Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

diumenge, 28 de juliol de 2019

Tartufo o Robespierre.


Els canvis o relleus polítics al capdavant dels ajuntaments, porten amb si una època d'inestabilitat i inseguretat entre els treballadors públics, sobretot a nivell de comandaments mitjans.
Alguns dels polítics cessants, per això que perden el poder, són criticats, i si han governat i perden el comandament, es produeix el buit al voltant, en algun cas la retirada de la paraula i la pèrdua d'algunes amistats, potser interessades.
Alguns dels entrants, amb aquest pujada que els dóna, volen canviar-ho tot, (el despatx el primer) i un cop prenen possessió del seu regne de taifes, comença per destorbar algun empleat públic, com així ha estat en temps passat. Cada legislatura té el seu o els seus damnificats.
Alguns dels nous regidors han estat durant la seua època de travessia del desert, escoltant els envejosos i als segundons abocar tota classe d'acusacions, algunes inversemblants per tal de congraciar-se amb l'entrant. I l'entrant feliç, acumulant motius per complir el seu somni, parapetant darrere de la resta de regidors.
Creia que aquesta manera de fer era a causa de la inseguretat que els dóna, en alguns casos, el desconeixement de l'àrea que els assignen, però no, aquets han estat empassant tot el que el seu "assessor" li va transmetre, i creuen que han adquirit els coneixements necessaris per a governar l'àrea.
És habitual que en cada legislatura algun/s empleats públics rebin un tracte que avui es diu "mobing", aquest ha existit sempre, però no es deia així, ni l'afectat tenia drets.
I per fi els va aconseguir.
Últimament escolte, amb certa perplexitat, que sense cap pudor es diu que "rodaran caps", o "demanar el cap de ..."
Podria redactar una llista de escapçats quan no es deia escapçar i una llista de descapçadors que es van anar a casa amb poca glòria.
En aquesta legislatura s'entreveu un avantprojecte en marxa, per a un escapçament. Em van venir a la memòria dos personatges dels meus temps d'estudiant, un còmic i l'altre tristament real, i tot això em va causar cert neguit.
El Tartufo de Molière, personatge còmic que ha quedat com apel·latiu d'una persona hipòcrita i falsa. A l'associació d'idees coincideix que, ningú ho nomena pel seu nom, ni ho assenyala directament, però tots sabem des del primer moment qui és. Per la seua malícia i hipocresia se'ns fa odiós, veritablement odiós. I pels seus enganys, és un home bastant llest i rastrer, que no dubta a enganyar i aprofitar-se dels innocents que creuen en la seua paraula.
L'altre és, Maximilien de Robespierre, va ser un advocat i polític de la Revolució Francesa que en els seus escrits de l'època mostrava la influència de les idees democràtiques de Rousseau.
Es va erigir en defensor de les idees liberals i democràtiques més avançades, però va ser l'instaurador del règim del Terror.
Home íntegre, virtuós i auster, va rebre el sobrenom de "l'Incorruptible". Els sans-culottes van portar a Robespierre al poder i després de prendre-li el poder a Danton, Robespierre va esdevenir el «home fort" i va instaurar una dictadura
Robespierre va imposar una sagnant repressió per impedir el fracàs de la Revolució, no dubtant a aprovar lleis que retallaven les llibertats i simplificaven els tràmits processals en favor d'una justícia revolucionària tan expeditiva com arbitrària; completava el mecanisme repressiu un sistema de denúncies i testimonis perjuros estès per tot el país mitjançant 20.000 comitès de vigilància. Va eliminar físicament a l'extrema esquerra, a contrarevolucionaris, monàrquics, aristòcrates, clergues, federalistes, capitalistes, especuladors, rebels, traïdors i desafectes, fins a 42.000 penes de mort en un any.
Va adoptar mesures socials encaminades a guanyar-se el suport de les masses populars urbanes, com la congelació de preus i salaris. 
Una coalició de diputats va obtenir de la Convenció el cessament i arrest de Robespierre i els seus col·laboradors en el Comitè. Jutjat pels seus propis mètodes, va ser guillotinat juntament amb vint dels seus partidaris.
Ara, aci, els sans-culottes de Benissa Impuls van parlar i Robespiere recolzant-se en ells, tracta de fer justícia guillotinant als molestos i col·locant als seus conmilitongos.
Poseu-li nom que la farsa bufa ja la tenim muntada.

dimecres, 20 de març de 2019

50 ANYS DE AIGUA POTABLE A BENISSA


Els benisseeros que tenen ara més de 55 anys, recordaran que per davant de la seua casa, i en tots els carrers de Benissa es van obrir rases on es col·locaven tubs units per una abraçadera negra i que d'aquesta canonada es derivava un tub metàl·lic, encastat a la paret, i una porteta que tenia el senzill títol de AGUA POTABLE - BENISA. En poc temps van veure que en cada casa, tenia aigua a l'aixeta del pati i que poc després uns paletes construïen una cambra, on es van penjar una peces de porcellana a les que els van posar el nom de warter i lavabo.

En poc temps en totes les cases es construïa aquest lloc, i alguns fins i tot tenien un aparell que escalfava l'aigua. la ubicació de l'aparell elèctric es situava just en un racó, era la  dutxa. Era una situació perillosa, l'aigua i la llum en un espai tan proper. La capacitat d'aigua escalfada era limitada i en la cua per a la dutxa hi havia una guerra, els que es volien dutxar, els que no els arribava l'aigua calenta i els que volien sortir corrent pel pànic a la neteja i la higiene.

També recordaran les converses dels seus pares. Les critiques i el desacord amb la forma de calcular el pagament. Això, si el seu pare era a casa, i no estava a Suïssa, Alemanya o algun altre país d'Europa, de peó d'obra, d'escombriaire o un altre ofici respectable, però de baixa consideració.


