Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

diumenge, 8 de juliol de 2018

Diagnostic.


Edificio Vida. Santiago de Cali (Colombia)
Quan en la consulta de l'especialista, on ens va remetre el metge de família, diu la frase:

- Li vaig a remetre a la clínica Belalcazar perquè li facin unes proves.- i davant la meva evident inquietud, contundent, remacha.- No ens avancem.

La incertesa i desassossec que aquestes poques paraules ens causen, no són per un altre motiu que l'experiència d'haver conegut a éssers propers, que un dia van escoltar aquestes dues frases, i que en el nostre cas, uns quaranta dies ens mantindran en suspens.

Amb la petició de la prova, signada per l'especialista, recorrem tots els tortuositats necessaris per aconseguir una bona i propera data. Arribem, per fi, on ens autoritzessin la prova. Aquest tràmit, avui ha costat 30 minuts. En informació l'auxiliar mira i remira, tecleja a l'ordinador, demana la cèdula, mira al meu acompanyant i em mira a mi, i em lliura un tiket

- Senyor Vicente, passe endavant i estigua atent a la pantalla.

En l'espera, l'atenció consumeix tanta energia, tota es necessita per mantenir-se en suspens. La pantalla llança números sense parar, i d'una manera des-ordenada. Cada nombre que surt sembla que és el nostre, i anem mirant, ho mirem, cada vegada ...

A238, lloc 5.
F110, lloc 2.
C003, lloc 1.

Este rato que ens fan mirar o mantenir-nos fixes de la pantalla, és una espècie de tortura.

H210, lloc 7. Per fi a la pantalla apareix el meu número, he mirat tantes vegades que ja no distingeix, la pantalla és un potatge de cigrons. Tan atent estava, que gairebé ni m'assabente que era el meu.

Al lloc 7, després d'un altre mira i remira, d'un, regálem la seua Cedula, ens lliura la validació i ....

- Truque a aquests telèfons per demanar la cita.- jo li contesto que ja sabem d'aquesta beina.
- És a la Clínica Sebastián de Belalcázar? .- preguntem.- Sì.

De telèfons res, anem al lloc i evitem el, si és ... premi 1, si és ... premeu 2, si és ... premi 3, si vol parlar amb un operador premi 9. I mentre l'operador arriba, t'empasses tota la novena de Beethoven.

A la Clínica Belalcazar, l'auxiliar de forma contundent decreta que la cita serà a 30 dies. El resultat el podre recollir en deu dies hàbils després de la prova, ni un més ni un menys.

Done mitja volta, no vull escoltar la preparació que uns dies abans he de fer. 40 dies per a dissipar l'angoixa. Això és el que preocupa, i em va a tenir lligat, o deslligat al meu cap, donant voltes al que serà.

I això, què serà, serà, o no serà, però el nostre cap, avançant-se, ajudada del nostre pensament negatiu, ocuparan durant 40 dies tot al voltant.

Uf !!!!. Vaja voste a saber. Hi ha qui no experimenta aixo?. O si.

Acabo. M`estic marejantde tant que serà, serà ....

dissabte, 2 de juny de 2018

ESPANYA


Visc en un país  on l'idioma es diu Espanyol, i té com a cooficials en els seus respectius territoris 65 llengües, entre elles, llengües indígenes, anglès i palenquero.

Visc en un país que té 50.000.000 d'habitants (Espanya té 45.000.000), amb 4 grups ètnics: Mestissos 49.0%, Blancs 37.0%, Afrocolombians 10.6%, Indígenes 3.4%, Gitanos 0,01%.

Visc en un país que té 32 departaments (amb una autonomia similar a Espanya) i un districte capital.

Visc en un país en què mig país és fanàtic del Reial Madrid i l'altre mig, del Barcelona FC.

Visc en un país on la música, el ritme, és innat.

Visc en un país on es parla de voste. Fins i tot un nen a un altre nen.

Visc en un país que elegeix els seus representants, democràticament.

Visc en un país en què la bandera nacional és de tots. Es fan costat amb ella, la flamegen en qualsevol esdeveniment, està en els balcons ....

Els colors de la bandera estan impresos, o formen part dels logotips de les empreses.

Flag of Colombia.svgVisc en un país amb semblants problemes de corrupció que Espanya.

Visc en un país on els seus habitants estan molt al corrent del que passa a Espanya.

Visc en un país on dir sóc "ESPANYOL" desperta curiositat, simpatia i atenció.

Visc en un país on qualsevol nen sap l'himne nacional complet, que es compon d'un cor i onze estrofes en octavetes heptasílabes i que dura 15 minuts, o la versió curta que només inclou el cor i la primera estrofa que dura 2 minuts. Cada matí a les 6 i cada tarda a les 18, s'escolta en totes i cadascuna emissora de ràdio o televisió del país. Que en sentir-lo posa la seua mà al cor mentre ho canta, o fa una salutació militar.

Avui llegeix un Twitter sobre el ple de la moció de censura a Mariano Rajoy, en què es diu: "Avui he escoltat" Espanya "per sobre de les meues possibilitats". Lògicament era el Congrés dels Diputats. D'Espanya es tractava. I això m'ha fet reflexionar en com senten els colombians el seu país, un país esquinçat per la Guerrilla, la coca, la corrupció, i  com sentim nosaltres el nostre.

Sóc d'un país on dir el seu nom és sinònim de caspós i que reneges de la teva regió, comunitat o país.

Sóc d'un país on l'himne nacional no té lletra. I no ens posem d'acord.

Flag of Spain.svg
Sóc d'un país on dir soc espanyol o portar la bandera, no s'atreveix ningú.

