Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dissabte, 3 de febrer de 2018

De parapents, pintors i poetes.

Omar Rayo Reyes
La distància que hi ha entre Bogotà i Cali és tal, que encara avui mitjançant la comunicació virtual podem seure un bon amic a la terrassa del nostre apartament, no els serveix a dos que gaudeixen de la interacció verbal i presencial.

La proposta era clara. Gustavo estaria el dia 20 de gener a Roldanillo, a mig camí entre Cali i Bogotà, on s'estava celebrant la Superfinal de la Copa del Món de Parapent Cross Country. Un esdeveniment internacional que es realitza cada any, i per segona vegada va ser Colòmbia la triada. Amb vents favorables, durant 13 dies, i després d'un vol diari, en el qual els pilots segueixen una ruta, guanya qui recorrega la ruta en el menor temps possible.

La Vall del Cauca presenta condicions climàtiques constants de calor i vents favorables, el que possibilita volar sobre muntanyes i valls més de 100 quilòmetres cada dia. En el cas de Roldanillo, aquest ha estat seu del circuit de la Copa del Món, un Superfinal de la Copa del Món, un Campionat Mundial de Nacions i múltiples Open Internacionals.

Per dir la veritat, era la primera vegada que escoltava parlar de Roldanillo. El llac Calima, en la mateixa longitud a la vall del Cauca, era un referent per a mi, ja que les seves especials condicions climàtiques el col·locaven en un dels millors punts del planeta per realitzar esports aquàtics on intervé el vent, com ara, vela , esquí nàutic, surf de vela, kitesurf ...., i ara descobria que en Roldanillo es donaven les condicions òptimes per a un cosí dels anteriors, el parapent.

Quan un està subjecte a obligacions, siguen cites mèdiques, proves i paperassa, per la pròpia inèrcia del procés, l'encadenament d'incompliments i retards és per tapar-se els ulls i les orelles.

No eren els parapents la meva prioritat, i si ho haguessin estat, la pluja ja havia sentenciat per aquest dia la impossibilitat que els moderns Ícaros fessin les seues piruletes.

Com sempre, la coincidència amb Gustavo em produïa curiositat, sospitava que m'anava a reportar sorpreses.

La intempestiva hora de la meua arribada (ja em justifique en un paràgraf anterior), va produir la desagradable NO coincidència a l'hora de dinar. No obstant això, fora d'hora ja, al Restaurant Fusió Gourmet, ubicat en un edifici de port colonial, donava compte de la lasanya, mentre des del balcó on es trobava la meua taula, tenia un punt excel·lent per observar en el parc Elies Guerrero, una miscel·lània de colors d'ales d'Ícar, de les indumentàries dels seus portadors, de la barreja de nacionalitats i idiomes, i una infinitat de punts més on fixar els meus recosits ulls.

La negada habilitat pels idiomes em privaven de conèixer les impressions que es portaven els gringos, víkings, els súbdits de la reina Isabel; o qui eren els guanyadors, si polonesos, japonesos, italians, suïssos o francesos.

Plou. Amb la bateria del mòbil a nivells de mort cel·lular, li pregunte a Google on sóc.

 Avui és 20 de gener, aquest dia, però de l'any 1576, Francisco Redondo Ponce de León, va fundar Roldanillo i li va donar el nom de Vila de Càceres. És conegut també com la "Terra de l'Ànima", amb el qual Carlos Villafañe, el seu insigne poeta de finals del segle XIX, el qualifica.

Gustavo em cita al Museu Rayo de Dibuix i Gravat Llatinoamericà. Ell ho ha visitat al matí.

També avui 20 de gener, però de 1929, va néixer a Rondanillo, Omar Rayo Reyes, reconegut i famós pintor que el 1970 va obtenir el primer lloc del Saló Nacional d'Artistes de Colòmbia i el 1972 el primer Premi de la Biennal de Sao Paulo.

