Del terreno.

 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.

El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.

Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.

D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.

Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.

La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 

Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.

La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.

El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.

Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.

El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.

El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pasa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.

Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.