Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimecres, 11 d’abril de 2018

11 D´ABRIL,. DÍA MUNDIAL DE PARKINSON


Y si me miras con desconfianza
porque me ves como un caramelo,
termina de una con la dudanza,
y ven cuando babeo, tiemblo y huello,
cuando alucino, me duele la panza,
y la ansiedad me causa desvelo,
No te creo capaz de mi cuidanza,
y menos con esa duda, que creo,
me causa una gran destemplanza,
no quiero vivir en ese tu mundo feo,
ve con Dios, ya sin ninguna tardanza,
porque ser libre y feliz es lo que quiero.



divendres, 23 de març de 2018

QUARANTA I CINC - L'EP I JO .- Canvits i reptes.

Santiago de Cali (Colòmbia).

Les  meues maletes han anat per davant. Només em vaig quedar amb el que necessitava els dies d'estada al Huila.

Havia de seguir el camí.

- Cal sortir d'hora. Només hi ha un transport diari cap a Popayán. Allà, a la terminal tens moltes opcions per enllaçar cap a Cali.

El que en principi semblava viatge de vistes i paisatges, L'Argentina (Huila) - Assumpció de Popayán (Cauca), no ho va ser. La sortida primerenca, amb poca llum ambiental, em va privar, que en una bona part del viatge pogués observar el territori que estàvem creuant en direcció al meu destí. I quan la llum va ser suficient per veure, no podia apartar la meua mirada del conductor. Feia la impressió que conduïa adormit amb els ulls oberts. No transitarem per carretera fins ben avançat el viatge, gairebé tot va ser per una pista de muntanya en força bon estat.

Huila
L'enllaç de Popayan va ser ràpid i la resta del viatge fins Cali ho vaig passar dormitant. Les pastilles, el matinar i la tensió soferta durant la vigilància del conductor zombi, van ser el còctel de cascall que no em deixava obrir els ulls. Però si em vaig assabentar, quan els cabells de la noia que estava de peu al passadís de l'autobús es van ficar a la meva boca. O quan la senyora del seient del costat, va vomitar silenciosament.

Els primers dies a Cali, no tenien bastants hores. El relaxament de l'estada al Huila va ser una benedicció, em van donar aire més que suficient per posar-me a to.

El Gato del Rio - Cali
La Fundació Parkinson de Colòmbia és una organització sense ànim de lucre, fundada l'abril de 2004. L'entitat té com a finalitat ajudar els pacients amb Malaltia de Parkinson i els seus familiars. Entre les seves pretensions està, a més de rehabilitar, i educar per aconseguir en els pacients hàbits sans i autonomia en la seua vida diària, ser suport per a afectats i familiars. Entre els seus interessos esta, la col·laboració amb altres organitzacions socials que persegueixin fins relacionats amb la Malaltia de Parkinson.

El primer que va cridar la meua atenció va ser la joventut del personal i la simpatia. El tracte amigable, fins i tot familiar, que es donava entre els professionals, pacients i familiars.

 La música i el ball a Cali és consubstancial amb el caràcter i forma de viure dels caleños. Des de fa 13 anys vinc escoltant les bondats de la música i el ball a la EP. La música, gairebé tota m'apassiona, però per al ball, sóc un negat i no he trobat la manera de deixar-me anar. Conseqüents amb l'actitud caleña, el ball és la primera activitat, alguns dies, abans de començar reunions d'integració per cohesionar el grup, els diferents tallers o activitats. Les la fisioteràpia, exercicis per mantenir el to muscular, la teràpia ocupacional, Fonoaudiología, rehabilitació cognitiva, suport emocional, i tallers d'activitats de la vida diària, inclosos els familiars, componen el programa de la Fundació.

Les noves activitats, els nous companys, la ciutat, el clima, la casa, el llit ... .. Mare meva !!!!. Que canvi.


No obstant això he intentat integrar-me i alguna cosa he avançat. Els meus nous companys m'han mostrat una deferència especial. Sembla que tenen un coneixement previ meu, ia més amb bones referències. Bé, Google fa miracles.

Tota nova situació necessita un temps d'adaptació, en el qual hi ha moments de defalliment, pessimisme, o dubte, l'encert o no de l'elecció.

He vist en aquests quatre mesos, on són els meues punts a aprofundir. L'equilibri, la postura, la respiració i la deglució. Però on més èmfasi he de posar és en la part cognitiva.

En la meva vida, la memorització no ha estat el fort. Era més còmode prendre nota, portar una "chulleta". Des que Internet amb Googel, contesta a qualsevol pregunta o dubte, ¿per què utilitzar la memòria ?.

Aprendre els noms dels més de vint professionals, i dels gairebé cinquanta pacients del meu grup, segueix a dia d'avui, sent un repte.

I en això estic.

Els canvis que s'han produït en la meua vida des aquell 5 de desembre de 2005, en què la doctora Roig va sentenciar quin era el mal que havia adquirit, tot i ser de gran envergadura, he sabut, en part inconscientment, capejar el temporal.  La meua preocupació en saber com encaren la situació d'altres, en algun cas, éssers excepcionals que han camviat els meus prejudicis. Situacions que m'han fet veure la vida d'una altra manera. El 23 de gener vaig complir seixanta anys, alguns d´ells amargs, molt amargs. Només és un número, però eixe número separa una altra etapa de la vida. Però de cap manera cap situació em portará a la desesperança, tinc plena confiança en les meues forces i possibilitats i vaig aprofitar tot allò que millore i enriqueixca de cara a un futur que no em fa por.

