DESFILAR

                          
                             Desfilar de Maria Jóse

Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.

Les armes, trabucs, llances o qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria, una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.

Els espectadors sospiren: "aquesta sí, aquesta filà sí que desfila marcial"

La música que els acompanya els recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots iguals, d'uniforme.

És el segon sospir de l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits luxosos i cridaners"

Tot d'una em ve una visió, un record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians i els seus components.

La similitud és tal, que faig un collage de fotos amb una capçalera de desfilada militar i una foto de la guàrdia mora, amb dues filades de Moros i Cristians.

I vaig a contar-vos quina és la meua visió, el meu record, el meu malson:

- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?

- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.

Fa onze anys, el govern va acabar amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni saben què era "la mili".

Divague, com sempre que tinc un record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació, vaig a intentar fer una representació.

Trobe de tot:

- La citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.

Recorde que allà, el primer, va ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.

Ens lliuren el petate i dos bitllets de tren. L'anomenaven exprés, cosa que no sé què volia dir. Era una barreja de tren de càrrega o ramader, amb vagons de passatgers. L'exprés trigava cinc hores a arribar a la destinació.

En la destinació Madrid - Atocha, canvi de tren, i amb el segon bitllet arribem a l'estació de Colmenar Viejo. El nostre destí de tres mesos. Allà hi havia els Avia, els Reo i els Pegaso de l'exèrcit per dur-nos al CIR núm. 1 (Centre d'Instrucció de Reclutes) San Pedro de Colmenar Viejo.

A les fosques, sense sopar, ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:

- "P .... reclutes, a quines hores se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p .... gallines".-

Quina felicitat, vaja rebuda!

Sobretot el vocabulari era d'allò més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.

Els CIR, estaven a vessar. En Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.

A dos quarts de set, diana i a formar al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia vestit per arribar en perfecte estat de revista. Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més baixets, la calderilla.

-        Firrrrrrrrmes.! Ar.!-  Quina ordre sense sentit.

S'invertia molt de temps i es donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el matí instrucció; per la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.

Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les dutxes, col·lectives i massificades.

Hi havia tres menjadors immensos. Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.

Desfilades? Doncs sí. Fins al dia de la jura de bandera, cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I el pas a pinyó fix, era el motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.

Tres mesos de suplici i jura de bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!

El dia 6 de desembre de 1978, vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.

Estava acovardit pels mesos que em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.

La cèdula de presentació.

Hui amb Google Maps (què dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau terrorista).

Deia que amb Google Maps, indague la ubicació d'aquesta Unitat. És un solar. No queda ni una paret, jardí, vorada, piscina, tanc arrestat, els Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capità Ibáñez, el comandant Obispo. Res.

En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de dirigir-me. El portes ja previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.

Vaig aprendre un vocabulari nou: que el pater era el capellà, el furrier era qui organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el  Chopo era el fusell o Cetme. La guàrdia en les garites, diürna i nocturna, estava ocupada  pel garitero o guripa, el qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.

A la cantina o la llar del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer no et lliuraves en el berenar. Els avis i els wisas tenien preferència sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola, recluta, embalum, boc, les primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec esvalotador que repartia orujo casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors, o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.

Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu esport era “escaquearte”, alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes quantes imaginàries.

Les crides de la carn, eren escasses; uns deien que era perquè estàvem esgotats i altres pel bromur en el menjar. Veges tu a saber, algun no l'hi afectava. Tenia núvia a Madrid i al poble.

També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat, si l'amargat del sergent ho manava.

Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien però menys.

Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant en tant portava una petita mona de Conyac La Parra "qui el beu l'agarra".

Malalt no vaig caure mai, però si alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si necessitaves medicament, l'aspirino ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb compte per si els Pili Mili o PM (Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.

- A veure el pollí de la tercera fila .... El pas, agafa el pas, gamarús.
- Sou unes  p ... velles.

- Vaig a traure-vos la primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.

Les intercepcions les feien quan anaves de bonito. La uniformitat era el punt fort de la seua vigilància. Si tenies la gorra capada", suposava un arrest en prevenció, a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.

De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no estaries lili, com tots, al seu temps.

Alguna vegada venien els paraques per veure si algú  s'apuntava a aquest cos.

El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer, passar llista i lectura de l'ordre del dia.

I senyores i senyors, estic escoltant el toc de retreta. Sé que després vindrà el toc de silenci.

No seguisc i em quede ací. No fos cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua mili, em va regalar una setmana d'arrest en companyia.

Per això, em pose ferm, amb la salutació militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:

BONES FESTES.



         Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012