Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Los amigos de Tomas

dijous, 8 de desembre de 2016

Un any sense Tomas

Fa un any escrivia:
Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”,

 les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,





--------------------------------------------

Mi amigo Tomas se ha marchado.

Hace un año escribía:


Tomas cumpliría 58 años el dia 29 de diciembre.

En junio pasado se cumplieron 15 años compartiendo la misma enfermedad, el Parkinson.

Ayer por la tarde Tomas, se fue sin despedirse. Para el dia 15 le habíamos preparado una sorpresa. Una visita cargada de canciones, recuerdos y amistad.

Y principalmente amistad.

El fue, durante mucho tiempo, el provocador de las periódicas reuniones de amigos, Apropa´t, las llamábamos, pues éramos el primer grupo que se formó en la Asociación Parkinson Valencia, dedicado especialmente a los jóvenes parkinsonianos.


Esas reuniones extra asociativas, fueron, para todos, las mejores terapias habidas y por haber.
No nos limitamos a conocernos en una sala de gimnasio, o de psicología, o logopedia. No. Nuestra terapia no esta escrita ni tiene manual. Tomas, sabia, y nos descubrió, que las reuniones informales, el contacto y las conversaciones fuera de la rigidez y dirección de los profesionales, era una gran ayuda.

Y así fue, las reuniones, eran un compartir experiencias, problemas y situaciones, cosa que solo aquel que esta viviendo este mal y tomando esa medicación, sabe y sufre. Nadie sabe, ningún neurólogo sabe, lo que sabemos nosotros del mal de Parkinson.

El se prestó, se apunto a cualquier “bombardeo”, prueba o análisis. Le encantaba ese  papel. Queria vivir. Queria sanar, cuanto antes.

Conjuntamente y por separado nos dedicamos a publicar en nuestros blog, temas de Parkinson. Hoy quedo como único redactor de Parkinson o simplemente Parkinson y Al otro lado del Parkinson.
Vivio independiente mientras otras complicaciones lo sentaron en una silla. Y se rebelaba. Luchaba por no dejarse.

Y termino. Nunca lo vi llorar, triste, decaído. Tuve la suerte de compartir horas, muchas  horas de charreta nocturna. Éramos, para los profesionales que nos trataban, dos casos crónicos de insomnio, que además no hacíamos nada por evitarlo. Compartimos confidencias de nuestras vidas, y sabíamos la deriva  que podían tomar nuestra vida. Éramos conscientes.

Tomas, amigo, Nano, estoy seguro que pronto estarás de besuqueo con todos los que contigo estén, donde estan los que se van. Y con facilidad haras amigos. Pero, nuestra amistad, esa, esa no me la quiita nadie.

Espero tener la serenidad que tu has tenido durante el tiempo que te conocí.

Nano, nos vemos en la eternidad. Tú, como siempre, cabezón, tenías que ser el primero.

Besos.

Vicent,


dimarts, 29 de novembre de 2016

Per la plata balla el mico.

Vaig creure durant molts anys que quan la meva mare citava tal dit, aquest només es referia als interessos relacionats amb els diners. Això seria quan jo encara no m'havia caigut de la figuera. Quan encara, el cercle proper, eren, els meus pares i els meus germans. Quan el meu candidesa, fins i tot amb un caràcter fort, no s'atrevia a dir NO a res. Quan el "ajuda i t'ajudaran", "fes bé i no miris a qui" i altres tants, donaven peu a que no valorés quines anaven a ser les tornes. No ho feia per interès, sinó per pur afany de ser una persona correcta, àmplia i despresa.

Amb el temps i algunes ensopegades, vaig comprovar, que tot és un bescanvi. Si em dones, et done. I aquest donar o retornar té un valor, i la retornada haurà de ser igual o augmentar-la amb un cert interès. No n'hi ha prou a dir gràcies, la paraula no té un valor per si sola, cal acompanyar-la d'alguna cosa, i encertar.
 
