PURÍSSIMA XIQUETA 2018
Article publicat en el Llibre de les Festes de la Purissíma Xiqueta de 2018.
Tot i que la porta està tancada i no hi ha franciscans les campanes segueixen anunciant els quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria. Em desperte pel seu repicar matiner. Més tard, quan isc al carrer, veig la porta tancada i em torne a repetir, per convéncer-me, que allà no hi ha ningú. Durant els últims 60 anys de la seua existència, cada dia he escoltat les campanes anunciant les celebracions de la Santa Missa. Sonaven mitja hora abans, un quart d'hora abans i en l'hora en punt del començament de la cerimònia. En els últims anys, arran de la renovació de les campanes, sent la meua mare, padrina d'una elles, es va incorporar la funció del toc dels quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria.
- Va, Vicent, que es fa tard, la missa començarà i tu no t'hauràs posat el roquet- diu ma mare.
Corrent, arribe a temps d'ajudar el pare Antonio Porturas a acomodar-se l'estola i la casulla, hui brodada amb fil d'or i tela de color vermell, senyal que és la celebració d'algun màrtir.
Per arribar a aquest punt, per ajudar en la Santa Missa, el pare Porturas em va sotmetre a l'estudi de les contestacions al celebrant. Quan vaig aprovar, i no abans, vaig poder accedir a l'altar com a escolà del Convent.
En finalitzar l'últim toc del campanar, eixim de la sagristia, tire de la corda i faig sonar la campaneta, és l'avís als feligresos que el celebrant sortirà i han de rebre'l dempeus.
- “Que alegría cuando me dijeron: Vamos a la casa del Señor ….”- entonen, de sobte, cent veus.
L'altar, que ha patit una remodelació, produeix un lleuger titubeig del pare, se sent desconcertat, no s'acostuma a la nova ubicació.
El Concili Vaticà II (1962-1965), convocat pel papa Joan XXIII i clausurat per Pau VI, va aprovar la renovació de la Sagrada Litúrgia, l'objectiu principal de la qual fou l'augment de la participació dels laics en aquesta. Com en totes les esglésies, la taula de l'altar, enganxada al retaule, es va desplaçar i es va col·locar al centre del presbiteri, quedant el celebrant de cara al poble.
L'altar existent no era aprofitable, per la qual cosa es va traslladar el de la capella del seminari. A més, es va traure la barana que separava el presbiteri de la nau central, la qual limitava la visió dels oficis. Els canvis són importants, el celebrant veu els assistents i els assistents veuen cadascuna de les evolucions del celebrant. La retirada de l'antic altar produeix en el retaule un impacte visual negatiu. Desapareix el sagrari i la fornícula on s'exposava la custòdia amb l'hòstia consagrada, i sobretot la cortineta, que queia de forma "miraculosa", aquesta era la meua sensació, i servia perquè el celebrant retirés la custòdia sense ser vist. La retirada del sagrari de l'altar major va convertir la capella de sant Francesc, a més de capella de la Confessió, també, en capella de la Comunió.
Mire cap al cor. Els seminaristes s'havien ubicat al cor disciplinadament uns moments abans de la nostra eixida. Havien arribat des del seminari del carrer Escoto en dues files i en silenci. Anaven revestits de l'hàbit franciscà, amb el cordó de tres nusos. Una estona abans havien esmorzat al menjador, i el temps de silenci va ser amenitzat per un d'ells, llegint vides de sants o paràgrafs relacionats amb la festivitat del dia, pujat a un púlpit petit des delqual la seua veu arribava a tot l'auditori.
El seminari estava a vessar de nois amb la vocació de seguir Francesc d'Assís. Aquests tenien la seua missa diària a la capella del seminari, tan sols els diumenges, fins que el seminari es va tancar la missa de dotze era la missa "dels col·legialets", per tant, solemne per antonomàsia. En el seu desplaçament, cada un d'ells portava una bossa de tela una mica voluminosa. Abans d'entrar al cor, havien de deixar en una habitació de la porteria, habilitada amb penjadors numerats, la seua bossa de roba bruta. Les llavaneres les recollien i deixaven la de la setmana anterior. Alguna deixava un tros de "Coca Maria" entre la roba o una bosseta amb panses o ametlles torrades. Als col·legialets ningú els ha vist travessar pel carrer Escoto cap al Convent, fet que durant algun temps va ser una pregunta sense resposta.