Sóc d'un país que ha perdut l'orgull de nació acollidora.

Sóc d'un país on els intel·lectuals han callat.

Sóc d'un país on la cultura actual, amb lletres majúscules, no s'atén.

Sóc d'un país que no sé quin país és.

O em sembla a mi.

diumenge, 20 de maig de 2018

1.500 bolivars


Avui sortim "demorats".

- Anem de pressa o quan arribem ja serà hora de donar la volta.

Observem a una noia que en compte de mantenir un pas aproximat al nostre, es retarda. Quan em arribat al final del carrer ens tornem i em mirat, no la veiem, s'ha aturat darrere d'un "carro". Esperem un moment,  observem que una altra persona també segueix la trajectòria de la noia. Al moment es deixa veure i segueix el seu camí en la nostra direcció.

- És una "viciosa", mira per les finestres obertes si pot robar alguna cosa.

La presència policial és especialment visible aquest matí. Al passeig, grups de policies a peu o amb moto, conversen. Entre ells hi ha molts "batxillers". Les seues postures poc marcials, gairebé tots distrets amb el "cel·lular", omplen l'ambient de falsa seguretat. A la via central s'està montant una tarima. Diumenge hi ha eleccions presidencials i sembla que hi ha míting d'un candidat aquí al Poblat.

- Qui serà ?.
- Petro. Lleras, Duque ..... un d'ells.

El bus T57A del MIO es retarda.
El panell assenyala 3 minuts. Però ja fa 10 minuts que esperem.

- Ah !. Ja esta aquí. Per fi !!!.

Sembla que no plourà. Ahir a la nit diluvia, no estava clar que avui ens poguéssim reunir com cada dissabte al parc del Limonar. Encapotat, però amb clara tendència a la millora.

- Propera estació: Calipso. Atenció !!!, recordeu, el MIO no és un lloc de prediques, peticions, vendes, demostracions culturals a canvi de diners, o qualsevol acte que fomente la mendicitat i es sancionara d'acord amb la llei. Policia Metropolitana de Cali ". - s'escolta per la megafonia del bus.


Tot d'una, des de la part davantera i al costat del conductor, un jove, a pas lent, i amb la mirada fixa en un punt inconcret comença un discurs que ja ens és conegut:

- Qui em regala un bon dia? !!!.
- Bon dia. - contesten alguns passatgers.

- Ja em perdonaran, sé que estan vostes cansats que en cada moment els molestem amb els nostres discursos. Creguin-me que ho faig per pura necessitat. Em dic Luis Felipe, tinc 27 anys i sóc veneçolà. Creguin-me que sento molt haver de dir-los que el meu únic mitjà per ajudar la meva família és aquest. La meva situació "aquí" no està legalitzada. Aquest és un bitllet legal de 500 bolívars veneçolans. El paper és de primera qualitat, si observen, té la marca d'aigua i la cinta de seguretat, nou totalment. Jo els canvie aquest bitllet per qualquier cantitat vostes vulguin donar-me. Aquest bitllet a Veneçuela avui no val res. Qualsevol peso en moneda o bitllet que vostès em donen valdrà més que aquest. Avui a Veneçuela tenim un 13.000% d'inflació. Amb un sou mínim no ens arriba ni per comprar un quilo d'arròs. Venzuela no té oferta de petroli per al món; va caure a menys de la meitat des que va morir Chávez. La producció de petroli està dominada per la corrupció i la ineficiència.

L'emigració de veneçolans a altres països d'Amèrica Llatina va ser del 900% entre 2015 i 2017. Vostès a Colòmbia han acollit a 800.000 veneçolans. Els veneçolans estem absolutament apàtics; avui la nostra única ocupació és aconseguir els diners per comprar menjar. Ja no recordem cuant temps fa d'allò de "Ta barat, dóna'm dos".

Li dono 2.000 pesos (0,60 euros). Es queda mirant-los, sembla que no ho creu, em dóna els 500 bolívars i em regala un bitllet de 1.000 bolívars. Els meus 2000 pesos són 48.000 bolívars. El negoci li ha produït 46.500 bolívars.
                                 
En aquests moments hauran tancat els col·legis electorals a Veneçuela i possiblement se sàpiga qui és el guanyador.
El veuré demà.
Els veneçolans el patiran per sis anys.

divendres, 20 d’abril de 2018

La porta del Convent.


                                  PURÍSSIMA XIQUETA    2018

Article publicat en el Llibre de les Festes de la Purissíma Xiqueta de 2018.


Tot i que la porta està tancada i no hi ha franciscans les campanes segueixen anunciant els quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria. Em desperte pel seu repicar matiner. Més tard, quan isc al carrer, veig la porta tancada i em torne a repetir, per convéncer-me, que allà no hi ha ningú. Durant els últims 60 anys de la seua existència, cada dia he escoltat les campanes anunciant les celebracions de la Santa Missa. Sonaven mitja hora abans, un quart d'hora abans i en l'hora en punt del començament de la cerimònia. En els últims anys, arran de la renovació de les campanes, sent la meua mare, padrina d'una elles, es va incorporar la funció del toc dels quarts d'hora, les hores i l'Ave Maria.

- Va, Vicent, que es fa tard, la missa començarà i tu no t'hauràs posat el roquet- diu ma mare.

Corrent, arribe a temps d'ajudar el pare Antonio Porturas a acomodar-se l'estola i la casulla, hui brodada amb fil d'or i tela de color vermell, senyal que és la celebració d'algun màrtir.

