Vicente Garcia se'n va anar amb Rocinante

Vicente Garcia i Vicent Ibañez - Pego

Porte uns quants dies trist i desganat, despistat i de conversa curta. Malcarat i irascible.

Tracte de solucionar-ho, prenent-me el temps necessari, buscant el motiu o la raó. És així com he procedit sempre. I si no va ser així, el vaig pagar, de vegades, o ho estic pagant car.

Analitzant, m'adone que en un interval curt de temps, he viscut o m'han tocat molt de prop uns quants successos de conseqüències variades, bons, no tan bons hi fins i tot algun, transcendental.


Un d'ells no tant bons és la mort d'un bon amic de 56 ays. Se'n va anar un dia, sense avisar, i en plena era de les comunicacions, paradoxes de la vida , fins passats unes cuantes hores ningú va reparar en la seua absència. Jo mateix, passat l'interval de temps habitual al que teníem la necessitat de xatejar o trucar-nos, el 2 d'octubre veig al WhatsApp que des del 28 d'agost no havia connectat, i li vaig deixar un missatge curt:

- On pares, bandarra.?.

No va contestar. No sabia jo que Vicente ja no era. 

Teorema de Pitagoras

Solia picar l'ham ràpid. Jo no picava el seu tan de pressa. Havia de deixar un temps per preparar-me. El seu era un diàleg, intel·ligent i ràpid. Els assumptes eren variats, candents o del record, crítics o dels nostres estats d'ànim. Mentrestant, esquitxava al xat d'enllaços de vídeos musicals de La Gossa Sorda, Els Pets, Antònia Font o Asfalt. Tot, tot ha quedat en els arxius de les xarxes socials Facebook i   WhatsApp per sempre. 

El seu treball com a  docent en el Institut d' Educacion Secundaria Josep Iborra de Benissa, com a professot li apassionava. Em parlava dels seus alumnes, tot erem lloances. Conforme em parlava, compremia que, aquet to pausat i de paraules clares i ben pronunciades eren les de un docent de vocacio.

Vaig ser testic de conversacions entre pare i filla, y del seu futur universitari. (que de passo desitje siga un exit com el seu pare esperava d'ella).

El 28 de juliol en deixava al meu conter de Messenger un regal. En felicitava pel meu casament, el regal, un vídeo i una cançó, El tema musical, des del primer moment em va agradar. Pel que jo coneixia d'ell, podria ser el resum de la seua vida.

La cançó diu així:


Vaig travessar, l'eternitat

i vaig descobrir, derrere d'un núvol algú

un cavall amb ales s'acosta a mi

¿Qui ets tu?

Què fas aquí?

 qué has de saber que jo sóc Rocinante,

vix allunyat, el cotxe em va desplaçar.

Don Quixot em va abandonar

canviar la seua llança per un tractor,  fart ja.

Pobre Hidalgo, com va lluitar

voler canviar el món com el seu somni

no el van comprendre,  es van riure d'ell.

Dulcinea el va convèncer,

amb Sancho Panza van muntar un negoci

una botiga d'accessoris per al tractor.

Don Quixot em va abandonar

canviar el seu llança per un tractor, fart ja.

Vas fer bé en quedar-te aquí

en aquesta vall de pau

totes les coses que allà ja no hi són, 

acompanyen la teva solitud

tot el bell ho he vist aquí, no necessites més.

Potser vulguis venir amb mi

en aquest viatge infinit

Anem junts, bon Rocinante a descobrir l'etern

bat les teves ales al vent,

JO

aniré amb tu

més enllà.

(Rocinante per Asfalt)

Necessitava dir-vos que Vicente va marxar amb Rocinante, MÉS ALLAAAAAA.

I jo aniré i et trobaré, més enllà, Vicente.

Et trobaré amb Rocinante i li donarem un repàs a aquest món.

M´encanta esta canso.

.

Asfalto - Rocinante cvon El Drogas (DVD 'Sold Out')

La meua lluna de mel s'acaba.

 Fa 13 anys vaig rebre la notícia que pertanyia a un grup de persones que sense saber perquè havíem adquirit una malaltia crònica, la Malaltia de Parkinson. La segona malaltia mental, darrere de l'Alzheimer en nombre d'afectats, i que va en augment.

Celia Mateo Dominguez, una intel·ligent i bella catalana, després de 13 anys de Parkinson, també, aquesta setmana a la seua pagina de Facebook, expressava amb tota claredat les seves reflexions personals.