 A la recepció m'atén una elegant senyora d'estranya bellesa. No em sembla colombiana, però tampoc puc endevinar la procedència. Sobre la seua brusa negra i al voltant del coll porta una chaquira (collaret) elaborat per les dones de l'ètnia Embera Cham. A dir de les indígenes, els collarets reflecteixen la seua relació amb la imaginació i l'observació de la natura.

Agueda Pizarro 
AEm dóna la mà, blanca i fina.

- El Museu tanca a la 6.00 pm, són les 5.00 pm, l'entrada són 5.000 pesos, (1,50 euros). Avui hem inaugurat, celebrem els 35 anys del museu i els 90 del naixement d'Omar Rayo.
- ¿No hi ha bonificació en l'entrada de jubilats i pensionistes ?. – Pregunte. Es el costum. La senyora, sembla no entendre. Jo tampoc entenc perquè pregunte per una bonificació de 1.50 euros.

Amb les seues indicacions començe el recorregut de les sales d'exposició del Museu que Rayo va construir amb els diners que va rebre del premi de la Biennal de Sao Paulo i en el terreny donat per la municipalitat de Roldanillo. El disseny va ser elaborat per l'arquitecte mexicà Leopoldo Gout, inspirat en elements de l'arquitectura maia, consta de vuit mòduls octagonals i es va inaugurar el 1981, en el seu jardí descansa el cos de l'artista.

Exposició

- Geometria Immanent - Pintura i dibuix (1948-1978).
- Geometria Immanent - Intaglios (1960-1970).
- Pulsions - Col·lecció Projecte Bachué. (Expo temporal de 30 creadors colombians)

Llegeix sobre l'obra de Rayo:
-     ¨Demostra que l'art geomètric pertany tant al passat ancestral com al futur incert. Utilitzant el rastre dels ancestres indígenes, descobreix noves maneres d'executar i presentar els intricats laberints visuals i geomètrics¨

Després d'aquesta lectura associe el chaquira vist en recepción.
El Museu exerceix d'eix sobre el qual es realitzen activitats permanents, com exposicions pictòriques dels grans mestres de la plàstica mundial, Picasso, Francisco de Goya i Miro.
Gustavo m'espera a recepció amb la sorpresa.
Als seus setanta-tants (el 25 de gener és el seu aniversari) i mig món recorregut, tot es sorprèn i troba situacions extraordinàries. Té la curiositat d'un nen, el que no sap o vol aclarir millor, ho pregunta. Estableix conversa i amistat ràpidament. Té la virtut de saber col·locar-se en el mateix pla del seu interlocutor. Em sento còmodo conversant amb ell i comptar amb la seva amistat, llàstima de distancias.

- Vicent, la senyora és filla de pare espanyol. És la vídua d'Omar Rayo.

Agueda Pizarro i Vicent Ibañez
Vaja, que casualitat. L'elegant senyora és la vídua d'Omar Rayo. Però Gustavo, en el temps que va estar esperant-me esbrina molt més.
Águeda Pizarro Oniçiu (New York, Estats Units; 1941) és poeta, gestora cultural, escriptora i directora del Museu Rayo.
Águeda Pizarro és filla de l'espanyol Miguel Pizarro Zambrano i García de Caravantes, escriptor, professor i diplomàtic i de la romanesa Gratiana Oniçiu . Miguel Pizarro va ser amic i col·laborador de Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, i exiliat el 1939 a causa de la guerra civil espanyola.
Lorca li dedica a Miguel Pizarro, davant la seua marxa al Japó, per allunyar-lo de María Zambrano, el poema
¡Flecha sin blanco!

¡Miguel Pizarro!
¡Flecha sin blanco!
¿Dónde está el agua
para su cisne blanco?
El Japón es un barco
de marinos antipáticos.
Una luna y mil faroles.
Sueño de papel pintado.

Entre la roca y la seda,
¡la roca! Miguel Pizarro.
La seda reluce ausente
y a la roca vienen pájaros.

Olas de la mar pajiza
no detengan tu barco.
Aires oblicuos te besen
en el siniestro costado.

(Revés de este biombo)

Sin blanco,
blanco.

(Crisantemos blancos)


Sin blanco,
blanco.

