También se
celebra el nacimiento de James Parkinson.
L'EVOLUCIONDE LA MEVA VIDA AMB PARKINSON I LESCLAUSPERENTENDREM.
Cada pas és una conquesta
Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar
els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb
Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària,
podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de
la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia. La guia de l'estudi es basava en 10 respostes de persones amb Parkinson. En elles expliquen simplement els seus símptomes, la forma en què ells
els experimenten, i que afecta a les seues vides, en les seues
relacions i en el seu quefer diari. Amb aquests testimonis, que es van enriquir en reunions amb intercanvi
d'experiències de cada un, es van validar els consells que s'aportaven: - Als malalts per conèixer millor la sea malaltia. - Als cuidadors poder donar millor suport. - Al personal de salut per donar una millor atenció per a "mi" ...... i
proporcionar a tots les claus per comprendre millor la malaltia de
Parkinson.
L'ús del "Jo" es basa en la paraula repetitiva de tots els testimonis.
------------------------------
Michael J. Fox
El 5 de desembre de 2015 es van complir els meus 10 anys del diagnòstic de la meva malaltia de Parkinson.Al "ensopegar" fa uns dies amb l'estudi realitzat pels francesos,
vaig pensar que aprofitant la meua experiència i les opinions i
resultats de l'estudi, fer un balanç del que vixcut i intentar explicar les
10 claus, des del "meu" Parkinson. Les 10 claus per comprendrem millor.
Estranya malaltia, la malaltia de Parkinson. Cada
vegada que algú em pregunta com estic?, com em va?, immediatament
em quedo sense paraules i sense idees al cap per transmetre. Fins i tot aquells que coneixen els efectes produïts per l'emotivitat
excessiva no entenen com em pot afectar tant per esta simple
pregunta. Si
no donem les claus del que ens passa, del que em passa a "mi", sobre el
meu simple Parkinson, el meu interlocutor em trobarà molt estrany. És Es difícil descriure el que esta malaltia ocasiona a mi, ja que esta experiència física és especial. El més confús són els incongruents sobresalts que apareixen .... dels que mai sabem quan i per quant de temps. Puc ser i semblar bastant "normal", i en un moment donat, i de sobte em desintegro fins al punt de no poder estar dempeus. I això, en un moment. He de interrompre, i per evitar que el meu interlocutor no se senti
malament, al mateix temps, d'alguna manera, anunciar-li que necessito
amb urgència seurem.
Los sintomas mas conocidos
Poques persones saben el pes d'aquesta malaltia que m'afecta tots els dies, o fins i tot les formes que pot prendre. Només aquells que la pateixen saben de que parle. Experimentem
situacions que poden ser incòmodes, doloroses, vergonyoses, de
conseqüències lleugeres o simplement còmiques, però sempre d'ansietat
... d'ubicació. Quan
les parts, la del moviment i la raó es retroben, no ho vivim sols
íntimament, sinó que també ho volem intentar socialment .... però, embrutarem la trobada ?. És més fàcil per a mi aïllar-me per lluitar contra el meu malestar corporal, de quedar bé. I, al mateix temps, encara ser independent, vull participar en la vida social o simplement familiar.
Esta lluita interior m'esgota moralment i físicament.
Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de
passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que
em temo que ja no hi ha res a fer.
Vull creure que compleix amb la suficient qualitat i que tinc la
comprensió i l'empatia que permetran participar molt temps d'una vida
social i pública.
Per
aconseguir això, en les properes entrades, escriuré, el que
al meu parer, pot donar a conèixer les claus per entenderme a "mi" i
a esta malaltia tan estranya i desconeguda.
Proxim capitol:
L'EVOLUCION DE LA MEUA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.
1ª. - Tots som diferents. Tots som diferents.Míram.
El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i
encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data
concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera
d'exemple, tres països ben coneguts:
Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.
A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias
Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat,
de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la
idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un
dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va
sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de
Galerias Preciados.
El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials.
Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes
i el Dia de la Mare.
Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa,
alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de
potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.
Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les
branques.
La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una
rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les
quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:
Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè
siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé
el teu Déu et dóna.”
I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”.
“A que em ve este amb el quart manament?”.
Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et
propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i
digues si són raonables les següents propostes:
Els fills:
- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre
germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al
seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el
fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari,
suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps
de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.
Els pares:
- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al
seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció,
cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i
corregir-los.
Dis-me si et semblen raonables.
Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels
casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida
dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els
que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.
No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè
mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no
els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.
Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat
d'uns als altres.
Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix
temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores
de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació,
vestit, estudis, exemple .,…
Els meus germans i jo, avui ens ocupem
dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.
En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una
cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de
més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol
altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb
l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor
perpetu.
Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una
ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25
anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi
de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill
autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre
joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica
amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar
com despullar dels mitjos de subsistència al pare.
I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.
Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.
Per
a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar
el video i llegir o cantar la cançó que es transcriu a continuació.
Provem?.
Imagine there's no Heaven
And no Hell below us
Above us only sky
It's easy if you try
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no country
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one
Imagine no posessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Or Brotherhood of Man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
And maybe someday you will join us
And the world will be as one
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one...
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer
Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home
Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
El
mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent
d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de
canó i carn cremada. M'ol a guerra.
Allà
per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat
televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa
caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.
Entre
els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals,
internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una
imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al
voltant de la Terra.
Al
veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant
de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.
Entre
els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9 de
la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo
Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren
Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).
VIETNAM
La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues,la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam.
Els
bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa
pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política
d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre
entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el
moviment "hippie".
Al
Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van
abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels
58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats
amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la
vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda o
desequilibrada.
El 16 de març de 1968,
es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite
americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament
van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van
prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar,
van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a
matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i
xiquets). La xifra s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.
IRAQ
El dia 20 de març del 2003,
amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra
d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar
manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A
Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les
ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.
En
el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la
intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial
vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil”
dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de
vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar
sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades),
va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush
sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys
de col·legi.
La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva.
Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq
representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units,
al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després
de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió
que no hi havia cap, en el moment de la invasió.
Es
va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de
Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la
historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.
La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.
Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada, Després de trenta anys.
Ara,
llig, veig, sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni,
quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys
per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb
Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava
un bon aliat en el món àrab.
En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol
dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense
importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de
torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels
alliberadors, amb la repetició de Mi Lai, Abu Ghraib I Haditha.
Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.
Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar
els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb
Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària,
podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de
la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia.
Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de
passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que
em temo que ja no hi ha res a fer.