Quan llegia el text, tot coincidia amb la meua situació actual, portem 13 anys diagnosticats i la medicació ja comença a fallar cada quatre hores (final de dosi) el cos acusa la manca de la dopamina que es produeix en el cervell:

Diu Celia:

"... pensareu que estic submergida en una gran depressió i no és així, per sort és clar.

Jo continue en la batalla, i per tant intento manejar el meu tractament complint horaris, complir amb la dieta, aguantar i intentar aconseguir conviure amb el Parkinson i gaudint la vida i dels petits moments, però no deixo de reconèixer tot l'anterior !! !

I odi que em pregunten; que t'ha aportat la malaltia a la teva vida? , Havien de censurar-aquesta pregunta !!!

Ser sincera amb mi mateixa és el millor que m'ha passat a la vida.

Ara amb l'única esperança està en operar-me per tan sol tenir uns anys més de qualitat de vida .... per  a i per les persones que em volen i per el meu Marit que s'està comportant com mai hagués imaginat i de no avergonyir-me, acceptar i reconèixer les meves grans limitacions que són moltes, la meua dependència dels altres i no afectació dels que no s'acosten, no és tasca fàcil el que em queda.

Però des del meu ànim i animant als companys que esteu en la mateixa guerra. Vaig a continuar pensant que aquest patiment és innecessari i injust en la vida de cap persona.

Diuen que la vida és bella ......

Vos estime !!!"

En el meu cas s'ha acabat la meva "Lluna de Mel" amb la medicació. S'ha acabat el temps en què era suficient i feia efecte per estabilitzar i amansir al monstre.

Se com se sent i comprenc algunes afirmacions que escriu.

Avui desperte feliç i optimista. Dissabte va ser un dia de notícies i sorpreses bones. Amb els amics que vaig estar, van coincidir en l'opinió que estava molt bé.

Cal viure, conviure amb aquesta malaltia per creure el que un afectat compte. Cal viure la transformació, m'atreviria a dir, que és una cosa semblant al que explica en la seua novel·la Stewenson, L'estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde.

Quan he intentat incorporar-me, difícilment podia. Necessite  l'empenta de Zulay. I això que tinc practicat el "salt del tigre", per aixecar-me !!! ..

He posar els peus a terra. M`incorporat i no he pogut fer un pas i recorde el que Celia va escriure.

Aquest mal, del que la majoria desconeix tots els seus símptomes, associant només a una tremolor, a la tremolor, que no és, per cert, el símptoma més important, el mal esta molt més estès del que es creu. La incapacitat i la manca de recursos econòmics dels afectats, la manca de resposta de l'administració a les seues necessitats especifiques i el desconeixement i desemparament dels familiars, que reclouen al familiar, fan invisible la realitat. Som i serem molts mes en els propers anys. Mas del 50% acaben en una depressió, la pitjor situació a la qual es pot arribar.

En el meu cas són, perduda de l'equilibri, les caigudes, la lentitud decisòria (cognitiva), els moviments involuntaris, i els no menyspreables trastorns deguts als efectes secundaris de la medicació.

Passa inadvertit a qui em mira u observa, que la malaltia va progressant. Fins ara podia dissimular els estralls que aquest animal, que m`arrapa, mossega, tensa de manera horrorosa els meus intestins. Dissimular la meua desesperació quan doblega el meu cos i que en ocasions és com un puny que travessa el meu abdomen.

Les ordres de moviment de les cames, braços, mans, que tothom donem gairebé sense adonar-nos, en el meu cas no són ateses. Els músculs facials transformen la meva cara. Els meus ulls no es lubriquen. les parpelles s'alenteixen i apareix una coïssor que m'obliga a mantenir-los tancats. La meva parella s'acosta per donar-me un petó de bon dia, amb prou feines puc doblegar, envoltar amb els meus braços i insinuar amb els meus llavis un petó. 'Estic tes amor ". Quan malgrat el desig el  meu sexe no respon, o la urgència en orinar és tal que no hi ha temps a descordar el botó, deixant la petjada de la meua fallida arribada al WC. Quan veig que m`observen, que veuen els meus escarafalls i gesticulacions, i pense que semble un borratxo. Quan es repeteixen molts "quants" més ....

Pense en aquells que pateixen una malaltia amb mort segura. Aquestes altres malalties odioses i temibles.

No em puc queixar.

Inspiro, retinc l'aire en els meus pulmons, i espiro.

El monstre sembla que es retreu, els músculs s'afluixen lleument la terrible rigidesa i surto corrent com un posseït. Vull viure cada minut, he de lluitar com altres tants ho fan. I la vida, encara que sigui per una abraçada d'un segon, d'un petó, d'una carícia, és bella.

