Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Cartas Amarillas de Nino Bravo

diumenge, 31 de juliol de 2016

La Gran Mentida dels indignes.

Fa uns dies vam tenir coneixement i qui pretén repetir com a president del Govern també, de l'existència de l'Informe Chilcot, en el qual, entre altres, s'afirma que els governs, o Blair i Aznar, van pactar donar suport a la Guerra de l'Iraq simulant que treballaven per la pau.


Va afirmar Rajoy al respecte de la notícia, vicepresident d'aquell govern, que va embolicat i no ha tingut temps per a això, i que total ja han passat tretze anys.


El 15 de febrer de 2003, es van donar a Espanya, ia Europa, unes de les manifestacions més multitudinàries de la història democràtica. En aquestes manifestacions es volia fer arribar als governs que donaven suport a la decisió d'un atac al Iraq de Saddam, entre ells el d'Espanya, i amb una participació notable, la voluntat de la majoria dels espanyols d'evitar la via de les armes per solucionar el conflicte amb el dictador.


El dia 13 de febrer de 2003, dos dies abans de la celebració de les manifestacions multitudinàries, el president del Govern, José María Aznar, va demanar fe personal en ell als espectadors que van veure l'entrevista difosa a Antena 3 Televisió. "Creguin-me, estem fent el correcte. Actuem d'acord amb les nostres creences i les nostres conviccions", va ser la seua última frase. La clau de la seua argumentació va ser triple: "El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Poden estar segurs tots els que ens estan veient"; "Té vincles amb el terrorisme", i aquesta "demostració" justifica "la duresa de les mesures que s'han de prendre".






El 3 de març de 2003, el Congrés aprova la proposició d'Aznar sobre l'Iraq amb el suport unànime dels populars. Defensades les dues propostes, per Aristegui i Caldera, "per sorpresa va intervenir l'actual president del Govern, Mariano Rajoy per defensar la postura del Govern en aquesta crisi". El ministre ha exigit al líder de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, que "done la cara i exposi la seua postura amb claredat". Per a Rajoy, els socialistes actuen en aquest assumpte de manera "basta, ridícula i mesquína". Els diputats de Partit Popular, davant el resultat positiu per a Aznar, l´animen i aplaudeixen. Animen i aplaudeixen una guerra.

Després de 13 anys, estem patint les conseqüències, els atacs terroristes i els desplaçaments humans, que alguns ja predeien: "S'acabarà amb les armes de destrucció massiva, les armes químiques i l'amenaça terrorista que representa Saddam, si aquest s'exilia o es li elimina. Realment pueril aquesta argumentació. L'única cosa que generarà aquesta injusta guerra és, d'una banda, una fallida ja inevitable de la legalitat internacional, i per una altra, l'augment del terrorisme integrista a mitjà i llarg termini, el qual trobarà una plataforma de justificació objectiva, de la que ara no té, i el seu creixement en altres punts del planeta, entre ells Espanya ".  (Baltasar Garzon - Sr. President. El Pais 2003.04.03).



El més greu no és, ni tan sols, que les cèlebres armes de destrucció massiva fossin una enganyifa, originat en informes falsificats.

Tots recordem a Colin Power en la seua condició de cap de la diplomàcia nord-americana, protagonitzant una intervenció en el Consell de Seguretat de Nacions Unides i que va portar la seua figura al més alt nivell. Els seus debats preludiaren la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq, però la comprovació que els arguments, les proves i les denunciades armes de destrucció massiva no existien, li va ficar a la Gran Mentida i va danyar les seues aspiracions i el seu historial diplomàtic.


I recordem a una Ana Palacio argumentant sense arguments.


I la fotografia dels quatre de les Açores. Barroso una mica retirat. I Aznar suportant sobre la seua espatlla la mà del pitjor president de la història dels EUA.


L'exprimer ministre britànic Tony Blair ha demanat disculpes pel seu paper en la guerra de l'Iraq. L'últim líder laborista a guanyar unes eleccions ha demanat perdó per utilitzar informació d'intel·ligència errònia; ha reconegut que no va saber preveure el caos que es deslligaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i ha admès que aquest caos pot haver contribuït a l'aparició i creixement del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS).


El més greu és que Rajoy demane als altres responsabilitat, quan ni qui patrocini la mentida, Aznar, ni el mateix, hagin dit ni una paraula, desdint, i reconeixent la Gran Mentida.


I que algú que pretén governar Espanya, afirme no tenir temps per saber de les conclusions de l'Informe Chilcot.