(Cerezos en los campos.)

Sin blanco
blanco.

(Ai-Ko desnuda y temblando.)

¡Ay, sin blanco
blanco!

Miguel Pizarro de 21 anys i la filòsofa María Zambrano de 14 anys, cosins carnals, van iniciar una relació en 1917, per Maria va ser el seu gran amor de joventut. L'any 1921 la família va intervenir, separant a la parella, i Miguel va ser enviat al Japó, com a professor d'espanyol a la Universitat d'Osaca.
 ----------------------------
Àgueda Pizarro es va graduar en filologia romana, arts i literatura francesa a la Universitat de Columbia a Nova York on anys més tard seria professora de francès i espanyol. A més, l'any 1985, crea la trobada de poetes colombianes.

Algunes de les seves obres més rellevants són: País Pell (1987), Sóc Sud (1988), Saremas (1996), dedicat a la seva filla Sara, Llavi addicte (1972), Ultramor (1998), Miguel Pizarro, fletxa sense blanc (2004 ) entre d'altres.

Àgueda Pizarro va ser l'esposa de Ómar Rayo fins que aquest va morir en l'any 2010. Sara Rayo Pizarro, qui també és artista i continua amb el llegat deixat pel seu pare.
 ------------------

Reflexió: Durant els 12 últims anys, en la meva vida s'han produït uns canvis mai imaginats, alguns de calat, en els quals la malaltia de Parkinson ha tingut alguna cosa a veure.
- Un d'ells és, l'oportunitat de conèixer a través de la Fundació Esperança contra el Parkinson de Bogotà a Gustavo Parra, al qual dedico aquest article al meu bloc, amb motiu del seu aniversari el dia 25 de gener. El seu caràcter proper i la seva empatia li fan fàcil la ràpida interacció amb qualsevol persona. Admiro la seva lucidesa i la seva curiositat per qualsevol assumpte d'aquest món i li agraeixo la seva confiança i la seva amistat.
     - La meua residència a Colòmbia, amb petits períodes de tornada a Espanya, ja sumen més de quatre anys. Durant aquest període he comprovat que hi ha una oferta cultural i d'oci de gran alçada com els programats en Roldanillo, (32.000 habitants). Els esdeveniments culturals tenen la mateixa acceptació que a Espanya.

- Colòmbia és un país jove, amb una corba de natalitat de 16,3 naixements / 1.000 habitants (2016), sent la d'Espanya de 8'80.

La meua opinió sobre Colòmbia de vegades xoca amb l'opinió dels colombians emigrats a Espanya. Les meues opinions valoren i enalteixen més a Colòmbia que ho fan els seus propis nacionals. Amb aquest relat, en què la casualitat m'uneix a Gustavo Parra, Omar Rayo, Águeda Pizarro, Miguel Pizarro, María Zambrano, Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, vull reivindicar la part positiva i de futur de Colòmbia. Esborrar la imatge d'una Colòmbia primera subministradora de cocaïna del planeta. La imatge d'una Colòmbia insegura, plena de capos dels cartells com el de Cali i Medellín. De sicaris i guerrillers tallant caps i cremant hisendes, de dones exercint-la prostitució en carreteres i tuguris, quan no, acusades de plomar incauts, que tant han calat.

Vicent Ibañez i Mas
Santiago de Cali

Febrer de 2018

dimarts, 16 de gener de 2018

Tremolar

Ha tremolat la terra. De fet, segons m'expliquen, tots els dies hi ha tremolors. La terra aquí està en plena pugna. El xoc de la placa tectònica de Nazca i la placa Sud-americana pugnen una contra l'altra.

No m'entere. A les mil m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un recordatori del meu Parkinson.

En algun moment, quan se sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical, provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.

No hi ha dubte que encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers ínfims i mínims.

Aquests éssers mínims, els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.

Encara que per naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són extremadament perilloses.

Fa tan sols uns anys, la "Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies, fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......

Em pregunte, després de passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.

