divendres, 23 de març del 2018

QUARANTA I CINC - L'EP I JO .- Canvits i reptes.

Santiago de Cali (Colòmbia).

Les  meues maletes han anat per davant. Només em vaig quedar amb el que necessitava els dies d'estada al Huila.

Havia de seguir el camí.

- Cal sortir d'hora. Només hi ha un transport diari cap a Popayán. Allà, a la terminal tens moltes opcions per enllaçar cap a Cali.

El que en principi semblava viatge de vistes i paisatges, L'Argentina (Huila) - Assumpció de Popayán (Cauca), no ho va ser. La sortida primerenca, amb poca llum ambiental, em va privar, que en una bona part del viatge pogués observar el territori que estàvem creuant en direcció al meu destí. I quan la llum va ser suficient per veure, no podia apartar la meua mirada del conductor. Feia la impressió que conduïa adormit amb els ulls oberts. No transitarem per carretera fins ben avançat el viatge, gairebé tot va ser per una pista de muntanya en força bon estat.

Huila
L'enllaç de Popayan va ser ràpid i la resta del viatge fins Cali ho vaig passar dormitant. Les pastilles, el matinar i la tensió soferta durant la vigilància del conductor zombi, van ser el còctel de cascall que no em deixava obrir els ulls. Però si em vaig assabentar, quan els cabells de la noia que estava de peu al passadís de l'autobús es van ficar a la meva boca. O quan la senyora del seient del costat, va vomitar silenciosament.

Els primers dies a Cali, no tenien bastants hores. El relaxament de l'estada al Huila va ser una benedicció, em van donar aire més que suficient per posar-me a to.

El Gato del Rio - Cali
La Fundació Parkinson de Colòmbia és una organització sense ànim de lucre, fundada l'abril de 2004. L'entitat té com a finalitat ajudar els pacients amb Malaltia de Parkinson i els seus familiars. Entre les seves pretensions està, a més de rehabilitar, i educar per aconseguir en els pacients hàbits sans i autonomia en la seua vida diària, ser suport per a afectats i familiars. Entre els seus interessos esta, la col·laboració amb altres organitzacions socials que persegueixin fins relacionats amb la Malaltia de Parkinson.

El primer que va cridar la meua atenció va ser la joventut del personal i la simpatia. El tracte amigable, fins i tot familiar, que es donava entre els professionals, pacients i familiars.

 La música i el ball a Cali és consubstancial amb el caràcter i forma de viure dels caleños. Des de fa 13 anys vinc escoltant les bondats de la música i el ball a la EP. La música, gairebé tota m'apassiona, però per al ball, sóc un negat i no he trobat la manera de deixar-me anar. Conseqüents amb l'actitud caleña, el ball és la primera activitat, alguns dies, abans de començar reunions d'integració per cohesionar el grup, els diferents tallers o activitats. Les la fisioteràpia, exercicis per mantenir el to muscular, la teràpia ocupacional, Fonoaudiología, rehabilitació cognitiva, suport emocional, i tallers d'activitats de la vida diària, inclosos els familiars, componen el programa de la Fundació.

Les noves activitats, els nous companys, la ciutat, el clima, la casa, el llit ... .. Mare meva !!!!. Que canvi.


No obstant això he intentat integrar-me i alguna cosa he avançat. Els meus nous companys m'han mostrat una deferència especial. Sembla que tenen un coneixement previ meu, ia més amb bones referències. Bé, Google fa miracles.

Tota nova situació necessita un temps d'adaptació, en el qual hi ha moments de defalliment, pessimisme, o dubte, l'encert o no de l'elecció.

He vist en aquests quatre mesos, on són els meues punts a aprofundir. L'equilibri, la postura, la respiració i la deglució. Però on més èmfasi he de posar és en la part cognitiva.

En la meva vida, la memorització no ha estat el fort. Era més còmode prendre nota, portar una "chulleta". Des que Internet amb Googel, contesta a qualsevol pregunta o dubte, ¿per què utilitzar la memòria ?.

Aprendre els noms dels més de vint professionals, i dels gairebé cinquanta pacients del meu grup, segueix a dia d'avui, sent un repte.

I en això estic.

Els canvis que s'han produït en la meua vida des aquell 5 de desembre de 2005, en què la doctora Roig va sentenciar quin era el mal que havia adquirit, tot i ser de gran envergadura, he sabut, en part inconscientment, capejar el temporal.  La meua preocupació en saber com encaren la situació d'altres, en algun cas, éssers excepcionals que han camviat els meus prejudicis. Situacions que m'han fet veure la vida d'una altra manera. El 23 de gener vaig complir seixanta anys, alguns d´ells amargs, molt amargs. Només és un número, però eixe número separa una altra etapa de la vida. Però de cap manera cap situació em portará a la desesperança, tinc plena confiança en les meues forces i possibilitats i vaig aprofitar tot allò que millore i enriqueixca de cara a un futur que no em fa por.

