Reiniciar o formatar Benissa?.

Jo no sóc ningú per a donar lliçons, tan sols, com a ciutadà de Benissa vull manifestar la meua posicio davant una situacio insofrible, la qual estem en la obligacion de canviar. I crec, sobretot, que a la generació jove els a tocat.

El 15 de maig de 2012, un article en el meu blog, titulat “El Subsecretari” , article que al seu torn havia de publicar, com cada setmana, en un digital comarcal, va provocar que l'editor del digital em demanara suavitzara el llenguatge, canviant algunes paraules del meu escrit. Em vaig negar i amb açò vaig acabar per voluntat pròpia amb la meua col·laboració amb el digital. 

Aquella petició de autocensura em va produir un vertader fàstic, i més sospitant d'on venia.

Millor ser senyor d'un mateix, que ser serf d'un senyor. Encara que suponia la pèrdua d'audiència. M'importa, però no fins al punt de prostituir-me.

La autocensura, és l'expressió de la por a represàlies personals. La no participació en actes i no deixar-se veure en certs cercles. La de “es relaciona o pren cafè amb ell”, per a penjar-li l'etiqueta política a algú. Tot açò i més frena la participació i l'expressió d'idees de gent molt vàlida.

La autocensura, el silenci, el “mutis callando” ha fet forts als corruptes. Els ha donat ales i a nosaltres ens han plomat.

Aquestos ultims mesos estem assistint a la caiguda d'un castell de naips o al efecte dominó, del model organitzatiu d'Espanya. Aquesta estructura es va gestar en el que es va venir a dir “La Transició Política Espanyola”, que després d'una dictadura de 40 anys, els actors polítics del moment, van consensuar com a bona, i amb el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978, va ser aprovat pel 87% dels votants.

L'estructura, segons la meua opinió, té necessitat de profunds retocs, modificacions, ajustos …..tot el que es vulga, i estic d'acord en açò. Però, les propostes o intencions de dur a terme aquests ajustos, no han sigut portades avant per els qui podien fer-ho, els mamuts PP-PSOE, per res els interessava, i crec que ací esta un dels mals actuals.

Aquella dictadura es va tancar (llavors es discutia, ruptura o pacte) i no va ser  ninguna de les dos. I es va tancar, sense pacte escrit, sense exigir responsabilitats o purgar de les institucions, estructures econòmiques i socials, i consells d'administració als hereus del franquisme. En el seu moment es va considerar que era un acte d'altitud de mires i ejemple pel mon. Amb el temps, els fills i néts, no s'han limitat a gestionar l'herència, sinó que, des de l'ascensió d'Aznar al poder, la furibunda marabunta de néts es va cobrar els interessos dels anys de penitència, i tal rampinya que amb prou faenes queda alguna cosa que siga dels espanyols.

Els casos de finançament  ilegal  dels partits, FILESA amb el PSOE i el Cas Naseiro amb el PP, el 3% de CiU, van ser els senyals del començament de la deterioració i la putrefacció en els partits. El finançament dels mateixos mai es va solucionar, no interessava. Es va convertir en una carrera a veure qui arreplegava més.

La gent del carrer, amb la bonança econòmica, o el miratge de la bonança econòmica, es va ser entrampant amb els bancs, mentre els partits, els polítics eren greixats amb bitllets dins de borses de brossa (que ironia, els diners dins de borses de brossa), i els polítics/partits distanciant-se dels seus representats com un imant els pols del qual es repel·leixen.

L´INI amb el seu conglomerat d'empreses, Telefónica, les elèctriques, les petrolieres, res, tot venut, mal-venut, no sense abans saquejar-les. Recorde haver conegut a un tipus, cunyat d'un ideòleg-mandamás de FAES, al que se li va enviar un any al Pakistan, com a representant de Telefónica. A la seua volta se li va nomenar, Director General de Telefónica XXXXXX, als sis mesos, acomiadament i indemnització multimilionària. Amb la indemnització comprá vehicle alta gamma, casa en urbanització exclusiva i va muntar un negoci en la vila i cort.

