On jo vix (IV), I la terra va tremolar.

El Sol surt cada día

Nit prèvia a la de reis. Són les 23:45 hores. Fa una hora que me ficar al llit. Estic en el endormiscat previ al somni. La bullícia en el carrer, com tots els dies, no acabara fins a la 1:00 (no, acabara a les 3:00, demà és dissabte. Els divendres i dissabtes tenim dues hores extra). Assec un vaivé en el meu llit. Pregunte qui mou el llit. Ningú el mou. M'alce i li vaig donar la volta. Assec que la meua inestabilitat habitual s'ha accentuat. Isc de l'habitació i pregunte:

- Ha sigut la terra?.
- Si, Vicent, ha sigut un terratrèmol petitó.

Tanque la porta, em fique al llit, i em dorm. L'endemà, amb prou faenes un comentari. Més aviat un reafirmar-se que no va ser un somni. I res més.

Durant el dia medite. Que val pensar en conseqüències que no s'han produït.

És cert que el 25 de gener de 1999 la terra va tremolar on vix, i en tot el territori afectat es van produir 1000 morts i 500 desapareguts.

I torne a dir-me:

- Però de què serveix pensar.

Riu s¡Segre per Camarasa

Fa dues hores em comunicaven la mort de Pere "Mona", uns dies abans la d'Eugenio Capo, i abans la de Paco “Ismael”. I durant l'any entre altres Salvador, Lucia, Paquita i Jaume.
No li tem a la mort, li tem al dolor insuportable propi d'una malaltia i el que puga transmetre als qui em volen.

La mort està on està l'home/dona. No hi ha dia ni hora assenyalada, ni preavís.

I el dolor temut el pot endolcir la professionalitat i la pietat de metge o especialista que tinga en les seues mans la història mèdica del malalt o moribund.

L'accident mortal, siga de tràfic, domèstic o per un terratrèmol, aqueix àdhuc sent traumàtic, per a mi, és menys dolorós doncs no s'allarga en el temps.

Assec començar l'any 2014 amb aquesta reflexió sobre la mort. Però és tan natural com el nàixer, respirar, parlar, estimar ….

Ja ho he dit en alguna altra ocasió. Hem amagat de tal manera la malaltia i la mort que els joves i alguns majors han arribat a creure que no existisca dit irremeiable fet.

El Generalife . Granada

Per açò, als morts el nostre record inesborrable. I nosaltres a viure, a lluitar per una atenció mèdica de qualitat, i pietat i professionalitat per a oferir als malalts un bon morir.

Viure el moment. Viure intensament mentre la flama que va prendre i ens manté vius seguisca encesa.

I per a l'any 2014, salut.

Carpe Diem.