Suarez i Carrillo.

El dia 10 de febrer de 1977, fa ara 36 anys, s'aprova el registre de set formacions polítiques pel Tribunal Suprem, gràcies a la Llei de Reforma Política promoguda pel primer govern d'Adolfo Suarez.

Des d'aqueix dia fins al 7 d'abril en què es legalitza el Partit Comunista, Adolfo Suarez realitza una labor d'acostament al Secretari General, Santiago Carrillo. Contactes i reunió secreta. Tires i afluixa. Dialec, sinceritat i altes mires.

Es la primera part d'aquesta història, HISTÒRIA amb majúscula, i no la trista i vergonyosa història a la qual hem arribat, on els servidors públics, que presenten les seues candidatures voluntàriament, s'han servit del poder atorgat, per a acte concedir-se tals privilegis, que han passat a ser una casta superior i de servidors han passat a ser servits.

Altres vegades he declarat la meua admiració per President. I considere que fins al moment, cap dels quals li han seguit ha arribat a la categoria que Adolfo Suarez li va donar a la política espanyola.
Més que mai, ara, és necessària una figura com l'expresident, que amb la seua presència transmeta seguretat i amb les seues accions confiança i compliment de paraula.


La figura insegura i amb una dubtosa paraula. Un president que denigre al seu antecessor i que fins al moment no ha demostrat ser millor. Un president que produeix als seus seguidors inseguretat. Un president al que la presa de decisions li és consubstancial amb el seu paisanaje. Un president que no ha complit amb les seues propostes i promeses. Un president que no neteja el seu pati de dubtosos personatges.

Avui he llegit unes frases del dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht, un dels més influents del segle XX.

- "El pitjor analfabet és l'analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels frijols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan ruc que s'enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mequetrefe i lacayo de les empreses nacionals i multinacionals".

- "Les revolucions es produeixen en els atzucacs".

Hi ha un munt d'analfabets, cada vegada menys.

És possible que es produïsca una contrarrevolución, estem en un atzucac produït per aquesta revolució econòmica, de la qual no és culpable qui l'està pagant.

Crec. Estic segur de la vigència de la frase de Bertolt:

- "Senyors, no estiguen tan contents amb la derrota [d'Hitler]. Perquè encara que el món s'haja posat dempeus i haja detingut al Bastardo, la Puta que ho va parir està calenta de nou".

Algú no calciga, caldrà rebel·lar-se.

Que tornen els assenyats espanyols de la dècada dels 70 del segle XX.

Els estudiants i Wert.

Que passa?. Que es pretén?.

L'educació s'ha convertit en un joc al que els partits,  en cada canvi de color en el govern, es dediquen a canviar les regles del joc.

Cap de les lleis sobre educació promulgades han resistit el canvi bipartidista de governs des de la transició.

Els motius pels quals cadascun dels dos partits que s'han succeït durant aquests 30 últims anys ha impulsat els canvis, estan clars.

En els últims anys, amb els governs socialistes, els serveis públics, les lleis relacionades amb el desaparegut estat del benestar, havien minvat molt el camp lògic de les asseguradores, corporacions mèdiques, grups religiosos, grups empresarials relacionats amb la salut, educació, serveis públics, etc. La “nacionalització” dels serveis bàsics a força de lleis socials, havien usurpat als comerciants ideologic-economics el seu camp de negoci. Camps d'altra banda en auge, a causa de la corba de natalitat, sobretot en el de la tercera edat i la sanitat.

No obstant açò, en els últims anys s'ha introduït la qüestió nacionalista, no solament la catalana i basca, si no el nacionalisme espanyolista. En tots els casos, les polèmiques es produeixen en èpoques de crisis i són, en general, forçades per a apartar la vista del poble administrat. El poble és, o sa convertit, en un bestiar administrat, amb l'ajuda de gossos ensinistrats, vocers, reclams, tanques i cortapises.

L'educació és un camp de batalla apetitós per a les corporacions educatives. En la majoria dels casos amb clara tendència ideològica o religiosa.

Ara, com a cortina de fum, aprofitant el riu regirat, el govern de Rajoy, pretén la implantació de la LOMCE. Aquesta Llei ha generat protestes de la comunitat educativa, pares i alumnes, fins a arribar a la convocatòria d'una vaga, prevista per als dies 6 i 7 de febrer. La vaga de caràcter estatal està convocada pel Sindicat d'Estudiants. L'objectiu de la vaga és, demanar la dimissió del ministre Wert, i sol·licitar la retirada de la Llei.

Aquests dies, que després de demanar que ens estrenyem el cinturó, sabem que durant bastant temps, els mateixos que ens ho estrenyen tenien unes petites ajudes, ajudes que feien suportable la seua sacrificada vida de pares protectors. Ajudes que en alguns casos provenien, via tresorer del PP, de la trama Gurtel.

El President del Govern, per tot el que estem veient, hauria de dimitir. La convocatòria d'Eleccions Generals, produiria la paralització de la tramitació de la LOMCE, esperant que un Congrés renovat, i esperem que net d'olors  pudentes, es consensue amb els que van a ser els seus executors i sofridors.

No podem permetre que els interessos econòmics vagen a l'assalt dels interessos públics.

I en la Cultura i en l'Educació, no podem permetre que s'hipoteque el futur amb propostes clarament desviades cap a una ideologia, o interès econòmic, en detriment de l'ensenyament públic de qualitat, universal, gratis i laic.

Tots estem doncs, involucrats en aquest assumpte, en el qual el nostre futur es troba mediatizat per moltes pressions directes i indirectes.

Els dies 6 i 7 de febrer, al costat dels alumnes, demanarem la retirada i el consensuat en l'articulat de la LOMCE.

Demanarem, també, que el Ministre Wert deixe pas, amb la seua dimissió, a una persona dialogant i àvida d'arribar acords i no a confrontar amb periòdiques manifestacions polèmiques i retrogrades.