Durant el temps de pre venda i pos venda, els actius de l´INI van servir per a fer uns quants milionaris, els fills dels fills del franquisme, i els fills dels cacics del actual règim.

I tots embadalits d'aquell xulo madrileny amb bigotis, que a força de repetir “Espanya va bé”, tots vam creure. Expert a crear malestar i odi, jugant amb els sentiments sobre el terrorisme, mentre es venia a trossos Espanya.

Els ex ministres, ex presidents, i alguns quants ex més, a més dels seus retirs d'or, se'ls contracta per grans empreses per a …. que podem pensar?. Així está González, Aznar, Zapatero, i … no ho fem més llarg.

A bou passat, un pensa que es devia haver realitzat un expurgat de polls, i res de reconciliació. Garzón, després de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, va engegar la rehabilitació de represaliats, morts i desapareguts. I primer, a causa de les seues anteriors operacions, tant a destra com a sinistra, i despres amb l'execució de les cerques de fosses comunes, pasá a ser el primer de la nòmina de callats per perillos. Sorgeixen uns altres, però ja van sent enviats a les tenebres de la persecució o etiquetatges d'empestats.

Ara mateix,  no es veuen remei o solució, estem immersos en una crisi, que de no produir-se una catarsi profunda, anem a patir de valent.

Tots creiem que cal fer alguna cosa, els del PP-PSOE està als llimbs. Al president li falten ous per a presentar la dimissió i convocar unes eleccions, que els partits convoquen els seus congrés (culpables de l'estat de les cosa), sanejant el pus de les seues executives, dels seus diputats, senadors, regidors, alcaldes. Tots nous, i si no n'hi ha, tancar les portes. Però, aquesta utopia mai serà, ja que fins al President del Govern tenia un incentiu recobert en un sobre, sent els diners de proveniencia més que tèrbola.

La submissió dels partits al poder econòmic, consentint les veleitats  bancàries gestionades per vertaders predadors, lladres i desaprensius encorbatats, i que els seus llatrocinis siguen sufragats pels ciutadans, no en forma de pacte per a la recuperació, sinó en forma d'impost revolucionari. Donant-se la vergonyosa paradoxa, que a més de sanejar els seus saquejos, atropellaments, vides de luxe i puterio, no tenim dret a rescabalar-nos de la quantitat injectada, considerant-la com “a fons perdut”, i no com a préstec amb devolució una vegada consumada la seua recuperació. És més, han endurit les concessions de crèdits i les taxa d'interès. Cobrant per tot, fins a per no fer res (les transaccions per internet).

El sainet no ha acabat, però ja van començar a adonar-se. Amb la seua política han aconseguit crear un estat d'inestabilitat, que derivarà cap a un estat desconegut. No crec que es produïsca cap caos, però la surgencia de partits que es diuen “participatius”, ja és un fet, i encara que els critiquen que van sense estructura, programes, objectius canviants, arriben alguns a comparar-los de xarrapredicadors veneçolans, i crec que sense remei porten camí de jubilar-los.

I veurem. Possibilitats hi ha, però preocupa que els partit novells comencen a nodrir-se d'afiliats i responsables que vénen de partits o sindicats, per despit o desplaçats del poder. Que la seua aspiració, la seua vocació és la de ser dirigent. La d'estar a tot arreu i la d'escoltar-se a si mateixos el discurs. En fi, són més caspa que casta.

Però si mirem arrere, fa 35 anys no existien els partits, de cap tipus. I es va fer un canvi profund, pot ser que no prou. 

La situacio actual, em recorda aquells moments. La fi d'un regimen dictatorial corrupte, una crisi economica de primer ordre, el sindicat vertical copat per carcamals addictes al regimen, uns sindicats semi clandestins (amb dirigents jutjats i empresonats). Inexistència de partits o organitzacions, o  les havia clandestines, pero no arribaven als ciutadans.

                                                  Jarcha - Libertat sin ira.

I Benissa?.

A Benissa, l'amor dels candidats es reparteix, entre l'interès comú, l'interès particular i les instruccions del partit, i açò és evident. I aquell que es diu independent, es mou o actua segons la voluntat del/els fundadors.