Per arribar a aquest punt, per ajudar en la Santa Missa, el pare Porturas em va sotmetre a l'estudi de les contestacions al celebrant. Quan vaig aprovar, i no abans, vaig poder accedir a l'altar com a escolà del Convent.

En finalitzar l'últim toc del campanar, eixim de la sagristia, tire de la corda i faig sonar la campaneta, és l'avís als feligresos que el celebrant sortirà i han de rebre'l dempeus.

- “Que alegría cuando me dijeron: Vamos a la casa del Señor ….”- entonen, de sobte, cent veus.

L'altar, que ha patit una remodelació, produeix un lleuger titubeig del pare, se sent desconcertat, no s'acostuma a la nova ubicació.

El Concili Vaticà II (1962-1965), convocat pel papa Joan XXIII i clausurat per Pau VI, va aprovar la renovació de la Sagrada Litúrgia, l'objectiu principal de la qual fou l'augment de la participació dels laics en aquesta. Com en totes les esglésies, la taula de l'altar, enganxada al retaule, es va desplaçar i es va col·locar al centre del presbiteri, quedant el celebrant de cara al poble.

L'altar existent no era aprofitable, per la qual cosa es va traslladar el de la capella del seminari. A més, es va traure la barana que separava el presbiteri de la nau central, la qual limitava la visió dels oficis. Els canvis són importants, el celebrant veu els assistents i els assistents veuen cadascuna de les evolucions del celebrant. La retirada de l'antic altar produeix en el retaule un impacte visual negatiu. Desapareix el sagrari i la fornícula on s'exposava la custòdia amb l'hòstia consagrada, i sobretot la cortineta, que queia de forma "miraculosa", aquesta era la meua sensació, i servia perquè el celebrant retirés la custòdia sense ser vist. La retirada del sagrari de l'altar major va convertir la capella de sant Francesc, a més de capella de la Confessió, també, en capella de la Comunió.

Mire cap al cor. Els seminaristes s'havien ubicat al cor disciplinadament uns moments abans de la nostra eixida. Havien arribat des del seminari del carrer Escoto en dues files i en silenci. Anaven revestits de l'hàbit franciscà, amb el cordó de tres nusos. Una estona abans havien esmorzat al menjador, i el temps de silenci va ser amenitzat per un d'ells, llegint vides de sants o paràgrafs relacionats amb la festivitat del dia, pujat a un púlpit petit des delqual la seua veu arribava a tot l'auditori.


El seminari estava a vessar de nois amb la vocació de seguir Francesc d'Assís. Aquests tenien la seua missa diària a la capella del seminari, tan sols els diumenges, fins que el seminari es va tancar la missa de dotze era la missa "dels col·legialets", per tant, solemne per antonomàsia. En el seu desplaçament, cada un d'ells portava una bossa de tela una mica voluminosa. Abans d'entrar al cor, havien de deixar en una habitació de la porteria, habilitada amb penjadors numerats, la seua bossa de roba bruta. Les llavaneres les recollien i deixaven la de la setmana anterior. Alguna deixava un tros de "Coca Maria" entre la roba o una bosseta amb panses o ametlles torrades. Als col·legialets ningú els ha vist travessar pel carrer Escoto cap al Convent, fet que durant algun temps va ser una pregunta sense resposta.



Com a cosa exòtica, van tindre la presència d'un jove de color procedent de Guinea Equatorial; per aquelles dates, província espanyola d'ultramar, i hui,
vergonyosa i abjecta dictadura d'un lladre que té el seu poble en la misèria més absoluta.

El seminari de l'edifici conventual (anomenat sant Benet) havia quedat petit per acollir les noves vocacions. Es va construir l'edifici amb la forma de Tau franciscana; hui en dia, seu del CREAMA, Escola de Música, Conservatori .... i es va habilitar un túnel subterrani que travessava el carrer i unia els dos edificis, fent més ràpida, segura i menys molesta la comunicació, ja que, a més del cor, el menjador es trobava a l'edifici conventual.

Mentrestant, el pare Baselga, sota la mirada del Crist del cor, que amb el seu cap reclinat sembla que l’aconsella, braceja, indicant al conjunt de veus quan cal donar èmfasi en el cant o abaixar el to, acompanyats per la música de l'orgue, cosa que provoca en aquells que escoltem, sorpresa i admiració, i els feligresos dissimuladament giren el cap. Entonat el càntic d'entrada, el pare Porturas s'ha refet i s'ha col·locat en el centre de l'altar, de cara al poble i jo, a la seua dreta, al costat de la credença:

- "En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Amén. El Senyor està amb vosaltres ...”

Pronuncia el celebrant. I prossegueix la Santa Missa. Observe que tots els assistents contesten al celebrant, en una mena de diàleg místic.

Això també és una novetat del Concili, el llatí, que fins llavors era l'idioma oficial de l'Església Catòlica, obri un nou temps, en consentir que les celebracions es realitzen en l'idioma oficial de cada lloc. Una altra novetat és la participació dels fidels en les lectures. Un dels moments de màxima esplendor d'assistència en els temps moderns es va produir quan, al principi del temps democràtic, es va instaurar una missa d'11.00 h, en la qual l'idioma era el valencià. Van ser misses multitudinàries. Poble creient i practicant. Però la febre va passar, els practicants van disminuir, i els creients, no sé.

La col·lecta, que forma part de l'ofertori, al costat de la preparació de la taula amb el pa i el vi i el lavatori les mans, va ser substituïda durant algun temps,  per dues urnes ubicades a l'entrada de l'església on els fidels dipositaven la seua ofrena voluntàriament i s'eliminava passar la cistella o safata entre els assistents.

- "Lectura de l'Evangeli, segons sant .......".