Si el perill ha augmentat, perquè aquest silenci ?. Si es manté o s'ha aconseguit aturar, perquè aquest silenci. Sol, i dic que sóc optimista, em cal pensar que la cosa va desbocada, que no hi ha remei i s'ha arribat a la conclusió: que es fa el que es pot. 

Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars Irresponsables.

A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.

En acabar un any, solem tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en el pròxim any.

Aquet any, per a mi serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20 anys".

Seguiré vivint sobre un volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia. Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i Alegria.

I pensaré com els caleños. El ball és la seua passió, la rumba i la salsa amb el seu frenètic moviment de peus, seran la meua assignatura d'obligat compliment. Així, si la Terra tremola, no es pot pensar una altra cosa que és la vibració de la música que sona al carrer, a cada terrassa, o l'interior d'una casa, que fins i tot amb les finestres tancades, les travessa i expandeix la seua melodia pel dia, i sobretot en la nit caleña.

A les nits de dissabtes i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi sobre els caleños per la seua passió per la vida.

divendres, 8 de desembre de 2017

Fa dos anys.

Fa dos anys escrivia.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.
I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,




dijous, 16 de novembre de 2017

QUARANTA-QUATRE - L'EP i JO. Que fas Vicent ?, que no se't veu ni un pèl.

És la pregunta que últimament em fan amics i seguidors davant l'ostensible realitat de l'absència d'articles, fotografies i vídeos que porten el meu segell.

És veritat que alguns pensaran, "la musa", o les muses l'han abandonat. La seua activitat frenètica, es va desinflar com un globus, i anat perdent aire cada dia.

Era de preveure, no es de lletres.

Des del 4 de Juliol de 2010, i amb l'article sota el títol "Us queda el meu record", vaig començar l'atrevida obligació de redactar un article setmanal sobre qualsevol tema o opinió. Des d'aquella data he publicat més de 220 articles dels quals, en bona part, el tema abordat està relacionat amb la malaltia de Parkinson.

He intentat transmetre que els afectats tenim la sensació que no es dediquen prou recursos, malgrat ser la segona afecció neurològica, per darrere de l'Alzheimer.

El diagnòstic de nous casos, va en augment, sense respectar edat ni condició.


Bogota des del pis 4|del Institut Roosevelt
Fins avui, només a base d'una combinació de fàrmacs o una operació quirúrgica, pot, millorar-se la qualitat de vida del malalt.

Com en altres ocasions he dit, la meva curiositat en conèixer i saber com s'enfronta cada un, em serveix per prendre exemple d'allò que els fa bé.

En els 100 últims dies he tingut l'oportunitat de conèixer, de conviure, de participar en la vida diària d'un malalt. He estat una mena de cuidador atípic, ja que jugava amb l'avantatge que jo també sóc un afectat i hi ha una especial relació. Per això algunes reaccions són apreciades des d'aquesta òptica.

Fent cames
L'Estimulació Cerebral Profunda, és una de les opcions que s'apliquen a pacients prèviament avaluats i només si són candidats òptims.

Fa uns dies, el 8 de novembre, es va produir la tan esperada intervenció.

Tot i que no tenia signat cap contracte, vaig considerar acabada la meua missió. L'experiència viscuda és per a mi una experiència de vida. La recuperació ha quedat en mans expertes i en la voluntat i criteri de la pacient.


Esperant a l'ama
Una alenada d'aire oxigenat només es pot trobar en els Andes. I des d'allà, al Departament de Huila, a la població de l'Argentina, a 1.560 m.s.n.m.l., estic prenent aquest aire que sera tan necessari per sotmetrem a un programa de teràpies que requerirà de la meva constància i dedicació.

A Cali, la segona ciutat del país, la Fundació Parkinson de Colòmbia porta més de 12 anys millorant la qualitat de vida de pacients de Parkinson de tot el món. Amb ells vaig a dur a terme el seu programa de recondicionament integral. Serà una bona ocasió per participar de les bondats d'aquest programa que consta de: fisioteràpia, fonoaudiología, teràpia ocupacional, rehabilitació cognitiva, tallers d'activitats de la vida diària, suport emocional. Tambe per als familiars i cuidadors..