Això últim és el meu lema i el meu propòsit.

dimecres, 14 de març del 2018

Noticies d´aci i de Benissa.

Sona el despertador del meu mòbil. Són les cinc i mitja, a les sis del matí he de prendre dues pastes, Normalment m´estire, i sense aixecar-me faig alguns estiraments últimament apresos. Però avui, sona durant un minut, i no em moc, no m´estire i m'adorc.

A les set torna a sonar, he de prendre 4 pastes. Des del meu llit veig el rellotge de paret i veig que són les set. Començe els estiraments que havia d'haver fet hora i mitja abans.

Rodrigo Londoño - Timochenko
- Que estrany, normalment em desperte abans que sone la melodia programada al mòbil.

Amb la inquietud d'algú que porta un retard d'una hora i mitja, i amb la curiositat de com han quedat els resultats de les eleccions al Congrés i Senat de la República, em debato entre la dutxa freda, aquí no hi ha escalfador, i el repàs a la premsa nacional i local, pedaleige, a l'estil de Miguel Induráin, pedaleige en una bicicleta que no avança, que esta parada, que no em porta enlloc durant 12:18 minuts, no en faig més, normalment són 30 minuts. 

Arribare tard.

Cali
He posat una tauleta on deixe el comandament de la pantalla i el ratolí, mentre pedaleige llegeix les capçaleres de dos dels grans diaris d'aquest país, les notícies. No entenc res, guanyar escons, és perdre, i tenir una representació mínima és guanyar.

La precampanya i la campanya, han estat dures. Han volat ous i consignes ofensives per ambdues parts. Qualsevol candidat ben situat està exposat a les més peregrines acusacions, les quals s'aclareixen en passar la elecció. Són cops baixos que els votants valoren, cadascú des de la seva òptica.

Però la discussió i la por està des de fa temps, en els acords amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble o FARC - EP. 

Gustavo Petro
L'opinió general és de rebuig, ràbia, en fi, desacord amb el sistema que s'aplica aquests "combatents" d'una organització existent des d'abans de la seva fundació oficial en 1964, amb Tirofijo fins a 2008 i Timochenko fins avui, com a dirigents destacats. La interconnexió amb la droga, les contraofensives governamentals davant els segrestos de civils, polítics, militars, policies amb intencions extorsives, el reclutament de joves de manera forçada, no és proporcional a les moltes facilitats concedides en els acords de l'Havana (Cuba) i que no va ser ratificat en el plebiscit organitzat pel govern el dos d'octubre de 2016. Així i tot, es van modificar certs punts de l'acord, i per fi en aquestes eleccions ha pogut mesurar la seua força democràticament, 52.532 vots, que no li donen dret a representants, però en virtut dels acords de pau, se'ls concedeix 5 escons en cadascuna de les Cameres.


 Antanas Mocku
Pensant, vaig descobrir el motiu de la meva mandra, en el dia d'avui. Ahir dia d'eleccions el passeg pel centre, al voltant de l'Ermita i la Plaça Caicedo, en va cansar molt. No hi havia gent passejant, els de la Plaça dels Poetes estaven sols. L'Ermita buida, la Plaça Caicedo amb poc més de set negociacions en marxa. La catedral, buida i sense il·luminació. L'anada la vaig fer en el MIO, còmoda, es podia triar seient. La tornada a peu, sense aglomeracions, els comerços tancats.


Al juny, Ivan Duque hereu del urbinismo i Gustavo Petro, antic guerrilero de l'M-19, mediran les seues forces per arribar a ocupar la Presidència de la República.

Ivan Duque
Em vaig cansar, em vaig cansar de caminar normal. Les meus incursions pel centre de Cali, em produeixen, com a posseïdor de la Malaltia de Parkinson, una frenada constant, un caminar de vell arrossegant els peus i amb mínim avanç, les aglomeracions ens frenen.

Ahir volava. Tot despejat, sense obstaculs.


Ahir de matí, Andrés es va encarregar, a la Fundació Parkinson de Colòmbia, de estirar de tot allò que la caminada sense obstacles, va provocar.

Però aquest matí també esmorzava amb notícies locals de Benissa. Ara no tinc temps, però tinc coses a dir, i no puc callar.

Portem més de 20 anys perdent energia derrere de dos egos egoistes i sense escrúpols, enverinant el treball de qui sí vol treballar.

Vergonyós que qui manifesta ser demòcrata, converteixca la seva representació en una representació circense de paiaso vingut a menys.

Benissa no es mereix aixo.