Diu Baltasar Garzón en el seu escrit d'opinió "Temps de canalles" (El Pais 28.2.2004), i jo ho subscric, que: "La postura davant d'aquests manipuladors nats és la de la intransigència ètica; no hi ha pacte ni consens possible amb ells, sinó només l'exigència de responsabilitats polítiques i qualssevol altres que siguin procedents. ", i" Més democràcia vol dir més responsabilitat i menys indiferència; més llibertat i menys seguretat com a únic valor emergent, i, sobretot, més dignitat. 


Avui es pregunten els ciutadans dels països occidentals, que ha passat, perquè estem més insegurs ara. I ningú els diu que és conseqüència directa d'allò, és el resultat, que més enllà dels centenars de milers de víctimes mortals que va originar aquell conflicte, la guerra de l'Iraq i les seues seqüeles directes, han convertit la regió en un caòtic desequilibri, la existència de presons com Guantánamo, fora de tota legalitat internacional, van sembrar la llavor del fanatisme gihadista en què es troba segrestat Occident. La guerra de Síria, la crisi humanitària desencadenada per l'arribada massiva de refugiats fins a les portes d'Europa, la incontrolable escalada de violència que sacseja el món sencer.

En conclusió crec que, d'ofici, pel fiscal de la Cort Penal Internacional, s'hauria d'estudiar l'informe Chilcot, aquest al que Rajoy no pot dedicar-se, i considerar si la Gran Mentida que ens va portar a la guerra de l'Iraq, i que va produir entre els iraquians un nombre total de morts de 1.200.000, i segons dades oficials, i que entre els militars ocupants van ser més de 4.000 nord-americans, un centenar de britànics i altres 100 soldats d'altres nacionalitats, estan entre els crims que assenyala l'article 5 de l'Estatut de Roma: delicte de genocidi (art. 6), de guerra (art.8), d'agressió (art.8 bis) i de lesa humnidad (art. 7).


Seria una manera de donar credibilitat a la Cort Penal Internacional, jutjant si fos el cas, a polítics que van exercir el seu càrrec democràticament, però que les seues decisions puguen ser considerades delicte. En algun cas, com el de José María Aznar, sense signes de penediment ni humilitat cap. Com es veu, no només els dictadors menteixen, assassinen, guerregen i provoquen conflictes per interessos econòmics o de geoestratègia.

Els demòcrates, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy i Aznar, van mentir conscientment i van provocar mort, destrucció, trencament de la lleis internacionals, detenció il·legal fora de qualsevol norma del dret i la formació d'un monstre terrorista d'imprevisibles resultats.


Hauria de plantejar un debat en el Partit Popular, sobre si mantenir com a candidat a Rajoy, ja que la seua figura política ja de per si, de dubtosa capacitat, podria ser "investigada" per una hipotètica denúncia, al costat dels abans nomenats, davant la Cort Penal Internacional.


O simplement per la seua intervenció en aquella Gran Mentida

dijous, 14 de juliol de 2016

Vaig sentir el fred canó d'una pistola a la templa.

No se quan va començar el fi d'ETA, però els fets esdevinguts en els dies anteriors al 14 de juliol de 1997, estic segur, van fer vomitar a molts espanyols i a una part dels que animaven a ETA.

El 10 de juliol de 1997 va ser segrestat per tres membres d'ETA, el regidor de la localitat biscaïna d'Ermua pel Partit Popular, entre 1995 i 1997, de Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 maig 1968-Lasarte-Oria, 13 juliol 1997). Els terroristes van mantindre en suspens a tot el país, amb l'amenaça d'assassinar-lo, amb l'exigència que s'efectués l'acostament dels presos de l'organització terrorista a les presons del País Basc en un termini màxim de 16 hores. Davant la negativa del Govern central, la tarda del dia 12 va ser tirotejat en un descampat, morint a la matinada del dia 13.

El pols insensat que van mantenir els etarres davant d'un govern ferm, i la protesta multitudinària de milions d'espanyols, mantenint a Miguel Angel lligat de mans durant el termini concedit per al compliment de la seva extorsió, i el posterior acte de covardia de agenollar-lo lligat de mans el segrestat, encañonale la pistola amb la qual se li van disparar dos trets, va produir un calfred que van sentir els milions d'espanyols que es van mobilitzar, i fins i tot aquells que seguien justificant a ETA.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco va suposar un abans i un després en la desenfrenada carrera del que va començar com un mètode d'arribar a la independència del País Basc, recolzat, animat als membres d'ETA, a produir-se un desinterès lent, silenciós i imperceptible .