 Quan a la meua edat cau un de la figuera, el cop pot ser de consideració, a més pot precisar d'algunes hores d'hospital i en algun cas deixa marca al cos, i per curar ha necessitat d'ungüents, pastilles i psicòleg fins i tot.

Si "t'estimo molt", "ets una gran persona" o "sempre estaré en deute amb tu", o altres expressions per l'estil, necessiten tan sols de:

- Un NO.- Un, no puc ara.- Un, no estic d'acord amb tu.

Per a què la teua imatge trontolli de la peanya on et tenien, i fins i tot vagi en orris tot, En uns segons passar de ser l'adorat "huevón"  del qual es treien totes les mantegues, a ser l'ésser més intractable, groller i poc solidari conegut.

L'haver estat a la figuera és la raó. Jo sóc el culpable de no haver baixat alguna estona i reconèixer el terreny.

Avui amb ferides i marques ja inesborrables comprove que "t'estimo molt", és una frase incompleta.
 
ue tot, tot, ha de portar la seua compensació. L'altruisme, l'ajuda desinteressada, l'amor, només existeix en comptades ocasions. Avui tot és a canvi d'alguna cosa. I qui no ho entengua així, o el adverteixi a temps, comprovara, com Newton, la Llei de la Gravetat Universal, en la qual l'objecte amb massa que ens atrau és només la freda i polsegósa terra.

Toca aixecar-se, sacsejar-se el pols, i seguir endavant.

Si això et sembla pessimista, segurament no has provat la freda i bruta terra, o fa tant de temps que el teu subconscient ho va esborrar, encara que la marca aquest aquí i no vulguis ni recordar la seua procedència
 

dijous, 10 de novembre de 2016

Qui diu ?.

anormalitat
Qui pot dir que passarà demà ?.

Estic escrivint. Demà pot ser que ho publique. Però, ¿podré? .¿ Qui diu o no diu'.¿Qui ordena aquest desordre? .¿ Perquè està malament o bé qualsevol cosa ?.

No sabem res. Caminem a cegues. Tot va sorgint. L´aprofitem, o no. El deixem passar, o no ens adonem en alguns moments.

Sembla trist, és veritat, que tot i que tenim el bàsic no hi ha manera de conformar-nos. No tenim un sostre a les nostres pretensions. Cada esglaó superat, ens cal superar el següent. És superior a la nostra força de voluntat.

Fa gairebé dos mesos que no he escrit dues paraules seguides.
Alguna ordre va rebre la sala de redacció del meu cervell, des de la sala de direcció. Potser: reinicia, formata, reordena ....

un any per a vestirlo
La capacitat d'encaix dels canvis i noves situacions vitals, depenen sobretot de l'actitud personal. La recepció de les mateixes com un repte, una prova, una nova demostració de qui sóc, i en fi, fins on pot arribar la fortalesa i la voluntat personal.

Fa dies que no dic res. L'olla està en preebullició, alguna cosa es cou a l'interior del meu crani. En el meu defectuós cervell, intacte pel que fa a coneixement. El "defecte" esta en la transmissió més o menys lenta de les ordres.

- ¿I tot és això ?. ¿La lentitud ?.
- On és el llibre de valoració de temps ?.
El cas és que, alguna cosa ha passat avui. Des de la sala de direcció, de cop i volta, s'exigeix ​​una opinió, una valoració.

- ¿De què ?.
- ¿Però en quin món vius ?. De Trump.
- ¿Trump ?. ¿Guanyo Trump ?. I perdona, però aquí a Espanya ja s'han posat d'acord ?.
- On has estat Vicent ?. Mariano, home, Mariano és el president.

M'he aixecat d'un bot, no trobo l'ordinador.

- Qui diu ?, és la pregunta.

La resposta deuria ser:
-      El meu jo, la meva consciència.
No, ara es hora dels guinyols de Trump, Mariano. Le Pen.

dilluns, 19 de setembre de 2016

La "Ex" del meu amic.


