Vaig
creure durant molts anys que quan la meva mare citava tal dit, aquest
només es referia als interessos relacionats amb els diners. Això seria quan jo encara no m'havia caigut de la figuera. Quan encara, el cercle proper, eren, els meus pares i els meus germans. Quan el meu candidesa, fins i tot amb un caràcter fort, no s'atrevia a dir NO a res. Quan
el "ajuda i t'ajudaran", "fes bé i no miris a qui" i altres tants,
donaven peu a que no valorés quines anaven a ser les tornes. No ho feia per interès, sinó per pur afany de ser una persona correcta, àmplia i despresa.
Amb el temps i algunes ensopegades, vaig comprovar, que tot és un bescanvi. Si em dones, et done. I aquest donar o retornar té un valor, i la retornada haurà de ser igual o augmentar-la amb un cert interès. No n'hi ha prou a dir gràcies, la paraula no té un valor per si sola, cal acompanyar-la d'alguna cosa, i encertar.
Quan a la meua edat cau un de la figuera, el cop pot ser de
consideració, a més pot precisar d'algunes hores d'hospital i en algun
cas deixa marca al cos, i per curar ha necessitat d'ungüents, pastilles i
psicòleg fins i tot.
Si "t'estimo molt", "ets una gran persona" o "sempre estaré en deute amb tu", o altres expressions per l'estil, necessiten tan sols de:
- Un NO.- Un, no puc ara.- Un, no estic d'acord amb tu.
Per a què la teua imatge trontolli de la peanya on et tenien, i fins i tot vagi en orris tot, En uns segons passar de ser l'adorat "huevón" del qual es treien totes les mantegues, a ser l'ésser més intractable, groller i poc solidari conegut.
L'haver estat a la figuera és la raó. Jo sóc el culpable de no haver baixat alguna estona i reconèixer el terreny.
Avui amb ferides i marques ja inesborrables comprove que "t'estimo molt", és una frase incompleta.
ue tot, tot, ha de portar la seua compensació. L'altruisme, l'ajuda desinteressada, l'amor, només existeix en comptades ocasions. Avui tot és a canvi d'alguna cosa. I qui no ho entengua així, o el adverteixi a temps, comprovara, com
Newton, la Llei de la Gravetat Universal, en la qual l'objecte amb massa
que ens atrau és només la freda i polsegósa terra.
Toca aixecar-se, sacsejar-se el pols, i seguir endavant.
Si això et sembla pessimista, segurament no has provat la freda i bruta terra, o fa tant de temps que el teu subconscient ho va esborrar, encara que la marca aquest aquí i no vulguis ni recordar la seua procedència