Però aquelles rases van portar amb si un canvi. La neteja personal.

No. Van portar un altre. Van fer tornar als nostres avis i pares dels països del nord, on van anar a treballar sense necessitat de creuar cap mar, ni van necessitar pasteres. Vivien en països estranys i guisaven menjars que als nadius els eren molestes.

D'això no se'n recorda gairebé ningú.


Quan escolte comentaris xenòfobs miro al subjecte i pense que l'aigua no va portar tot. Sembla que es va rentar aquesta part dels records i han anat a parar on s'emmagatzemen els records no desitjats.

dimecres, 13 de març de 2019

22 DE MAR'C DIA MUNDIAL DE L`AIGUA

´
Uns 2,1 milions de persones viuen sense aigua potable a casa seva.
Una de cada quatre escoles primàries a tot el món no té proveïment d'aigua potable, i els alumnes consumeixen aigua de fonts no protegides o passen set.
Més de 700 nens menors de cinc anys moren cada dia de diarrea, a causa de l'aigua insalubre o el sanejament deficient.
El 80 per cent de les persones del món que han de fer servir fonts d'aigua no segures o no protegides viu a les zones rurals.
En vuit de cada deu llars dels que no tenen aigua, les dones i nenes són les encarregades de recollir l'aigua.
Més de 800 dones moren cada dia a causa de complicacions en l'embaràs o en el part. 68,5 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de les seves llars tenen problemes per accedir a l'abastament d'aigua potable.
Aproximadament 159 milions de persones recullen l'aigua potable de fonts d'aigua superficial, com els estanys i rierols.
Uns 4000 milions d'persones -gairebé dos terços de la població mundial pateixen escassetat greu d'aigua durant almenys un mes a l'any.
700 milions de persones al món podrien veures forçades a desplaçar-se a causa de l'escassetat d'aigua d'aquí a 2030.
 Els més rics solen rebre serveis d'aigua, sanejament i higiene de qualitat a un cost baix o molt baix, mentre que els més pobres paguen un preu molt més alt per un servei d'igual o menor qualitat.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Déu|, que bon vassall si tinguera un bon senyor.



El dia 28 d'octubre de 1968, en la xarxa d'aigua potable de Benissa estàven en proves de pressió.
La instal·lació li va ser adjudicada a la companyia Uralita per 3.221.000 de pessetes.

El dia 23 d'octubre passat es va reunir la comissió encarregada de preparar els actes de celebració del 50 aniversari de la inauguració oficial, que ho va ser el 10 de maig de 1969 amb l'assistència de les autoritats del moment.

Més que homenatjar a la Corporació del moment, és al poble de Benissa, als nostres pares i avis que van creure i van recolzar el projecte, i amb aquest fet queda demostrat que, amb bons gestors de la cosa pública haurà bons administrats encara que no siguin de la mateixa ideologia. A la fotografia s'ajunten dues obres de la unió de la gent d'aquest poble, només falta dirigents capaços i compromesos.

Pretenc en els propers mesos relitzar una sèrie d'articles d'entrevistes, opinions i records, sobre l'obra i el seu desenvolupament fins al dia d'avui.




Salvador Ivars Ortola (1918 - 1998.04.23)
Teresa Colome Llambrich                (1918 - 4.11.2009)

El dia que vaig visitar a Salvador, em vaig trobar amb un home malalt, assegut en una butaca i amb veu a penes audible. Tenia posats els incòmodes tubets que donaven oxigen als seus pulmons cansats.

 Les meues pretensions eren moltes, però em vaig adonar que l'anava a cansar. Vaig notar que es va animar quan em va veure. O seria que en veure l'expressió de la meva cara al veure-ho malparat em va voler dir, "no és res, només que estic vell i malalt".

Per no cansar-lo vaig dir que volia exposar fotografies d'aquella efemèrides i no trobava. Maria Moragues, a indicació seva, va treure una caixa. Me la va donar: "Fes còpies i me les tornes".

En sortir, mire cap a l'habitació on va ser Maria a per la caixa. Era un despatx. A sobre de la taula un porta-retrats, i una fotografia en blanc i negre. Salvador a l'interior del pou Cami Sanet de Benidoleig.

Per a  Pepe, el seu germa Salvador era noble i bona persona, amb un caràcter suau. Un home de paraula, rebla Paco Ribes "Coca".


Salvador, era el major de tres germans, un dels seus primers treballs va ser el de tapisser al Taller d'Ivars i com tants altres, es va anar voluntari com carrabiner. Participa en la Guerra Civil de 1936. Al barri d'Usera de Madrid va ser ferit de bala al genoll, atrapat entre els dos fronts. Compta Pepe que van ser Jaume Ferri i Solpost qui van treure de la trinxera. Pere Porsellanes, un altre de la colla, va quedar coix d'una ferida al genoll, també.

La seva mare i la seva germana vivien davant de la casa solar dels Cabrera Abargues, i estaven al seu servei. La relació amb aquesta família era bona referència, per això, amb la intervenció de la mateixa, Pepe ingresa a la Guàrdia Civil, pagant els anys de servei propis, i els de Salvador, quedant aquest al càrrec de les dones.

Teresa Colome - Juan Luis Gisbert  . Vicenta Ivars
Va contreure matrimoni amb Teresa Colome, que venia a Benissa a passar els estius a la partida de Canor, a la caseta dels "Marrancho", assidus "riberers" al Delta de l'Ebre. A Sant Jaume d`Enveja, el seu sogre era ben conegut, ja que era l´alcalde i home de confiança en la cuidanza de les propietats de l'influent polític Joaquin Bau Nolla, alcalde de Tortosa (1925-1929), diputat al 1929. diputat en la II República (1933-1936) .Ocupá importants càrrecs durant el franquisme. Procurador entre 1958 i 1971. President del Consell d'Estat i Vicepresident del Consell del Regne entre 1965 i 1973. El mateix que Domingo Iborra anomena a Madrid, quan les coses no avançaven.

