Per als que ja tenim una
certa edat, els Deu Manaments de la Llei de Déu eren una part important del
catecisme que teníem memoritzada, i a més, enteníem alguns dels preceptes.
Enteníem els menys escabrosos, érem xiquets i els temps no eren molt propicis per
a detalls. Eixe, el Quart manament, l'honrar, el malenteníem des dels dos anys.
Enteníem el següent “Honrar era igual a obeir-fer cas”.
Però no sols el
cristianisme té l'exclusiva. En totes les religions es fa menció al deure de
respecte i atenció als pares
Segons el Diccionari de la
Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola , la definició de honrar, és:
Honrar.
(del lat. honorara).
1. Tr.
Respectar a algú.
2. Tr.
Enaltir o premiar el seu mèrit.
3. Tr.
Donar honor o celebritat.
4. Tr.
U. com a fórmula de cortesia per a enaltir l'assistència, adhesió, etc., d'una
altra o altres persones. Hui ens honra
amb la seua presència nostre il·lustre amic. Cap any ha volgut vosté honrar la nostra taula.
5. prnl.
Dita d'una persona: Tindre a honra ser o fer algo.
Des de les tribus antigues
i del continent que foren, fins fa ben poc, els ancians eren escoltats i els
seus consells eren aprofitats. L'atenció, el respecte i l'honor cap als majors
no depenien de la religió, sinó del sentit comú. Se'ls tenia per savis. La
història sobre l'assumpte, és antiga. Per exemple, el Consell d'Ancians
(senatus) de l'antiga Roma, vènia dels Consells d'Ancians que havien sigut ja
experimentats amb anterioritat a Grècia, a Esparta. Els maies o els habitants
de l'illa de Pasqua, tenien els seus consells. I a França durant un temps va
existir el «Conseil des Anciens».
L'anterior succeïa fa molts anys.
En la nostra memòria, ja
que no fa molt, els ancians, una vegada que la seua autonomia deixava pas a la
malaptesa, la invalidesa o la demència, eren acollits pels fills, de vegades en
la casa de l'ancià o en la d'ells mateixos, els mantenien i atenien fins a la
seua mort. No fa tant de temps que es percep una pensió de jubilació, per la
qual cosa, fins fa no molt, calia mantindré al iaio o iaia. La família atenia
als ancians, perquè eren els seus progenitors i no hi havia res que discutir.
Abans ells, en la infància, havien mantingut, educat i subvencionat als fills,
no es discutia, era la llei natural. El respecte i l'atenció al consell del
patriarca de la família, eren sagrats.
Ara, gràcies als avanços en
la medicina, la qualitat i l'esperança de vida, fa que els majors visquin més.
Ara, no és rar veure inclús un major agafat de la mà del seu nét/a, de camí al
…, o de tornada del …
Els iaios són ara una altra
vegada pares, pares dels nostres fills.
Són els intocables per al
govern, les pensions no pateixen retalls o són mínimes en eixe col·lectiu.
Els bancs, els requereixen i mimen.
I quan perden la seua
autonomia, llavors busquem una residència on a canvi d'una “pasta”, se suposa
que els cuidaran, i donaran uns servicis, perquè la seua qualitat de vida siga
la millor. Altres, aniran unes hores i els reintegraran als seus domicilis, són
les Residències o Centres de Dia.
Els pares, generalment,
manifesten disgust per este, se suposa abandó, o separació del nucli familiar.
I no els falta raó.
En la memòria dels nostres
majors i en algunes de les nostres, recordem els antics asils, les antigues
cases d'acollida de persones majors. Recordem i no ens és grat el seu record.
Hui, les residències de la
Tercera Edat, estan dotades de servicis assistencials, que proporcionen als
residents o usuaris per hores, de professionals especialitzats en geriatria,
metges i infermeria residents. Fisioteràpia, psicologia, teràpies ocupacionals,
etc. En alguns casos s’ofereixen servicis d'odontologia, podologia,
rehabilitació, electre-cardiologia, i animació sociocultural.
Crec que ara serà mes
costos convèncer els nostres pares o a un ancià de Benissa, de les bondats
d'ingressar en la Residència d'Ancians de sant Joaquim i santa Anna, ja que com
és veu, no tènia res ni miqueta de cap de tot això. I per no tindre, ni tènia
personal per a moure les cadires de rodes, perquè... que remei!, allí estava
ancorat el resident durant tot el dia. Cap de metge a mà, una infermera
compartida amb 67 residents mes, ni animació, ni rehabilitació, ni ……
Pareix increïble que en
l'actualitat i amb la solera que se-li suposava a la Fundació, es pugi aplegar
a un estadi de desatenció tan greu.
Entenc que una residència
d'eixes característica ha de comptar amb professionals suficients per a la
població que resideix al centre. Que la residència ha de guardar una higiene
superior, com protecció a la població, a qui suposi mes sensible. Cosa que
segons pareix brillava (en este cas era mate fosc) per la seua absència.
Però és mes, que tipus de
gestió es porta, per a arribar a aconseguir la qualificació de centre a
clausurar?.
