Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Andorra - Vall d´Incles

dilluns, 19 de setembre de 2016

La "Ex" del meu amic.


El meu amic té una "Ex" que només viu perseguint la forma que aquest pateixa, que no visca ni un minut sense sentir que ella esta fotent-li la vida.

El meu amic va trigar a comprendre que aquesta "Ex" només li va interessar d'ell que li donés una vida còmoda.

Quan el meu amic va emmalaltir, no va saber estar a l'alçada. No es va interessar ni es va informar de les conseqüències que comportava aquesta malaltia. En la seva defensa diré que el seu coeficient intel·lectual ha d'estar per sota de 80.

La parella té dos fills, un ha heretat el coeficient de la seua mare. Amb aquest coeficient ha estat capaç de negar el que el meu amic li va donar. Ha estat capaç de valorar l'estadi en què es troba la seua malaltia. Ha estat capaç de mentir sobre la situació de la "Ex". Tot això sota promesa i en seu judicial.

L'altre, el coeficient és superior a 100, creu que practicant la neutralitat, callant el que sap, oblidant-se del que va rebre, posant sota l'ala el seu cap, practicant la neutralitat desviada cap a la "Ex", és suficient.

El meu amic, va assumir la seua malaltia, es troba actiu, no s'acovardeix, lluita cada dia per vèncer els obstacles que es presenten. Tot i que molts al seu voltant l'ajuden  no tindrà prou vida per agrair-ho, confia en les seues pròpies forces.

És feliç, i com tots, sempre falta alguna cosa per ser-ho totalment, però més feliç que amb la falsa felicitat anterior. Això desencaixa a la "Ex".

El meu amic va ser divorciat per una jutge. El meu amic es va impressionar del quadre, i se suposa que la jutge va veure tan calamitós l'estat de la "Ex" que li va assignar una pensió una mica superior al salari mínim. La pobra "Ex" va arribar al jutjat tolida, tenyida de blanc i com la Verge Dolorosa, amb un mocador a les mans que feia servir per assecar unes llàgrimes fingides. Als tres dies al meu amic li envien un vídeo amb una "Ex" Au Fénix.

La "Ex" del meu amic té necessitat de justificar aquesta ruptura: va cridar telefònicament o en persona, sense invalideses, a familiars, amics i coneguts, pregonant falsos robatoris, mostrant llibretes bancàries a 0, prèviament buidades per ella mateixa. Va rescatar un magre pla de pensions que el meu amic li havia subscrit i li havia anat alimentant. Pregona milers d'enganys del Casanova del meu amic. En la seua croada justificativa no està sola, compta amb la inestimable ajuda d'una herald del poble de coeficient similar.

En el seu deliri de venjança, de càstig, ha arribat a injectar tal verí als que l'envolten que, entre altres, la filla ha realitzat el canvi de cognoms en el Registre Civil. El meu amic creu que serà que perquè no és la seua filla. El meu amic està preocupat no la vagin a cridar filla de ....

La "Ex" és una assídua dels Centres de Salut i Hospitals. La vida li ha regalat 8 o 9 operacions i dues parts. La mare del meu amic la va acollir en cada un d'aquests períodes, li aguantà vòmits, refluxos, sanguinolentes ferides, queixes i 'ays !, en cada ocasió. La mare de la "Ex" no podia, a dir d'ella, era massa gallina.

L'agraïment a tot allò és la ignorància i el menyspreu de la "Ex", i els seus dos estimadíssims fills als avis, els quals no mereixen tal desdeny. Al meu amic li consola que és la naturalesa la que té la culpa. El coeficient, el coeficient ...

Encara que pregona una pobresa absoluta, pel "saqueig familiar" (paraules de l'advocada) realitzat pel meu amic, el patrimoni comú està sota el seu control.

