VINT-I-QUATRE.- L´EP i JO. Per a Montse Lopez.

Primer va ser una veu. Al cap d'una estona, una veu amistosa, amable, atenta i simpàtica.

Al cap d'uns dies, seguia sent una veu, però era una veu amiga. Va tenir rostre la veu, i va ser en un video amb el seu admirat Joan Manuel Serrat i amb al seu amic Fulvio Capitanio (Unidos contra el Parkinson).

Vaig saber del seu compromís i activitat a favor de la difusió per al coneixement de la malaltia de Parkinson. A poc a poc, fent amics en Facebook, vaig veure que abans ho eren d'ella, tots la coneixien.

Montse Lopez

Activa participant en l'obra Catalunya sense barreres.

El canal en You Tube.

En les nostres converses a través de Skype, compartim, ens expliquem, ens aconsellem. Que dic?. Ens aconsellem?. No. És Montse, la que amb les seues paraules, amb el seu verb amable, intercalat amb alguna cançó, aconsella, tranquil·litza i descansa a qui, no sap com explicar que li succeeix, que són aquests símptomes tan rars i que ningú entén. Que em passa?, que és açò?. Com em faig entendre?.Com li l'explique a els qui mes vull?

Com puc explicar-me, si jo mateix no m'entenc?.

Vaig tenir el privilegi que em deixaren compartir alguna vetlada de cançons i karaoke. Qui?. Montse López em presentá a María Moreno. El Skype és un gran invent, no hi ha distàncies. Hi ha comunicació i hi ha visió de l'interlocutor.

De Maria Moreno

- María Moreno?. El primer llibre que vaig llegir després del meu diagnostic de Parkinson, va ser el seu “El párkinson i jo”.
- Doncs, aquesta és, Vicent.
- Vaja, que casualitat.

I em van dedicar una ranchera a duo.

Va ser l'Associació de Novelda, la que va reunir a un grup d'amics, als quals la distància impedeix una relació estreta.

- Què dius, Vicent?. Estreta?. Hi ha una relació molt estreta entre tots els afectats. La distància no és impediment. Ens aprofitem de qualsevol opció que Internet ens ofereix per a mantenir-nos units.
- Si, és veritat.

Deia que va ser a Novelda on, els dies 2 i 3 de febrer de 2012, les veus i les imatges es van transformar en persones de carn i os. I no, no canviá per res la personalitat que ens havíem imaginat. Érem els mateixos, però ens podíem abraçar, besar i encaixar la mà. Van ser dos dies intensos.

En Novelda - Charo - Maria - Montse.

Montse, aquells dies, va ser una esplèndida amiga per a la meua esposa. I jo li l'agraïsc.

I ho va ser acollint-me en la seua casa i escoltant-me, atenta i simpàtica. Jose, cavaller i simpàtic (periòdicament em fa riure amb els seus correus), i Paco, al que recorde molt, conversador amé i atent (açò d'atent es repeteix en els dos López).

Desige, que no perdes mai el somriure, malgrat que, i una llarga vida per a celebrar molts aniversaris.

Felicitats, Montse.