On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea

No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 

Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 

Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera

La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.

Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.

El Paradero als anys '60

Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.

Trenc d´alba a la platja de La Fustera

Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.

La Fustera des de la terrassa

Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 

Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.

Lloc d´encontre

La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.

On jo vix.( II )

Riu Quindío

Està plovent.

Diuen que feia anys que no tenien un mes de novembre tan plujós. En un mateix dia, plou, ix el sol i torna a ploure. I amb ganes. Fret no sent, solament els paisans es queixen i s'abrigallen. Jo crec que exageradament.

Estem a la tardor. Pluges i clima temperat.

No deixa de ser molest, eixir al carrer amb sol, sense núvol algun sobre la ciutat, i al cap d'una estona, en eixir de la tenda, banc o bar, sentir unes lleugeres gotetes, que amb prou faenes veus o distingeixes. Solament en sentir la frescor sobre la pell, adverteixes que són aigua. I ja pots dir sense por a equivocar-te: va a ploure.

Marejol de billets

Els dies passen i vaig aprenent com manejar-me en aquest galimaties de monedes i preus. Tan sol amb sentir que per a certificar un sobre amb justificant de recepció, he d'abonar 114, ja em pose en guàrdia, En eixe moment no m'aclarisc, no sé si és molt o poc. Intente operar mentalment. O amb el mòbil. Mire al comerciant-interlocutor. Em mira rar. Balboteig. Pagament. I després, durant el camí de tornada  a casa, calcule. Manejar tant bitllet, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. I les embafadores monedes de 50, 100, 200, 500, mareja.

Un vertader repte per a un parkinsonia.

Aclarisc que 114, són 114.000 pesos, (al canvi són 43,11 euros).

La popular

El PK s'ha encebat últimament en el meu muscle i genoll esquerres. Les molèsties em fan buscar el remei del ibuprofeno. L'oficina de farmàcia es diu ací, drogueria. Cert. La venda sense recepta és habitual. Els medicaments es venen a orri, en blísters, 10 pastilles 8.000 pesos (3,05 euros). Vol voste més?. Els farmacèutics, aconsellen i recepten. Administren injectables. Són, casí, el metge. El pacient s'estalvia pagar-li la consulta al galeno, el farmacèutic (el droguer) recepta i té un client.

L'enyorança d'alguns productes, com són, el formatge manxec, la tableta de xocolata, el pa, el vi, (de qualsevol zona, però llocs a triar, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O la tonyina, i algun xoriço, em proporcionen la possibilitat de viatjar de paquet en una moto, per a cercar-los en una població major.

Més de 20 anys després de la meua última cavalcada amb moto, i per primera vegada, portant un casc, sembla una odissea per a un miope amb diplopía i amb ulleres de cul de got. 

Parc Nacional Natural de Los Nevados

El meu jovi, mania, vici, o professió no remunerada, la d'anar pel món amb la càmera de fotos i video, em donen l'oportunitat de prendre instantànies, a al “tun tun”, que després filtre i seleccione. Algunes són una preciosidat.

Que una altra opinió podria tenir jo que sóc el seu autor?.

Parc Nacional Natural de Los Nevados

Juancho condueix. És un enamorat de la seua terra i em va explicant a cada metre, on estic. Que hi ha darrere de …. Que hi havia abans o que funció exerceix tal o cal edifici, etc.

El supermercat està en la zona alta d'Armènia, hem recorregut uns quants quilòmetres. Suposadament, hi ha productes espanyols. Recórrec vitrines, prestatgeries i mostradors. El pa francés s'assembla al nostre, el d'ací és dolç. La tonyina és “Isabel”. Les sardines “Palacio d'Orient”. El vi de Xile i Argentina. Una botella de Marques de Càceres, negre, 65.000 pesos (24,54 euros). Era l'única botella de vi conegut. Una de negre Casa Ibañez, (vaja, que lluny ho descobrisc), Cabernet Sauvignon, Vins de la Terra de Castella, 16.000 pesos (6.04 euros). Els formatges espanyols, pocs, un manxec sense garantia d'origen. Una taula d'embotits: xoriço, salami, pernil serrà.

Llums de Nadal

Un berenar semi-espanyol. Un petit capritx.

I comença a ploure. Les gotes sonen sobre les claraboies del saló.

- Es va anar l'aigua!!!.

He après a relacionar pluja i tall de subministrament. L'aigua potable procedeix del riu, i és potabilitzada en els Tancs. Supose que les dimensions de l'estació de potabilització han quedat obsoletes i no admeten un aigua tèrbola a l'excés.

Aigua?. Tranquil, Vicent, dema matí, aigua.