El seu segrest i assassinat van provocar un sentiment social de rebuig cap a ETA en grans sectors de la ciutadania. Encara que associacions com Gest per la Pau d'Euskal Herria ja havien iniciat l'any anterior les seves mobilitzacions cíviques contra la violència, a partir de llavors les organitzacions i les expressions en contra de la violència d'ETA van augmentar.

El Fòrum Ermua sorgeix després de la reunió de diversos professors després del segrest i posterior assassinat del regidor. El seu eix d'acció va ser un manifest de repulsa on es proclama la seua oposició a qualsevol negociació amb ETA que no sigui la seua dissolució com a organització armada i la unitat antiterrorista dels dos grans partits polítics, PP i PSOE.

Avui 19 anys despres no se si algú se'n recorda d'aquells dies, d'aquelles hores en què tots els espanyols cofiaben en què els insesatos assassins tinguessen un mínim de seny.

Jo els recorde amb un fred canó en el meu templa.


dissabte, 25 de juny de 2016

Sobre horrors, diàspores i genocidis.

Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa - 2016

"I no va venir el Cavall Verd."

Pere Nebot va començar l'anhelada reforma de la casa que els seus avis van heretar de la seua tia Blanca. La casa estava situada sota del Coll de la Garga. La tranquil·litat que es respira i les vistes que s'aprecien, li conferien un especial motiu per a dedicar-la al turisme de muntanya. El seu pare mai va invertir res en el seu manteniment, de manera que la casa, més aviat era una ruïna.

Es va decidir; l'adequaria i li donaria un aire antic, amb rajoles de fang, bigues de fusta toscament treballada i parets pedra-vista a l'interior.... Per descomptat, que no la privaria de les comoditats dels temps actuals: calefacció, aire condicionat, portes i finestres hermètiques, wifi. Després, faria els tràmits per incloure-la dins de la xarxa de cases rurals de la Marina Alta.

La seua vida la dedicava al camp, havia heretat unes bones terres amb oliveres, ametllers, garrofers i una horta als peus de la font de Vernissa. Tot això i uns quants animals de corral, li donava suficient per a viure.

De tant en tant, per sortir una mica del seu cercle rutinari, feia algun jornal de peó de paleta. I amb aquest aprenentatge i la seua innata habilitat, estava disposat i s'atrevia a reformar la casa de la tia Blanca.

Primer, va començar per sanejar i deixar allò que estava consolidat. En retallar l'argamassa solta que rejuntava les pedres de la paret que dóna a l'est, la seua picoleta es va enfonsar en un forat. Va furgar, no era més que una fornícula que havia estat tapiada. Mentre retirava les pedres, ampliant el buit, va pensar que qualsevol buit era aprofitable. Retirant tot l'enderroc, els seus dits van ensopegar amb una capseta metàl·lica. La retirà amb precaució, li va traure la pols i, si no s'equivocava, allò era or. A la part superior, tenia gravades les inicials Z.Al-M.

En obrir-la, es va sorprendre. Hi havia un plec de fulles groguenques, amb una cal·ligrafia endimoniada. La capseta prometia contenir joies o gemmes. Pere, poc versat en lletres, va tafanejar i va intentar desxifrar que deia, per si contenia algun missatge que descobria algun tresor, però res va poder aclarir.

L'endemà, em va cridar: Estaries disposat a traduir uns papers?. Són un galimaties de lletres.

Em vaig posar mans a l'obra, amb no poques dificultats, ja que la cal·ligrafia era d'una persona, que fins i tot amb una educació escolar bàsica, indubtablement patia un perceptible tremolor.
Vaig concloure que el manuscrit deia el següent:

Em dic Blanca Nebot Morales i tinc 88 anys. Fins als 8 anys, em deia Zahraa A-Mellini; sóc filla d'Ahmed Sequien Al-Mellini, el rei dels moriscos de la Vall de Laguart.

Des dels 8 anys, dec els meus cognoms a una morisca, i a un cristià vell. Francisco Nebot, el meu pare adoptiu era un home de tota confiança de Francisco Gómez de Sandoval, marqués de Dénia i duc de Lerma, favorit del rei Felip III d'Espanya. Per la seua provada honradesa li va encomanar el control i supervisió de les seues propietats i del gran nombre de moriscos, dels quals era senyor, a les Valls de Laguart i del Pop.