El meu amic està immers en una batalla judicial. L'estratègia no és liquidar el contenciós, l'estratègia és prolongar el més possible la solució final, recolzant-se en els terminis i els recursos i contra recursos que li ofereix la llei, sumant el retard existent en els procediments de l'Administració de Justícia. En fi, cansar. Tenir-lo en suspens perquè purgue els supòsats crims.

Les últimes voltes de rosca són, que els mobles que el pare del meu amic va fer amb les seues mans i que van quedar al domicili familiar ja no hi són, que ell s´els va portà. I que els més de 300 llibres, als quals la "Ex" odiava perquè distreien tant al meu amic, pel que es dóna a entendre, Déu sabrà si no hauran cremat en una pira a l'estil de l'Alemanya nazi esdevingut en la Bebelplatz de Berlín, el 10 de maig de 1933, o a l'abril de 1979 la crema de llibres considerats "catalanistes" a la Plaça de Manises davant de la Diputació Provincial de València.

O la crema dels manuscrits o còdexs maies pel sacerdot Diego de Landa a la localitat de Maní (Yucatán) el 12 juliol 1562.

"Hallámosles gran nombre de llibres d'aquestes les seues lletres, i perquè no tenien cosa en què no hi hagués superstició i falsedats del dimoni, se'ls cremem tots, (...)”  Diego de Landa.


El meu amic va resumir la seua experiència d'aquesta setmana, així:

"Una desencaixada grossa ressentida envoltada d'interessades advocades pseudo feministes".

Diu el meu amic que la cap de les lletrades no va tenir ovaris de mirar-li la cara, perquè és conscient de la ignomínia.

I jo, com el meu amic, pense que la consciència aquestes professionals la porten en semblant lloc, fent olor al pixum que se'ls escapa, sobretot pel plaer que senten a guanyar, a picar a força de falsedats, sense impórtales fills, malalties o situacions personals, tot els val, invocant un "pagat" pseudo feminisme.

El meu amic diu que la millor decisió de la seua vida va ser deixar enrere 30 anys de merda.

divendres, 9 de setembre de 2016

El respecte al polític.


Com a declaració de principis diré que, tota persona mereix que es respecten les seues idees i manifestacions, sempre que aquestes no se surten de les costures que estableixen les lleis.
 
Estic convençut que el comú dels espanyols hem adquirit un hàbit cap als representants públics, insultant i desconfiat, i que apliquem en qualsevol moment i a qualsevol persona, polític o carnisser, sense valorar el grau de mereixement del qualificatiu. En principi se li dóna el més gran i ofensiu, i després, poques vegades, es rebaixa.

Però falla alguna cosa entre nosaltres, o no entenem l'actitud que els polítics practiquen després d'una picabaralla. Mirant l'assumpte sembla com un codi de cavallers.

A l'hemicicle del parlament, des de les poltrones o des de la tribuna, s'aboquen paraules, frases, acusacions, amenaces i denúncies, algunes d'escandalosa actualitat i certes, ia l'estona, després de feridores cornades, els verros es van a menjar junts, o se'ls veu en animada conversa i entre somriures.

Ens xoca i molt. Com poden separar les seves diferències en l'activitat política, de l'activitat personal ?.

Recorde un Alfonso Guerra feridor i insultant a la tribuna contra Adolfo Suárez, en el paper de poli dolent i Felipe González en el de poli bo.

Després es van a menjar a Lhardy, Los Galayos, Botín, La Ampla o l'Ateneu. Les seues taules han servit d'aixopluc durant anys a diputats, secretaris, subdirectors, ministres i aspirants a polítics. Pactes i traïcions s'han forjat entre cullerades de cuits, calls, sopes i viandes variades.

No passa així en la política local. Aquí, en aquest àmbit, la crítica àcida cap a un polític és rebuda per aquest i la seua clac com si a la mare d'algun es mentarà. El crític passa a la llista d'enemics, i els enemics ni aigua.

De què va això, Vicent ?.

Doncs tan senzill, com respectar i ser respectat.