Com a cosa exòtica, van tindre la presència d'un jove de color procedent de Guinea Equatorial; per aquelles dates, província espanyola d'ultramar, i hui,
vergonyosa i abjecta dictadura d'un lladre que té el seu poble en la misèria més absoluta.
El seminari de l'edifici conventual (anomenat sant Benet) havia quedat petit per acollir les noves vocacions. Es va construir l'edifici amb la forma de Tau franciscana; hui en dia, seu del CREAMA, Escola de Música, Conservatori .... i es va habilitar un túnel subterrani que travessava el carrer i unia els dos edificis, fent més ràpida, segura i menys molesta la comunicació, ja que, a més del cor, el menjador es trobava a l'edifici conventual.
Mentrestant, el pare Baselga, sota la mirada del Crist del cor, que amb el seu cap reclinat sembla que l’aconsella, braceja, indicant al conjunt de veus quan cal donar èmfasi en el cant o abaixar el to, acompanyats per la música de l'orgue, cosa que provoca en aquells que escoltem, sorpresa i admiració, i els feligresos dissimuladament giren el cap. Entonat el càntic d'entrada, el pare Porturas s'ha refet i s'ha col·locat en el centre de l'altar, de cara al poble i jo, a la seua dreta, al costat de la credença:
- "En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Amén. El Senyor està amb vosaltres ...”
Pronuncia el celebrant. I prossegueix la Santa Missa. Observe que tots els assistents contesten al celebrant, en una mena de diàleg místic.
Això també és una novetat del Concili, el llatí, que fins llavors era l'idioma oficial de l'Església Catòlica, obri un nou temps, en consentir que les celebracions es realitzen en l'idioma oficial de cada lloc. Una altra novetat és la participació dels fidels en les lectures. Un dels moments de màxima esplendor d'assistència en els temps moderns es va produir quan, al principi del temps democràtic, es va instaurar una missa d'11.00 h, en la qual l'idioma era el valencià. Van ser misses multitudinàries. Poble creient i practicant. Però la febre va passar, els practicants van disminuir, i els creients, no sé.
La col·lecta, que forma part de l'ofertori, al costat de la preparació de la taula amb el pa i el vi i el lavatori les mans, va ser substituïda durant algun temps, per dues urnes ubicades a l'entrada de l'església on els fidels dipositaven la seua ofrena voluntàriament i s'eliminava passar la cistella o safata entre els assistents.
- "Lectura de l'Evangeli, segons sant .......".
Comença el celebrant a anunciar l'Evangeli. No he prestat atenció a l'Evangeli. A la finalització d'aquest, isc de l'estat de somnolència gràcies al cor. Mentre el pare llegia l'Evangeli, recordava el dia del trasllat de Fra Humilde Soria Pons des de l'Església Parroquial al Convent.
Durant anys, el pare Jesús Sanjuan va recollir proves i testimonis, sobre miracles i favors que puguen ajudar en el procés de proclamar sant a Fra Humil Soria Pons. En el llibre Vidu Per què no?, Rafael Aventosa Garcia, narrava la vida, favors i miracles de Fra Humil, entre els testimonis se cita ma mare que dóna testimoni d'allò que els seus majors contaven del sant. Fra Humil estava en un nínxol del vell cementiri. El 13 de maig de 1971 va ser traslladat a la seua actual ubicació i es va preparar una gran cerimònia. Es van exposar les seues restes a l'Església Parroquial, es va adornar tota Benissa com si es tractés de la festa de la Puríssima Xiqueta, i en processó va ser traslladat al Convent.
Allà, a la primera capella de la dreta descansa, el servent de Déu, Fra Humilde Soria Pons.
