Profiles in Courage

Avui, 22 de novembre es compleixen 52 anys de l'assassinat en Dallas, als 46 anys, de John F. Kennedy (JFK), el president més jove que fins al moment havia accedit a tal càrrec en els EUA,

Recordar coses succeïdes als meues 6 anys, encara fent un esforç, no en trobe moltes. I una de les poques que recorde, i es que tenia eixa edat perquè està suficientment documentat, van ser els fets al voltant de l'assassinat de JFK en Dallas.

No se si seria per la novetat del primer aparell de televisió a casa, un Telefunken de 19 polzades en blanc i negre, o el presenciar, en repetides ocasions l'escena en el vehicle oficial de JFK a Jaqueline Kennedy alçant-se i abalançant-se sobre el seu marit ferit per l'atemptat que li va costar la vida, o per les escenes de l'enterrament, una de tantes, John F Kennedy Jr. de tres anys, saludant militarment, no se si per tot açò, el nom i la figura de JFK es van convertir per a mi en un dels meus pocs mites.

El seu assassinat és un dels enigmes de la història mai aclarits. No és desgavellat concloure, com així ho va fer el Comitè Selecte de la Càmera de Representants sobre Assassinats (O.S. House of Representatives Select Committee on Assassinations) o (HSCA), que en 1979 va concloure, que va poder tractar-se d'una conspiració.

Segurament la seua joventut i idea d'un nou ordre mundial xocaven amb els vells i, perquè no, actuals interessos de la indústria armamentística.

El seu curt període presidencial no va produir grans canvis en la política nord-americana, encara que se li té una admiració al mateix nivell que a Abraham Lincoln, George Washington i Franklin D. Roosevelt. Serà a causa del seu carisma, les intencions exposades és els seus discursos, i el truncat compliment dels seus ideals, la qual cosa li dóna aqueix aire d'estadista mític. Entre els seus discursos se cita amb assiduïtat un paràgraf del discurs inaugural del seu mandat: 

“I així, els meus compatriotes nord-americans, no es pregunten el que el seu país pot fer per vostès; pregunten-se el que vostès poden fer pel seu país. Els meus compatriotes ciutadans del món, no pregunten el que Estats Units pot fer per vostès, sinó el que junts podem fer per la llibertat de l'home.”,

Vull centrar-me avui en una de les seues obres escrites, el titulat “Profiles in Courage”, la traducció del qual seria “Perfils de coratge”, i pel qual se li va concedir el Premi Pulitzer en la categoria Biografia en 1957.

El llibre descriu actes realitzats per vuit senadors nord-americans. És un al·legat sobre el valor i integritat política d'uns polítics, que encara a costa de severes crítiques i de la pèrdua de la seua popularitat, per coherència política o personal, van mantenir una posició contrària a la del seu partit, o a l'opinió dels seus electors.

Enrique Tierno Galvan

Com sempre, quan llig una efemèrides, siga d'un fet o un personatge històric, indefectiblemente em ve a la ment alguna analogia amb els meus records, vivències i similituds actuals. Busque personatges públics o polítics que han manifestat posicions contràries a les organitzacions a les quals pertanyen o la vida pública en general. Record al professor José Luis López Aranguren, que va perdre la càtedra d'Ètica i Sociologia de la Complutense a perpetuïtat. Els professors Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván també van ser purgats per les autoritats franquistes després de les protestes estudiantils iniciades a Madrid en 1965.
 
Els comandants Luis Otero Fernández i Julio Busquets, membres de la Unió Militar Demòcrata.

A polítics que van deixar els seus llocs per divergències, per convenciment que la seua absència millorava la situació, en fi, per no pensar, o no estar d'acord amb les directrius de les seues organitzacions, etc.

Adolfo Suarez, Demetrio Madrid, Gabriel Pita da Veiga, Enrique Fuentes Quintana, Fernando Abril Martorell, Francisco Fernandez Ordoñez, José Luis Álvarez, Narcis Serra, Antoni Asunción, Manuel Pimente, José Borrell, Antonio Gutiérrez, Nicolás Redondo, Gerardo Iglesias, Alberto Ruiz-*Gallardon, són personatges que per una o una altra raó, van deixar els seus llocs per disconformitat, o anàlogues situacions, sent el seu valor recompensat amb severes crítiques i pèrdua de popularitat, fins i tot la seua desaparició de l'escena pública.

 
En l'actualitat espanyola, crec jo, no podria escriure, ni el mateix JFK, llibre algun sobre herois com els de el seu “Profiles in Courage”, no hi ha disensiones, tots a l'una, disculpant al corrupte, al defraudador, al mentider, al inepte. Ningú es mou.

.
Perquè com deia Alfonso Guerra: “El que es mou no ix a la foto”.

A Espanya s'escriuria un gran Llibre Gros de Petete amb els noms dels dimitits per corruptes i llistes senceres de noms de personatges públics, de qualsevol estament, dient SÍ encara que els budells se'ls retorsen. No hi ha més remei si es vol seguir xuclant de la mamella.

El títol del llibre no podria ser un altre que el de “Profiles Cowards”, amb Pulitzer assegurat.