Als meus companys de treball.

Always on mi mind - Sempre en la meua ment

Tal vegada no vos he parlat

Tan bé com a deuria

Vicent i Loli

Tal vegada no vos he tractat

Tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

I simplement mai em vaig prende el temps

Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment

Tal vegada mai vos vaig abraçar.

Tots eixos moments amb vosaltres

i supose que mai vos vaig dir

que estava feliç que fóreu els meus amics.

Si vos vaig fer sentir així

Amics, sent molt haver estat tan cec

Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment

Digueu-me, digueu-me que la vostra amistat no ha mort.

Doneu-me, doneu-me una altra oportunitat

per a mantindre-vos satisfets,

Tal vegada no vos he mirat

tan bé com a deuria.

Tal vegada no vos he ajudat

tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

simplement mai em vaig prende el temps.

Sempre vau estar en la meua ment.

Sempre estareu en la meua ment.

Sempre.

Quan estudiava en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, uns em cridaven Kennedy  i altres Jerry Lewis. Era perquè sempre anava amb un mitj somriure o fent cares d'acudit.

Amb el pas dels anys, les circumstàncies i un equivocat, o no, sentit de la responsabilitat, van transformar  la meua cara, en cara de pòquer. El caràcter també, i així, Vicent Ibañez es transforme en un ogre.

Ruben, Adelino i Ximo

Ara, ja no em parec a Kennedy o Jerry Lewis, i porte molt malament que em troben cert paregut Rajoy.

Una companya deixá escrit en el meu Facebook: “ i sort que se n'ha anat aquell tio tan pudent com la merda”.

La cara de pòquer és una característica dels “parkinsonians”. Doncs bé, pareix que en el meu cas és al revés, amb el temps va desaparéixer. I m'alegre.

Bernardo, Paqui i Sefa

El dia 9 de febrer es complien 36 anys de treball en l'Ajuntament de Benissa. Eixe any de 1976, havia estrenat, carnet, treball i nóvia. I havia començat a tindre companys, alguns van ser com a pares, altres, com a tios i altres com a germans. Amb els alts i baixos que es tenen en tots eixos parentius.

Vull recordar a eixos familiars de treball que per la seua edat, difícilment estarien ací, i ja se'n van anar fa molt de temps, i són: Jaumet Cabrera “Rabosa”, Francisco Crespo “Ferrero”, Angel Bertomeu, Domingo Ivars “Bosa”, Pepe i Jaume Ferri, Jaume Santacreu “Parralet”, El tio Pepe Pinos i Pepe Orihuel “Pequeño”.

La colla mes bulliciosa

I altres que hui hagueren d'estar ací, però la vida no la controlem, i a vegades es produïxen eixes injustícies vitals, i són: Pedro Font i el meu mestre Vicente Frau.

I bé, ja sàvia i havia dit que arribarien moments com este. Celebrem que pugam arribar a tots als moments vitals, amb l'anime fort i la ment oberta per a acceptar-los.

I comptar amb la sort de tindre a tan nombrosos grup de companys família del treball, que estan amb tu.

Vos demane perdó a tots.

Gràcies per la vostra amistat.

Dinar del 17.02.2012