"I no va venir el Cavall Verd."
Pere Nebot va començar
l'anhelada reforma de la casa que els seus avis van heretar de la seua tia
Blanca. La casa estava situada sota del Coll de la Garga. La tranquil·litat que
es respira i les vistes que s'aprecien, li conferien un especial motiu per a
dedicar-la al turisme de muntanya. El seu pare mai va invertir res en el seu
manteniment, de manera que la casa, més aviat era una ruïna.
Es va decidir; l'adequaria i li donaria un aire antic, amb rajoles
de fang, bigues de fusta toscament treballada i parets pedra-vista a
l'interior.... Per descomptat, que no la privaria de les comoditats dels temps
actuals: calefacció, aire condicionat, portes i finestres hermètiques, wifi.
Després, faria els tràmits per incloure-la dins de la xarxa de cases rurals de
la Marina Alta.
La seua vida la dedicava al camp, havia heretat unes bones terres
amb oliveres, ametllers, garrofers i una horta als peus de la font de Vernissa.
Tot això i uns quants animals de corral, li donava suficient per a viure.
De tant en tant, per sortir una mica del seu cercle rutinari, feia
algun jornal de peó de paleta. I amb aquest aprenentatge i la seua innata
habilitat, estava disposat i s'atrevia a reformar la casa de la tia Blanca.
Primer, va començar per sanejar i deixar allò que estava
consolidat. En retallar l'argamassa solta que rejuntava les pedres de la paret
que dóna a l'est, la seua picoleta es va enfonsar en un forat. Va furgar, no
era més que una fornícula que havia estat tapiada. Mentre retirava les pedres,
ampliant el buit, va pensar que qualsevol buit era aprofitable. Retirant tot
l'enderroc, els seus dits van ensopegar amb una capseta metàl·lica. La retirà
amb precaució, li va traure la pols i, si no s'equivocava, allò era or. A la
part superior, tenia gravades les inicials Z.Al-M.
En obrir-la, es va sorprendre. Hi havia un plec de fulles
groguenques, amb una cal·ligrafia endimoniada. La capseta prometia contenir
joies o gemmes. Pere, poc versat en lletres, va tafanejar i va intentar
desxifrar que deia, per si contenia algun missatge que descobria algun tresor,
però res va poder aclarir.
L'endemà, em va cridar: Estaries disposat a traduir uns papers?.
Són un galimaties de lletres.
Em vaig posar mans a l'obra, amb no poques dificultats, ja que la
cal·ligrafia era d'una persona, que fins i tot amb una educació escolar bàsica,
indubtablement patia un perceptible tremolor.
Vaig concloure que el manuscrit deia el següent:
Em dic Blanca Nebot Morales i tinc 88 anys. Fins als 8 anys, em deia Zahraa A-Mellini;
sóc filla d'Ahmed Sequien Al-Mellini, el rei dels moriscos de la Vall de
Laguart.
Des dels 8 anys, dec els meus cognoms a
una morisca, i a un cristià vell. Francisco Nebot, el meu pare adoptiu era un
home de tota confiança de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Dénia i duc
de Lerma, favorit del rei Felip III d'Espanya. Per la seua provada honradesa li
va encomanar el control i supervisió de les seues propietats i del gran nombre
de moriscos, dels quals era senyor, a les Valls de Laguart i del Pop.
El meu pare, l'adoptiu, em va explicar,
el dia del meu 15 aniversari, la meua procedència i la necessitat de
mantenir-la en secret. Durant els dies següents em desgranà els motius pels
quals el seu Senyor, el marqués de Dénia i el Rei Felip III van decidir, per
fi, l'expulsió, i els fets esdevinguts, dels quals jo recordava quatre o cinc
visions, com fogonades d'arcabús.
Ara, que el meu cap, malgrat la meua
edat, està lúcid, no em resistisc a deixar en l'oblit el que vaig viure. Una
part me la va explicar el meu pare adoptiu; l'altra, la més sanguinària, la
vaig viure jo. El que a continuació conte, va ser el que va succeir en els dies
més infausts i vergonyosos que van tacar de vermell la meua terra i les meues valls,
les de la Marina Alta.
Vaig sentir de petita que tot el mal va
començar a Granada. Allà, l'últim dels nostres reis va consentir el baptisme
obligatori i abraçar la fe cristiana. El confinament en zones a banda i
tancades a les poblacions; les terres assignades eren pobres i només se'ls
deixava practicar la paleta, l'agricultura, la medicina i algunes branques de
l'artesania. Se'ls tenia esgotats amb el pagament d'exempcions.
O tot això s'acceptava o havien de
prendre el camí de l'exili.
Explicava el meu pare que uns braus
granadins es van rebel·lar en Las Alpujarras, cosa que va posar en guàrdia els
senyors cristians, els quals consideraven si no seríem els moriscos la cinquena
columna dels pirates barbarescos, els quals assolaven contínuament tota la costa
mediterrània.
