La humanitat errant. Pensament de Nadal i Any Nou.

Fa temps que veiem les “pateres” bolcades. Morts l'arena de les platges andaluses. Tremolosos i amagant el rostre a joves de color, coberts amb brillants mantes tèrmiques. Els africans creuant l'estret, jugant-se la vida. Intentant eixir d'una misèria infinita.

Uns altres intenten saltar la tanca de Melilla.

Vaixells ruinosos replets de persones a la deriva pel Mediterrani.

 
En els últims mesos, el desplaçament errant de milers de persones per centre Europa, ens ha impactat.

D'on ix tota aquesta gent?

A on va tota aqueixa gent?

Qui vol a tota aqueixa gent?.

En tota la cara de l'Europa solidària ha ensopegat una multitud de pobres, famolencs i aterroritzats éssers humans. Mentre ens miràvem el melic, calladament, han eixit de les seues miserables cases, han deixat tot, que és res, i sense res s'han llançat al buit, en la creença que és millor la incertesa que la realitat certa on viuen.

Els hem rebut amb fronteres tancades. Camps de refugiats, que més s'assemblen a una corraliza o pleta. Traslladant-los a la frontera del país veí. Passant-se la creïlla calenta.

Si tots els desplaçats, els marroquins, o els etíops, sudanesos, ruandesos, o de mes lluny, afganesos o els sirians ara, es posaren en camí cap a la nostra tranquil·la i sobrada Europa:

Que faríem?.

En quina pleta o corraliza els tancaríem?.

Durant anys, hem discutit sobre els contingents de producció. La llet, l'oli, el vi …. Cada país té una quota de producció establida. Superar-la suposa una sanció.

Mentre, els centre africans, o de qualsevol altra part del planeta, moren sense remissió.

Nosaltres, les gents que habitem la península som una mescla de races que a través dels segles han anat, anant i venint.

No anem a enumerar els grans desplaçaments que al llarg de la història s'han produït en la península, ens quedem en els tres últims. La “emigració oreneta”, anual, d'anada i volta, com la qual es produia al nord d'Àfrica per a treballs agrícoles. L'èxode dels exiliats de la guerra civil. I l'emigració dels anys 60 del segle XX als països de centre Europa.

Monument al Riberer de Benissa

No ens oblidem que, a Benissa hi ha un monument que ens recorda la nostra tradició emigrant. “El riberer”.

Les últimes generacions d'espanyols desconeixen o han oblidat el paper que durant els anys 60 del segle XX va tenir per a la subsistència de les famílies espanyoles i fins i tot per a la balança de pagaments de l'estat, l'entrada de divises de l'emigració, sobretot dels països europeus.

Dos milions d'espanyols es van desplaçar durant aqueix temps per països com França, Suïssa, Alemanya …

Rar serà si en quasi totes les famílies de Benissa no hi ha algun familiar que no va emigrar en algun moment, intentant fer un estalvi per a construir o comprar una casa, que era una de les màximes aspiracions.

Exode de la Guerra Civil Espanyola

El flux migratori també es va donar dins de la península, des del sud-oest al centre i al nord-est. De Andalucia i Extremadura a Madrid, Catalunya i el Pais Basc.

En 1973, comença a canviar la tendència. La crisi del petroli i l'evident modernització d'Espanya, produeix un gran canvi. De ser un país d'emigrants, es converteix en un país d'immigrants, tant per a treballar com en l'auge de la indústria turística. L'establiment de no nacionals en el nostre país, per a treballar o viure, és un fet que es constata, passant a ser la principal font d'entrada de divises.

 
Però veient el vaivé que hem comentat, bé ens aniria fer una reflexió personal sobre l'opinió i tracte que dispensem a l'emigrant. Aquell que durant alguns anys hem considerat, guarro, bullero, fragorós, lleva treballs ….. les manifestacions de desgrat per la seua presència, la consideració com a persones de segona classe, la discriminació … tot açò, sense tenir en compte que les voltes de la vida són moltes i poden canviar la situació. 

Ara, espantats, observem que els que van a comprovar el fenomen després de 40 anys de rebre immigrants, i a causa de la crisi actual, serà la generació de joves millor preparats de la història d'Espanya. Ells han d'agafar la maleta, i veiem eixes tristes imatges com la dels seus avis en els anys 60, esperant el tren, per a anar on també va la humanitat errant.

Nit de Nadal - 2015

El meu amic Tomas ha marxat.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.

Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.

No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.

Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.

Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.

Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.

Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,