Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa - 2016

"I no va venir el Cavall Verd."

Pere Nebot va començar l'anhelada reforma de la casa que els seus avis van heretar de la seua tia Blanca. La casa estava situada sota del Coll de la Garga. La tranquil·litat que es respira i les vistes que s'aprecien, li conferien un especial motiu per a dedicar-la al turisme de muntanya. El seu pare mai va invertir res en el seu manteniment, de manera que la casa, més aviat era una ruïna.

Es va decidir; l'adequaria i li donaria un aire antic, amb rajoles de fang, bigues de fusta toscament treballada i parets pedra-vista a l'interior.... Per descomptat, que no la privaria de les comoditats dels temps actuals: calefacció, aire condicionat, portes i finestres hermètiques, wifi. Després, faria els tràmits per incloure-la dins de la xarxa de cases rurals de la Marina Alta.

La seua vida la dedicava al camp, havia heretat unes bones terres amb oliveres, ametllers, garrofers i una horta als peus de la font de Vernissa. Tot això i uns quants animals de corral, li donava suficient per a viure.

De tant en tant, per sortir una mica del seu cercle rutinari, feia algun jornal de peó de paleta. I amb aquest aprenentatge i la seua innata habilitat, estava disposat i s'atrevia a reformar la casa de la tia Blanca.

Primer, va començar per sanejar i deixar allò que estava consolidat. En retallar l'argamassa solta que rejuntava les pedres de la paret que dóna a l'est, la seua picoleta es va enfonsar en un forat. Va furgar, no era més que una fornícula que havia estat tapiada. Mentre retirava les pedres, ampliant el buit, va pensar que qualsevol buit era aprofitable. Retirant tot l'enderroc, els seus dits van ensopegar amb una capseta metàl·lica. La retirà amb precaució, li va traure la pols i, si no s'equivocava, allò era or. A la part superior, tenia gravades les inicials Z.Al-M.

En obrir-la, es va sorprendre. Hi havia un plec de fulles groguenques, amb una cal·ligrafia endimoniada. La capseta prometia contenir joies o gemmes. Pere, poc versat en lletres, va tafanejar i va intentar desxifrar que deia, per si contenia algun missatge que descobria algun tresor, però res va poder aclarir.

L'endemà, em va cridar: Estaries disposat a traduir uns papers?. Són un galimaties de lletres.

Em vaig posar mans a l'obra, amb no poques dificultats, ja que la cal·ligrafia era d'una persona, que fins i tot amb una educació escolar bàsica, indubtablement patia un perceptible tremolor.

Vaig concloure que el manuscrit deia el següent:

Em dic Blanca Nebot Morales i tinc 88 anys. Fins als 8 anys, em deia Zahraa A-Mellini; sóc filla d'Ahmed Sequien Al-Mellini, el rei dels moriscos de la Vall de Laguart.

Des dels 8 anys, dec els meus cognoms a una morisca, i a un cristià vell. Francisco Nebot, el meu pare adoptiu era un home de tota confiança de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Dénia i duc de Lerma, favorit del rei Felip III d'Espanya. Per la seua provada honradesa li va encomanar el control i supervisió de les seues propietats i del gran nombre de moriscos, dels quals era senyor, a les Valls de Laguart i del Pop.

El meu pare, l'adoptiu, em va explicar, el dia del meu 15 aniversari, la meua procedència i la necessitat de mantenir-la en secret. Durant els dies següents em desgranà els motius pels quals el seu Senyor, el marqués de Dénia i el Rei Felip III van decidir, per fi, l'expulsió, i els fets esdevinguts, dels quals jo recordava quatre o cinc visions, com fogonades d'arcabús.

Ara, que el meu cap, malgrat la meua edat, està lúcid, no em resistisc a deixar en l'oblit el que vaig viure. Una part me la va explicar el meu pare adoptiu; l'altra, la més sanguinària, la vaig viure jo. El que a continuació conte, va ser el que va succeir en els dies més infausts i vergonyosos que van tacar de vermell la meua terra i les meues valls, les de la Marina Alta.

Vaig sentir de petita que tot el mal va començar a Granada. Allà, l'últim dels nostres reis va consentir el baptisme obligatori i abraçar la fe cristiana. El confinament en zones a banda i tancades a les poblacions; les terres assignades eren pobres i només se'ls deixava practicar la paleta, l'agricultura, la medicina i algunes branques de l'artesania. Se'ls tenia esgotats amb el pagament d'exempcions.

O tot això s'acceptava o havien de prendre el camí de l'exili.

Explicava el meu pare que uns braus granadins es van rebel·lar en Las Alpujarras, cosa que va posar en guàrdia els senyors cristians, els quals consideraven si no seríem els moriscos la cinquena columna dels pirates barbarescos, els quals assolaven contínuament tota la costa mediterrània.