El meu pare, l'adoptiu, em va explicar, el dia del meu 15 aniversari, la meua procedència i la necessitat de mantenir-la en secret. Durant els dies següents em desgranà els motius pels quals el seu Senyor, el marqués de Dénia i el Rei Felip III van decidir, per fi, l'expulsió, i els fets esdevinguts, dels quals jo recordava quatre o cinc visions, com fogonades d'arcabús.

Ara, que el meu cap, malgrat la meua edat, està lúcid, no em resistisc a deixar en l'oblit el que vaig viure. Una part me la va explicar el meu pare adoptiu; l'altra, la més sanguinària, la vaig viure jo. El que a continuació conte, va ser el que va succeir en els dies més infausts i vergonyosos que van tacar de vermell la meua terra i les meues valls, les de la Marina Alta.

Vaig sentir de petita que tot el mal va començar a Granada. Allà, l'últim dels nostres reis va consentir el baptisme obligatori i abraçar la fe cristiana. El confinament en zones a banda i tancades a les poblacions; les terres assignades eren pobres i només se'ls deixava practicar la paleta, l'agricultura, la medicina i algunes branques de l'artesania. Se'ls tenia esgotats amb el pagament d'exempcions.
O tot això s'acceptava o havien de prendre el camí de l'exili.

Explicava el meu pare que uns braus granadins es van rebel·lar en Las Alpujarras, cosa que va posar en guàrdia els senyors cristians, els quals consideraven si no seríem els moriscos la cinquena columna dels pirates barbarescos, els quals assolaven contínuament tota la costa mediterrània.

En la cort del Rei hi havia pressions perquè es procedís a l'expulsió pel perill que érem. Altres veus donaven suport que es prosseguira l'evangelització, però amb sacerdots i religiosos doctes i exemplars, perquè era notori que, per no ser-ho els que fins ara ho havien ocupat, no havien aconseguit la integració.

El dia 22 de setembre de 1609, en cadascun dels pobles de la Marina Alta uns enviats reials, lligen a les places, la increïble ordre real: en tres dies havíem de presentar-nos en algun port, com el de Dénia o Xàbia.

Només podíem portar aquells béns que amb les nostres mans poguéssem arrossegar, i amenaçava amb la pena de mort a aquells que amagaren o destruírem la resta, ja que el rei, ordenava que les propietats i mobles que no poguéssem portar amb nosaltres, quedaren en propietat dels senyors dels quals fórem vassalls.

Una vegada que es va anar fent efectiva l'expulsió en diferents llocs del regne, van anar prenent consciència que la realitat s'imposava, i que l'expulsió era real i efectiva. Quan van comprendre que anaven a quedar sense res, que tan sols podien portar-se el que poguessen transportar amb les mans. Que les seues cases, terres, animals i altres propietats serien confiscats. I que anaven a parar a un territori desconegut i hostil, ja que no eren ben rebuts, i sense un futur clar, llavors es va produir un moviment imparable.

Els alfaquins, Pollopi i Borom, reverenciats per les gents, predicaven la màgia de la qual estava protegit la Vall de Laguart. Els cristians mai no podrien atacar-nos als moriscos, ja que si arribaven armats, immediatament quedarien encegats i perdrien la vista, per la qual cosa l'arcabussada no faria blanc. I mentre els cristians estaven encegats, vindria a l'empara un cavall verd. A la Serra del Penyó es trobava enfonsat un guerrer i el seu cavall, perquè, segles abans, lluitant contra l'exèrcit del rei En Jaume, un gegant i poderós guerrer anomenat Alfatami havia caigut allà amb el seu cavall de color verd, quedant tots dos sepultats. Però que, arribat el moment, guerrer i corser s'aixecarien per defensar-nos als moriscos dels cristians, si aquests s'atrevien a tornar a envair la vall.

A mitjans de novembre de 1609, un elevat nombre d'homes, dones i nens, provinents de mig centenar de llocs diferents, es van concentrar a la vall, confiats en la protecció del Cavall Verd, i es van afanyar a resistir amb les escasses armes que tenien. El meu pare i jo, vam deixar Confrides on teníem un miserable habitatge. Sobrevivíem dels treballs de temporada que realitzava mon pare, moliner i esquilador. Així, al costat dels de la vall de Guadalest, ens desplacem a reunir-nos amb els altres.

