Ha tremolat la terra. De
fet, segons m'expliquen, tots els dies hi ha tremolors. La terra aquí està en
plena pugna. El xoc de la placa tectònica de Nazca i la placa Sud-americana
pugnen una contra l'altra.
No m'entere. A les mil
m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un
recordatori del meu Parkinson.
En algun moment, quan se
sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a
Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical,
provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la
seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.
No hi ha dubte que
encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu
equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers
ínfims i mínims.
Aquests éssers mínims,
els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.
Encara que per
naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són
extremadament perilloses.
Fa tan sols uns anys, la
"Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies,
fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......
Em pregunte, després de
passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de
ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.
Si el perill ha
augmentat, perquè aquest silenci ?. Si es manté o s'ha aconseguit aturar,
perquè aquest silenci. Sol, i dic que sóc optimista, em cal pensar que la cosa
va desbocada, que no hi ha remei i s'ha arribat a la conclusió: que es fa el que
es pot.
Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el
desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés
lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem
viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars
Irresponsables.
A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i
pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.
En acabar un any, solem
tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu
hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest
repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en
el pròxim any.
Aquet any, per a mi
serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20
anys".
Seguiré vivint sobre un
volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia.
Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt
important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i
Alegria.
I pensaré com els
caleños. El ball és la seua passió, la rumba i la salsa amb el seu frenètic
moviment de peus, seran la meua assignatura d'obligat compliment. Així, si la
Terra tremola, no es pot pensar una altra cosa que és la vibració de la música
que sona al carrer, a cada terrassa, o l'interior d'una casa, que fins i tot
amb les finestres tancades, les travessa i expandeix la seua melodia pel dia,
i sobretot en la nit caleña.
A les nits de dissabtes
i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la
ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi
sobre els caleños per la seua passió per la vida.