El meu amic té una "Ex" que només viu perseguint la forma que aquest pateixa, que no visca ni un minut sense sentir que ella esta fotent-li la vida.

El meu amic va trigar a comprendre que aquesta "Ex" només li va interessar d'ell que li donés una vida còmoda.

Quan el meu amic va emmalaltir, no va saber estar a l'alçada. No es va interessar ni es va informar de les conseqüències que comportava aquesta malaltia. En la seva defensa diré que el seu coeficient intel·lectual ha d'estar per sota de 80.

La parella té dos fills, un ha heretat el coeficient de la seua mare. Amb aquest coeficient ha estat capaç de negar el que el meu amic li va donar. Ha estat capaç de valorar l'estadi en què es troba la seua malaltia. Ha estat capaç de mentir sobre la situació de la "Ex". Tot això sota promesa i en seu judicial.

L'altre, el coeficient és superior a 100, creu que practicant la neutralitat, callant el que sap, oblidant-se del que va rebre, posant sota l'ala el seu cap, practicant la neutralitat desviada cap a la "Ex", és suficient.

El meu amic, va assumir la seua malaltia, es troba actiu, no s'acovardeix, lluita cada dia per vèncer els obstacles que es presenten. Tot i que molts al seu voltant l'ajuden  no tindrà prou vida per agrair-ho, confia en les seues pròpies forces.

És feliç, i com tots, sempre falta alguna cosa per ser-ho totalment, però més feliç que amb la falsa felicitat anterior. Això desencaixa a la "Ex".

El meu amic va ser divorciat per una jutge. El meu amic es va impressionar del quadre, i se suposa que la jutge va veure tan calamitós l'estat de la "Ex" que li va assignar una pensió una mica superior al salari mínim. La pobra "Ex" va arribar al jutjat tolida, tenyida de blanc i com la Verge Dolorosa, amb un mocador a les mans que feia servir per assecar unes llàgrimes fingides. Als tres dies al meu amic li envien un vídeo amb una "Ex" Au Fénix.

La "Ex" del meu amic té necessitat de justificar aquesta ruptura: va cridar telefònicament o en persona, sense invalideses, a familiars, amics i coneguts, pregonant falsos robatoris, mostrant llibretes bancàries a 0, prèviament buidades per ella mateixa. Va rescatar un magre pla de pensions que el meu amic li havia subscrit i li havia anat alimentant. Pregona milers d'enganys del Casanova del meu amic. En la seua croada justificativa no està sola, compta amb la inestimable ajuda d'una herald del poble de coeficient similar.

En el seu deliri de venjança, de càstig, ha arribat a injectar tal verí als que l'envolten que, entre altres, la filla ha realitzat el canvi de cognoms en el Registre Civil. El meu amic creu que serà que perquè no és la seua filla. El meu amic està preocupat no la vagin a cridar filla de ....

La "Ex" és una assídua dels Centres de Salut i Hospitals. La vida li ha regalat 8 o 9 operacions i dues parts. La mare del meu amic la va acollir en cada un d'aquests períodes, li aguantà vòmits, refluxos, sanguinolentes ferides, queixes i 'ays !, en cada ocasió. La mare de la "Ex" no podia, a dir d'ella, era massa gallina.

L'agraïment a tot allò és la ignorància i el menyspreu de la "Ex", i els seus dos estimadíssims fills als avis, els quals no mereixen tal desdeny. Al meu amic li consola que és la naturalesa la que té la culpa. El coeficient, el coeficient ...

Encara que pregona una pobresa absoluta, pel "saqueig familiar" (paraules de l'advocada) realitzat pel meu amic, el patrimoni comú està sota el seu control.

El meu amic està immers en una batalla judicial. L'estratègia no és liquidar el contenciós, l'estratègia és prolongar el més possible la solució final, recolzant-se en els terminis i els recursos i contra recursos que li ofereix la llei, sumant el retard existent en els procediments de l'Administració de Justícia. En fi, cansar. Tenir-lo en suspens perquè purgue els supòsats crims.