Davant tal multitud, érem uns vint mil, acampats a la Vall de Laguar, i la manca d'una mínima organització, els homes més destacats anomenaren i van proclamar a un cabdill (donant-li nom de Rei) i aquest va ser Gerónimo Millini, mon pare, que per aquelles dates tindria uns 50 anys. Conscients de la pobresa de l'armament que posseïen, fones, pedres i alguna ballesta, mon pare es va afanyar a mobilitzar la fortificació de la Vall de Laguart, i posar en ordre a la gent. Va nomenar, dels provinents de cada vall, un capità, un alferes i sergent.

Es repartien els llocs de defensa als homes amb experiència de guerra que, entre els vint mil, no arribaven a vuit mil. El recompte de l'arsenal va donar com a resultat: cinc-centes boques de foc, gairebé tot pedrenyals, pistoles i escopetes: i dos mosquets, amb uns pocs arcabussos. Tenien un expert en el treball de la pólvora; però feia la pólvora tan forta, que rebentava els canons: els quals els apedaçava un manyà aragonés que estava amb ells.

No es va complir la profecia, els acampats a la Vall de Laguart, no es van fer invisibles i es van enfrontar a cinc mil soldats. El resultat d'aquell combat desigual va ser evident: l'exèrcit va massacrar  milers de moriscs; uns vam anar a buscar refugi  a la serra del Penyó,  en els escarpats cingles del Cavall Verd. Arrossegant el poc que cada un portava. Les dones, vells i nens, amb les mans ensangonades, agafant-se a les argelagues o en els buits de les penyes, en una fugida desesperada cap amunt. Allà, durant uns dies esperant en va el miracle que ens salvés. Per fi, l'exèrcit va aconseguir que 11.000 moriscos es rendiren el 29 novembre 1609 al Cavall Verd; algunes mares preferien espenyar-se amb les seues filles pels barrancs abans de caure en mans dels cristians. Els que van sobreviure van arribar a tan increïble misèria que, no només els pares, per fam, donaven els seus fills als cristians que coneixien; més encara, els venien als soldats estrangers per un tros de pa i per un grapat de figues. Pels camins els portaven mig arrossegant als ports de Dénia i Xàbia, els robaven, els treien els fills, violaven a les dones, els despullaven de la roba amb què vestien; i arribaven tan robats, que uns mig despullats i altres nus del tot, i si no arribaven morts abans, es llançaven al mar per arribar a embarcar.

Recorde les últimes paraules de mon pare, abans de morir als peus del tercer penyal. Estava defensant un pas perquè els nens i les dones pogueren fugir, quan van haver passat tots, em va dir: Tu no et mogues d'aquí. Recorda el nostre joc favorit. Sempre guanyaves. Estira't, tapa't mig cos i no et mogues, ni respires, fins que només sentes pel dia les cigales, o a la nit, els grills.
No sé quant de temps va passar, i si quan m'aixeque eren grills o cigales.

La visió era terrorífica, hi havia centenars de cossos ensangonats, trossejats, morts, tots morts. Molts morts.

Allà només hi era jo i el Cavall Verd, que per desgràcia de tots, no s'havia aixecat.

Com ànima en pena vaig deambular, no sé el temps. Ni sé com vaig aparéixer a casa del meu pare adoptiu.

Fins que el meu vell cos de 73 anys va aguantar, pujava cada diumenge, i recorria la carena de la serra des del Coll de la Garga, fins al primer penyal, el Cavall Verd. A cada penyal o punta de la cresta, unes carrasques, lluitaven, i ho fan encara, per mantenir-se vives. I llavors recordava que allà van amuntegar després els cadàvers dels milers de morts que aquells dies van sembrar la muntanya.
Les carrasques s'alimenten doncs, dels morts, donant-los vida. I per la tortuosa senda, s'entrecreuen zones on grans pedres rectangulars i polides, s'assemblen a làpides funeràries sense nom. Les dones no van morir a la part alta, si no van ser capturades abans, es van espenyar i ho feien abraçades a les seues filles, si les tenien, abans de caure en mans de la soldadesca.
I el Cavall Verd no es va aixecar.

En nom del meu Alà o en nom del meu Déu, el dels cristians, s'ha vessat molta sang innocent.

Déu ens perdone.

EPÍLEG:

Amic lector, si has arribat fins aquí, t'ho agraïsc, la narració que acabes de llegir, pot ser que t'haja agradat. Que la meua narració t'haja transportat a la Vall de Laguart. Al Cavall Verd.