La Societat Recreativa La Cultural tenia la seua seu a la plaça Jaume I, a la coneguda "Casa de 0'95", allà regentaven el bar, Teresa i Salvador. Sense fills, treballadors i estalviadors, van comprar la casa del carrer Alacant. I van seguir amb el bar de la Cultural, quan aquesta compra la casa dels Torres - Orduña. Les seues relacions amb els diferents proveïdors, li van aportar la idea d'instal·lar una fàbrica de barres de gel.

La Societat Cultural era un lloc de reunió, on un grup de joves, discutien com podrien sortejar el dilema de sortir del seu "terreta", de temporer, d'emigrant temporal o d'emigrant per sempre.

El 1961, els inquiets, accedeixen a l'Ajuntament. L'administració del mateix era nefasta, coincideixen en això, en les meues entrevistes amb, Joan "Porsellanes", Pedro Soliveres i Domingo Iborra. A la llista tres treballadors del Banc de València, un industrial, un promotor i dos pagesos.

En marxa el negoci del gel i més tard el de distribuïdor de Cervesa L'Àguila, va ser Teresa qui es va fer càrrec de tota la feina, ja que Salvador no podia per la seua dedicació des de 1963 a l'Alcaldia.

Qui sap,?. Tant Paco Torres com Pepe Cabrera tenien bons contactes i veurien en Salvador i l'equip d'amics la força per donar un tomb a la medieval Benissa.

En el seu primer contacte amb el Governador Civil, Salvador es va presentar com una persona amb antecedents i ex carrabiner, al que aquest li va respondre, que portés correctament l'administració i que mirés pel seu poble.

No era polític, i no exterioritzava gaire les seues emocions.

Paco "Coca"
Es recolzava sobretot en Pere Font (Pere  els Carros), Vicent de Sendra i Pedro Llorens (Pere Molinero). Segons Pepe, va ser el primer Alcalde pobre de Benissa. Durant els 10 anys d'alcaldia es van fer moltes coses, les principals: la delimitació de la carretera de la Fustera a Moraira i Calp. La compra per 75 pessetes el metre quadrat a les senyores d'Andrés (les Andreses), del que avui és el Palau Sant Pere, Institut Josep Iborra, (nou i vell), el Centre de Salut, la piscina municipal i les cotxeres municipals . Obrir carrers com el de Bilbao. I com a servei permanent el de la recollida de les escombraries domiciliaria. Pero el seu orgull va ser la portada d'aigües, juntament amb Domingo Iborra i els assessors van veure la forma de finançar la part municipal. Juntament amb els altres membres de la Corporació, cadascun en les seues possibilitats, van aportar finançament per acabar l'obra. Ell va hipotecar sa casa. Amb aquest finançament, els benissers només van aportar el 25% del que s'havia estipulat per a cada casa. Es va reunir als carrers per explicar el projecte. Imagino l'esforç realitzat en il·lusionar als altres. Alguns coneguts benissers el van atacar durament i van posar en dubte la realització de l'obra, alguns van tenir l´homenia de retractarse públicament de les seues paraules. Juan Luis Gisbert (el Catalá) m'explica les vegades que´l porta a supervisar les obres. Va fer bones relacions en Bendoleig i la Llosa. Si hi havia algun problema, se n'anava a casa Pere "Porsellanes", agafava unes costelles, anava a Benidoleig i convidava als pagesos i els convencia per subministrar més hores de agua.Seguramente la seua obsessió va estar a l'aigua, i el marcá  de tal manera aquesta obra que va realitzar un pou al seu pati. Després de deixar l'alcaldia, tot i que es va retirar molt ostensiblement de la vida pública, va seguir molt de prop les vicissituds del Servei.                                                                                                                                                                          Jose Jorro, mestre i regidor, digé"Primera Dama" a Teresa el dia del seu sepeli. No n'hi havia per menys. Salvador, la seua casa, el seu negoci i l'Església eren la seua vida. Paco recorda que Teresa estava trista perquè no se li havia reconegut la seua dedicación.                                                                                                                                                                                                                        Nesitaba un home de confiança, l'Ajuntament li comportava molt de temps, I Teresa al frot de tot. Compta Paco Ribes "Coca" que li va proposar fer-se càrrec del negoci. Quan va ser cessat Salvador, aquest l'acompanyava en el seu treball, i quan es va jubilar, li va donar el negoci i només li cobrar la furgoneta.                                                                                                                                                                                                        Algus"fen llenya de l'arbre caigut", el van acusar "especulador" i d'enriquiment, però, ningú va valorar que el treball callat de Teresa, el negoci de distribució de begudes, el lloger del pis a Telefónica on es va situar la centralilla. El cobrament de la pensió i la indemnització per carrabiner, tot, per a dues persones amb poques despeses i estalviadores ¿que es podia esperar ?. Milionaris en temps de la peseta.



Salvador al interior del pou cami Sanet


Paco recorda que encara avui a la terrassa hi ha el colomar. Allà era on vivien com a reis els guanyadors Filasa i Picolin. I aquell que es va emportar el falcó,

En el sopar de comiat que es va organitzar a la Venta La Chata hi va haver llàgrimes i alguns dels ploramiques es va olvidar.

¿A quin sopar em recorda això


dissabte, 15 de setembre de 2018

El palanganer i l'orinal

                                                                                Quan veig que un paisà porta a la mà una ampolla d'aigua; tan bén arregladeta, amb precintes, segells, certificats i anàlisi (que curiós, tots són) dels Laboratoris del Dr. Rodes. Estic segur que ha pagat per ella el valor d'un diamant.