El polític és el primer que ha de respectar. I respectar en l'ampli sentit de la paraula. No respecta, quan incompleix el seu programa i les seves promeses. Quan tergiversa a favor seu, pensant que els administrats ens mamem el dit. Quan promet, tan sols per acontentar al ciutadà que ho aborda al carrer. No respecta, quan odia, li retira la paraula, posa traves, o pitjor encara que es mofa en privat d'algun dels seus administrats.

Després de la corrupció, el respecte al ciutadà en el sentit en què he exposat, és el segon gran pecat dels polítics "locals".

Si vols respecte, compleix promeses, no menteixis i tracta per igual als pilotes i als crítics àcids.

Difícil exercici per a aquests mediocres polítics aficionats, encara que porten 20 anys exercint.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Una altra cara.



Després d'allò del Prestige i els filets de plastilina, vaig perdre qualsevol indici de simpatia per Mariano Rajoy. Després, amb allò de qualificar Zapatero, llavors president del Govern, de "bobo solemne", acabá per col·locar-lo en el meu rànquing particular entre els cinc polítics menys valorats. En el meu rànquing particular caben regidors i alcaldes, sobretot.

Serà doncs, un honor per als components del meu rànquing, el compartir la poca simpatia que em produeix Rajoy. El rànquing, ja em repeteixo massa, l'encapçala un expresident promotor d'una guerra i un alcalde sense paraula.

No. No, van dir a la investidura de Pedro Sánchez al mes de març, després de les eleccions del 22 de desembre. Un no respectable. Un "no" polític, però que dins de la lògica política podria haver estat, també, una abstenció. O almenys, així s'entén devia haver estat llavors, ja que ara per Rajoy es demana l'abstenció per facilitar la seua investidura.


No. No, van dir a la investidura de Pedro Sánchez al mes de març, després de les eleccions del 22 de desembre. Un no respectable. Un "no" polític, però que dins de la lògica política podria haver estat, també, una abstenció. O almenys, així s'entén devia haver estat llavors, ja que ara per Rajoy es demana l'abstenció per facilitar la seua investidura.

El meu anàlisi personal, reescalfat per un estiu que em mata, és la següent:

- Un pacte de Pedro Sánchez amb altres partits, al qual veig poc factible. Massa galls amb aspiracions personalistes. La vella frase "altura de mires", per vella, no entra en les seues aspiracions. La cultura del pacte, donar i cedir, aquesta no ha calat fins i tot en les formacions noves i en les velles es va perdre.

- Un canvi de cara de candidat al PP. Un senyor vetat al parlament i poc valorat en el seu partit hauria de donar pas a una reflexió al PP i plantejar un altre candidat. Per descomptat que no estigui a la llista de sobresous de Bárcenas, com ho està Rajoy.

Seria un gran pas, un gest que l'honoraria, fer un pas enrere, i deixar pas a un / a candidat / a net, creïble, capaç, seriós, respectuós i convençut d'arribar a pactes i complir-los.

És tota una declaració de poc convenciment la frase que Rajoy pronuncia en el debat d'investidura:

"Francament, no crec que el senyor Rivera i jo passem a la història per l'acord que hem signat l'altre dia", en la seua rèplica a Pedro Sánchez abans de matisar: "Potser vam passar per una altra raó, Déu vulgui que bona, senyor Rivera ".

Patètic




COMENTARI A LA VERSIO EN CASTELLA DEL BLOG:

  1. Ya, muy ocurrente, pero simple, muy simple. Por supuesto de Andalucia, hundida en la miseria y el latrocinio, no decimos nada. El sinemet no te hace efecto...campeón.
     