Comença el celebrant a anunciar l'Evangeli. No he prestat atenció a l'Evangeli. A la finalització d'aquest, isc de l'estat de somnolència gràcies al cor. Mentre el pare llegia l'Evangeli, recordava el dia del trasllat de Fra Humilde Soria Pons des de l'Església Parroquial al Convent.

Durant anys, el pare Jesús Sanjuan va recollir proves i testimonis, sobre miracles i favors que puguen ajudar en el procés de proclamar sant a Fra Humil Soria Pons. En el llibre Vidu Per què no?, Rafael Aventosa Garcia, narrava la vida, favors i miracles de Fra Humil, entre els testimonis se cita ma mare que dóna testimoni d'allò que els seus majors contaven del sant. Fra Humil estava en un nínxol del vell cementiri. El 13 de maig de 1971 va ser traslladat a la seua actual ubicació i es va preparar una gran cerimònia. Es van exposar les seues restes a l'Església Parroquial, es va adornar tota Benissa com si es tractés de la festa de la Puríssima Xiqueta, i en processó va ser traslladat al Convent.

Allà, a la primera capella de la dreta descansa, el servent de Déu, Fra Humilde Soria Pons.

El sermó posterior a l'Evangeli solia ser llarg. Per això, les ments inquietes anaven darrere de les històries explicades o, interpretant els frescos de la paret de l'església del Convent.

- “Recibe, Señor, estos dones y purifica a quienes participamos en esta liturgia ….”. Ora el pare, sobre les ofrenes presentades.

L'assistència a la missa és escassa. Són persones grans, gairebé tots; en tot cas amb més de 50 anys.

 En moments d'esplendor del convent, convivien fins a vuit o deu franciscans. Eren els temps en què el seminari estava en ple apogeu, els anys del 1960 al 1970. -“Este es el sacramento de nuestra fe …...”"

Durant la Consagració, gràcies a la nova disposició de l'altar, tots hem tingut accés a la representació cimera de la missa. La conversió del pa i el vi en el cos i la sang de Crist. Agafe la safata, i em dispose a acompanyar fins al peu del presbiteri al pare Porturas, per donar la comunió als assistents.

El cor esclata amb Pescador d'Homes, la preferida de Joan Pau II, tot just els fidels han respost a les paraules l'oficiant:

“El Cuerpo de Cristo.”

 “Amén”.

“Tú has venido a la orilla, no has buscado ni a sabios ni a ricos …… Señor me has mirado a los ojos, has dicho mi nombre ….”

Els fidels es posen en fila amb direcció cap al presbiteri, el celebrant ha baixat i s'ha col·locat a la seua mateixa alçada, tots s'acosten respectuosos, alguns recullen amb la seua mà la Sagrada Forma i prenen la comunió, és una altra novetat.

Amb el temps alguns sagraments han perdut complidors, el de la confessió és un d'ells. A la capella de la Comunió es troben els confessionaris, tan freqüentats abans i avui buits. hi han pocs confessors i pecadors també.

En l'altar es troba la imatge de sant Francesc d'Assís al qual els seguidors constituïts en Tercera Orde Franciscà TOF (terciaris) amb els seus escapularis canten amb fervor:

“Las huellas del caudillo enamorado, sigamos con fervor, vamos tras él, su voz a resonado, tremolemos la insignia del amor, su sendero es de luz, fieles terciarios a Francisco seguid ...”

Hui queden escassos terciaris, el gruix està
amb Francesc d'Assís.

Una vegada ha acabat la missa procedeix el pare a portar el copó a la capella, que com he dit abans, hi ha el sagrari retirat per la reforma de l'altar major, acompanyat pel cor amb el text de sant Tomàs d'Aquino:

-“Tantum ergo Sacramentum, Veneré-mur cérnu-i, et antiquum documéntum, nóvo cédat ri-tu-i …..”

Com marxe lluny i no se quant tornaré a visitarla, abans de tornar a casa, em dirigisc a la capella on es troba la Mare de Déu dels Dolors, allí està en la seua llàgrima a la galta i el seu etern mocador a la mà. Li demane pel meu pare que va ser l’encarregat pe molts anys de la illuminació de les andes que els actuals confrades, com varen fer els nostres pares (Benavent, Marto, Marro, Farol, Roc, Solbes i l´amic Salvador (RIP)), amb gran emoció, el Divendres Sant s’agenollen al carrer sant Josep, davant Jesús Natzaré, el seu fill.


Vicent Ibañez i Mas

Gener de 2018 Santiago de Cali (Colombia)

Fotografia-mosaic de frares admirats, amics i mestres meus : (Dreta – esquerre)
Pare Antoni. Pare Arbona. Pare Ribes. Pare Juan. Pare Jaime Pellicer, Pare Escriche. Pare Herrero, Fra Humilde Soria. Pare Giner. Pare Samuel. Pare Oton. Pare Pellicer. Pare Manresa. Pare Rubèn. Pare Ferrer. Pare Rios. Pare Canet. Pare Porturas. Pare Llorca. Pare Llombart. Sense foto: Pare Angel. Pare Jordi. Fra Ismael. 

dimecres, 11 d’abril de 2018

11 D´ABRIL,. DÍA MUNDIAL DE PARKINSON


Y si me miras con desconfianza
porque me ves como un caramelo,
termina de una con la dudanza,
y ven cuando babeo, tiemblo y huello,
cuando alucino, me duele la panza,
y la ansiedad me causa desvelo,
No te creo capaz de mi cuidanza,
y menos con esa duda, que creo,
me causa una gran destemplanza,
no quiero vivir en ese tu mundo feo,
ve con Dios, ya sin ninguna tardanza,
porque ser libre y feliz es lo que quiero.



divendres, 23 de març de 2018

QUARANTA I CINC - L'EP I JO .- Canvits i reptes.