L'expulsió dels moriscos d'Espanya, i en concret de la Marina Alta, pot ser considerat com el primer genocidi de l'Era Moderna a Europa. Es va produir tal despoblació que es va haver de recórrer a la repoblació amb mallorquins i aragonesos, però el guany va ser dels senyors que van posseir les propietats dels expulsats.

Aquesta és una història intemporal, perquè, passen els segles que passen, es repeteix. Els desplaçaments humans, per expulsions, per guerres, per invasions, per grans catàstrofes (fam, o per millorar la seua vida), per la religió o qualsevol altre tipus.

Abans d'escriure aquesta col·laboració he pujat a la muntanya del Cavall Verd, he caminat per les rutes assenyalades i m'he sortit d'elles. He fet fotografies i un vídeo. He intentat reviure, i fer sentir al lector els sentiments que es produeix amb aquesta fugida cap amunt, d'ancians, dones i nens. La pèrdua de casa, la seua terra, els animals de corral, i potser algun va estar en la necessitat de vendre un fill o una filla.
M'agrada acompanyar les meues narracions, amb fotografies relacionades amb el tema de què es tracta. Volia també, en aquesta narració, mostrar els moriscos pujant a l'escarpada muntanya agafant-se als buits de les pedres. De les gents inanimades pel setge i la set. De les dones abraçades a les seues filles saltant al buit.

No, no hi ha fotos, però si m'ho permeten, jo les pose. Han passat quatre segles i no ha canviat res. Només la roba de les persones delaten que no són d'aquell temps.
La història es repeteix, es repeteix i es repeteix. I els que pateixen són els pobres, els febles, els ancians, les dones i els seus nens. No ha canviat res, ni moriscos, ni centreafricans, ni sirians, ni gitanos ...

I nosaltres, tan còmodes, creguts que estem lliures que la nostra sort mai canviarà.

Vicent Ibáñez i Mas
Benissa, maig de 2016
-------------------------------------------

Per a redactar aquest article vaig visitar el Cavall Verd, mes a dalt pots veure el vídeo que encapçala aquest  escrit

Los Moriscos - Vall de Laguart - Cavall Verd

I no va venir el Cavall Verd”, i tambe es pot veure  en el meu canal de You Tube: https://www.youtube.com/user/vibanezm

L´album de fotos titulat  “Vall de Laguart – Cavall Verd”, es pot veure en el meu canal de Flickr:  https://www.flickr.com/photos/vibanezm/albums

He llegit:

-       Del Comtat a La Marina Alta, por dos valles repletos de historia.  valenciaplaza – 19.08.2011
-        La leyenda del Caballo Verde. Información.es - 27.04.2010
-        La masacre del Cavall Verd.  El País- 12.04.2009
-        Expulsión de los moriscos – Wikipedia.

dimecres, 22 de juny de 2016

El meu pare

Ahir a la nit, poc a poc i sense grans estridències arribarem a la bifurcació fins on el vaem acompanyar. Va seguir sol, allà on les ànimes dels humans es reuneixen. Nosaltres seguim el nostre camí. Ens queda el seu exemple.

Adéu, papa.


divendres, 17 de juny de 2016

El que es quedarà per dir.


Ara, tal com passen els dies, vaig adonant-me que amb ell poques vegades vaig tenir una conversa molt llarga o molt seriosa. Vivíem junts i les nostres converses es limitaven al temps, qualsevol bestiesa de televisió o coses pendents en Canoret.

Ara, no hi ha tampoc conversa, la dificultat va en augment, la seua dicció es va enredant, i la meua atenció d'escolta està tocada.


Sempre vaig atribuir aquesta falta de connexió a la seua necessària dedicació a la feina. Hi havia un pou sense fons de boques que alimentar i cossos de vestir.


Quan en algun moment l'acompanyava de visita familiar, la seua conversa es circumscrivia a temes propis de la família, i records d'antany. La fama de conversadors dels de "santana", els precedeix. Aquests son, xerraires fins oblidar l'hora, des del "trenc d'Alba" al crepuscul, amb una conversa àgil, sense solució de continuïtat.

Avui, que ja no queda temps, pense que va ser així i no cal donar-li més voltes.  


En aquests últims dies, amb les meues mans acaricie els seus braços, en una altra hora robustos, i que ara semblen pells. passe les meues mans pel seu front ample i les seues galtes enfonsades, note la seua pell, fina, però amb les crostes típiques de la seua delicada pell. És una marca de família.