Ploro, rabió, desesperó. Em revolque. I quan em deixa anar, sempre trobo alguna cosa bell pel que viure.

La mort no existeix en el meu vocabulari. Tot i molts altres pesars que aquí no explicaré.

Benissa, setembre de 2019


_____________________________________________


Etapes de la Malaltia de Parkinson en l'Escala d'Hoehn i Yahr.


Etapa un: Símptomes només en un costat del cos.
Etapa 2: Símptomes en ambdós costats del cos. Sense deteriorament de l'equilibri.
Etapa 3: Deteriorament de l'equilibri. Malaltia lleu a moderada. Independent físicament.
Etapa 4: Incapacitat greu, però encara és capaç de caminar o estar dret sense ajuda.
Etapa 5: En cadira de rodes o al llit llevat que rebi ajuda.


Dues publicacions que et poden interessar:


EL LLIBRE BLANC DE L'PARKINSON A ESPANYA

Editat pel Reial Patronat sobre Discapacitat (Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat) Coedita: Federació Espanyola de Parkinson


La situació dels malalts afectats per la malaltia de Parkinson, les seves necessitats i les seves demandes.

Editat per el Ministeri d'Educació, Política Social i Esport Secretaria d'Estat de Política Social, Famílies i Atenció a la Dependència i la Discapacitat Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO)

Tartufo o Robespierre.

Els canvis o relleus polítics al capdavant dels ajuntaments, porten amb si una època d'inestabilitat i inseguretat entre els treballadors públics, sobretot a nivell de comandaments mitjans.

Alguns dels polítics cessants, per això que perden el poder, són criticats, i si han governat i perden el comandament, es produeix el buit al voltant, en algun cas la retirada de la paraula i la pèrdua d'algunes amistats, potser interessades.

Alguns dels entrants, amb aquest pujada que els dóna, volen canviar-ho tot, (el despatx el primer) i un cop prenen possessió del seu regne de taifes, comença per destorbar algun empleat públic, com així ha estat en temps passat. Cada legislatura té el seu o els seus damnificats.

Alguns dels nous regidors han estat durant la seua època de travessia del desert, escoltant els envejosos i als segundons abocar tota classe d'acusacions, algunes inversemblants per tal de congraciar-se amb l'entrant. I l'entrant feliç, acumulant motius per complir el seu somni, parapetant darrere de la resta de regidors.

Creia que aquesta manera de fer era a causa de la inseguretat que els dóna, en alguns casos, el desconeixement de l'àrea que els assignen, però no, aquets han estat empassant tot el que el seu "assessor" li va transmetre, i creuen que han adquirit els coneixements necessaris per a governar l'àrea.

És habitual que en cada legislatura algun/s empleats públics rebin un tracte que avui es diu "mobing", aquest ha existit sempre, però no es deia així, ni l'afectat tenia drets.

I per fi els va aconseguir.

Últimament escolte, amb certa perplexitat, que sense cap pudor es diu que "rodaran caps", o "demanar el cap de ..."

Podria redactar una llista de escapçats quan no es deia escapçar i una llista de descapçadors que es van anar a casa amb poca glòria.

En aquesta legislatura s'entreveu un avantprojecte en marxa, per a un escapçament. Em van venir a la memòria dos personatges dels meus temps d'estudiant, un còmic i l'altre tristament real, i tot això em va causar cert neguit.

El Tartufo de Molière, personatge còmic que ha quedat com apel·latiu d'una persona hipòcrita i falsa. A l'associació d'idees coincideix que, ningú ho nomena pel seu nom, ni ho assenyala directament, però tots sabem des del primer moment qui és. Per la seua malícia i hipocresia se'ns fa odiós, veritablement odiós. I pels seus enganys, és un home bastant llest i rastrer, que no dubta a enganyar i aprofitar-se dels innocents que creuen en la seua paraula.

L'altre és, Maximilien de Robespierre, va ser un advocat i polític de la Revolució Francesa que en els seus escrits de l'època mostrava la influència de les idees democràtiques de Rousseau.

Es va erigir en defensor de les idees liberals i democràtiques més avançades, però va ser l'instaurador del règim del Terror.