Les últimes voltes de rosca són, que els mobles que el pare del meu amic va fer amb les seues mans i que van quedar al domicili familiar ja no hi són, que ell s´els va portà. I que els més de 300 llibres, als quals la "Ex" odiava perquè distreien tant al meu amic, pel que es dóna a entendre, Déu sabrà si no hauran cremat en una pira a l'estil de l'Alemanya nazi esdevingut en la Bebelplatz de Berlín, el 10 de maig de 1933, o a l'abril de 1979 la crema de llibres considerats "catalanistes" a la Plaça de Manises davant de la Diputació Provincial de València.

O la crema dels manuscrits o còdexs maies pel sacerdot Diego de Landa a la localitat de Maní (Yucatán) el 12 juliol 1562.

"Hallámosles gran nombre de llibres d'aquestes les seues lletres, i perquè no tenien cosa en què no hi hagués superstició i falsedats del dimoni, se'ls cremem tots, (...)”  Diego de Landa.


El meu amic va resumir la seua experiència d'aquesta setmana, així:

"Una desencaixada grossa ressentida envoltada d'interessades advocades pseudo feministes".

Diu el meu amic que la cap de les lletrades no va tenir ovaris de mirar-li la cara, perquè és conscient de la ignomínia.

I jo, com el meu amic, pense que la consciència aquestes professionals la porten en semblant lloc, fent olor al pixum que se'ls escapa, sobretot pel plaer que senten a guanyar, a picar a força de falsedats, sense impórtales fills, malalties o situacions personals, tot els val, invocant un "pagat" pseudo feminisme.

El meu amic diu que la millor decisió de la seua vida va ser deixar enrere 30 anys de merda.

divendres, 9 de setembre de 2016

El respecte al polític.


Com a declaració de principis diré que, tota persona mereix que es respecten les seues idees i manifestacions, sempre que aquestes no se surten de les costures que estableixen les lleis.
 
Estic convençut que el comú dels espanyols hem adquirit un hàbit cap als representants públics, insultant i desconfiat, i que apliquem en qualsevol moment i a qualsevol persona, polític o carnisser, sense valorar el grau de mereixement del qualificatiu. En principi se li dóna el més gran i ofensiu, i després, poques vegades, es rebaixa.

Però falla alguna cosa entre nosaltres, o no entenem l'actitud que els polítics practiquen després d'una picabaralla. Mirant l'assumpte sembla com un codi de cavallers.

A l'hemicicle del parlament, des de les poltrones o des de la tribuna, s'aboquen paraules, frases, acusacions, amenaces i denúncies, algunes d'escandalosa actualitat i certes, ia l'estona, després de feridores cornades, els verros es van a menjar junts, o se'ls veu en animada conversa i entre somriures.

Ens xoca i molt. Com poden separar les seves diferències en l'activitat política, de l'activitat personal ?.

Recorde un Alfonso Guerra feridor i insultant a la tribuna contra Adolfo Suárez, en el paper de poli dolent i Felipe González en el de poli bo.

Després es van a menjar a Lhardy, Los Galayos, Botín, La Ampla o l'Ateneu. Les seues taules han servit d'aixopluc durant anys a diputats, secretaris, subdirectors, ministres i aspirants a polítics. Pactes i traïcions s'han forjat entre cullerades de cuits, calls, sopes i viandes variades.

No passa així en la política local. Aquí, en aquest àmbit, la crítica àcida cap a un polític és rebuda per aquest i la seua clac com si a la mare d'algun es mentarà. El crític passa a la llista d'enemics, i els enemics ni aigua.

De què va això, Vicent ?.

Doncs tan senzill, com respectar i ser respectat.

El polític és el primer que ha de respectar. I respectar en l'ampli sentit de la paraula. No respecta, quan incompleix el seu programa i les seves promeses. Quan tergiversa a favor seu, pensant que els administrats ens mamem el dit. Quan promet, tan sols per acontentar al ciutadà que ho aborda al carrer. No respecta, quan odia, li retira la paraula, posa traves, o pitjor encara que es mofa en privat d'algun dels seus administrats.