Així quedem, doncs, ... ..

dilluns, 9 d’octubre de 2017

SENY

He guardat silenci fins ara, i ho seguiré guardant. No vull opinar, però tan sols el publicar aquest article ja és una presa de posició.


Vull expressar la meua fartera.

Fart dels draps vermells i grocs, de les quatribarrades, de les estelades i les blaveres.

Estic fart de la independència, de l'1 - 0 (del qual creia era el resultat d'un partit), del “no passaran”, del "Sóc espanyol, espanyol, espanyol", del Parlament, de Rajoy, de Puigdemón, de la Sardana i del pasdoble torero. Dels Mossos d'Esquadra, de la Plaça de Catalunya, de la Porta del Sol, de Caixa Bank, del Banc Sabadell (especialment per raons personals), de "lo Rat Penat", del "Tio Pep i la estoreta velleta", dels descerebrats d'una banda i laltra. Del Barca i del Reial Madrid. De la Moncloa i de la Plaça Sant Jaume. De la Moreneta, de l'Almudena, la del Pilar i la del Rosari. Del Cola-Cao, de l'escalivada i dels calls a la madrilenya. De la Cibeles, el Neptú i el dit de Colon. Del pont aeri i l'AVE.

Fart de polítics despelucats, de polítics satisfets de les seues panxes grasses i de les seues bravates: Dels encorbatats del carrer Gènova i dels banquers usurers, alimentats amb els diners dels futurs pensionistes. Dels vells socialistes i dels nous tan ambigus. Dels que diuen que podem i que no poden mantenir-se d'acord entre ells. Dels de color taronja que no se sap si són carn o peix. De Marina Salut i del tren de Dénia a Gandia. De la variant de Benissa i de l'AP-7.

Dels que critiquen al jugador de futbol, ​​l'equip, l'entrenador, el president, a l'àrbitre, i al venedor de bufandes, asseguts al sofà de casa, bevent cervesa ia cada estona pixant-la, ràpid, sense acabar del tot, i sense rentar-se les mans pixarades per la pressa i per l'arropiment de la cua a causa del resultat i segueixen, com si res, ficant mà a la bossa de ganxets.

Això, fart de nacionalismes, de patriotismes, i de la burrera que tapa els defectes i la nul·la altura de mires. Del fet que no s'atenga per falta de recursos, dels quals sempre té la culpa un altre que no és aquí.

Dels que a força d'eslògans, fan creure que fan creure. Dels de les idees puerils i dels de les idees que fan aigües.

Estic fart que ens queixem de tot i no fem res.

Fart dels que divideixen i no uneixen.

Estic fart, tan fart, que no vullc menjar-ne mes.


divendres, 29 de setembre de 2017

Vent de Llevant

BOGOTA
Les alumnes de psicologia de la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà, Maria Paula, Diana, Valeria, Andrea Liceth, es preparen per exercir una professió, que com poques, és per a mi una de les més difícils. El tracte amb persones de diferent extracció, que sens dubte, ha influït en la formació del seu caràcter, de la seua manera d'afrontar la vida i les seues vicissituds, fa que pense jo, que encertar en cada cas requereix d'una bona preparació.

Com en altres ocasions, tenen ben preparat el tema. El grup de la FUNECP (Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson), és un assidu col·laborador del grup que dirigeix ​​el psicòleg clínic, Oscar M. Montaño.

El motiu del dia era:

Aire: Brisa - Tempesta
Tranquil·litat VS Agitació

Mentre fèiem diverses activitats, al voltant d'aquesta dicotomia de l'estat personal, s'afirmava en els comentaris de que la tempesta ens espanta, ens preocupa o ens descompon

Xabia  Alacant (España)
En l'exposició de motius, dic que no estic d'acord. La tempesta, amb abundant aigua i aparell elèctric és per a mi una benedicció. Cap catàstrofe. En el meu cas, la brisa la de la mar és un gaudi espiritual. Des de qualsevol punt de la nostra costa, i mirant al mar, amb la brisa humida de la Mediterrània acariciant el meu rostre, és l'èxtasi més complet que se m'ha donat a gaudir.