En la cort del Rei hi havia pressions
perquè es procedís a l'expulsió pel perill que érem. Altres veus donaven suport
que es prosseguira l'evangelització, però amb sacerdots i religiosos doctes i
exemplars, perquè era notori que, per no ser-ho els que fins ara ho havien
ocupat, no havien aconseguit la integració.
El dia 22 de setembre de 1609, en cadascun dels pobles de la
Marina Alta uns enviats reials, lligen a les places, la increïble ordre real:
en tres dies havíem de presentar-nos en algun port, com el de Dénia o Xàbia.
Només podíem portar aquells béns que
amb les nostres mans poguéssem arrossegar, i amenaçava amb la pena de mort a
aquells que amagaren o destruírem la resta, ja que el rei, ordenava que les
propietats i mobles que no poguéssem portar amb nosaltres, quedaren en
propietat dels senyors dels quals fórem vassalls.
Una vegada que es va anar fent efectiva
l'expulsió en diferents llocs del regne, van anar prenent consciència que la
realitat s'imposava, i que l'expulsió era real i efectiva. Quan van comprendre
que anaven a quedar sense res, que tan sols podien portar-se el que poguessen
transportar amb les mans. Que les seues cases, terres, animals i altres
propietats serien confiscats. I que anaven a parar a un territori desconegut i
hostil, ja que no eren ben rebuts, i sense un futur clar, llavors es va produir
un moviment imparable.
Els alfaquins, Pollopi i Borom,
reverenciats per les gents, predicaven la màgia de la qual estava protegit la
Vall de Laguart. Els cristians mai no podrien atacar-nos als moriscos, ja que
si arribaven armats, immediatament quedarien encegats i perdrien la vista, per
la qual cosa l'arcabussada no faria blanc. I mentre els cristians estaven
encegats, vindria a l'empara un cavall verd. A la Serra del Penyó es trobava
enfonsat un guerrer i el seu cavall, perquè, segles abans, lluitant contra
l'exèrcit del rei En Jaume, un gegant i poderós guerrer anomenat Alfatami havia
caigut allà amb el seu cavall de color verd, quedant tots dos sepultats. Però
que, arribat el moment, guerrer i corser s'aixecarien per defensar-nos als
moriscos dels cristians, si aquests s'atrevien a tornar a envair la vall.
A mitjans de novembre de 1609, un
elevat nombre d'homes, dones i nens, provinents de mig centenar de llocs diferents,
es van concentrar a la vall,
confiats en la protecció del Cavall Verd, i es van afanyar a
resistir amb les escasses armes que tenien. El meu pare i jo, vam deixar
Confrides on teníem un miserable habitatge. Sobrevivíem dels treballs de
temporada que realitzava mon pare, moliner i esquilador. Així, al costat dels
de la vall de Guadalest, ens desplacem a reunir-nos amb els altres.
Davant tal multitud, érem uns vint mil,
acampats a la Vall de Laguar, i la manca d'una mínima organització, els homes
més destacats anomenaren i van proclamar a un cabdill (donant-li nom de Rei) i
aquest va ser Gerónimo Millini, mon pare, que per aquelles dates tindria uns 50
anys. Conscients de la pobresa de l'armament que posseïen, fones, pedres i
alguna ballesta, mon pare es va afanyar a mobilitzar la fortificació de la Vall
de Laguart, i posar en ordre a la gent. Va nomenar, dels provinents de cada
vall, un capità, un alferes i sergent.
Es repartien els llocs de defensa als homes amb experiència de
guerra que, entre els vint mil, no arribaven a vuit mil. El recompte de
l'arsenal va donar com a resultat: cinc-centes boques de foc, gairebé tot
pedrenyals, pistoles i escopetes: i dos mosquets, amb uns pocs arcabussos.
Tenien un expert en el treball de la pólvora; però feia la pólvora tan forta,
que rebentava els canons: els quals els apedaçava un manyà aragonés que estava
amb ells.
No es va
complir la profecia, els acampats a la Vall de Laguart, no es van fer
invisibles i es van enfrontar a cinc mil soldats. El resultat d'aquell combat
desigual va ser evident: l'exèrcit va massacrar milers de moriscs;
uns vam anar a buscar refugi a la serra
del Penyó, en els escarpats cingles del
Cavall Verd. Arrossegant el poc que cada un portava. Les dones, vells i nens,
amb les mans ensangonades, agafant-se a les argelagues o en els buits de les
penyes, en una fugida desesperada cap amunt. Allà, durant uns dies esperant en
va el miracle que ens salvés. Per fi, l'exèrcit va aconseguir que 11.000
moriscos es rendiren el 29 novembre 1609 al Cavall Verd; algunes mares
preferien espenyar-se amb les seues filles pels barrancs abans de caure en mans
dels cristians. Els que van sobreviure van arribar a tan increïble misèria que,
no només els pares, per fam, donaven els seus fills als cristians que
coneixien; més encara, els venien als soldats estrangers per un tros de pa i
per un grapat de figues. Pels camins els portaven mig arrossegant als ports de
Dénia i Xàbia, els robaven, els treien els fills, violaven a les dones, els
despullaven de la roba amb què vestien; i arribaven tan robats, que uns mig
despullats i altres nus del tot, i si no arribaven morts abans, es llançaven al
mar per arribar a embarcar.