  2. Gracias a la Levodopa-Carbidopa, el Rinopirol, la Risagilina y los analgesicos mi enfermedad de Parkinson es soportable. Creo sinceramente de mal gusto, relacionar mi opinion con el Sinemet (nombre comercial de la Levodopa-Carbidopa). Mi Parkinson no me quita ni un apice de cordura, inteligencia, sensibilidad ni entendimiento.
    Si no le gusta mi opinion, no necesita justificarse con mi enfermedad. Desde hace unos años la progresion del diagnostico sobre enfermedades neurologicas se ha disparado, espero sinceramente que ni usted, señor Hipolito Sanchez, ni nadie de su familia, tenga la desgracia de ser uno de los afectados.
 

diumenge, 31 de juliol de 2016

La Gran Mentida dels indignes.

Fa uns dies vam tenir coneixement i qui pretén repetir com a president del Govern també, de l'existència de l'Informe Chilcot, en el qual, entre altres, s'afirma que els governs, o Blair i Aznar, van pactar donar suport a la Guerra de l'Iraq simulant que treballaven per la pau.


Va afirmar Rajoy al respecte de la notícia, vicepresident d'aquell govern, que va embolicat i no ha tingut temps per a això, i que total ja han passat tretze anys.


El 15 de febrer de 2003, es van donar a Espanya, ia Europa, unes de les manifestacions més multitudinàries de la història democràtica. En aquestes manifestacions es volia fer arribar als governs que donaven suport a la decisió d'un atac al Iraq de Saddam, entre ells el d'Espanya, i amb una participació notable, la voluntat de la majoria dels espanyols d'evitar la via de les armes per solucionar el conflicte amb el dictador.


El dia 13 de febrer de 2003, dos dies abans de la celebració de les manifestacions multitudinàries, el president del Govern, José María Aznar, va demanar fe personal en ell als espectadors que van veure l'entrevista difosa a Antena 3 Televisió. "Creguin-me, estem fent el correcte. Actuem d'acord amb les nostres creences i les nostres conviccions", va ser la seua última frase. La clau de la seua argumentació va ser triple: "El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Poden estar segurs tots els que ens estan veient"; "Té vincles amb el terrorisme", i aquesta "demostració" justifica "la duresa de les mesures que s'han de prendre".






El 3 de març de 2003, el Congrés aprova la proposició d'Aznar sobre l'Iraq amb el suport unànime dels populars. Defensades les dues propostes, per Aristegui i Caldera, "per sorpresa va intervenir l'actual president del Govern, Mariano Rajoy per defensar la postura del Govern en aquesta crisi". El ministre ha exigit al líder de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, que "done la cara i exposi la seua postura amb claredat". Per a Rajoy, els socialistes actuen en aquest assumpte de manera "basta, ridícula i mesquína". Els diputats de Partit Popular, davant el resultat positiu per a Aznar, l´animen i aplaudeixen. Animen i aplaudeixen una guerra.

Després de 13 anys, estem patint les conseqüències, els atacs terroristes i els desplaçaments humans, que alguns ja predeien: "S'acabarà amb les armes de destrucció massiva, les armes químiques i l'amenaça terrorista que representa Saddam, si aquest s'exilia o es li elimina. Realment pueril aquesta argumentació. L'única cosa que generarà aquesta injusta guerra és, d'una banda, una fallida ja inevitable de la legalitat internacional, i per una altra, l'augment del terrorisme integrista a mitjà i llarg termini, el qual trobarà una plataforma de justificació objectiva, de la que ara no té, i el seu creixement en altres punts del planeta, entre ells Espanya ".  (Baltasar Garzon - Sr. President. El Pais 2003.04.03).



El més greu no és, ni tan sols, que les cèlebres armes de destrucció massiva fossin una enganyifa, originat en informes falsificats.

Tots recordem a Colin Power en la seua condició de cap de la diplomàcia nord-americana, protagonitzant una intervenció en el Consell de Seguretat de Nacions Unides i que va portar la seua figura al més alt nivell. Els seus debats preludiaren la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq, però la comprovació que els arguments, les proves i les denunciades armes de destrucció massiva no existien, li va ficar a la Gran Mentida i va danyar les seues aspiracions i el seu historial diplomàtic.