Possiblement aquells que
administren els béns de la Fundació, no són mereixedors de la confiança dels
benefactors.
Honrar els nostres pares i
majors, suposa, donar-los la màxima qualitat i benestar possible. Vigilem pues
el lloc on els deixem, així com ho faríem amb els nostres fills.
I crec, que no denunciar
les males practiques, reconèixer-ho i exigir-ho és una covardia.
Així ho voldríem per a nosaltres. Crec.
(En el moment que
estic publicant esta entrada, advertisc un articule de Juan José Cardona Ivars,
Cronista Oficial de Benissa, en Infobenissa,. Com sempre, detallat, amb història i dades molt interessants. Recomane
la seua lectura.
No
obstant això, quan d'opinar es tracta, i es recomana el contrast, un ha de
saber que eixe contrast ha de realitzar-ho, també, qui ho recomana.
En algunes opinions
coincidisc, però com no podria ser d'una altra manera, en altres estic
totalment en desacord. La forma de ser de la "majoria dels benisseros",
"la propensió dels benisseros a deixar solta la llengua sense saber de
primera mà les causes del problema", és una opinió del Cronista amb què no
coincidisc.
Sobre la cita que fa
de don Pepe Cabrera, em pareix encertada en la primera part. Pocs podran
criticar la personalitat del "señoret", personatge entranyable,
senzill i pla. L'opinió que "no fóra com la majoria dels benisseros",
torna a ser la seua opinió, i com les anteriors no contrastada ni documentada, perquè
que jo sàpia, no s'ha fet cap enquesta d'opinió sobre este assumpte.
El que es diu en els
bars i botigues de Benissa, no són fonts de primera mà per al Cronista, ja que
se li veu freqüentant poc els esmentats locals.
La paraula "señorets",
referint-se als "rics", que van realitzar i van crear estes
fundacions, no crec es cite amb rancor. Mes bé es critica les actuacions
d'alguns rics, “senyorets”, o “pseudosenyors” o amb pretensions ridícules de
senyor de quelcom.
Sobre els
benefactors, res cal criticar, mes ben al contrari, pot ser no s'haja reconegut
prou el seu llegat i obra. Açò no eximix als que, en nom de la família
gestionen les seues donacions, ja que el seu mecenatge no té per què coincidir
amb la idea fundacional, per tant, no tenen per què estar exempts de critiques
i errors.
Després del que de
ciència certa se sap, els fets i la situació en què es trobaven les
instal·lacions, no entenc que llocs eren els que visitava el Cronista.
Quant
als gastos que esta provocant l'adequació de les intalacions,
i qui els paga, crec que, efectivament els hauria de pagar l'Ajuntament, però
assumint el control directiu i administratiu de la Fundació. No obstant això,
hauríem de saber el cost de l'actuació, per a veure si sorprén o no al
Cronista.
Al juliol
del 2004, es va inaugurar, un anex que s´anomenava com la nova residència de la
3a. Edat, i que albergaria a 95 majors
La notícia deia:
“Els
majors de Benissa ja tenen l'espai que es mereixen. Ahir a la vesprada va ser
inaugurada la nova residència Asil nostra Senyora dels Dolores, Sant Joaquim i
Santa Anna que està situada en el carrer Teulat. Les noves instal·lacions tenen
una capacitat de 95 places que podran acollir-se al sistema de bo-residència, a
més de comptar amb un centre de dia per a 90 persones.
El cost
total d'estes obres, segons va explicar el president de la fundació que porta
el mateix nom de la residència, ha sigut de 2.704.652 euros els quals han estat
finançats per mitjà d'una aportació de 1.803.102 euros per part d'esta, la
Fundació “Asil nostra Senyora dels Dolores, Sant Joaquim i Santa Anna”, 540.930
euros aportats per la Conselleria de Benestar Social i 360.620 euros per l'Ajuntament de Benissa.
L'edifici
disposa de diferents sales que permeten l'estada agradable dels més majors com
a espais per al descans i l'oci, un ampli menjador, vestuaris masculins i
femenins. A l'acte van assistir a
l'alcalde de Benissa, Juan Bautista Roselló, el rector del municipi, molts dels
regidors de la corporació i els representants de la fundació que ha participat
en la rehabilitació i millora de la nova residencia”.
Si s'havien habilitat una residència per a 95
places bo-residència i 90 com a centre de dia, les notícies d'estos dies
passats només feien referència a 64 usuaris.
Llavors
que passa?. Es van realitzar obres i es van costejar per Conselleria i per
l'Ajuntament de Benissa, i el centre, a més del que sabem que ha succeït, esta
totalment desaprofitat.
Com
pot ser que unes instal·lacions de 2004, estiguen en tan males condicions,
desaprofitades com estan i amb tan baixa ocupació.
L'amenaça
i terminis concedits per Benestar Social, no serà un capritx, per tant, a vore
qui vol vore i a vore qui no".
Altres frases sobre, "dit al cel i servir a no se qui," no vaig a comentarles, crec que diuen qui es cadascu.
No entenc l´interes de que no es parle d´aquet tema).