Santiago de Cali (Colòmbia).

Les  meues maletes han anat per davant. Només em vaig quedar amb el que necessitava els dies d'estada al Huila.

Havia de seguir el camí.

- Cal sortir d'hora. Només hi ha un transport diari cap a Popayán. Allà, a la terminal tens moltes opcions per enllaçar cap a Cali.

El que en principi semblava viatge de vistes i paisatges, L'Argentina (Huila) - Assumpció de Popayán (Cauca), no ho va ser. La sortida primerenca, amb poca llum ambiental, em va privar, que en una bona part del viatge pogués observar el territori que estàvem creuant en direcció al meu destí. I quan la llum va ser suficient per veure, no podia apartar la meua mirada del conductor. Feia la impressió que conduïa adormit amb els ulls oberts. No transitarem per carretera fins ben avançat el viatge, gairebé tot va ser per una pista de muntanya en força bon estat.

Huila
L'enllaç de Popayan va ser ràpid i la resta del viatge fins Cali ho vaig passar dormitant. Les pastilles, el matinar i la tensió soferta durant la vigilància del conductor zombi, van ser el còctel de cascall que no em deixava obrir els ulls. Però si em vaig assabentar, quan els cabells de la noia que estava de peu al passadís de l'autobús es van ficar a la meva boca. O quan la senyora del seient del costat, va vomitar silenciosament.

Els primers dies a Cali, no tenien bastants hores. El relaxament de l'estada al Huila va ser una benedicció, em van donar aire més que suficient per posar-me a to.

El Gato del Rio - Cali
La Fundació Parkinson de Colòmbia és una organització sense ànim de lucre, fundada l'abril de 2004. L'entitat té com a finalitat ajudar els pacients amb Malaltia de Parkinson i els seus familiars. Entre les seves pretensions està, a més de rehabilitar, i educar per aconseguir en els pacients hàbits sans i autonomia en la seua vida diària, ser suport per a afectats i familiars. Entre els seus interessos esta, la col·laboració amb altres organitzacions socials que persegueixin fins relacionats amb la Malaltia de Parkinson.

El primer que va cridar la meua atenció va ser la joventut del personal i la simpatia. El tracte amigable, fins i tot familiar, que es donava entre els professionals, pacients i familiars.

 La música i el ball a Cali és consubstancial amb el caràcter i forma de viure dels caleños. Des de fa 13 anys vinc escoltant les bondats de la música i el ball a la EP. La música, gairebé tota m'apassiona, però per al ball, sóc un negat i no he trobat la manera de deixar-me anar. Conseqüents amb l'actitud caleña, el ball és la primera activitat, alguns dies, abans de començar reunions d'integració per cohesionar el grup, els diferents tallers o activitats. Les la fisioteràpia, exercicis per mantenir el to muscular, la teràpia ocupacional, Fonoaudiología, rehabilitació cognitiva, suport emocional, i tallers d'activitats de la vida diària, inclosos els familiars, componen el programa de la Fundació.

Les noves activitats, els nous companys, la ciutat, el clima, la casa, el llit ... .. Mare meva !!!!. Que canvi.


No obstant això he intentat integrar-me i alguna cosa he avançat. Els meus nous companys m'han mostrat una deferència especial. Sembla que tenen un coneixement previ meu, ia més amb bones referències. Bé, Google fa miracles.

Tota nova situació necessita un temps d'adaptació, en el qual hi ha moments de defalliment, pessimisme, o dubte, l'encert o no de l'elecció.

He vist en aquests quatre mesos, on són els meues punts a aprofundir. L'equilibri, la postura, la respiració i la deglució. Però on més èmfasi he de posar és en la part cognitiva.

En la meva vida, la memorització no ha estat el fort. Era més còmode prendre nota, portar una "chulleta". Des que Internet amb Googel, contesta a qualsevol pregunta o dubte, ¿per què utilitzar la memòria ?.

Aprendre els noms dels més de vint professionals, i dels gairebé cinquanta pacients del meu grup, segueix a dia d'avui, sent un repte.

I en això estic.

Els canvis que s'han produït en la meua vida des aquell 5 de desembre de 2005, en què la doctora Roig va sentenciar quin era el mal que havia adquirit, tot i ser de gran envergadura, he sabut, en part inconscientment, capejar el temporal.  La meua preocupació en saber com encaren la situació d'altres, en algun cas, éssers excepcionals que han camviat els meus prejudicis. Situacions que m'han fet veure la vida d'una altra manera. El 23 de gener vaig complir seixanta anys, alguns d´ells amargs, molt amargs. Només és un número, però eixe número separa una altra etapa de la vida. Però de cap manera cap situació em portará a la desesperança, tinc plena confiança en les meues forces i possibilitats i vaig aprofitar tot allò que millore i enriqueixca de cara a un futur que no em fa por.

Això últim és el meu lema i el meu propòsit.

dimecres, 14 de març de 2018

Noticies d´aci i de Benissa.

Sona el despertador del meu mòbil. Són les cinc i mitja, a les sis del matí he de prendre dues pastes, Normalment m´estire, i sense aixecar-me faig alguns estiraments últimament apresos. Però avui, sona durant un minut, i no em moc, no m´estire i m'adorc.

A les set torna a sonar, he de prendre 4 pastes. Des del meu llit veig el rellotge de paret i veig que són les set. Començe els estiraments que havia d'haver fet hora i mitja abans.

