On jo vix (V). La pobresa d'una ciutat.

Aquests dies he visitat una gran ciutat, a la qual li podem donar el nom de Cali, amb una població de quasi tres milions d'habitants i el 25% de la població és pobra.

En entrar en la ciutat, prejutge i vaig encertar. Vaja desastre. Però, una cosa és la pobresa de les persones i una altra la desídia, l'abandó, el mal govern, la desatenció, etc. d'aquells que tenen la responsabilitat en l´organització municipal, per mantenir la ciutat neta, transitable, salubre, segura.

L'entrada a la ciutat no s'anuncia, encara que siga una entrada secundària. En ella ens trobem un accés, presumptament en obres, no senyalitzat i sense una adequada informació. Veiem a un jove amb una pala tapant els immensos sots, i demanant una almoina per un treball inútil, per l´imposible i interminable que és la seua ocupació. El caos és tal que, ningú respecta semàfors, la conducció és una vertadera carrera d'obstacles per a evitar els immensos sots de la calçada, o el trànsit de bicicletes o carricoches contra direcció.

Si deixar el vehicle en el carrer és d'un atreviment total, no es menys atreviment trobar un “parqueadero” on protegir el vehicle, que ofereix més dubtes que si es quedara en el carrer, de la pura visió de chatarrería. Desplaçar-se des de la ubicació del vehicle a l'habitatge, és un esquivar continu de tolls, fang, enderrocs, brossa, vehicles, motos, gossos. Si pel camí creuem un pont, i innocentment creiem que és un barranc o riu pel qual discorren les aigües de les últimes pluges, algú ens diu que no, no és aigua de pluja. Són les aigües negres. El clavegueram a l'aire lliure. La merda i el mugre a la vista i airejat, per a donar un perfum a la ciutat.

Un consell, he de guarda el cel·lular i la càmera de fotos, no és un barri perillós, però eixes precaucions han de ser generals en tota la ciutat.

Les voreres són un vertader camp de proves d'atenció i reflexos per al transeünt. Quiosquets i carromatos, xerraires i limosneros, sots, arquetes de registre sense tapa, cables de suport de pals, enderrocs i merdes de gos.

Al costat de tot açò, un centre comercial recentment inaugurat, amb tendes de roba i de telefonia mòbil. Supermercats replets de clients i empleats sol·lícits. Bancs esplèndids amb cues kilométriques en caixers automàtics i en les caixes de l'interior. Guàrdies de seguretat privada en cada establiment. De tot el vist, els bancs són els que llueixen millor presència. Clar, és on estàn els diners.

En el carrer unes criatures jugant al futbol, uns altres reparant una moto, pintant a pistola un quadre de bicicleta, “trapicheando” algun producte indeterminat, quasi segur no legal. Les façanes dels habitatges són un retrat del nivell de pobresa dels seus habitants. També ho són els sons que es perceben, un anunci de l'estat de degradació humana.

Si l'autoritat municipal no té ulls per a veure la seua ciutat i els seus habitants. Si l'autoritat municipal es preocupa solament d'assegurar la seua poltrona. De percebre la indemnització per la seua dedicació. De mantenir contents als lobbys que controlen el poder amb els seus diners i les seues propines (suborns), la merda seguirà corrent per la claveguera a cel obert, repartint el gonios  olor a corrupció d'aquells en els quals la gent pobra confia.

Tot l'anterior, en major o menor mesura és aplicable a qualsevol ciutat o poble del nostre entorn. No solament cal mantenir i trauré lluentor al centre històric. O no invertir res per a quadrar pressupostos. Els barris i carrers extraradi i les urbanitzacions mereixen el mateix tracte i inversió. Allí viuen persones pobres, a les quals aqueix abandó els fa més pobres. O allí viuen gents que estan de pas, turistes, que diran i qualificaran a les gents de la ciutat visitada, anomenem-la Cali, València o Benissa.