La tempesta, l'estrèpit ... com si el cel es fora a desplomar sobre el nostre cap, és per a mi com una benedicció. Neteja la atmosfera i la oxigena. El meu reg sanguini, com imitant l'explosió de la Natura, flueix més ràpid i produeix una sensació com la de levitar.

A hores d'ara de la meva vida, mirant al mar, i amb la brisa del vent de Llevant penetrant pels porus oberts de la barba, m'adone que vaig perdre molt de temps aprenent a viure. Avui crec, que no vaig llegir ni comprendre les lliçons que cada dia s'anava presentant. Van passar minuts, hores i dies. Van passar situacions amb escassa importància i vaig perdre el cul derrere d'elles, i van passar altres, que encara que no fossin espectaculars, eren veritables experiències de vida.

FUNECP (Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson)

Avui veig, amb que força de voluntat, amb que llanço, amb quin interès, hi ha persones que se sobreposen a situacions difícils.

El conèixer i experimentar des de la primera fila, les penes, els sacrificis, els desitjos i projectes truncats d'altres persones, m'han fet veure que hi ha la brisa benèfica i la tempesta esfereïdora. Que sóc un privilegiat, ja que la meua experiència de vida encara que la pugua qualificar d'intensa, no arriba a ser ni un projecte comparable a les veritables tragèdies, que portades amb enteresa, una saviesa innata i aprofitant el vent de Llevant són el meu exemple a seguir.



dilluns, 24 de juliol de 2017

Dos incultes.

Quants canvis !.

 Amic, això només ho pot afirmar qui els ha viscut.

Qui parla, afirma, lloa .... d'oidas, és poc de fiar.  

I si el seu criteri depèn que les escoltades, i si per un aire rebut, els portaveus s´acatarern, va tot en orris, quedant en paraules buides si no, al fes-me riure de la rotllana.

 Rotundament sera, si ho veus. 

Pres amb pinces, si ho sents. 

Si no ho veig, l'hi diré. 

Durant un temps, fa molt, o fa poc, segons, la incultura s'ensenyoreixá del poble. La vergonya aliena, aviat, molt aviat va ser un ull de poll.

Oïd i vist el que per les seues boques i a regló seguit pel que les seues accions s'anava practicant, no hi havia mes que concloure, que els dos principals eren rucs de orelles baixes

El jove Emperador amb dos afalacs, això al principi, es portava de carrer a la concurrència. Però la concurrència, que de vegades sembla mes burra, però altres ja no tant, es va adonar que, la cua la movia quan no havien mosques. I segueix, encara avui,  amb les gracietes de la senyoreta Pepis.

L'acabalat pistoler, ni tenia ni té. Alla on era, les seues poses, paraules i raonaments eren cuarteleros. De xusquero. De xusquero que apaga la seua amargor, la seua incompetència, descarregant el seu fracàs sobre aquells que més brillen. I no es comprèn, perquè, acabalat com és, qui se la bufa..

L'acabalat, no se sap si encara armat, comença a arrossegar els peus.

Serà una pena veure que no ha canviat res. La incutura no és només no ser culte. Pot ser un culte d'orelles caigudes. 

I als de orelles baixes cal donar-li menjar a part.

Prenguen nota.

Ara, fan com aquell, pegem patadetes.

dilluns, 26 de juny de 2017

Espantat. 150 dies després.

Si la política vella i l'autobombo eren els pecats a redimir. Si la transparència, la veritat i el diàleg eren les banderes. Si escoltar al poble, donar-li la paraula, era la fi, no sembla que s'estiga aconseguint. Almenys no ho percebeix.

Abans de res, veig que el model participatiu, l'interès públic per participar, s'ha refredat. Vegem el Fòrums Reiniciem. Fins i tot, vegem que amb el trasllat dels plens a les Cases de la Puríssima, el col·lapse s'ha produït al pati de regidors, en contrast amb el ampli que queda el pati de butaques.