Amb la quantitat pagada per mig litre d'aigua, vostè té mil litres d'aigua a granel per l'aixeta, i de la mateixa qualitat. I la fa servir per a tot. Sense remordiments.

Ningú llegeix el que les autoritats obliguen a les embotelladores a informar l'usuari. És lletra petita, hi ha tan poca aigua que no hi ha temps entre glop i glop. S'acaba abans l'aigua que l'intent de llegir la diminuta declaració de beneficis del producte.

En general, l'aigua que ens venen embotellada, és simplement, aigua de l'aixeta. I si és mineral i de manantial, no té perquè tenir un cost més gran.

Quan ens arriba el rebut pel consum d'aigua, la nostra actitud contrasta amb el que s'ha exposat,  mirem i remugem.

 - És molt cara l'aigua.

No ens importa pagar 2 euros per mig litre d'aigua embotellada, i sí ens molesta, i trobem  cara, la qual creiem és de pitjor qualitat, només perquè no va embolicada en PET, perquè ens la venen a granel per l'aixeta.

Els que ara tenen menys de 50 anys no van conèixer com s'ho feien els seus pares a l'hora de fer la seua neteja personal. Seria bon exercici detallar un dia normal, i el festiu ho deixo a la imaginació de cadascú. A les cases no existia el que coneixem com a "cuarto de aseo". Ara en diuen cambra de bany. I per algun temps se li van dir, water.

L'aigua, escassa, era recollia quan plovia mitjançant un sistema de canals, emmagatzemant-la en aljubs. No calia malgastar ja que les sequeres eren i són freqüents a casa nostra.

A la nit, a l'habitació, es preparava el palanganer amb tovallola i una safa amb aigua. Sota el llit l'orinal. De ceràmica, fins que el plàstic ens va envair.

Els més pulcres es rentaven com gats, abans d'anar a dormir. No sé jo com anaven d'olfacte llavors. Segurament com tots feien olor, no es molestaven, cada un estava immunitzat amb la seva pròpia fragància. I al matí tres quarts del mateix.

El 10 de maig de 2019 es compliran 50 anys de l'arribada de l'aigua potable a Benissa.

De la “traída”, deien, encara que soni malament.

Ja, gairebé gairebé, no queden dels que van viure aquells dos anys de rases i canonades per tots els carrers.

Jo recorde als meus pares negociant l'entrada de la conducció pel carrer Escoto. Van evitar tenir rasa davant de casa i l'escomesa pel tram més curt.

No sé l'interès que es té per conèixer el que hi ha darrere de l'aixeta del lavabo que substitueix el palanganero.

El valor incalculable de les instal·lacions. No només econòmic, també estratègic i generador de riquesa. La transformació d'un poble agrícola i emigrant, en un poble de cultura, acollidor i servicial.

Pocs saben les hores i desvetllaments que un reduït grup de persones, de totes totes escàs, ha de suportar perquè es mantinga el seu equilibri.

La facilitat d'accedir a un pap d'aigua, a una dutxa regeneradora "per dret", i sense reconèixer el seu valor, és el menyspreu més gran que se'ls pot fer als meus avantpassats.

La majoria dels visionaris i pioners relacionats amb aquell somni fet realitat ja no estan entre nosaltres.

Jo, Quixot tremolós i en una Mancha sense Molins, junt a Ximo Castells, som testics dels fets, penuries i millores.

I junt a Domingo Iborra como actor  sobrevivent, vaig donar  la meua paraula que al complir-se els 50 anys de la portada d'aigües a Benissa, sol o acompanyat, honraria la memòria dels que van  empenyar casa, estalvis i fins i tot van perdre la vida en l'intent.

Avui llegeixo que plou a Benissa, certament és una benedicció. No sabeu quan necessària és la pluja en aquesta història.

Es manifestà pel regidor del Cicle Hídric, la intenció de convocar una comissió que estudie quals podrien ser les actuacions a realitzar i donar un senzill homenatge als que van promoure, i als que en èpoques difícils van creure i van costejar la "portada d'aigües a Benissa".

Tote els benisseros.

I en això estic.

dimarts, 28 d’agost de 2018

QUARANTA SIS - L'EP I JO .- On vas?. ELS CAMINANTES.


Quan vaig dir que me n'anava, aquells que em van regatejar ajuda, es van posar a donar-me consells. Jo no els vaig demanar consell.                                                                             Jo els vaig demanar suport econòmic i emocional, en aquells primers mesos en què havia de pagar factures i sentir-me acompanyat.  - "Qué has perdut allà ?. No coneixes a ningú. Aquí està la teua família. Els teus pares i els teus germans. Deixa't de fantasies. Estas perquè et cuiden".

El dia 25 d'agost es va complir un any de la meua tornada a Colòmbia. Primer tres mesos a Bogotà. Després va sorgir una opció nova, la prevista no va quallar, com tantes coses en aquesta vida. Una visita ràpida a Santiago de Cali, i a un lloc concret.

Sense cita, un dissabte a mitja tarda arribe a la Fundació Parkinson de Colombia.  La idea era conèixer el lloc i el dilluns presentar-me. Però la porta s'obre i surt David. Li dic. M´escolta. Es torna i li parla a Sandra.

Aquesta tarda de novembre surt avaluat i preinscrit. 

Ja conec dos a Cali.

Aquest dissabte 25, a la mateixa hora, un any després d'aterrar a El Dorado, estic a la terrassa de l'edifici de 12 altures on viu José Antonio. Al voltant d'una taula amb el grup ELS CAMINANTES, Chencho, Humberto, Salo, Jordi, Ivan, Jaime, Carlos, Julia, Carmen Glòria, Miriam, Carlitos ...... .. i, a qui em deixe?. Tots amb els seus respectius acompanyants, tan importants en aquest procés, compartint xerrades, acudits, cançons, delicatessen que cadascú va portar, i molta "salsa".