En la cort del Rei hi havia pressions perquè es procedís a l'expulsió pel perill que érem. Altres veus donaven suport que es prosseguira l'evangelització, però amb sacerdots i religiosos doctes i exemplars, perquè era notori que, per no ser-ho els que fins ara ho havien ocupat, no havien aconseguit la integració.

El dia 22 de setembre de 1609, en cadascun dels pobles de la Marina Alta uns enviats reials, lligen a les places, la increïble ordre real: en tres dies havíem de presentar-nos en algun port, com el de Dénia o Xàbia.

Només podíem portar aquells béns que amb les nostres mans poguéssem arrossegar, i amenaçava amb la pena de mort a aquells que amagaren o destruírem la resta, ja que el rei, ordenava que les propietats i mobles que no poguéssem portar amb nosaltres, quedaren en propietat dels senyors dels quals fórem vassalls.

Una vegada que es va anar fent efectiva l'expulsió en diferents llocs del regne, van anar prenent consciència que la realitat s'imposava, i que l'expulsió era real i efectiva. Quan van comprendre que anaven a quedar sense res, que tan sols podien portar-se el que poguessen transportar amb les mans. Que les seues cases, terres, animals i altres propietats serien confiscats. I que anaven a parar a un territori desconegut i hostil, ja que no eren ben rebuts, i sense un futur clar, llavors es va produir un moviment imparable.

Els alfaquins, Pollopi i Borom, reverenciats per les gents, predicaven la màgia de la qual estava protegit la Vall de Laguart. Els cristians mai no podrien atacar-nos als moriscos, ja que si arribaven armats, immediatament quedarien encegats i perdrien la vista, per la qual cosa l'arcabussada no faria blanc. I mentre els cristians estaven encegats, vindria a l'empara un cavall verd. A la Serra del Penyó es trobava enfonsat un guerrer i el seu cavall, perquè, segles abans, lluitant contra l'exèrcit del rei En Jaume, un gegant i poderós guerrer anomenat Alfatami havia caigut allà amb el seu cavall de color verd, quedant tots dos sepultats. Però que, arribat el moment, guerrer i corser s'aixecarien per defensar-nos als moriscos dels cristians, si aquests s'atrevien a tornar a envair la vall.

A mitjans de novembre de 1609, un elevat nombre d'homes, dones i nens, provinents de mig centenar de llocs diferents, es van concentrar a la vall, confiats en la protecció del Cavall Verd, i es van afanyar a resistir amb les escasses armes que tenien. El meu pare i jo, vam deixar Confrides on teníem un miserable habitatge. Sobrevivíem dels treballs de temporada que realitzava mon pare, moliner i esquilador. Així, al costat dels de la vall de Guadalest, ens desplacem a reunir-nos amb els altres.

Davant tal multitud, érem uns vint mil, acampats a la Vall de Laguar, i la manca d'una mínima organització, els homes més destacats anomenaren i van proclamar a un cabdill (donant-li nom de Rei) i aquest va ser Gerónimo Millini, mon pare, que per aquelles dates tindria uns 50 anys. Conscients de la pobresa de l'armament que posseïen, fones, pedres i alguna ballesta, mon pare es va afanyar a mobilitzar la fortificació de la Vall de Laguart, i posar en ordre a la gent. Va nomenar, dels provinents de cada vall, un capità, un alferes i sergent.

Es repartien els llocs de defensa als homes amb experiència de guerra que, entre els vint mil, no arribaven a vuit mil. El recompte de l'arsenal va donar com a resultat: cinc-centes boques de foc, gairebé tot pedrenyals, pistoles i escopetes: i dos mosquets, amb uns pocs arcabussos. Tenien un expert en el treball de la pólvora; però feia la pólvora tan forta, que rebentava els canons: els quals els apedaçava un manyà aragonés que estava amb ells.

No es va complir la profecia, els acampats a la Vall de Laguart, no es van fer invisibles i es van enfrontar a cinc mil soldats. El resultat d'aquell combat desigual va ser evident: l'exèrcit va massacrar milers de moriscs; uns vam anar a buscar refugi a la serra del Penyó, en els escarpats cingles del Cavall Verd. Arrossegant el poc que cada un portava. Les dones, vells i nens, amb les mans ensangonades, agafant-se a les argelagues o en els buits de les penyes, en una fugida desesperada cap amunt. Allà, durant uns dies esperant en va el miracle que ens salvés. Per fi, l'exèrcit va aconseguir que 11.000 moriscos es rendiren el 29 novembre 1609 al Cavall Verd; algunes mares preferien espenyar-se amb les seues filles pels barrancs abans de caure en mans dels cristians. Els que van sobreviure van arribar a tan increïble misèria que, no només els pares, per fam, donaven els seus fills als cristians que coneixien; més encara, els venien als soldats estrangers per un tros de pa i per un grapat de figues. Pels camins els portaven mig arrossegant als ports de Dénia i Xàbia, els robaven, els treien els fills, violaven a les dones, els despullaven de la roba amb què vestien; i arribaven tan robats, que uns mig despullats i altres nus del tot, i si no arribaven morts abans, es llançaven al mar per arribar a embarcar.

