M'atrevisc en aquesta entrada a dir que hi ha diverses formes de guerres, i ací
vaig a definir dues, la guerra d'exèrcits amb armes i guerres d'actituds.
La televisió a Espanya va començar a emetre en 1956. Pocs eren els que es van
atrevir a comprar aquell aparell, per car i per desconfiança.
En la meua casa, calcule jo, que ja ho teníem l'any 1963. L'assassinat i
funerals de John Fitzgerald Kennedy ja ho seguirem des de la tele recentment
estrenada.
Des de l'any 1959 al 1975 en tots els Telenotícies la notícia estava en un
país, el qual quasi ningú sabia situar en el que en aquells temps es deia mapa-mundi.
Aquests dies es compleixen 42 anys de la derrota, "fugida", dels Estats Units de
Vietnam. La no guerra del Vietnam, no va existir oficialment, doncs mai ningú
li la declará a ningú, ni va haver-hi rendició de part alguna. L'excusa de la
defensa de Vietnam del Sud com a país democràtic, enfront del comunista del
Nord, no era certa. EEUU pretenia establir una base militar en aqueix país. I el
que va començar amb unes fustigacions de la guerrilla del Front d'Alliberament
(Viet Cong), sent president Kennedy, amb un destacament d'11.000 soldats, va
anar creixent amb els posteriors presidents, Nixon, Jhonson i Ford, arribant a
la fi de 1960 a 500.000 soldats amb el president Jhonson.
Va ser la guerra de la meua vida, doncs totes les nits sopàvem amb Diego
Carcedo, Miguel de la Quadra Salcedo des de Vietnam i Jesús Hermida des de
Washington.
Va ser una guerra sense censura, els periodistes anaven darrere dels soldats
americans, que tenien una mitjana d'edat de 19 anys, vestits com ells per a
evitar errors. Van arribar a participar fins a 2.300 periodistes, dels quals
solament 5 eren soviètics.
Mentre allò que semblava una sèrie de televisió que ocorria en la selva de la
península la Indoxina, es produïa l'assassinat de Kennedy i del Che, el maig
francés del 68, l'arribada a la lluna, l'explosió del negoci del petroli, la
minifaldilla, la lluita pels drets civils …
La revista Life publica les fotos dels soldats morts en una sola setmana 242, i
comencen els moviments pacifistes, amb la música dels Beatles. Els soldats tornen d'amagat, tants morts comencen a
“fer olor”. Hi ha desercions.
EEUU bombardeja i crema pobles sencers, usa armes químiques, es dóna a conèixer
el succeït en el llogaret de Mÿ Lai. En el Nadal de 1972 es deixen caure
20.000 tones de bombes.
Es calcula que van morir entre 1 i 5 milions de persones.
EEUU va tenir 58 220 morts i 303.000 ferits.
Saigon és avui una ciutat plena de bancs i multinacionals, com qualsevol
ciutat occidental.
I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van
morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una
vergonya nacional se'ls té ignorats.
En el Cementeri Nacional d´Arligton, hi ha milers de creus alineades, són els
morts. Una guerra amb morts físics. I amb morts psíquics i emocionals.
Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la
butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats,
anats, …. Horrors, odis i impietat.
Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o
2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són
les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles,
entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.
I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules,
frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així
s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Eixes guerres
que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha.
Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un
jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més busca l'excusa
per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.
Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la
influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua
feblesa per a enfonsar-ho més encara.
Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa,
aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.