Veig que, Beatriz, Andres, Angie, Cristian, Maye i Flor es diverteixen al veure als seus pupils tan agermanats, i suposo jo que estan així, perquè constaten que la part que els
correspon en la recuperació de la seua autonomia, les tècniques per al seu manteniment, i la rehabilitació cognitiva i suport emocional, al costat de l'actitud positiva de cada un de nosaltres, té resultats com els del dia d'avui. Despres, en Cosmocentro em trobe amb Carmenza i Diana, com sempre, Carmenza tan atenta. I mes endevant, del braç  del seu marit, em trobe amb Nancy, i ens expliquem com anat el dia.

Un any després, ¿Qui em repeteix allò de ... ?:

- ¿Que has perdut allà ?. No coneixes a ningú. Aquí està la teua família. Els teus pares i els teus germans. Deixa't de fantasies. Estas perquè et cuiden.

diumenge, 8 de juliol de 2018

Diagnostic.


Edificio Vida. Santiago de Cali (Colombia)
Quan en la consulta de l'especialista, on ens va remetre el metge de família, diu la frase:

- Li vaig a remetre a la clínica Belalcazar perquè li facin unes proves.- i davant la meva evident inquietud, contundent, remacha.- No ens avancem.

La incertesa i desassossec que aquestes poques paraules ens causen, no són per un altre motiu que l'experiència d'haver conegut a éssers propers, que un dia van escoltar aquestes dues frases, i que en el nostre cas, uns quaranta dies ens mantindran en suspens.

Amb la petició de la prova, signada per l'especialista, recorrem tots els tortuositats necessaris per aconseguir una bona i propera data. Arribem, per fi, on ens autoritzessin la prova. Aquest tràmit, avui ha costat 30 minuts. En informació l'auxiliar mira i remira, tecleja a l'ordinador, demana la cèdula, mira al meu acompanyant i em mira a mi, i em lliura un tiket

- Senyor Vicente, passe endavant i estigua atent a la pantalla.

En l'espera, l'atenció consumeix tanta energia, tota es necessita per mantenir-se en suspens. La pantalla llança números sense parar, i d'una manera des-ordenada. Cada nombre que surt sembla que és el nostre, i anem mirant, ho mirem, cada vegada ...

A238, lloc 5.
F110, lloc 2.
C003, lloc 1.

Este rato que ens fan mirar o mantenir-nos fixes de la pantalla, és una espècie de tortura.

H210, lloc 7. Per fi a la pantalla apareix el meu número, he mirat tantes vegades que ja no distingeix, la pantalla és un potatge de cigrons. Tan atent estava, que gairebé ni m'assabente que era el meu.

Al lloc 7, després d'un altre mira i remira, d'un, regálem la seua Cedula, ens lliura la validació i ....

- Truque a aquests telèfons per demanar la cita.- jo li contesto que ja sabem d'aquesta beina.
- És a la Clínica Sebastián de Belalcázar? .- preguntem.- Sì.

De telèfons res, anem al lloc i evitem el, si és ... premi 1, si és ... premeu 2, si és ... premi 3, si vol parlar amb un operador premi 9. I mentre l'operador arriba, t'empasses tota la novena de Beethoven.

A la Clínica Belalcazar, l'auxiliar de forma contundent decreta que la cita serà a 30 dies. El resultat el podre recollir en deu dies hàbils després de la prova, ni un més ni un menys.

Done mitja volta, no vull escoltar la preparació que uns dies abans he de fer. 40 dies per a dissipar l'angoixa. Això és el que preocupa, i em va a tenir lligat, o deslligat al meu cap, donant voltes al que serà.

I això, què serà, serà, o no serà, però el nostre cap, avançant-se, ajudada del nostre pensament negatiu, ocuparan durant 40 dies tot al voltant.

Uf !!!!. Vaja voste a saber. Hi ha qui no experimenta aixo?. O si.

Acabo. M`estic marejantde tant que serà, serà ....

dissabte, 2 de juny de 2018

ESPANYA


Visc en un país  on l'idioma es diu Espanyol, i té com a cooficials en els seus respectius territoris 65 llengües, entre elles, llengües indígenes, anglès i palenquero.

Visc en un país que té 50.000.000 d'habitants (Espanya té 45.000.000), amb 4 grups ètnics: Mestissos 49.0%, Blancs 37.0%, Afrocolombians 10.6%, Indígenes 3.4%, Gitanos 0,01%.

Visc en un país que té 32 departaments (amb una autonomia similar a Espanya) i un districte capital.

Visc en un país en què mig país és fanàtic del Reial Madrid i l'altre mig, del Barcelona FC.

Visc en un país on la música, el ritme, és innat.

Visc en un país on es parla de voste. Fins i tot un nen a un altre nen.

Visc en un país que elegeix els seus representants, democràticament.

Visc en un país en què la bandera nacional és de tots. Es fan costat amb ella, la flamegen en qualsevol esdeveniment, està en els balcons ....

Els colors de la bandera estan impresos, o formen part dels logotips de les empreses.

Flag of Colombia.svgVisc en un país amb semblants problemes de corrupció que Espanya.

Visc en un país on els seus habitants estan molt al corrent del que passa a Espanya.

Visc en un país on dir sóc "ESPANYOL" desperta curiositat, simpatia i atenció.

