Sí, senyor.

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D'ençà d'aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.

 La samarreta

 Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi en convida per anar el diumenge 28, als actes que com any rere any es celebra al Puig, es el Darrer Diumenge d’Octubre, l'Aplec del Puig, una expressió de valencianisme progressista des del 1915, en un dels llocs amb més simbolisme i història del País Valenciá. Els actes s'inicien amb una marxa cívica que ix des de les Torres dels Serrans de la ciutat de València i acaba al monestir de Santa Maria d'El Puig, des del qual Jaume I va conquerir el 1238 la capital per a crear el nou regne. Des del matí i fins a la vesprada se succeïxen actes, parlaments i concerts.

Vicent, despres de un dialec internautic, nocturne i caotic, m´esmenta al cantant i actor Ovidi Montllor.

Repasant veig, que l´any 2005, en l´esmentat aplec es va homenajear al Ovidi Montllor.

Tal vegada fóra oportú recordar ací que Ovidi (i altres cantants, poetes, artistes, etc de la seua època), després de la transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. Derspres els mateixos a la fi de la seua vida el van homenatjar. Com diu ma mare “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.

Monastir de Sta. María del Puig

Però, segurament, entre els assistents al l´Aplec del Puig, estaran els de la generació de la transició. Aquells que seguien a Ovidi. Aquells que no van anar després de càrrecs públics i es van contagiar del virus burgés. Aquells que van córrer davant dels “grisos”, i tornen a córrer i els ratllen d'incontrolats. Aquells que van seguir treballant, als quals se'ls va millorar, i que ara, com llevant la carlota de davant, han desposseït de tot allò que es deia l'estat del benestar. Als quals se'ls priva d'una sanitat pública, de qualitat i gratis. Als quals se'ls regateja una educació lliure, independent i de qualitat.

I alguns recordaran les seues cançons, les d'Ovidi Monllor, les tararejaran per actuals.

Ovidi Montllor

I segurament, també estaran, aquells als quals els grans partits han decebut, aquells als quals se'ls ha “pispat” la imatge de la seua terra, als quals les  “molt honorables”, “honorables” i altres tractaments ridículs, han traït, amb els seus fastos que eren de cartó pedra. Aquells que estan farts i senten vergonya de la quantitat de servidors públics que estan imputats, per no ser servidors públics. Mes be, per aprofitats del públic.

Pot ser que el Darrer Diumenge d’Octubre, diguem ja n'hi ha prou de “Sí, Senyor” i com Ovidi li donem un altre matís, i deixem ja d'engolir.

Sí, senyor.

(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)

Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, señor!

-----------------------

Podeu escoltar les emblematiques cançons de Ovidi Montllor, en You Tube al seguents enllaços:

La samarreta      

La fera ferotge    

Homenatge a Teresa

Perquè vullc

L´escolade Ribera

La canço del cansat

Carta a casa  

El meu poble,Alcoi

De res

Va com va

La pedra.

Conca - Cases Penjants

La setmana de festius, el 9 d'octubre, festa nacional del País Valencià i el 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, la visita a dos punts de la geografia peninsular, amb el denominador comú, pedra i turisme, m'han fet reflexionar sobre la transcendència de les nostres accions, i les conseqüències en la història humana del planeta.

El primer punt visitat, en realitat són dues, Conca, ciutat assentada sobre una gran roca, fins al punt de tenir les seues cases penjants, i la Ciutat Encantada, vertadera exposició de l'efecte dels elements al llarg dels segles sobre la roques calcàries.

Peniscola

L'altre punt, Peniscola, penyal rocós situat dins del mar i unit per un istme d'arena. En aqueixa singular formació, s'assenta la població i un castell templari de pedra calcària, que a més d'altres succeïts rellevants, va tenir dos Papes com a inquilins.

Les roques de Conca sostenen dues ciutats. Una real, assentada sobe l'empinat llom de la roca, que ha sigut retallada per les lleres dels rius que l'envolten. L'altra encantada i imaginària, on els fenòmens de l'aire i l'aigua s'han emprat a fons i han modelat curioses formacions, les quals sembla que ja són així des de principi dels temps.