Després de la corrupció, el respecte al ciutadà en el sentit en què he exposat, és el segon gran pecat dels polítics "locals".

Si vols respecte, compleix promeses, no menteixis i tracta per igual als pilotes i als crítics àcids.

Difícil exercici per a aquests mediocres polítics aficionats, encara que porten 20 anys exercint.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Una altra cara.



Després d'allò del Prestige i els filets de plastilina, vaig perdre qualsevol indici de simpatia per Mariano Rajoy. Després, amb allò de qualificar Zapatero, llavors president del Govern, de "bobo solemne", acabá per col·locar-lo en el meu rànquing particular entre els cinc polítics menys valorats. En el meu rànquing particular caben regidors i alcaldes, sobretot.

Serà doncs, un honor per als components del meu rànquing, el compartir la poca simpatia que em produeix Rajoy. El rànquing, ja em repeteixo massa, l'encapçala un expresident promotor d'una guerra i un alcalde sense paraula.

No. No, van dir a la investidura de Pedro Sánchez al mes de març, després de les eleccions del 22 de desembre. Un no respectable. Un "no" polític, però que dins de la lògica política podria haver estat, també, una abstenció. O almenys, així s'entén devia haver estat llavors, ja que ara per Rajoy es demana l'abstenció per facilitar la seua investidura.


No. No, van dir a la investidura de Pedro Sánchez al mes de març, després de les eleccions del 22 de desembre. Un no respectable. Un "no" polític, però que dins de la lògica política podria haver estat, també, una abstenció. O almenys, així s'entén devia haver estat llavors, ja que ara per Rajoy es demana l'abstenció per facilitar la seua investidura.

El meu anàlisi personal, reescalfat per un estiu que em mata, és la següent:

- Un pacte de Pedro Sánchez amb altres partits, al qual veig poc factible. Massa galls amb aspiracions personalistes. La vella frase "altura de mires", per vella, no entra en les seues aspiracions. La cultura del pacte, donar i cedir, aquesta no ha calat fins i tot en les formacions noves i en les velles es va perdre.

- Un canvi de cara de candidat al PP. Un senyor vetat al parlament i poc valorat en el seu partit hauria de donar pas a una reflexió al PP i plantejar un altre candidat. Per descomptat que no estigui a la llista de sobresous de Bárcenas, com ho està Rajoy.

Seria un gran pas, un gest que l'honoraria, fer un pas enrere, i deixar pas a un / a candidat / a net, creïble, capaç, seriós, respectuós i convençut d'arribar a pactes i complir-los.

És tota una declaració de poc convenciment la frase que Rajoy pronuncia en el debat d'investidura:

"Francament, no crec que el senyor Rivera i jo passem a la història per l'acord que hem signat l'altre dia", en la seua rèplica a Pedro Sánchez abans de matisar: "Potser vam passar per una altra raó, Déu vulgui que bona, senyor Rivera ".

Patètic




COMENTARI A LA VERSIO EN CASTELLA DEL BLOG:

  1. Ya, muy ocurrente, pero simple, muy simple. Por supuesto de Andalucia, hundida en la miseria y el latrocinio, no decimos nada. El sinemet no te hace efecto...campeón.
     
  2. Gracias a la Levodopa-Carbidopa, el Rinopirol, la Risagilina y los analgesicos mi enfermedad de Parkinson es soportable. Creo sinceramente de mal gusto, relacionar mi opinion con el Sinemet (nombre comercial de la Levodopa-Carbidopa). Mi Parkinson no me quita ni un apice de cordura, inteligencia, sensibilidad ni entendimiento.
    Si no le gusta mi opinion, no necesita justificarse con mi enfermedad. Desde hace unos años la progresion del diagnostico sobre enfermedades neurologicas se ha disparado, espero sinceramente que ni usted, señor Hipolito Sanchez, ni nadie de su familia, tenga la desgracia de ser uno de los afectados.