I recordem a una Ana Palacio argumentant sense arguments.


I la fotografia dels quatre de les Açores. Barroso una mica retirat. I Aznar suportant sobre la seua espatlla la mà del pitjor president de la història dels EUA.


L'exprimer ministre britànic Tony Blair ha demanat disculpes pel seu paper en la guerra de l'Iraq. L'últim líder laborista a guanyar unes eleccions ha demanat perdó per utilitzar informació d'intel·ligència errònia; ha reconegut que no va saber preveure el caos que es deslligaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i ha admès que aquest caos pot haver contribuït a l'aparició i creixement del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS).


El més greu és que Rajoy demane als altres responsabilitat, quan ni qui patrocini la mentida, Aznar, ni el mateix, hagin dit ni una paraula, desdint, i reconeixent la Gran Mentida.


I que algú que pretén governar Espanya, afirme no tenir temps per saber de les conclusions de l'Informe Chilcot.


Diu Baltasar Garzón en el seu escrit d'opinió "Temps de canalles" (El Pais 28.2.2004), i jo ho subscric, que: "La postura davant d'aquests manipuladors nats és la de la intransigència ètica; no hi ha pacte ni consens possible amb ells, sinó només l'exigència de responsabilitats polítiques i qualssevol altres que siguin procedents. ", i" Més democràcia vol dir més responsabilitat i menys indiferència; més llibertat i menys seguretat com a únic valor emergent, i, sobretot, més dignitat. 


Avui es pregunten els ciutadans dels països occidentals, que ha passat, perquè estem més insegurs ara. I ningú els diu que és conseqüència directa d'allò, és el resultat, que més enllà dels centenars de milers de víctimes mortals que va originar aquell conflicte, la guerra de l'Iraq i les seues seqüeles directes, han convertit la regió en un caòtic desequilibri, la existència de presons com Guantánamo, fora de tota legalitat internacional, van sembrar la llavor del fanatisme gihadista en què es troba segrestat Occident. La guerra de Síria, la crisi humanitària desencadenada per l'arribada massiva de refugiats fins a les portes d'Europa, la incontrolable escalada de violència que sacseja el món sencer.

En conclusió crec que, d'ofici, pel fiscal de la Cort Penal Internacional, s'hauria d'estudiar l'informe Chilcot, aquest al que Rajoy no pot dedicar-se, i considerar si la Gran Mentida que ens va portar a la guerra de l'Iraq, i que va produir entre els iraquians un nombre total de morts de 1.200.000, i segons dades oficials, i que entre els militars ocupants van ser més de 4.000 nord-americans, un centenar de britànics i altres 100 soldats d'altres nacionalitats, estan entre els crims que assenyala l'article 5 de l'Estatut de Roma: delicte de genocidi (art. 6), de guerra (art.8), d'agressió (art.8 bis) i de lesa humnidad (art. 7).


Seria una manera de donar credibilitat a la Cort Penal Internacional, jutjant si fos el cas, a polítics que van exercir el seu càrrec democràticament, però que les seues decisions puguen ser considerades delicte. En algun cas, com el de José María Aznar, sense signes de penediment ni humilitat cap. Com es veu, no només els dictadors menteixen, assassinen, guerregen i provoquen conflictes per interessos econòmics o de geoestratègia.

Els demòcrates, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy i Aznar, van mentir conscientment i van provocar mort, destrucció, trencament de la lleis internacionals, detenció il·legal fora de qualsevol norma del dret i la formació d'un monstre terrorista d'imprevisibles resultats.


Hauria de plantejar un debat en el Partit Popular, sobre si mantenir com a candidat a Rajoy, ja que la seua figura política ja de per si, de dubtosa capacitat, podria ser "investigada" per una hipotètica denúncia, al costat dels abans nomenats, davant la Cort Penal Internacional.


O simplement per la seua intervenció en aquella Gran Mentida