Profiles in Courage

Avui, 22 de novembre es compleixen 52 anys de l'assassinat en Dallas, als 46 anys, de John F. Kennedy (JFK), el president més jove que fins al moment havia accedit a tal càrrec en els EUA,

Recordar coses succeïdes als meues 6 anys, encara fent un esforç, no en trobe moltes. I una de les poques que recorde, i es que tenia eixa edat perquè està suficientment documentat, van ser els fets al voltant de l'assassinat de JFK en Dallas.

No se si seria per la novetat del primer aparell de televisió a casa, un Telefunken de 19 polzades en blanc i negre, o el presenciar, en repetides ocasions l'escena en el vehicle oficial de JFK a Jaqueline Kennedy alçant-se i abalançant-se sobre el seu marit ferit per l'atemptat que li va costar la vida, o per les escenes de l'enterrament, una de tantes, John F Kennedy Jr. de tres anys, saludant militarment, no se si per tot açò, el nom i la figura de JFK es van convertir per a mi en un dels meus pocs mites.

El seu assassinat és un dels enigmes de la història mai aclarits. No és desgavellat concloure, com així ho va fer el Comitè Selecte de la Càmera de Representants sobre Assassinats (O.S. House of Representatives Select Committee on Assassinations) o (HSCA), que en 1979 va concloure, que va poder tractar-se d'una conspiració.

Segurament la seua joventut i idea d'un nou ordre mundial xocaven amb els vells i, perquè no, actuals interessos de la indústria armamentística.

El seu curt període presidencial no va produir grans canvis en la política nord-americana, encara que se li té una admiració al mateix nivell que a Abraham Lincoln, George Washington i Franklin D. Roosevelt. Serà a causa del seu carisma, les intencions exposades és els seus discursos, i el truncat compliment dels seus ideals, la qual cosa li dóna aqueix aire d'estadista mític. Entre els seus discursos se cita amb assiduïtat un paràgraf del discurs inaugural del seu mandat: 

“I així, els meus compatriotes nord-americans, no es pregunten el que el seu país pot fer per vostès; pregunten-se el que vostès poden fer pel seu país. Els meus compatriotes ciutadans del món, no pregunten el que Estats Units pot fer per vostès, sinó el que junts podem fer per la llibertat de l'home.”,

Vull centrar-me avui en una de les seues obres escrites, el titulat “Profiles in Courage”, la traducció del qual seria “Perfils de coratge”, i pel qual se li va concedir el Premi Pulitzer en la categoria Biografia en 1957.

El llibre descriu actes realitzats per vuit senadors nord-americans. És un al·legat sobre el valor i integritat política d'uns polítics, que encara a costa de severes crítiques i de la pèrdua de la seua popularitat, per coherència política o personal, van mantenir una posició contrària a la del seu partit, o a l'opinió dels seus electors.

Enrique Tierno Galvan

Com sempre, quan llig una efemèrides, siga d'un fet o un personatge històric, indefectiblemente em ve a la ment alguna analogia amb els meus records, vivències i similituds actuals. Busque personatges públics o polítics que han manifestat posicions contràries a les organitzacions a les quals pertanyen o la vida pública en general. Record al professor José Luis López Aranguren, que va perdre la càtedra d'Ètica i Sociologia de la Complutense a perpetuïtat. Els professors Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván també van ser purgats per les autoritats franquistes després de les protestes estudiantils iniciades a Madrid en 1965.
 
Els comandants Luis Otero Fernández i Julio Busquets, membres de la Unió Militar Demòcrata.

A polítics que van deixar els seus llocs per divergències, per convenciment que la seua absència millorava la situació, en fi, per no pensar, o no estar d'acord amb les directrius de les seues organitzacions, etc.

