On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea

No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 

Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 

Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera

La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.

Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.

El Paradero als anys '60

Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.

Trenc d´alba a la platja de La Fustera

Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.

La Fustera des de la terrassa

Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 

Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.

Lloc d´encontre

La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.

On jo vix.( II )

Riu Quindío

Està plovent.

Diuen que feia anys que no tenien un mes de novembre tan plujós. En un mateix dia, plou, ix el sol i torna a ploure. I amb ganes. Fret no sent, solament els paisans es queixen i s'abrigallen. Jo crec que exageradament.

Estem a la tardor. Pluges i clima temperat.

No deixa de ser molest, eixir al carrer amb sol, sense núvol algun sobre la ciutat, i al cap d'una estona, en eixir de la tenda, banc o bar, sentir unes lleugeres gotetes, que amb prou faenes veus o distingeixes. Solament en sentir la frescor sobre la pell, adverteixes que són aigua. I ja pots dir sense por a equivocar-te: va a ploure.

Marejol de billets

Els dies passen i vaig aprenent com manejar-me en aquest galimaties de monedes i preus. Tan sol amb sentir que per a certificar un sobre amb justificant de recepció, he d'abonar 114, ja em pose en guàrdia, En eixe moment no m'aclarisc, no sé si és molt o poc. Intente operar mentalment. O amb el mòbil. Mire al comerciant-interlocutor. Em mira rar. Balboteig. Pagament. I després, durant el camí de tornada  a casa, calcule. Manejar tant bitllet, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. I les embafadores monedes de 50, 100, 200, 500, mareja.

Un vertader repte per a un parkinsonia.

Aclarisc que 114, són 114.000 pesos, (al canvi són 43,11 euros).

La popular

El PK s'ha encebat últimament en el meu muscle i genoll esquerres. Les molèsties em fan buscar el remei del ibuprofeno. L'oficina de farmàcia es diu ací, drogueria. Cert. La venda sense recepta és habitual. Els medicaments es venen a orri, en blísters, 10 pastilles 8.000 pesos (3,05 euros). Vol voste més?. Els farmacèutics, aconsellen i recepten. Administren injectables. Són, casí, el metge. El pacient s'estalvia pagar-li la consulta al galeno, el farmacèutic (el droguer) recepta i té un client.

L'enyorança d'alguns productes, com són, el formatge manxec, la tableta de xocolata, el pa, el vi, (de qualsevol zona, però llocs a triar, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O la tonyina, i algun xoriço, em proporcionen la possibilitat de viatjar de paquet en una moto, per a cercar-los en una població major.

Més de 20 anys després de la meua última cavalcada amb moto, i per primera vegada, portant un casc, sembla una odissea per a un miope amb diplopía i amb ulleres de cul de got. 

Parc Nacional Natural de Los Nevados

El meu jovi, mania, vici, o professió no remunerada, la d'anar pel món amb la càmera de fotos i video, em donen l'oportunitat de prendre instantànies, a al “tun tun”, que després filtre i seleccione. Algunes són una preciosidat.

Que una altra opinió podria tenir jo que sóc el seu autor?.

Parc Nacional Natural de Los Nevados

Juancho condueix. És un enamorat de la seua terra i em va explicant a cada metre, on estic. Que hi ha darrere de …. Que hi havia abans o que funció exerceix tal o cal edifici, etc.

El supermercat està en la zona alta d'Armènia, hem recorregut uns quants quilòmetres. Suposadament, hi ha productes espanyols. Recórrec vitrines, prestatgeries i mostradors. El pa francés s'assembla al nostre, el d'ací és dolç. La tonyina és “Isabel”. Les sardines “Palacio d'Orient”. El vi de Xile i Argentina. Una botella de Marques de Càceres, negre, 65.000 pesos (24,54 euros). Era l'única botella de vi conegut. Una de negre Casa Ibañez, (vaja, que lluny ho descobrisc), Cabernet Sauvignon, Vins de la Terra de Castella, 16.000 pesos (6.04 euros). Els formatges espanyols, pocs, un manxec sense garantia d'origen. Una taula d'embotits: xoriço, salami, pernil serrà.

Llums de Nadal

Un berenar semi-espanyol. Un petit capritx.

I comença a ploure. Les gotes sonen sobre les claraboies del saló.

- Es va anar l'aigua!!!.

He après a relacionar pluja i tall de subministrament. L'aigua potable procedeix del riu, i és potabilitzada en els Tancs. Supose que les dimensions de l'estació de potabilització han quedat obsoletes i no admeten un aigua tèrbola a l'excés.

Aigua?. Tranquil, Vicent, dema matí, aigua.