No sé com interpretará aquests gestos. Mai abans havia tingut un contacte tan directe, tan llarg.

- Un, dos i tres. Aixií valent !. - El vaig alçar per posar-lo en peu.


No es manté, la musculatura, la debilitat, el llit, han menjat molt terreny. No. No caminará més. De fet, sembla que cada dia s'acomiada d'un acte o moviment que abans, fa molt, feia amb desimboltura. 

Compare el cos que sostinc, mentre gairebé a la força i faig el trasllat cap a la butaca o la vora del llit. És el mateix cos que pujava perxa a la mà als ametllers de Canoret i donava precisos cops on sabia que produiria una pluja d'ametlles.

Que fràgils som. Que res som.


Parla, i el que expressa, cada vegada és més difícil d'entendre. Es riu, se somriu. No és una ganyota, no, el so és de riure pel que ha dit. Em tranquil·litza, perquè el que més temo és que expresse dolor, que en un moment donat sigui un dolor insuportable per a tothom.


Crec que amb els dits de la mà es poden comptar les vegades que l'he vist plorar. O queixar d'un dolor. Manifestar ràbia o desdeny. Blasfemar, fumar o beure.

Avui em diu: "No saps com estic, fill !."


Potser és el gran desconegut de la meua vida.


I les meues mans segueixen acariciant una pell tan fina com la seda, intentant traspassar, si alguna cosa queda.

dimecres, 8 de juny de 2016

Cures pal·liatives.

Crec que és del meu amic i company Sebastià Ronda, de qui vaig començar a sentir la paraula "pal·liatius". No recorde que en la meua època d'estudiant o en les meues lectures, haver topat amb tal paraula, o seria que aquesta no s'aplicava en medicina. Per l'anterior, crec que la paraula, relacionant-la amb la medicina, és relativament nou.
 
Em pica la curiositat i busque sobre el tema. I em trobe que "La filosofia de les cures pal·liatives va començar a Londres en els anys 1970 i ràpidament es va estendre, primer pel món anglosaxó, i després per Europa i altres països."


¿I en relació a la medicina, quina és la seua definició ?.


La medicina pal·liativa és l'especialitat mèdica que s'ocupa de l'atenció dels malalts terminals. Les cures pal·liatives inclouen els tractaments mèdics i farmacològics i les atencions d'un equip interdisciplinari: psicològiques, d'infermeria, socials, de teràpia ocupacional i pastorals. Les cures pal·liatives no avancen ni retarden la mort, sinó que constitueixen un veritable sistema de suport i suport integral per al pacient i la seua família.


I els objectius de la cura pal·liativa són:


• Control del dolor i altres símptomes
• Assistència personalitzada i integral del pacient
• Suport de la família
• Suport del propi equip assistencial
• Millorar la qualitat de vida, no només del pacient, sinó també dels seus familiars i / o cuidadors


Estic a l'habitació B336, en penombra. Dorm assossegat. L'ansietat, la inquietud, el malestar, l'han arraconat en algun plec del seu cervell els líquids incolors d'unes bosses, que gota a gota penetren és la seua vena. El braç negre de tant punxada, de tant vessament. Al matí quan veig l'extracció de sang, tant tub per a anàlisi, penso que si té anèmia, jo sé quin és el motiu, no cal que l'analitzen. La poca que té se l'emporten cada dia.


Volem anar-nos a casa.


Molt bé, van a organitzar-lo i demà o passat marxem.


L'equip de la Unitat d'Hospitalització a Domicili suplirà l'atenció a l'hospital.


Es remou, m'aprope i observe les seues mans tacades i ossudes. Les seues mans grans, les seues mans d'artista ebenista i de llaurador aficionat. Mire les meues mans, són més grans que les seues. Mire la seua cara, veig al meu avi Vicent. Dels pocs records que un pugua tenir de quan era un nen de 6 anys, el del meu avi és un.


Obre els ulls, els seus ulls blaus, com els de la meva àvia Àngela, i dels quals jo he heretat, encara que d'un blau més destenyit.


Li explique, demà o passat ens anem a casa. Una ganyota, no sé com prendre-la. Interpreto que veu pros i contres. La seva lucidesa és completa, i rumia. Rumia massa.


La decisió està presa. No hi ha dissentiments. A casa li espera tot el necessari per atendre'l. Tot el que necessiti. El que faci falta.