Rodrigo Londoño - Timochenko
- Que estrany, normalment em desperte abans que sone la melodia programada al mòbil.

Amb la inquietud d'algú que porta un retard d'una hora i mitja, i amb la curiositat de com han quedat els resultats de les eleccions al Congrés i Senat de la República, em debato entre la dutxa freda, aquí no hi ha escalfador, i el repàs a la premsa nacional i local, pedaleige, a l'estil de Miguel Induráin, pedaleige en una bicicleta que no avança, que esta parada, que no em porta enlloc durant 12:18 minuts, no en faig més, normalment són 30 minuts. 

Arribare tard.

Cali
He posat una tauleta on deixe el comandament de la pantalla i el ratolí, mentre pedaleige llegeix les capçaleres de dos dels grans diaris d'aquest país, les notícies. No entenc res, guanyar escons, és perdre, i tenir una representació mínima és guanyar.

La precampanya i la campanya, han estat dures. Han volat ous i consignes ofensives per ambdues parts. Qualsevol candidat ben situat està exposat a les més peregrines acusacions, les quals s'aclareixen en passar la elecció. Són cops baixos que els votants valoren, cadascú des de la seva òptica.

Però la discussió i la por està des de fa temps, en els acords amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble o FARC - EP. 

Gustavo Petro
L'opinió general és de rebuig, ràbia, en fi, desacord amb el sistema que s'aplica aquests "combatents" d'una organització existent des d'abans de la seva fundació oficial en 1964, amb Tirofijo fins a 2008 i Timochenko fins avui, com a dirigents destacats. La interconnexió amb la droga, les contraofensives governamentals davant els segrestos de civils, polítics, militars, policies amb intencions extorsives, el reclutament de joves de manera forçada, no és proporcional a les moltes facilitats concedides en els acords de l'Havana (Cuba) i que no va ser ratificat en el plebiscit organitzat pel govern el dos d'octubre de 2016. Així i tot, es van modificar certs punts de l'acord, i per fi en aquestes eleccions ha pogut mesurar la seua força democràticament, 52.532 vots, que no li donen dret a representants, però en virtut dels acords de pau, se'ls concedeix 5 escons en cadascuna de les Cameres.


 Antanas Mocku
Pensant, vaig descobrir el motiu de la meva mandra, en el dia d'avui. Ahir dia d'eleccions el passeg pel centre, al voltant de l'Ermita i la Plaça Caicedo, en va cansar molt. No hi havia gent passejant, els de la Plaça dels Poetes estaven sols. L'Ermita buida, la Plaça Caicedo amb poc més de set negociacions en marxa. La catedral, buida i sense il·luminació. L'anada la vaig fer en el MIO, còmoda, es podia triar seient. La tornada a peu, sense aglomeracions, els comerços tancats.


Al juny, Ivan Duque hereu del urbinismo i Gustavo Petro, antic guerrilero de l'M-19, mediran les seues forces per arribar a ocupar la Presidència de la República.

Ivan Duque
Em vaig cansar, em vaig cansar de caminar normal. Les meus incursions pel centre de Cali, em produeixen, com a posseïdor de la Malaltia de Parkinson, una frenada constant, un caminar de vell arrossegant els peus i amb mínim avanç, les aglomeracions ens frenen.

Ahir volava. Tot despejat, sense obstaculs.


Ahir de matí, Andrés es va encarregar, a la Fundació Parkinson de Colòmbia, de estirar de tot allò que la caminada sense obstacles, va provocar.

Però aquest matí també esmorzava amb notícies locals de Benissa. Ara no tinc temps, però tinc coses a dir, i no puc callar.

Portem més de 20 anys perdent energia derrere de dos egos egoistes i sense escrúpols, enverinant el treball de qui sí vol treballar.

Vergonyós que qui manifesta ser demòcrata, converteixca la seva representació en una representació circense de paiaso vingut a menys.

Benissa no es mereix aixo.

dissabte, 3 de febrer de 2018

De parapents, pintors i poetes.

Omar Rayo Reyes
La distància que hi ha entre Bogotà i Cali és tal, que encara avui mitjançant la comunicació virtual podem seure un bon amic a la terrassa del nostre apartament, no els serveix a dos que gaudeixen de la interacció verbal i presencial.

La proposta era clara. Gustavo estaria el dia 20 de gener a Roldanillo, a mig camí entre Cali i Bogotà, on s'estava celebrant la Superfinal de la Copa del Món de Parapent Cross Country. Un esdeveniment internacional que es realitza cada any, i per segona vegada va ser Colòmbia la triada. Amb vents favorables, durant 13 dies, i després d'un vol diari, en el qual els pilots segueixen una ruta, guanya qui recorrega la ruta en el menor temps possible.

La Vall del Cauca presenta condicions climàtiques constants de calor i vents favorables, el que possibilita volar sobre muntanyes i valls més de 100 quilòmetres cada dia. En el cas de Roldanillo, aquest ha estat seu del circuit de la Copa del Món, un Superfinal de la Copa del Món, un Campionat Mundial de Nacions i múltiples Open Internacionals.

Per dir la veritat, era la primera vegada que escoltava parlar de Roldanillo. El llac Calima, en la mateixa longitud a la vall del Cauca, era un referent per a mi, ja que les seves especials condicions climàtiques el col·locaven en un dels millors punts del planeta per realitzar esports aquàtics on intervé el vent, com ara, vela , esquí nàutic, surf de vela, kitesurf ...., i ara descobria que en Roldanillo es donaven les condicions òptimes per a un cosí dels anteriors, el parapent.