On jo vix. ( I )

Peñas Blancas

Les muntanyes són d'un verd tendre, el xàfec quasi diari manté una frescor que produeix l'efecte de brots permanents. Les lleres dels rius són solcs profundíssims per on discorren aigües braves. Estem a 1500 m.s.n.m. La temperatura habitual és de 17º a 23ºC.

Teulades d´Uralita

La ciutat té 70.000 habitants. No ho sembla, les cases, són en general d'una planta i amb teulada de planxes d´Uralita. Els carrers rectes, amb voreres plenes d'irregularitats i paranys per a maldestres com jo. Repletes de gent transitant, observant els aparadors i esquivant els reclams dels comerciants. La calçada sense cotxes aparcats, els pocs que hi ha i no estan circulant es troben en els “parqueaderos” (pàrquings de pagament), és una bona idea vetlar per la seguretat d'aqueixa inversió. La circulació és ràpida i els principals ocupants i usuaris de les vies són: els carretilleros, els taxi, les busetas (mini-busos) i les motos.

Taxi

El vianant ha d'estar, alhora, atent als obstacles de la vorera, veure els productes oferits en cada local, esquivar als transeünts que circulen en sentit contrari i vigilar els seus pertanyies. Açò últim em xoca, però és un consell dels quals ací viuen.

- Eres un giri.

Els passos de zebra estan per a no respectar-los, els conductors són així, un perill per al confiat vianant. És el seu codi de la circulació propi. La línia contínua o doble contínua, esta per a avançar. El stop és pare. I paren tots, menys les motos, eixes no, eixes es fiquen per onsevulla, sempre en un tris de provocar qualsevol accident.

Les gents, són en general, simpàtiques i atentes. El “amb molt gust” a manera de “que desitja vostè?. El “senyor” i el “vostè”, el “per a servir-li” o el “a les seues ordres”.

Davant d'una humil casa, algú t'ofereix una arepa i un xoriço a la brasa per 1000 pesos. 40 cèntims d'euro i beses el cel. O unes arepas de chócolo.

Repara rellotges

En cada cantonada un carret de dolços, un carret d´un repara rellotges, un neta botes, un kiosco amb rodes, o un artista del tall del mango i el coco,  presentat en el seu carret de dues rodes i d'humil fatxa.

La música, els vallenatos, a cada pas. I una infinitat de llocs on a 100 pesos el minut pots parlar per telèfon. Ningú té saldo, el telèfon serveix per a avisar que et volen parlar. En el local d'una mica més amunt, per 1000 pesos parles 10 minuts, per 40 cèntims d'euro.

Fa l'efecte que la gent viu el moment. Que amb la música, el passeig per la zona comercial, prendre un tinto (cafè), una empanada, un bunyol, un aiguardent, o una Pony-Malta.

Les petites taules dels estancs (barets) plenes de botelles de cervesa Poker, el bevedor va consumint, el cambrer servint, però per res retira “el cos del delicte (consum)”, no siga que a l'hora de cobrar el pagador est ennuvolat i perda el compte. A les dones sexis, els homes tafaners els van “parant boles”, és com un dia festiu. Tot en un ambient de bullanga.

Stop

Sabent la història de la Ciutat del Cacic, un pensa que aqueix ambient tracta d'oblidar que en qualsevol moment la terra pot semblar el mar. El record recent d'una ciutat devastada per unes sacsejades, per un onatge de la terra, on les cases que estaven en les crestes de les ones van quedar destruïdes, i les que van quedar en el fons de l'ona, àdhuc avui resisteixen.

El canvi permanent i imperceptible de la geografia terràqüia, té en la serralada andina, rica i majestuosa, un gran exemple d'activitat, plegant-se pel moviment de subducció de la placa de Nasca sota la Placa Sud-americana.

És, per a un senyoret espanyol, un bany d'humilitat. De conformar-se. L'alegria i la festa, tracta d'allunyar la pena, el dolor, la pobresa, l'explotació, la corrupció.

I les gents vivint, i sota els nostres peus els Andes septentrionals, com a ésser viu, dormint.

Canal 9

Avui la notícia és Cana 9.

El govern valencià va a tancar la Ràdio Televisio Valenciana. La decisio judicial d'anul·lar el ERE que aquest Ent habia engegat, ha precipitat al provisional i debil govern valencià a tallar per on despres, i no esperarem molt de temps, puguen alguns dels endollats, prosseguir i fins i tot ocupar la parcel·la que ara es pretén desallotjar.

Els interessos en joc, amb unes proximes eleccions a la vista, mereixen parar esment en els proxims mesos.

El que es ven com un ajust necessari, té un altre nom, és un fracàs de gestió politica escandalós del partit que durant decades governa aquesta comunitat.

Que va ha quedar?.

A hores d'ara la Comunitat és un diari destrossat en una vorera del centre, al que se li ha retirat la seccion d´economia, la qual ha passat a ser la directora de les vides i hisendes dels valencians.