El sermó posterior a l'Evangeli solia ser llarg. Per això, les ments inquietes anaven darrere de les històries explicades o, interpretant els frescos de la paret de l'església del Convent.
- “Recibe, Señor, estos dones y purifica a quienes participamos en esta liturgia ….”. Ora el pare, sobre les ofrenes presentades.
L'assistència a la missa és escassa. Són persones grans, gairebé tots; en tot cas amb més de 50 anys.
En moments d'esplendor del convent, convivien fins a vuit o deu franciscans. Eren els temps en què el seminari estava en ple apogeu, els anys del 1960 al 1970. -“Este es el sacramento de nuestra fe …...”"
Durant la Consagració, gràcies a la nova disposició de l'altar, tots hem tingut accés a la representació cimera de la missa. La conversió del pa i el vi en el cos i la sang de Crist. Agafe la safata, i em dispose a acompanyar fins al peu del presbiteri al pare Porturas, per donar la comunió als assistents.
El cor esclata amb Pescador d'Homes, la preferida de Joan Pau II, tot just els fidels han respost a les paraules l'oficiant:
“El Cuerpo de Cristo.”
“Amén”.
“Tú has venido a la orilla, no has buscado ni a sabios ni a ricos …… Señor me has mirado a los ojos, has dicho mi nombre ….”
Els fidels es posen en fila amb direcció cap al presbiteri, el celebrant ha baixat i s'ha col·locat a la seua mateixa alçada, tots s'acosten respectuosos, alguns recullen amb la seua mà la Sagrada Forma i prenen la comunió, és una altra novetat.
Amb el temps alguns sagraments han perdut complidors, el de la confessió és un d'ells. A la capella de la Comunió es troben els confessionaris, tan freqüentats abans i avui buits. hi han pocs confessors i pecadors també.
En l'altar es troba la imatge de sant Francesc d'Assís al qual els seguidors constituïts en Tercera Orde Franciscà TOF (terciaris) amb els seus escapularis canten amb fervor:
“Las huellas del caudillo enamorado, sigamos con fervor, vamos tras él, su voz a resonado, tremolemos la insignia del amor, su sendero es de luz, fieles terciarios a Francisco seguid ...”
Hui queden escassos terciaris, el gruix està
amb Francesc d'Assís.
Una vegada ha acabat la missa procedeix el pare a portar el copó a la capella, que com he dit abans, hi ha el sagrari retirat per la reforma de l'altar major, acompanyat pel cor amb el text de sant Tomàs d'Aquino:
-“Tantum ergo Sacramentum, Veneré-mur cérnu-i, et antiquum documéntum, nóvo cédat ri-tu-i …..”
Com marxe lluny i no se quant tornaré a visitarla, abans de tornar a casa, em dirigisc a la capella on es troba la Mare de Déu dels Dolors, allí està en la seua llàgrima a la galta i el seu etern mocador a la mà. Li demane pel meu pare que va ser l’encarregat pe molts anys de la illuminació de les andes que els actuals confrades, com varen fer els nostres pares (Benavent, Marto, Marro, Farol, Roc, Solbes i l´amic Salvador (RIP)), amb gran emoció, el Divendres Sant s’agenollen al carrer sant Josep, davant Jesús Natzaré, el seu fill.
Vicent Ibañez i Mas
Gener de 2018 Santiago de Cali (Colombia)
Fotografia-mosaic de frares admirats, amics i mestres meus : (Dreta – esquerre)
Pare Antoni. Pare Arbona. Pare Ribes. Pare Juan. Pare Jaime Pellicer, Pare Escriche. Pare Herrero, Fra Humilde Soria. Pare Giner. Pare Samuel. Pare Oton. Pare Pellicer. Pare Manresa. Pare Rubèn. Pare Ferrer. Pare Rios. Pare Canet. Pare Porturas. Pare Llorca. Pare Llombart. Sense foto: Pare Angel. Pare Jordi. Fra Ismael.
El dia que vaig visitar a Salvador, em vaig trobar amb un home malalt, assegut en una butaca i amb veu a penes audible. Tenia posats els incòmodes tubets que donaven oxigen als seus pulmons cansats.
