En una sala d'espera, repleta de gent, un pot distraure els nervis davant
l'escassetat de notícies de l'estat del familiar, a qui, en eixos moments
estan intervenint. Durant les llargues hores s'ha preguntat pel seu estat, i
millor deixar eixe assumpte, ja que les respostes són parques, o són de tan
poca gràcia que dissuadeixen de seguir en aqueix sentit. L'amabilitat, ací, es
va quedar en la porta del carrer.En la sala un ventall de tipus humans, alts, baixos, grossos.....
La monja encara que major, sembla moderna. Alguns la qualificarien de sor Citroën o monja yeyé, o siga, a la manera de Gracita Morales. Manté conversa amb qualsevol que se li pose a tir. Ups!!!. Aaag!!!. Perdó, a qualsevol germà que aquest a prop.
El policia nacional, jove i totalment transportat a la, per exemple, galàxia RGT-234, mitjançant l'aplicació instal·lada en el mòbil. Ho han cridat dues vegades i els seus veïns de sofà li han sacsat per a avisar-li de la trucada, amb veu de fartera, de la infermera.
- Senyora, per favor, em podria informar de l'estat de......
Allí, enmig del passadís, amb els braços en posició de pobre captaire d'informació està el parent. L´infermera (o ¿senyora de la neteja?) dóna mitja volta i allí queda el familiar amb els braços àdhuc oberts. Sera que no ha acabat el rés del parenostre?.
El senyor dels dos telèfons, sembla un camperol cazurro, però no sé. Es desembolica bastant bé. Encara que se li nota vergonyós, no parla, no pregunta, solament escolta, està atent.
Un jove, molt jove, està parlant amb la seua mare.
- Ma.. Ella és la culpable. Jo li vaig dir que bé. Ella s'obstina que som joves.
S'allunya i baixa el to. Li seguisc amb la mirada, parla i els posats són enèrgics. Està enfadat.
No m'hi havia adonat abans, hi ha una velleta en cadira de rodes, estranyament, cara a la paret. Observe .. Qui esta amb ella?. És la pacient?. Passen uns minuts i se li acosta un home de mitja edat i una adolescent. Estaven al meu costat preguntant per algú que hi ha dins. Dóna cabotades. Afirmant. L'home s'estira, inspira de forma ostensible i es dirigeix al mostrador. Al cap d'un moment apareix pel passadís, al que un cartell anuncia com a maternitat, algú amb pinta de metge, però sense bata.
Parlen. El presumpte metge té un to de veu audible.
- Està en observació. Haurem de consultar amb el psicòleg. Està estabilitzada i tranquil·la. Si volen passar …. Poden. Es queda aquesta nit.
En la sala solament pot estar un acompanyant per pacient. En aquest cas, no és així. Deduïsc que els que estan són, la velleta de la cadira de rodes, és l'àvia, la germana i els pares. Quan ix la mare, porta una borsa amb llavors rosa, i li'l mostra a l'àvia i germana. Concloc que són pastilles i el diagnostic, sobredosi.
Deduïsc que el pare és un tipus influent. La seua situació en la “sala d'espera” és del tot irregular. Quatre acompanyants. Poden entrar en la sala de reanimació. Poden veure al pacient. I fins i tot entren de dos en dos.
Són les sis de la vesprada. Fa deu hores que la van cridar. En aqueixes hores, a penes la informació que se li ha subministrat és:
- Està bé, en reanimació. No hi ha habitacions. Estem pendents que es desallotge alguna. No pot entrar en la zona de reanimació.
Trau el cap per la porta de cirurgia, ... una infermera?, senyora de la neteja? …
- Per favor, em podria….- Sóc cirurgiana, no tinc informació senyor …
Una altra vegada em quede amb el braços en posició de captaire miserable.
Ja no observe res. La zona cerebral reivindicativa comença a calfarse.
Passa una hora. Les set. Apareix una infermera nova.
- Senyors !!!. No hi ha habitacions. Els pacients es quedaren aquesta nit en la sala de reanimació. Ara per la porta del fons del passadís els aniran cridant perquè puguen acomiadar-se del seu familiar. Demà a la set i mitjana podran venir i els donarem detalls de la situació. Gràcies.
Darrere d'aquella porta em trobe amb una llitera, en ella jau, pàl·lida i queixosa, la persona motiu de divertit dia en la “sala d'espera”.
És el principi d'un passadís, a mitja llum, la bombeta que il·lumina aqueix tram està apagada. Al costat una porta amb un cartell, “cambra bruta”. En la paret una ombra fosca. M'acoste. Una abella. Està pegada i morta.
Per a relaxar el malestar, dic:
- Caldrà cridar a l'ambulància. Pressent que hauràs de dormir amb un insecte.
- Sanitat per a tots.