Home íntegre, virtuós i auster, va rebre el sobrenom de "l'Incorruptible". Els sans-culottes van portar a Robespierre al poder i després de prendre-li el poder a Danton, Robespierre va esdevenir el «home fort" i va instaurar una dictadura

Robespierre va imposar una sagnant repressió per impedir el fracàs de la Revolució, no dubtant a aprovar lleis que retallaven les llibertats i simplificaven els tràmits processals en favor d'una justícia revolucionària tan expeditiva com arbitrària; completava el mecanisme repressiu un sistema de denúncies i testimonis perjuros estès per tot el país mitjançant 20.000 comitès de vigilància. Va eliminar físicament a l'extrema esquerra, a contrarevolucionaris, monàrquics, aristòcrates, clergues, federalistes, capitalistes, especuladors, rebels, traïdors i desafectes, fins a 42.000 penes de mort en un any.

Va adoptar mesures socials encaminades a guanyar-se el suport de les masses populars urbanes, com la congelació de preus i salaris. 

Una coalició de diputats va obtenir de la Convenció el cessament i arrest de Robespierre i els seus col·laboradors en el Comitè. Jutjat pels seus propis mètodes, va ser guillotinat juntament amb vint dels seus partidaris.

Ara, aci, els sans-culottes de Benissa Impuls van parlar i Robespiere recolzant-se en ells, tracta de fer justícia guillotinant als molestos i col·locant als seus conmilitongos.

Poseu-li nom que la farsa bufa ja la tenim muntada.

50 ANYS DE AIGUA POTABLE A BENISSA

Els benisseeros que tenen ara més de 55 anys, recordaran que per davant de la seua casa, i en tots els carrers de Benissa es van obrir rases on es col·locaven tubs units per una abraçadera negra i que d'aquesta canonada es derivava un tub metàl·lic, encastat a la paret, i una porteta que tenia el senzill títol de AGUA POTABLE - BENISA. En poc temps van veure que en cada casa, tenia aigua a l'aixeta del pati i que poc després uns paletes construïen una cambra, on es van penjar una peces de porcellana a les que els van posar el nom de warter i lavabo.

En poc temps en totes les cases es construïa aquest lloc, i alguns fins i tot tenien un aparell que escalfava l'aigua. la ubicació de l'aparell elèctric es situava just en un racó, era la  dutxa. Era una situació perillosa, l'aigua i la llum en un espai tan proper. La capacitat d'aigua escalfada era limitada i en la cua per a la dutxa hi havia una guerra, els que es volien dutxar, els que no els arribava l'aigua calenta i els que volien sortir corrent pel pànic a la neteja i la higiene.

També recordaran les converses dels seus pares. Les critiques i el desacord amb la forma de calcular el pagament. Això, si el seu pare era a casa, i no estava a Suïssa, Alemanya o algun altre país d'Europa, de peó d'obra, d'escombriaire o un altre ofici respectable, però de baixa consideració.


Però aquelles rases van portar amb si un canvi. La neteja personal.

No. Van portar un altre. Van fer tornar als nostres avis i pares dels països del nord, on van anar a treballar sense necessitat de creuar cap mar, ni van necessitar pasteres. Vivien en països estranys i guisaven menjars que als nadius els eren molestes.

D'això no se'n recorda gairebé ningú.


Quan escolte comentaris xenòfobs miro al subjecte i pense que l'aigua no va portar tot. Sembla que es va rentar aquesta part dels records i han anat a parar on s'emmagatzemen els records no desitjats.

22 DE MAR'C DIA MUNDIAL DE L`AIGUA

´

Uns 2,1 milions de persones viuen sense aigua potable a casa seva.
Una de cada quatre escoles primàries a tot el món no té proveïment d'aigua potable, i els alumnes consumeixen aigua de fonts no protegides o passen set.
Més de 700 nens menors de cinc anys moren cada dia de diarrea, a causa de l'aigua insalubre o el sanejament deficient.
El 80 per cent de les persones del món que han de fer servir fonts d'aigua no segures o no protegides viu a les zones rurals.
En vuit de cada deu llars dels que no tenen aigua, les dones i nenes són les encarregades de recollir l'aigua.
Més de 800 dones moren cada dia a causa de complicacions en l'embaràs o en el part. 68,5 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de les seves llars tenen problemes per accedir a l'abastament d'aigua potable.
Aproximadament 159 milions de persones recullen l'aigua potable de fonts d'aigua superficial, com els estanys i rierols.
Uns 4000 milions d'persones -gairebé dos terços de la població mundial pateixen escassetat greu d'aigua durant almenys un mes a l'any.
700 milions de persones al món podrien veures forçades a desplaçar-se a causa de l'escassetat d'aigua d'aquí a 2030.
 Els més rics solen rebre serveis d'aigua, sanejament i higiene de qualitat a un cost baix o molt baix, mentre que els més pobres paguen un preu molt més alt per un servei d'igual o menor qualitat.