Visc en un país on qualsevol nen sap l'himne nacional complet, que es compon d'un cor i onze estrofes en octavetes heptasílabes i que dura 15 minuts, o la versió curta que només inclou el cor i la primera estrofa que dura 2 minuts. Cada matí a les 6 i cada tarda a les 18, s'escolta en totes i cadascuna emissora de ràdio o televisió del país. Que en sentir-lo posa la seua mà al cor mentre ho canta, o fa una salutació militar.

Avui llegeix un Twitter sobre el ple de la moció de censura a Mariano Rajoy, en què es diu: "Avui he escoltat" Espanya "per sobre de les meues possibilitats". Lògicament era el Congrés dels Diputats. D'Espanya es tractava. I això m'ha fet reflexionar en com senten els colombians el seu país, un país esquinçat per la Guerrilla, la coca, la corrupció, i  com sentim nosaltres el nostre.

Sóc d'un país on dir el seu nom és sinònim de caspós i que reneges de la teva regió, comunitat o país.

Sóc d'un país on l'himne nacional no té lletra. I no ens posem d'acord.

Flag of Spain.svg
Sóc d'un país on dir soc espanyol o portar la bandera, no s'atreveix ningú.

Sóc d'un país que ha perdut l'orgull de nació acollidora.

Sóc d'un país on els intel·lectuals han callat.

Sóc d'un país on la cultura actual, amb lletres majúscules, no s'atén.

Sóc d'un país que no sé quin país és.

O em sembla a mi.

diumenge, 20 de maig de 2018

1.500 bolivars


Avui sortim "demorats".

- Anem de pressa o quan arribem ja serà hora de donar la volta.

Observem a una noia que en compte de mantenir un pas aproximat al nostre, es retarda. Quan em arribat al final del carrer ens tornem i em mirat, no la veiem, s'ha aturat darrere d'un "carro". Esperem un moment,  observem que una altra persona també segueix la trajectòria de la noia. Al moment es deixa veure i segueix el seu camí en la nostra direcció.

- És una "viciosa", mira per les finestres obertes si pot robar alguna cosa.

La presència policial és especialment visible aquest matí. Al passeig, grups de policies a peu o amb moto, conversen. Entre ells hi ha molts "batxillers". Les seues postures poc marcials, gairebé tots distrets amb el "cel·lular", omplen l'ambient de falsa seguretat. A la via central s'està montant una tarima. Diumenge hi ha eleccions presidencials i sembla que hi ha míting d'un candidat aquí al Poblat.

- Qui serà ?.
- Petro. Lleras, Duque ..... un d'ells.

El bus T57A del MIO es retarda.
El panell assenyala 3 minuts. Però ja fa 10 minuts que esperem.

- Ah !. Ja esta aquí. Per fi !!!.

Sembla que no plourà. Ahir a la nit diluvia, no estava clar que avui ens poguéssim reunir com cada dissabte al parc del Limonar. Encapotat, però amb clara tendència a la millora.

- Propera estació: Calipso. Atenció !!!, recordeu, el MIO no és un lloc de prediques, peticions, vendes, demostracions culturals a canvi de diners, o qualsevol acte que fomente la mendicitat i es sancionara d'acord amb la llei. Policia Metropolitana de Cali ". - s'escolta per la megafonia del bus.


Tot d'una, des de la part davantera i al costat del conductor, un jove, a pas lent, i amb la mirada fixa en un punt inconcret comença un discurs que ja ens és conegut:

- Qui em regala un bon dia? !!!.
- Bon dia. - contesten alguns passatgers.

- Ja em perdonaran, sé que estan vostes cansats que en cada moment els molestem amb els nostres discursos. Creguin-me que ho faig per pura necessitat. Em dic Luis Felipe, tinc 27 anys i sóc veneçolà. Creguin-me que sento molt haver de dir-los que el meu únic mitjà per ajudar la meva família és aquest. La meva situació "aquí" no està legalitzada. Aquest és un bitllet legal de 500 bolívars veneçolans. El paper és de primera qualitat, si observen, té la marca d'aigua i la cinta de seguretat, nou totalment. Jo els canvie aquest bitllet per qualquier cantitat vostes vulguin donar-me. Aquest bitllet a Veneçuela avui no val res. Qualsevol peso en moneda o bitllet que vostès em donen valdrà més que aquest. Avui a Veneçuela tenim un 13.000% d'inflació. Amb un sou mínim no ens arriba ni per comprar un quilo d'arròs. Venzuela no té oferta de petroli per al món; va caure a menys de la meitat des que va morir Chávez. La producció de petroli està dominada per la corrupció i la ineficiència.

L'emigració de veneçolans a altres països d'Amèrica Llatina va ser del 900% entre 2015 i 2017. Vostès a Colòmbia han acollit a 800.000 veneçolans. Els veneçolans estem absolutament apàtics; avui la nostra única ocupació és aconseguir els diners per comprar menjar. Ja no recordem cuant temps fa d'allò de "Ta barat, dóna'm dos".

Li dono 2.000 pesos (0,60 euros). Es queda mirant-los, sembla que no ho creu, em dóna els 500 bolívars i em regala un bitllet de 1.000 bolívars. Els meus 2000 pesos són 48.000 bolívars. El negoci li ha produït 46.500 bolívars.
                                 
En aquests moments hauran tancat els col·legis electorals a Veneçuela i possiblement se sàpiga qui és el guanyador.
El veuré demà.
Els veneçolans el patiran per sis anys.

divendres, 20 d’abril de 2018

La porta del Convent.


                                  PURÍSSIMA XIQUETA    2018

Article publicat en el Llibre de les Festes de la Purissíma Xiqueta de 2018.


