relació, i vaja voste a saber perquè.
Entre altres coses, es diu en la xarxa que agost s'anomena així en honor a August Octavio, emperador que derrota a la parella d'enamorats, Cleòpatra i Marco Antonio. La flor és la rosella.
Si mirem els esdeveniments que han succeït en el mes d'agost, veiem que: Còlon va eixir a l'agost per a les índies i es va entropessar amb Amèrica a l'octubre. A l'agost EUA llança les bombes atòmiques en Hiroshima i Nagasaki. Naix Michael Jackson. Irromp l'huracà Katrina i mor Diana de Gal·les. En el meu cas, dos dels meus germans vénen al món este mes.
Personalment, el mes d'agost em porta records a dies de platja, calor i ametles. Els ametlers de la partida de Canor, formen part de la meua infància- joventut, ja que va ser el mes dedicat a la seua arreplega.
La tasca estiuenca, sobretot en el mes d'agost i concretant més, la segona quinzena, era l'arreplega de les ametles. Els primers records, matinades i desplaçaments a la gropa de la burra del “tio Miquel del Pou de la Perera”. Mes avant, els desplaçaments eren en carro, el del “tio Joan de Pollatre” i el seu cavall “Romero”. Els ametlers per aquelles dates mantenien el verd en els seus fulls, cosa que hui és increïble, ja que fa ja unes quantes setmanes que els fulls estan seques.
Hui el mes d'agost ja no és el mes de les ametles per a ningú. L'arreplega de les ametles, dels pocs ametlers que encara es cultiven, la realitza una màquina, la qual, en segons les collita-arreplega, per al que abans calia dedicar hores de sol, renecs i picors del poll de l'ametler. Les teles que calia col·locar era tasca de dos, amb els consegüents emprenyaments i finals desastrosos.
Però el desastre es produïa quan el comprador, després de proves estranyes, mentres llevava les peles a les ametles, deia un preu, el qual era del tot irrisori i provocava en els productors l'exposició de qualificatius en els que es deia de tot menys bonic. Arriba a tant l'escarni, que les plantacions d'ametlers han anat desapareixent o estan en un estat d'abandó total, ja que els productors, els llauradors s'havien convertit en jardiners, que per a mantindre la producció d'ametla els costava diners de la butxaca, a més d'esforç físic.
No sé si hui tribute una salutació al mes d'agost, a l'ametla, o als patits recollidors i descorfadors, però recorde que la destrucció del sector, no va ser causada d'una altra, que la plaga d'especuladors que vivien a costa del llaurador. Després estos, els especuladors, van aprendre i van mutar cap a altres variants, van atacar el cor del sistema.
Agricultors?. On?. Terra hi ha, però al·licient cap.
I com sempre, al mig, els especuladors, institució protegida.
Que passeu un bon mes de l'ametla.