La Coalició Compromis és l'única que manté una activitat, amb propostes, comunicats i requeriments, i en algunes ocasions han sigut acceptades. En les últimes setmanes, a causa de les notícies publicades, s'han produït amb una falta de reflexos evident.

La gestió municipal necessita de gestors i fiscalizadors. Fiscalizadors que eviten que les actuacions siguen poc útils o solament servisquen per a alimentar egos. Dedicant recursos on no estan les vertaderes necessitats. Evitant adjudicacions a dit.

S'arribá a l'aberrant situació en què, el partit dominant en les institucions amb possibilitats de concedir ajudes i subvencions per a millores en una població, negue les mateixes en favor d'aquells que no són del seu color polític. I més aberrant és la situació, en què no es concedeix una subvenció a l'Ajuntament del mateix color polític, perquè l'Alcalde és d'una o una altra família política dins del mateix partit. Els clientelismes. Els tractes de favor, els pagaments als suports en les lluites de poder.

Els representants polítics i qualsevol ciutadà han de poder fer constar la seua disconformitat i critica sobre l'acció de govern. I no és de rebut que la primera autoritat conteste amb una frase com: “ … ha qualificat l'actitud de l'oposició de destructiva, considerant les seues afirmacions com un intent d'intoxicar l'opinió pública, amb declaracions que, segons l'Alcalde, no són reals.” “….. l'única intenció de l'oposició és paralitzar projectes importants per al municipi.”

No es correspon, que un ciutadà es comprometa a treballar i dedicar els seus esforços per a millorar la vida comuna dels seus conciutadans, i accepte una suma de càrrecs i llocs, que sens dubte li resten capacitat per a complir amb la promesa que públicament, mitjançant un programa de govern, va fer a els qui li van col·locar on està. Y que eixos llocs estigen pagats, suman a la nomina ja de per sí abultada.

L´etern  Ajuntament

Hem arribat a un punt, en el qual els representants triats ocupen els seus llocs com si de llocs de treball directiu es tractaren. Sous, cotxes oficials, plusos per assistències, mòbils, ordinadors, despatxos de luxe, honors de cap d'estat, accessibilitat reduïda, i promeses per a acontentar i oblidar.

Les promeses electorals, cada cuatrieni es repeteixen, amb alguna nova excepció que sol ser impactant i que els que estan en l'all saben és irrealitzable, i les altres es van diluint, i les actuacions veritablement necessàries, també.

La governació a colp de Decrets d'Alcaldia i Decrets de Regidories Delegades, han sostret informació de primer ordre a la resta dels grups municipals, realitzant-se una gestió lesiva i com hem vist fosca i en algun cas presumptament fraudulenta. L'ús indegut de les indemnitzacions i dietes. Viatjant, hotels, joyes, menjades i companyies pagades per la hisenda pública municipal. El menyspreu, la mentida, la no valoració dels tècnics municipals, contractacions externes afins, amb pressupostos unflats i projectes que no s'ajusten a la realitat, i que suposen posteriorment reformats milionaris. 

La contractació directa de publicistes per a major glòria. El menyspreu a les propostes, la negació a la informació verídica, l'engany de la situació real, les promeses incomplides, la represàlia, l'amenaça soterrada, el arranconament. Aixi. Qui dona la cara?.

És necessària una unió d'interessos i idees.

Una implicació dels silenciosos capaços.

Un pas davant dels honrats.

Un sí dels quals poden però temen.

Un adéu als quals no són capaços de generar confiança. Als quals necessiten pagar, amb recursos públics, per a publicitar el que han fet. Si han fet,  ja es veu.

Un desallotjament dels qu´es creuen únics posseïdors de la raó i no accepten que una crítica, o un criteri diferent podent ser enriquidors.

 

És necessari, en fi, un canvi en les actituds i en les formes. Primer es Benissa que cualsevol partit o interés forani. És urgent que els grups politics, associacions i ciutadans unisquen les seues idees i esforços per a i per Benissa.

És el que crec.

He signat  Reiniciem Benissa?