Tot i que la porta està tancada i no hi ha franciscans les campanes segueixen anunciant els quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria. Em desperte pel seu repicar matiner. Més tard, quan isc al carrer, veig la porta tancada i em torne a repetir, per convéncer-me, que allà no hi ha ningú. Durant els últims 60 anys de la seua existència, cada dia he escoltat les campanes anunciant les celebracions de la Santa Missa. Sonaven mitja hora abans, un quart d'hora abans i en l'hora en punt del començament de la cerimònia. En els últims anys, arran de la renovació de les campanes, sent la meua mare, padrina d'una elles, es va incorporar la funció del toc dels quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria.

- Va, Vicent, que es fa tard, la missa començarà i tu no t'hauràs posat el roquet- diu ma mare.

Corrent, arribe a temps d'ajudar el pare Antonio Porturas a acomodar-se l'estola i la casulla, hui brodada amb fil d'or i tela de color vermell, senyal que és la celebració d'algun màrtir.

Per arribar a aquest punt, per ajudar en la Santa Missa, el pare Porturas em va sotmetre a l'estudi de les contestacions al celebrant. Quan vaig aprovar, i no abans, vaig poder accedir a l'altar com a escolà del Convent.

En finalitzar l'últim toc del campanar, eixim de la sagristia, tire de la corda i faig sonar la campaneta, és l'avís als feligresos que el celebrant sortirà i han de rebre'l dempeus.

- “Que alegría cuando me dijeron: Vamos a la casa del Señor ….”- entonen, de sobte, cent veus.

L'altar, que ha patit una remodelació, produeix un lleuger titubeig del pare, se sent desconcertat, no s'acostuma a la nova ubicació.

El Concili Vaticà II (1962-1965), convocat pel papa Joan XXIII i clausurat per Pau VI, va aprovar la renovació de la Sagrada Litúrgia, l'objectiu principal de la qual fou l'augment de la participació dels laics en aquesta. Com en totes les esglésies, la taula de l'altar, enganxada al retaule, es va desplaçar i es va col·locar al centre del presbiteri, quedant el celebrant de cara al poble.

L'altar existent no era aprofitable, per la qual cosa es va traslladar el de la capella del seminari. A més, es va traure la barana que separava el presbiteri de la nau central, la qual limitava la visió dels oficis. Els canvis són importants, el celebrant veu els assistents i els assistents veuen cadascuna de les evolucions del celebrant. La retirada de l'antic altar produeix en el retaule un impacte visual negatiu. Desapareix el sagrari i la fornícula on s'exposava la custòdia amb l'hòstia consagrada, i sobretot la cortineta, que queia de forma "miraculosa", aquesta era la meua sensació, i servia perquè el celebrant retirés la custòdia sense ser vist. La retirada del sagrari de l'altar major va convertir la capella de sant Francesc, a més de capella de la Confessió, també, en capella de la Comunió.

Mire cap al cor. Els seminaristes s'havien ubicat al cor disciplinadament uns moments abans de la nostra eixida. Havien arribat des del seminari del carrer Escoto en dues files i en silenci. Anaven revestits de l'hàbit franciscà, amb el cordó de tres nusos. Una estona abans havien esmorzat al menjador, i el temps de silenci va ser amenitzat per un d'ells, llegint vides de sants o paràgrafs relacionats amb la festivitat del dia, pujat a un púlpit petit des delqual la seua veu arribava a tot l'auditori.


El seminari estava a vessar de nois amb la vocació de seguir Francesc d'Assís. Aquests tenien la seua missa diària a la capella del seminari, tan sols els diumenges, fins que el seminari es va tancar la missa de dotze era la missa "dels col·legialets", per tant, solemne per antonomàsia. En el seu desplaçament, cada un d'ells portava una bossa de tela una mica voluminosa. Abans d'entrar al cor, havien de deixar en una habitació de la porteria, habilitada amb penjadors numerats, la seua bossa de roba bruta. Les llavaneres les recollien i deixaven la de la setmana anterior. Alguna deixava un tros de "Coca Maria" entre la roba o una bosseta amb panses o ametlles torrades. Als col·legialets ningú els ha vist travessar pel carrer Escoto cap al Convent, fet que durant algun temps va ser una pregunta sense resposta.



Com a cosa exòtica, van tindre la presència d'un jove de color procedent de Guinea Equatorial; per aquelles dates, província espanyola d'ultramar, i hui,
vergonyosa i abjecta dictadura d'un lladre que té el seu poble en la misèria més absoluta.

El seminari de l'edifici conventual (anomenat sant Benet) havia quedat petit per acollir les noves vocacions. Es va construir l'edifici amb la forma de Tau franciscana; hui en dia, seu del CREAMA, Escola de Música, Conservatori .... i es va habilitar un túnel subterrani que travessava el carrer i unia els dos edificis, fent més ràpida, segura i menys molesta la comunicació, ja que, a més del cor, el menjador es trobava a l'edifici conventual.

Mentrestant, el pare Baselga, sota la mirada del Crist del cor, que amb el seu cap reclinat sembla que l’aconsella, braceja, indicant al conjunt de veus quan cal donar èmfasi en el cant o abaixar el to, acompanyats per la música de l'orgue, cosa que provoca en aquells que escoltem, sorpresa i admiració, i els feligresos dissimuladament giren el cap. Entonat el càntic d'entrada, el pare Porturas s'ha refet i s'ha col·locat en el centre de l'altar, de cara al poble i jo, a la seua dreta, al costat de la credença:

- "En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Amén. El Senyor està amb vosaltres ...”

Pronuncia el celebrant. I prossegueix la Santa Missa. Observe que tots els assistents contesten al celebrant, en una mena de diàleg místic.

Això també és una novetat del Concili, el llatí, que fins llavors era l'idioma oficial de l'Església Catòlica, obri un nou temps, en consentir que les celebracions es realitzen en l'idioma oficial de cada lloc. Una altra novetat és la participació dels fidels en les lectures. Un dels moments de màxima esplendor d'assistència en els temps moderns es va produir quan, al principi del temps democràtic, es va instaurar una missa d'11.00 h, en la qual l'idioma era el valencià. Van ser misses multitudinàries. Poble creient i practicant. Però la febre va passar, els practicants van disminuir, i els creients, no sé.