Adolfo Suarez, Demetrio Madrid, Gabriel Pita da Veiga, Enrique Fuentes Quintana, Fernando Abril Martorell, Francisco Fernandez Ordoñez, José Luis Álvarez, Narcis Serra, Antoni Asunción, Manuel Pimente, José Borrell, Antonio Gutiérrez, Nicolás Redondo, Gerardo Iglesias, Alberto Ruiz-*Gallardon, són personatges que per una o una altra raó, van deixar els seus llocs per disconformitat, o anàlogues situacions, sent el seu valor recompensat amb severes crítiques i pèrdua de popularitat, fins i tot la seua desaparició de l'escena pública.

 
En l'actualitat espanyola, crec jo, no podria escriure, ni el mateix JFK, llibre algun sobre herois com els de el seu “Profiles in Courage”, no hi ha disensiones, tots a l'una, disculpant al corrupte, al defraudador, al mentider, al inepte. Ningú es mou.

.
Perquè com deia Alfonso Guerra: “El que es mou no ix a la foto”.

A Espanya s'escriuria un gran Llibre Gros de Petete amb els noms dels dimitits per corruptes i llistes senceres de noms de personatges públics, de qualsevol estament, dient SÍ encara que els budells se'ls retorsen. No hi ha més remei si es vol seguir xuclant de la mamella.

El títol del llibre no podria ser un altre que el de “Profiles Cowards”, amb Pulitzer assegurat.

Reconèixer l'error. Donar la raó.

El 31 d'octubre de 1992, Juan Pablo II va reconèixer solemnement que la condemna de Galileo Galilei va ser injusta, 350 anys després de la mort de l'astrònom italià.

Galileo és considerat com el pare de l'astronomia moderna, el  pare de la física moderna  i el  pare de la ciència, les seues idees i propostes, al costat d'altres destacats personatges, van propiciar una renovació en el camp de les arts i les ciències, tant naturals com humanes. Este canvi va trencar amb la bàrbara edat Mitjana, nomenanse l´epoca del Renaixement (s. XV-XVI) .

A manera d'exemple, diré, que en l'epoca del Renaixement van destacar, entre molts altres, noms com: Leonardo da Vinci, Shakespeare, Miguel Ángel Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angèlico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg....

Passats els anys, i mort el protagonista d'un fet rellevant, i que fins i tot en el seu moment es va considerar punible, i de fet se li va castigar. En alguns altres casos, fins amb la seua vida, a voltes, i massa tart, en un atac de seny, a algú se li ocorreix  homenatjar. 

Jo, escèptic, pense que són actes oportunistes, i que pocs ho fan per justícia, si no per a lluïment propi o interès partidista.

El que vull expressar es compleix completament i em serveix com a exemple el cas de Galileo, i és el paradigma de el “sí, però”.

En el cas de Galileo Galilei hi ha un " sí, però ". Encara que Juan Pablo II va demanar perdó, no va haver-hi rehabilitació, i no va anar així perquè adduint que en el seu moment mancava d'arguments científics per a sostenir les seues teories,  l'Església era innocent, ja que el savi no prestá obediència al magisteri de la mateixa. O siga, que d'haver acceptat el seu error no hauria sigut sancionat, però al mateix temps la ciència no hauria progressat. Tal incongruència ens passa a nosaltres permanentment en la nostra vida social i laboral.

Som incapaços  de reconèixer errors, de demanar perdó,   i si manifestem el desig de fer-ho, no ens acontentem amb dir-ho,  hem d'explicar-nos, i en eixa explicació introduïm el “sí, però”, certificant que no estem plenament convençuts del compromís del que estem dient.

- Vicent. I per a este final, era precisa tanta explicació i exemple amb Galileo?.

En llegir l'efemèrides del 31 d'octubre de 1992, vaig aplegar a concloure que si amb un savi de tal envergadura, encara avui, hi ha un "si, però", quants "si, peros" emprem cada dia en qualsevol  simpleria, per no donar el braç a torçer?.

Del terreno.

 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.

El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.

Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.

D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.

Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.

La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 

Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.

La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.

El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.

Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.

El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.

El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pasa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.

Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.