Quan un està subjecte a obligacions, siguen cites mèdiques, proves i paperassa, per la pròpia inèrcia del procés, l'encadenament d'incompliments i retards és per tapar-se els ulls i les orelles.

No eren els parapents la meva prioritat, i si ho haguessin estat, la pluja ja havia sentenciat per aquest dia la impossibilitat que els moderns Ícaros fessin les seues piruletes.

Com sempre, la coincidència amb Gustavo em produïa curiositat, sospitava que m'anava a reportar sorpreses.

La intempestiva hora de la meua arribada (ja em justifique en un paràgraf anterior), va produir la desagradable NO coincidència a l'hora de dinar. No obstant això, fora d'hora ja, al Restaurant Fusió Gourmet, ubicat en un edifici de port colonial, donava compte de la lasanya, mentre des del balcó on es trobava la meua taula, tenia un punt excel·lent per observar en el parc Elies Guerrero, una miscel·lània de colors d'ales d'Ícar, de les indumentàries dels seus portadors, de la barreja de nacionalitats i idiomes, i una infinitat de punts més on fixar els meus recosits ulls.

La negada habilitat pels idiomes em privaven de conèixer les impressions que es portaven els gringos, víkings, els súbdits de la reina Isabel; o qui eren els guanyadors, si polonesos, japonesos, italians, suïssos o francesos.

Plou. Amb la bateria del mòbil a nivells de mort cel·lular, li pregunte a Google on sóc.

 Avui és 20 de gener, aquest dia, però de l'any 1576, Francisco Redondo Ponce de León, va fundar Roldanillo i li va donar el nom de Vila de Càceres. És conegut també com la "Terra de l'Ànima", amb el qual Carlos Villafañe, el seu insigne poeta de finals del segle XIX, el qualifica.

Gustavo em cita al Museu Rayo de Dibuix i Gravat Llatinoamericà. Ell ho ha visitat al matí.

També avui 20 de gener, però de 1929, va néixer a Rondanillo, Omar Rayo Reyes, reconegut i famós pintor que el 1970 va obtenir el primer lloc del Saló Nacional d'Artistes de Colòmbia i el 1972 el primer Premi de la Biennal de Sao Paulo.

 A la recepció m'atén una elegant senyora d'estranya bellesa. No em sembla colombiana, però tampoc puc endevinar la procedència. Sobre la seua brusa negra i al voltant del coll porta una chaquira (collaret) elaborat per les dones de l'ètnia Embera Cham. A dir de les indígenes, els collarets reflecteixen la seua relació amb la imaginació i l'observació de la natura.

Agueda Pizarro 
AEm dóna la mà, blanca i fina.

- El Museu tanca a la 6.00 pm, són les 5.00 pm, l'entrada són 5.000 pesos, (1,50 euros). Avui hem inaugurat, celebrem els 35 anys del museu i els 90 del naixement d'Omar Rayo.
- ¿No hi ha bonificació en l'entrada de jubilats i pensionistes ?. – Pregunte. Es el costum. La senyora, sembla no entendre. Jo tampoc entenc perquè pregunte per una bonificació de 1.50 euros.

Amb les seues indicacions començe el recorregut de les sales d'exposició del Museu que Rayo va construir amb els diners que va rebre del premi de la Biennal de Sao Paulo i en el terreny donat per la municipalitat de Roldanillo. El disseny va ser elaborat per l'arquitecte mexicà Leopoldo Gout, inspirat en elements de l'arquitectura maia, consta de vuit mòduls octagonals i es va inaugurar el 1981, en el seu jardí descansa el cos de l'artista.

Exposició

- Geometria Immanent - Pintura i dibuix (1948-1978).
- Geometria Immanent - Intaglios (1960-1970).
- Pulsions - Col·lecció Projecte Bachué. (Expo temporal de 30 creadors colombians)

Llegeix sobre l'obra de Rayo:
-     ¨Demostra que l'art geomètric pertany tant al passat ancestral com al futur incert. Utilitzant el rastre dels ancestres indígenes, descobreix noves maneres d'executar i presentar els intricats laberints visuals i geomètrics¨

Després d'aquesta lectura associe el chaquira vist en recepción.
El Museu exerceix d'eix sobre el qual es realitzen activitats permanents, com exposicions pictòriques dels grans mestres de la plàstica mundial, Picasso, Francisco de Goya i Miro.
Gustavo m'espera a recepció amb la sorpresa.
Als seus setanta-tants (el 25 de gener és el seu aniversari) i mig món recorregut, tot es sorprèn i troba situacions extraordinàries. Té la curiositat d'un nen, el que no sap o vol aclarir millor, ho pregunta. Estableix conversa i amistat ràpidament. Té la virtut de saber col·locar-se en el mateix pla del seu interlocutor. Em sento còmodo conversant amb ell i comptar amb la seva amistat, llàstima de distancias.

- Vicent, la senyora és filla de pare espanyol. És la vídua d'Omar Rayo.

Agueda Pizarro i Vicent Ibañez
Vaja, que casualitat. L'elegant senyora és la vídua d'Omar Rayo. Però Gustavo, en el temps que va estar esperant-me esbrina molt més.
Águeda Pizarro Oniçiu (New York, Estats Units; 1941) és poeta, gestora cultural, escriptora i directora del Museu Rayo.
Águeda Pizarro és filla de l'espanyol Miguel Pizarro Zambrano i García de Caravantes, escriptor, professor i diplomàtic i de la romanesa Gratiana Oniçiu . Miguel Pizarro va ser amic i col·laborador de Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, i exiliat el 1939 a causa de la guerra civil espanyola.
Lorca li dedica a Miguel Pizarro, davant la seua marxa al Japó, per allunyar-lo de María Zambrano, el poema
¡Flecha sin blanco!