La col·lecta, que forma part de l'ofertori, al costat de la preparació de la taula amb el pa i el vi i el lavatori les mans, va ser substituïda durant algun temps,  per dues urnes ubicades a l'entrada de l'església on els fidels dipositaven la seua ofrena voluntàriament i s'eliminava passar la cistella o safata entre els assistents.

- "Lectura de l'Evangeli, segons sant .......".


Comença el celebrant a anunciar l'Evangeli. No he prestat atenció a l'Evangeli. A la finalització d'aquest, isc de l'estat de somnolència gràcies al cor. Mentre el pare llegia l'Evangeli, recordava el dia del trasllat de Fra Humilde Soria Pons des de l'Església Parroquial al Convent.

Durant anys, el pare Jesús Sanjuan va recollir proves i testimonis, sobre miracles i favors que puguen ajudar en el procés de proclamar sant a Fra Humil Soria Pons. En el llibre Vidu Per què no?, Rafael Aventosa Garcia, narrava la vida, favors i miracles de Fra Humil, entre els testimonis se cita ma mare que dóna testimoni d'allò que els seus majors contaven del sant. Fra Humil estava en un nínxol del vell cementiri. El 13 de maig de 1971 va ser traslladat a la seua actual ubicació i es va preparar una gran cerimònia. Es van exposar les seues restes a l'Església Parroquial, es va adornar tota Benissa com si es tractés de la festa de la Puríssima Xiqueta, i en processó va ser traslladat al Convent.

Allà, a la primera capella de la dreta descansa, el servent de Déu, Fra Humilde Soria Pons.

El sermó posterior a l'Evangeli solia ser llarg. Per això, les ments inquietes anaven darrere de les històries explicades o, interpretant els frescos de la paret de l'església del Convent.

- “Recibe, Señor, estos dones y purifica a quienes participamos en esta liturgia ….”. Ora el pare, sobre les ofrenes presentades.

L'assistència a la missa és escassa. Són persones grans, gairebé tots; en tot cas amb més de 50 anys.

 En moments d'esplendor del convent, convivien fins a vuit o deu franciscans. Eren els temps en què el seminari estava en ple apogeu, els anys del 1960 al 1970. -“Este es el sacramento de nuestra fe …...”"

Durant la Consagració, gràcies a la nova disposició de l'altar, tots hem tingut accés a la representació cimera de la missa. La conversió del pa i el vi en el cos i la sang de Crist. Agafe la safata, i em dispose a acompanyar fins al peu del presbiteri al pare Porturas, per donar la comunió als assistents.

El cor esclata amb Pescador d'Homes, la preferida de Joan Pau II, tot just els fidels han respost a les paraules l'oficiant:

“El Cuerpo de Cristo.”

 “Amén”.

“Tú has venido a la orilla, no has buscado ni a sabios ni a ricos …… Señor me has mirado a los ojos, has dicho mi nombre ….”

Els fidels es posen en fila amb direcció cap al presbiteri, el celebrant ha baixat i s'ha col·locat a la seua mateixa alçada, tots s'acosten respectuosos, alguns recullen amb la seua mà la Sagrada Forma i prenen la comunió, és una altra novetat.

Amb el temps alguns sagraments han perdut complidors, el de la confessió és un d'ells. A la capella de la Comunió es troben els confessionaris, tan freqüentats abans i avui buits. hi han pocs confessors i pecadors també.

En l'altar es troba la imatge de sant Francesc d'Assís al qual els seguidors constituïts en Tercera Orde Franciscà TOF (terciaris) amb els seus escapularis canten amb fervor:

“Las huellas del caudillo enamorado, sigamos con fervor, vamos tras él, su voz a resonado, tremolemos la insignia del amor, su sendero es de luz, fieles terciarios a Francisco seguid ...”

Hui queden escassos terciaris, el gruix està
amb Francesc d'Assís.

Una vegada ha acabat la missa procedeix el pare a portar el copó a la capella, que com he dit abans, hi ha el sagrari retirat per la reforma de l'altar major, acompanyat pel cor amb el text de sant Tomàs d'Aquino:

-“Tantum ergo Sacramentum, Veneré-mur cérnu-i, et antiquum documéntum, nóvo cédat ri-tu-i …..”

Com marxe lluny i no se quant tornaré a visitarla, abans de tornar a casa, em dirigisc a la capella on es troba la Mare de Déu dels Dolors, allí està en la seua llàgrima a la galta i el seu etern mocador a la mà. Li demane pel meu pare que va ser l’encarregat pe molts anys de la illuminació de les andes que els actuals confrades, com varen fer els nostres pares (Benavent, Marto, Marro, Farol, Roc, Solbes i l´amic Salvador (RIP)), amb gran emoció, el Divendres Sant s’agenollen al carrer sant Josep, davant Jesús Natzaré, el seu fill.


Vicent Ibañez i Mas

Gener de 2018 Santiago de Cali (Colombia)

Fotografia-mosaic de frares admirats, amics i mestres meus : (Dreta – esquerre)
Pare Antoni. Pare Arbona. Pare Ribes. Pare Juan. Pare Jaime Pellicer, Pare Escriche. Pare Herrero, Fra Humilde Soria. Pare Giner. Pare Samuel. Pare Oton. Pare Pellicer. Pare Manresa. Pare Rubèn. Pare Ferrer. Pare Rios. Pare Canet. Pare Porturas. Pare Llorca. Pare Llombart. Sense foto: Pare Angel. Pare Jordi. Fra Ismael.