Ull a l'anterior !!!. L´economia, però no la d'ací. Ací no ha quedat gens del teixit bancari valencià. Que va ha quedar !!!.

Zaplana i Ripoll, com deia en la meua anterior entrada, van jugar, al costat de partits i sindicats, a banquers. Millor dit, a saquejadors dels estalvis dels valencians, per a ficar-los en opaques obres, esdeveniments i “Valles de los Caidos”.


Avui la maquina propagandistica del PP, sembla, queda en procés de desmantellament. Veurem a qui, o a que grups beneficia el fet.


Em costa pensar que hi ha amamyo, però, vist el vist, els voltors estaran avisats, segur.

El menynfots ens despertarem o seguirem amb traques i paelles?.

Robin Hood i el Banc Sabadell.

Quan era xicotet, en la meua casa hi havia una guardiola metalica negra. Tenia una xapa redona amb dos reblons. Tènia un dibuix de la rosa dels vents i envoltant la xapa i la rosa dels vents, el següent títol: “Caixa d'Estalvis del Sud-est d'Espanya”. La guardiola no es va omplir mai, mai vaig tenir molt que estalviar.

Després canviá el seu nom, crec que va ser, Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia, després, amb la fusió amb la Caixa d'Estalvis Provincial d'Alacant va passar a anomenar-se Caixa d'Estalvis del Mediterrani, després tots la coneixíem com la CAM.

Recorde que en els baixos de l'edifici, avui desaparegut, a causa de la peatonalització del perímetre de l'església parroquial, hi havia una porta metàl·lica amb el dibuix de la xapa de la meua guardiola, va ser la seua primera oficina.

Després la seua seu va ser la de la calle pare Melchor, 19.  Amb la seua Aula de Cultura. Amb el seu mostrador de cares conegudes, familiars i pròximes. Paco “La Parra”, *Borino, *Carralo, Ramiro ….

La CAM, juntament amb Bancaixa, eren intransitables els últims i primers de mes. Els jubilats tenien les seues cartilles o cobraven les seues pensions en aquestes entitats. Els avis, acostumats al sacrifici i privació, tenien unes cartilles d'estalvi amb un petit capital.

Els altres teníem les nòmines domiciliades, els préstecs de reforma d'habitatge, compra de cotxe, o uns altres, que per la proximitat dels treballadors de la institució, produïen un clima de confiança i tranquil·litat que solament es dóna entre bons amics i familiars.

La CAM, orgull dels alacantins. Algú va dir de la Institució,

.La participació de les diputacions en les caixes d'estalvis, amb la irrupció dels polítics en els consells d'administració, les quotes dels partits i els sindicats, al costat de l'auge econòmic, van suposar un llançament de la CAM i les altres, a ocupar parcel·les del negoci bancari, fins al moment exclusives dels bancs,

La CAM, juntament amb Bancaixa, van ser un joguet dels governs Zaplana i Ripoll.

L'entrada en projectes avui ruïnosos o venuts, La Ciutat de la Llum, Terra Mítica, La Ciutat de les Arts i les Ciències. L'entrada en els consorcis gestors de la sanitat concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. L'entrada en el negoci immobiliari, el finançament i préstecs a zero interès. Els sous i indemnitzacions, gratificacions i robatoris descarats, al costat de la crisi que es va presentar, van fer que la CAM solament valguera un Euro i aqueix ho tingueren els tan injuriats catalans, els de el Banc Sabadell.

Els estalviadors que havien confiat en els empleats hereus d'aquells tan pròxims i familiars, que els oferien productes d'alta rendibilitat, se suposa que a canvi d'una comissió, van saber després que els seus estalvis li'ls /els hi havien canviat per estampetes de la Copa Amèrica o de Popeye el Marí. No valien res. Als empleats engalipadors els van traslladar i van venir uns altres amb l'arribada del Banc Sabadell. Desconeguts, seriosos, encorbatats.
A tot açò, els sindicats de la banca, calladets, els seus afiliats tenien bons acords de prejubilació.

Els pagava l'estalviador engalipat.

Ho havia notat en la correspondència, però la setmana passada vaig comprovar en les meues carns que aquella Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia de la meua infantesa. De la meua guardiola amb la rosa dels vents. De l'Aula de Cultura, avui solament queda un banc més. Un depredador més. Un usurero d'antany, que cobra comissions per ingressar diners. Comissions per operacions per Internet.  Al que se li demana una certificació i ix amb la basta escusa de la informàtica i les seues llacunes. Que es nega a dir-te on va ser a parar una transferència. Que té uns empleats allisonats i que són capaços d'arribar a interpretar les teues paraules i sentiments, com a atacs a la seua persona. La resposta:

“És la política del banc”.

La política?.

Fotre!!!. Clar, la política dirigida pels diners.