¡Miguel Pizarro!
¡Flecha sin blanco!
¿Dónde está el agua
para su cisne blanco?
El Japón es un barco
de marinos antipáticos.
Una luna y mil faroles.
Sueño de papel pintado.

Entre la roca y la seda,
¡la roca! Miguel Pizarro.
La seda reluce ausente
y a la roca vienen pájaros.

Olas de la mar pajiza
no detengan tu barco.
Aires oblicuos te besen
en el siniestro costado.

(Revés de este biombo)

Sin blanco,
blanco.

(Crisantemos blancos)


Sin blanco,
blanco.

(Cerezos en los campos.)

Sin blanco
blanco.

(Ai-Ko desnuda y temblando.)

¡Ay, sin blanco
blanco!

Miguel Pizarro de 21 anys i la filòsofa María Zambrano de 14 anys, cosins carnals, van iniciar una relació en 1917, per Maria va ser el seu gran amor de joventut. L'any 1921 la família va intervenir, separant a la parella, i Miguel va ser enviat al Japó, com a professor d'espanyol a la Universitat d'Osaca.
 ----------------------------
Àgueda Pizarro es va graduar en filologia romana, arts i literatura francesa a la Universitat de Columbia a Nova York on anys més tard seria professora de francès i espanyol. A més, l'any 1985, crea la trobada de poetes colombianes.

Algunes de les seves obres més rellevants són: País Pell (1987), Sóc Sud (1988), Saremas (1996), dedicat a la seva filla Sara, Llavi addicte (1972), Ultramor (1998), Miguel Pizarro, fletxa sense blanc (2004 ) entre d'altres.

Àgueda Pizarro va ser l'esposa de Ómar Rayo fins que aquest va morir en l'any 2010. Sara Rayo Pizarro, qui també és artista i continua amb el llegat deixat pel seu pare.
 ------------------

Reflexió: Durant els 12 últims anys, en la meva vida s'han produït uns canvis mai imaginats, alguns de calat, en els quals la malaltia de Parkinson ha tingut alguna cosa a veure.
- Un d'ells és, l'oportunitat de conèixer a través de la Fundació Esperança contra el Parkinson de Bogotà a Gustavo Parra, al qual dedico aquest article al meu bloc, amb motiu del seu aniversari el dia 25 de gener. El seu caràcter proper i la seva empatia li fan fàcil la ràpida interacció amb qualsevol persona. Admiro la seva lucidesa i la seva curiositat per qualsevol assumpte d'aquest món i li agraeixo la seva confiança i la seva amistat.
     - La meua residència a Colòmbia, amb petits períodes de tornada a Espanya, ja sumen més de quatre anys. Durant aquest període he comprovat que hi ha una oferta cultural i d'oci de gran alçada com els programats en Roldanillo, (32.000 habitants). Els esdeveniments culturals tenen la mateixa acceptació que a Espanya.

- Colòmbia és un país jove, amb una corba de natalitat de 16,3 naixements / 1.000 habitants (2016), sent la d'Espanya de 8'80.

La meua opinió sobre Colòmbia de vegades xoca amb l'opinió dels colombians emigrats a Espanya. Les meues opinions valoren i enalteixen més a Colòmbia que ho fan els seus propis nacionals. Amb aquest relat, en què la casualitat m'uneix a Gustavo Parra, Omar Rayo, Águeda Pizarro, Miguel Pizarro, María Zambrano, Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, vull reivindicar la part positiva i de futur de Colòmbia. Esborrar la imatge d'una Colòmbia primera subministradora de cocaïna del planeta. La imatge d'una Colòmbia insegura, plena de capos dels cartells com el de Cali i Medellín. De sicaris i guerrillers tallant caps i cremant hisendes, de dones exercint-la prostitució en carreteres i tuguris, quan no, acusades de plomar incauts, que tant han calat.

Vicent Ibañez i Mas
Santiago de Cali

Febrer de 2018

dimarts, 16 de gener de 2018

Tremolar

Ha tremolat la terra. De fet, segons m'expliquen, tots els dies hi ha tremolors. La terra aquí està en plena pugna. El xoc de la placa tectònica de Nazca i la placa Sud-americana pugnen una contra l'altra.

No m'entere. A les mil m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un recordatori del meu Parkinson.

En algun moment, quan se sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical, provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.

No hi ha dubte que encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers ínfims i mínims.

Aquests éssers mínims, els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.

Encara que per naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són extremadament perilloses.

Fa tan sols uns anys, la "Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies, fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......

Em pregunte, després de passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.

Si el perill ha augmentat, perquè aquest silenci ?. Si es manté o s'ha aconseguit aturar, perquè aquest silenci. Sol, i dic que sóc optimista, em cal pensar que la cosa va desbocada, que no hi ha remei i s'ha arribat a la conclusió: que es fa el que es pot. 

Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars Irresponsables.

A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.

En acabar un any, solem tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en el pròxim any.

Aquet any, per a mi serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20 anys".

Seguiré vivint sobre un volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia. Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i Alegria.

I pensaré com els caleños. El ball és la seua passió, la rumba i la salsa amb el seu frenètic moviment de peus, seran la meua assignatura d'obligat compliment. Així, si la Terra tremola, no es pot pensar una altra cosa que és la vibració de la música que sona al carrer, a cada terrassa, o l'interior d'una casa, que fins i tot amb les finestres tancades, les travessa i expandeix la seua melodia pel dia, i sobretot en la nit caleña.

A les nits de dissabtes i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi sobre els caleños per la seua passió per la vida.