Haurem de reconèixer que no ha enganxat aquest model, siga que no s'encerta en el plantejament, o va ser una resposta a l'afartament de la situació . Els Fòrums són reunions famíliars  i els Plens, per molt ànim, canvi de ubicació, despeses pel condicionament del lloc,  escassament van els representants dels mitjans de comunicació i algun familiar.

No em tlldeu ara d'aigua festes. O tíldeume del que vulgueu. així és i als fets i imatges em remet.
-------------

També, el vell vici. Encara que ens lliurem dels assessors per designació directa, tenim la sort de tenir-los en nòmina. No per això són millors que els feliçment jubilats. Els assessors actuals, son de la família, i ara i en temps passat tenen i tenien la mateixa capacitat. Ell vici de saltar-se el escalafo, donar crèdit a qui desconeix tots els angles de la siuacio. Després, quan intenten resoldre la situació, la desconfiança s'ha instal·lat.
------------

Observe, que el tripartit, pareix que per això de, a veure qui s'emporta el gat a l'aigua en les pròximes, pugnen entre ells i amb l'oposició. Les regidories són, com al principi dels temps, regnes de taifes.

Si és obligació del l'organització municipal realitzar tot el que sigui necessari per a gestionar els serveis que la llei li encomana, sense discriminacions o favors. I la llei també estableix el secret professional, la defensa de la privacitat i l'obligació del treballador públic de posar en coneixement de la justícia, la injustícia. Si és així, no entenc perquè s'ha de pregonar allò que és obligació, tret que tornem a l'autobombo. I l'autobombo és inseguretat.
-----------

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Percebeix una tendència a magnificar una cosa que a nivell del poble és gairebé normal. Que amb un rebló, estaria bé, però es rebla i rebla, com esperant que algú fique la pota. Em sembla una suprema tonteria la proposta de pintar els bancs de la plaça de l'Església Vella, i pel motiu que es fa. Primer perquè es trenca la norma del casc antic, i per una altra, es pot ser més original i no copiar ...... ?.

Podrien els andalusos demanar la instal·lació de la bandera a l'Estàtua de la Llibertat i pintar la peanya de la senyora dolors Piera de blanc i verd. Els catòlics la instal·lació a la part alta de l'antena de l'edifici consistorial l'Ull de la providència, o Ull que tot ho veu. I els que opinen que la Roca 17 no existeix, demanar la instal·lació d'un aquari a la Lonja.

No em tildeu ara de tenir prejudici sexual. O tíldeume del que vulgeu. El que vull expressar és que cal valorar i equilibrar les campanyes, lloables totes, i no caure en la pesadesa (conseguint  l´efecte contrari) u obviant altres tan lloables com la que més.
--------------

I en fi, he notat una tendència a fabricar eslògans. Frases de curt recorregut, que al cap no es materialitzen en beneficis per al conjunt de la comunitat.

No em tildeu de carca, O tíldeume del que vulgueu.  El que vull expressar és que, per exemple "sabem on són les nostres arrels", m'ho expliquen. De cepelló ens van portar a gairebé tots. Desarróllenme la idea. Amb frases buides, sense acció, o una idea del fi que es persegueix, a mi i a la majoria els sona a jeroglífic.
----------------

En nomenar la Llotja, recorde que he vist dues coses en el capítol d'inversions de pressupost. I em va sorgir:
-  Han valorat que la despesa de 100.000 euros per a l'ascensió a la sala de la Llotja és proporcionat al que en aquella sala es va a oferir ?.
- Renovació de la cartelleria i la senyalítica 25.000 euros. Tres canvis de cartelleria he viscut. El primer placa metàl·lica, després rajoles, després, no fa gaire, canvi de cartells. Passa, que no es fa amb un criteri de durabilitat  i possibilitat d'actualizacio, al temps que mai s'acaba la senyalització o la numeració de policia.
-----------------

¿Quan van decidir formar el tripartit, no se'ls escaparia que la frontissa obria cap a fora i cap a dins ?.

-----------------
MANIFEST QUE VAIG SIGNAR

Manifest: Reiniciem el poble