Peniscola - Esglesia i Castell

La roca de Peniscola sostenía sostenía el Cisma d'Occident, consistent, entre unes altres, en l´existència simultània de dos Papes en el catolicisme. Un d'ells va ser Pedro Martínez de Lluna, el Papa Lluna, que es autoexiliá a Peníscola, assentant allí la seu pontifícia i convertint el seu castell a palau i biblioteca pontifícia tant per a ell com para el seu successor, Clement VIII.

I diem …. és “dur com una roca”, perquè ens sembla que va ha resistir i durar infinit.

Conca - Ciutat Encantá

Però, la roca no resisteix al pas dels temps. Els nostres ulls no aprecien els canvis, pel lents i precisos que són els dos escultors de la naturalesa: l'aigua i l'aire. Tot, tot pansa, es transforma, adquireix altres dimensions. En fi, res és infinit.

Per a homenatjar algun “heroi” o “prócer", s'esculpien estàtues i lapides commemoratives, tot açò amb la finalitat de que quedara constància, per sempre, del fet i el seu personatge. 

Sobretot, des de sempre, el mandamás, sense que es note, mana fer records del seu pas fecund pel senyoriu que “va administrar”. No anava a instal·lar-se una estàtua d'un gran escriptor i ell quedar en l'anonimat. No.

Però per sort el temps també esborra el record d'aquests pretensiosos. Encara que ho graven o esculpisquen en bronze o qualsevol metall, preveient que la pedra pot durar poc per a la ingent obra realitzada sota el seu mandat.

Al Jose Mª si no esta li agafa algo.

Saben, quan veig una lapida o un record d'una inauguració, no solc llegir el que allí s'escriu, sempre serà el mateix: “Sota el meu mandat i pel meu impuls, es realitze aquesta obra (o la “chuminada” que siga)”.

Em recorden aquests monuments, lapides, etc. d'acte-homenatge, a les atroces poesies i notes obscenes, que alguns bàrbars escrivien derrere  de les portes per a deixar constància d'haver estat en el escusat públic, on anaven a descarregar el seu cos.

Estem en silenci. Que vos passa valencians?

                           9 D´OCTUBRE, FESTA DE LA 

                          COMUNITAT VALENCIANA  

                                                                                      

ON ANEM?

  Dedique este vídeo a tots els valencians de la classe subalterna. Els que patixen i els que estran xafats, enganyats i tristos.

 

Jo vinc d'un silenci.

(Raimon)

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

(1975)

Hui, despres de 37 anys, podem dir que seguix vigent el missatge que Raimon va transmetre en eixa cançó. Salvant les distàncies, l'any 1975, va ser l'ultim del franquisme, Franco va morir al novembre d'eixe any, i l'ecervescencia política vènia de diversos anys arrere, amb detencions, segrestos de revista i periòdics i clandestinitat en tot el referent a la política.

La necessitat era expressar-se i poder transmetre. Hui, gràcies a uns quants, tenim la necessitat transmetre i exigir. Hui pervertida, en part i per alguns, l'antiga idea de servici publicc dels representants polítics, estem a les portes d'un possible canvi. Això diuen alguns. Sóc escèptic en això.


En la nostra Comunitat, els nostres representants, dien que erem una de les primeres. I quan detallem, som de les primeres en els pitjors rànquing. La gran majoria ho creu, però la babancarrota i el  balafiament no es poden amagar. I per on retallem?. Per la part dèbil. Educació, Sanitat, Servicis Socials.

Aquells que ho patixen ho saben. Aquells que volen veure, ho veuen. Per això, alguns, els il·luminats actuals demanen democràcia real.

Avui, 9 d'octubre, els nostres representants polítics es reuniran i celebraren, amb grans enhorabones, felicitacions, projectes i bones intencions, la festa de la Comunitat, en salons alfonbratsa i canapés fullats.

Mentrestant, el poble, de forma diferent, distanciat, passara el 9 d'octubre i no diu res. És un dia mes que resistir a esta crisi que cada dia que passa, comprovem, que és deguda a l'avidesa i el saqueig de què és capaç el ser humà, i justificar-ho.

No se que fareu, però jo, avui dia 9 d'octubre, cantaré amb Raimon, i vaig fer el propòsit de trencar el silenci.

Y amb Paco Muñoz, amb este video