I tots els que en aquella casa hem estat protegits amb el treball d'aquelles mans tan grans, avui tacades, ossudes i ara més petites que les meves, tots, estem preparats per donar-li suport en el seu desemparament. Per aixecar-lo, com ens aixecava ell. Ajudar-lo a donar els passos, com els de la seva mà vam donar. A abrigar-lo amb el nostre afecte, i acompanyar-lo en el seu camí, assossegadament, i amb les carícies i paraules que segur va tenir envers nosaltres, quan, tan desvalguts vam néixer.


Pal·liar: Calmar o fer menys intens una cosa negativa, com una pena, un dolor ....


dijous, 2 de juny de 2016

15 de juny, Dia Mundial Contra el Maltractament d'Ancians.


La entrada
Per a respirar

"Com em tractaras quan depenga de tu, veient com em tractes ara."
La vida ens depara, si hi ha salut, el pas per diferents estadis que ens porten, indefectiblement al deteriorament i la mort.

El cercle es va obrir amb un pelaet, vulnerable i dependent. Generalment estimat i esperat. No entraré en altres supòstos.

No sabia que existia el dia mundial contra "el maltractament a la gent gran", encara que no m'estranya. Hi ha tants dies mundials, que ja crec s'ha perdut el compte de quant toca cada dia,  i que cal fer aquest dia per despertar de la indiferència de tanta saturació

La diferència entre un nen i un ancià, a més de l'edat, és que el nen ho té tot per aprendre i l'ancià ho té tot après, i sent els maltractaments roins en ambdós casos, en la gent gran causa un estrès afegit.

En la comparació entre ancià i nen, només em refereixo al fet que, és més satisfactòria una gràcia d'un nen que una queixa d'un vell. Una caca d'un nen, que un cacó d'un vell.


En aquests temps en què realitze tasques de cuidador, ja que la natura ha volgut que els meus pares tinguessen una vida longeva i fins fa ben poc independent, reflexiono sobre el poc que sabem de la indubtable existència del maltractament a majors dependents. Considerant com a maltractament l'explotació de la capacitat de treball a la llar, la destitució familiar entesa com hostilitat a la família, el desarrelament en haver de rotar per les cases dels fills i / o institucions de manera forçosa, l'explotació econòmica, l'abandonament quan els familiars es desentenen de les necessitats de la gent gran, i la manca de capacitació dels cuidadors no professionals aguditzada en cas d'ancians que pateixen demència.

Esta de proves
El despatx
Els ancians requereixen nombroses cures i aquests, en moltes ocasions, no ajuden en això. A vegades excedeixen la capacitat familiar per assumir-los. Aixo  pot agreujar encara més la situació si hi ha algun cas amb una història prèvia de violència familiar. O l'entorn familiar que assumeix la seva cuidanza té una pertorbació deguda a altres causes.

Els cuidadors es frustren per la responsabilitat que assumeixen en el paper de tenir cura, i en ocasions arriben a la pèrdua de control de la situació, presentant-signes d'estrès. Els canvis d'estil de vida i les interferències que experimenten, o els canvis inesperats en les seues aspiracions o expectatives socials, personals i laborals. Si a tot això sumem l'escassetat de suport familiar i / o social per descarregar pes i responsabilitat, i tenim problemes econòmics afegits, el resultat pot ser dramàtic.

Trist és arribar a extrems d'abandonament conscient. En aquests casos no tenen perdó, ja que l'abandonat, en el seu moment van dependre, en general fins als 18 anys. Ara, fins als 30 encara estan depenent

Cuidar una persona gran, en l'ocàs de la vida. Observar que el deteriorament és evident i que avança cada dia. Que no pots parar aquest carro sense fre. Veure l'estrès que produeix veure estressat al familiar, conscient del seu estat, tot això, cal viure-ho per entendre-ho.

Avui ho entenc.



Aci una foto de les vistes relaxants.
Dins de  res, em classificaran com ancià, i com tots, encara que en el meu cas serà difícil, espere que les noves generacions entenguen que ells van viure gràcies a aquests que ara caguen i pixen en un bolquer, amb una vergonya suprema. Els van haver de fer les mateixes accions. 

Bolquers, farinetes, mocs, baves, caques, pipis, llets agres i enrabiades.

Sóc pessimista. La tendència a amagar a la persona gran, com amb vergonya. Que el culte al cos 10, sa i atlètic, sigui l'exemple a seguir, i els cossos vells, cremats de sol, desgastats, s'amaguin, com si d'una societat sense més es tractés, és un error i mal exemple que porta al rebuig i avorriment dels més joves als nostres majors.