Recorde les últimes paraules de mon pare, abans de morir als peus
del tercer penyal. Estava defensant un pas perquè els nens i les dones pogueren
fugir, quan van haver passat tots, em va dir: Tu no et mogues d'aquí. Recorda
el nostre joc favorit. Sempre guanyaves. Estira't, tapa't mig cos i no et
mogues, ni respires, fins que només sentes pel dia les cigales, o a la nit, els
grills.
No sé quant de temps va passar, i si
quan m'aixeque eren grills o cigales.
La visió era terrorífica, hi havia
centenars de cossos ensangonats, trossejats, morts, tots morts. Molts morts.
Allà només hi era jo i el Cavall Verd,
que per desgràcia de tots, no s'havia aixecat.
Com ànima en pena vaig deambular, no sé
el temps. Ni sé com vaig aparéixer a casa del meu pare adoptiu.
Fins que el meu vell cos de 73 anys va
aguantar, pujava cada diumenge, i recorria la carena de la serra des del Coll
de la Garga, fins al primer penyal, el Cavall Verd. A cada penyal o punta de la
cresta, unes carrasques, lluitaven, i ho fan encara, per mantenir-se vives. I
llavors recordava que allà van amuntegar després els cadàvers dels milers de morts
que aquells dies van sembrar la muntanya.
Les carrasques s'alimenten doncs, dels morts, donant-los vida. I
per la tortuosa senda, s'entrecreuen zones on grans pedres rectangulars i
polides, s'assemblen a làpides funeràries sense nom. Les dones no van morir a
la part alta, si no van ser capturades abans, es van espenyar i ho feien
abraçades a les seues filles, si les tenien, abans de caure en mans de la
soldadesca.
I el Cavall Verd no es va aixecar.
En nom del meu Alà o en nom del meu
Déu, el dels cristians, s'ha vessat molta sang innocent.
Déu ens perdone.
EPÍLEG:
Amic lector, si has
arribat fins aquí, t'ho agraïsc, la narració que acabes de llegir, pot ser que
t'haja agradat. Que la meua narració t'haja transportat a la Vall de Laguart.
Al Cavall Verd.
L'expulsió dels moriscos d'Espanya, i en concret de la Marina
Alta, pot ser considerat com el primer genocidi de l'Era Moderna a Europa. Es
va produir tal despoblació que es va haver de recórrer a la repoblació amb
mallorquins i aragonesos, però el guany va ser dels senyors que van posseir les
propietats dels expulsats.
Aquesta és una història intemporal, perquè, passen els segles que
passen, es repeteix. Els desplaçaments humans, per expulsions, per guerres, per
invasions, per grans catàstrofes (fam, o per millorar la seua vida), per la
religió o qualsevol altre tipus.
Abans d'escriure aquesta col·laboració he pujat a la muntanya del
Cavall Verd, he caminat per les rutes assenyalades i m'he sortit d'elles. He
fet fotografies i un vídeo. He intentat reviure, i fer sentir al lector els
sentiments que es produeix amb aquesta fugida cap amunt, d'ancians, dones i
nens. La pèrdua de casa, la seua terra, els animals de corral, i potser algun
va estar en la necessitat de vendre un fill o una filla.
M'agrada acompanyar
les meues narracions, amb fotografies relacionades amb el tema de què es
tracta. Volia també, en aquesta narració, mostrar els moriscos pujant a
l'escarpada muntanya agafant-se als buits de les pedres. De les gents
inanimades pel setge i la set. De les dones abraçades a les seues filles
saltant al buit.
No, no hi ha fotos, però si m'ho permeten, jo les pose. Han passat
quatre segles i no ha canviat res. Només la roba de les persones delaten que no
són d'aquell temps.
La història es repeteix, es repeteix i es repeteix. I els que
pateixen són els pobres, els febles, els ancians, les dones i els seus nens. No
ha canviat res, ni moriscos, ni centreafricans, ni sirians, ni gitanos ...
I nosaltres, tan còmodes, creguts que estem lliures que la nostra
sort mai canviarà.
Vicent Ibáñez i Mas
Benissa, maig de 2016
-------------------------------------------
Per a redactar aquest article vaig visitar el Cavall Verd, mes a dalt pots veure el vídeo que encapçala aquest escrit
“I no va venir el Cavall Verd”, i tambe es pot veure en el meu canal de You Tube: https://www.youtube.com/user/vibanezm
Los Moriscos - Vall de Laguart - Cavall Verd
L´album de fotos titulat “Vall de Laguart – Cavall Verd”, es pot
veure en el meu canal de Flickr: https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums
He llegit:
- Del Comtat a La Marina Alta, por dos
valles repletos de historia.
valenciaplaza – 19.08.2011
-
La leyenda del
Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-
La masacre del
Cavall Verd. El País- 12.04.2009
-
Expulsión de los
moriscos – Wikipedia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?