Recorde les últimes paraules de mon pare, abans de morir als peus del tercer penyal. Estava defensant un pas perquè els nens i les dones pogueren fugir, quan van haver passat tots, em va dir: Tu no et mogues d'aquí. Recorda el nostre joc favorit. Sempre guanyaves. Estira't, tapa't mig cos i no et mogues, ni respires, fins que només sentes pel dia les cigales, o a la nit, els grills.

No sé quant de temps va passar, i si quan m'aixeque eren grills o cigales.

La visió era terrorífica, hi havia centenars de cossos ensangonats, trossejats, morts, tots morts. Molts morts.

Allà només hi era jo i el Cavall Verd, que per desgràcia de tots, no s'havia aixecat.

Com ànima en pena vaig deambular, no sé el temps. Ni sé com vaig aparéixer a casa del meu pare adoptiu.

Fins que el meu vell cos de 73 anys va aguantar, pujava cada diumenge, i recorria la carena de la serra des del Coll de la Garga, fins al primer penyal, el Cavall Verd. A cada penyal o punta de la cresta, unes carrasques, lluitaven, i ho fan encara, per mantenir-se vives. I llavors recordava que allà van amuntegar després els cadàvers dels milers de morts que aquells dies van sembrar la muntanya.

Les carrasques s'alimenten doncs, dels morts, donant-los vida. I per la tortuosa senda, s'entrecreuen zones on grans pedres rectangulars i polides, s'assemblen a làpides funeràries sense nom. Les dones no van morir a la part alta, si no van ser capturades abans, es van espenyar i ho feien abraçades a les seues filles, si les tenien, abans de caure en mans de la soldadesca.

I el Cavall Verd no es va aixecar.

En nom del meu Alà o en nom del meu Déu, el dels cristians, s'ha vessat molta sang innocent.

Déu ens perdone.

EPÍLEG:

Amic lector, si has arribat fins aquí, t'ho agraïsc, la narració que acabes de llegir, pot ser que t'haja agradat. Que la meua narració t'haja transportat a la Vall de Laguart. Al Cavall Verd.

L'expulsió dels moriscos d'Espanya, i en concret de la Marina Alta, pot ser considerat com el primer genocidi de l'Era Moderna a Europa. Es va produir tal despoblació que es va haver de recórrer a la repoblació amb mallorquins i aragonesos, però el guany va ser dels senyors que van posseir les propietats dels expulsats.

Aquesta és una història intemporal, perquè, passen els segles que passen, es repeteix. Els desplaçaments humans, per expulsions, per guerres, per invasions, per grans catàstrofes (fam, o per millorar la seua vida), per la religió o qualsevol altre tipus.

Abans d'escriure aquesta col·laboració he pujat a la muntanya del Cavall Verd, he caminat per les rutes assenyalades i m'he sortit d'elles. He fet fotografies i un vídeo. He intentat reviure, i fer sentir al lector els sentiments que es produeix amb aquesta fugida cap amunt, d'ancians, dones i nens. La pèrdua de casa, la seua terra, els animals de corral, i potser algun va estar en la necessitat de vendre un fill o una filla.

M'agrada acompanyar les meues narracions, amb fotografies relacionades amb el tema de què es tracta. Volia també, en aquesta narració, mostrar els moriscos pujant a l'escarpada muntanya agafant-se als buits de les pedres. De les gents inanimades pel setge i la set. De les dones abraçades a les seues filles saltant al buit.

No, no hi ha fotos, però si m'ho permeten, jo les pose. Han passat quatre segles i no ha canviat res. Només la roba de les persones delaten que no són d'aquell temps.

La història es repeteix, es repeteix i es repeteix. I els que pateixen són els pobres, els febles, els ancians, les dones i els seus nens. No ha canviat res, ni moriscos, ni centreafricans, ni sirians, ni gitanos ...

I nosaltres, tan còmodes, creguts que estem lliures que la nostra sort mai canviarà.

Vicent Ibáñez i Mas

Benissa, maig de 2016

-------------------------------------------

Per a redactar aquest article vaig visitar el Cavall Verd, mes a dalt pots veure el vídeo que encapçala aquest escrit