Això últim és el meu lema i el meu propòsit.

dimecres, 14 de març de 2018

Noticies d´aci i de Benissa.

Sona el despertador del meu mòbil. Són les cinc i mitja, a les sis del matí he de prendre dues pastes, Normalment m´estire, i sense aixecar-me faig alguns estiraments últimament apresos. Però avui, sona durant un minut, i no em moc, no m´estire i m'adorc.

A les set torna a sonar, he de prendre 4 pastes. Des del meu llit veig el rellotge de paret i veig que són les set. Començe els estiraments que havia d'haver fet hora i mitja abans.

Rodrigo Londoño - Timochenko
- Que estrany, normalment em desperte abans que sone la melodia programada al mòbil.

Amb la inquietud d'algú que porta un retard d'una hora i mitja, i amb la curiositat de com han quedat els resultats de les eleccions al Congrés i Senat de la República, em debato entre la dutxa freda, aquí no hi ha escalfador, i el repàs a la premsa nacional i local, pedaleige, a l'estil de Miguel Induráin, pedaleige en una bicicleta que no avança, que esta parada, que no em porta enlloc durant 12:18 minuts, no en faig més, normalment són 30 minuts. 

Arribare tard.

Cali
He posat una tauleta on deixe el comandament de la pantalla i el ratolí, mentre pedaleige llegeix les capçaleres de dos dels grans diaris d'aquest país, les notícies. No entenc res, guanyar escons, és perdre, i tenir una representació mínima és guanyar.

La precampanya i la campanya, han estat dures. Han volat ous i consignes ofensives per ambdues parts. Qualsevol candidat ben situat està exposat a les més peregrines acusacions, les quals s'aclareixen en passar la elecció. Són cops baixos que els votants valoren, cadascú des de la seva òptica.

Però la discussió i la por està des de fa temps, en els acords amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble o FARC - EP. 

Gustavo Petro
L'opinió general és de rebuig, ràbia, en fi, desacord amb el sistema que s'aplica aquests "combatents" d'una organització existent des d'abans de la seva fundació oficial en 1964, amb Tirofijo fins a 2008 i Timochenko fins avui, com a dirigents destacats. La interconnexió amb la droga, les contraofensives governamentals davant els segrestos de civils, polítics, militars, policies amb intencions extorsives, el reclutament de joves de manera forçada, no és proporcional a les moltes facilitats concedides en els acords de l'Havana (Cuba) i que no va ser ratificat en el plebiscit organitzat pel govern el dos d'octubre de 2016. Així i tot, es van modificar certs punts de l'acord, i per fi en aquestes eleccions ha pogut mesurar la seua força democràticament, 52.532 vots, que no li donen dret a representants, però en virtut dels acords de pau, se'ls concedeix 5 escons en cadascuna de les Cameres.


 Antanas Mocku
Pensant, vaig descobrir el motiu de la meva mandra, en el dia d'avui. Ahir dia d'eleccions el passeg pel centre, al voltant de l'Ermita i la Plaça Caicedo, en va cansar molt. No hi havia gent passejant, els de la Plaça dels Poetes estaven sols. L'Ermita buida, la Plaça Caicedo amb poc més de set negociacions en marxa. La catedral, buida i sense il·luminació. L'anada la vaig fer en el MIO, còmoda, es podia triar seient. La tornada a peu, sense aglomeracions, els comerços tancats.


Al juny, Ivan Duque hereu del urbinismo i Gustavo Petro, antic guerrilero de l'M-19, mediran les seues forces per arribar a ocupar la Presidència de la República.

Ivan Duque
Em vaig cansar, em vaig cansar de caminar normal. Les meus incursions pel centre de Cali, em produeixen, com a posseïdor de la Malaltia de Parkinson, una frenada constant, un caminar de vell arrossegant els peus i amb mínim avanç, les aglomeracions ens frenen.

Ahir volava. Tot despejat, sense obstaculs.


Ahir de matí, Andrés es va encarregar, a la Fundació Parkinson de Colòmbia, de estirar de tot allò que la caminada sense obstacles, va provocar.

Però aquest matí també esmorzava amb notícies locals de Benissa. Ara no tinc temps, però tinc coses a dir, i no puc callar.

Portem més de 20 anys perdent energia derrere de dos egos egoistes i sense escrúpols, enverinant el treball de qui sí vol treballar.

Vergonyós que qui manifesta ser demòcrata, converteixca la seva representació en una representació circense de paiaso vingut a menys.

Benissa no es mereix aixo.

dissabte, 3 de febrer de 2018

De parapents, pintors i poetes.

Omar Rayo Reyes
La distància que hi ha entre Bogotà i Cali és tal, que encara avui mitjançant la comunicació virtual podem seure un bon amic a la terrassa del nostre apartament, no els serveix a dos que gaudeixen de la interacció verbal i presencial.

La proposta era clara. Gustavo estaria el dia 20 de gener a Roldanillo, a mig camí entre Cali i Bogotà, on s'estava celebrant la Superfinal de la Copa del Món de Parapent Cross Country. Un esdeveniment internacional que es realitza cada any, i per segona vegada va ser Colòmbia la triada. Amb vents favorables, durant 13 dies, i després d'un vol diari, en el qual els pilots segueixen una ruta, guanya qui recorrega la ruta en el menor temps possible.

La Vall del Cauca presenta condicions climàtiques constants de calor i vents favorables, el que possibilita volar sobre muntanyes i valls més de 100 quilòmetres cada dia. En el cas de Roldanillo, aquest ha estat seu del circuit de la Copa del Món, un Superfinal de la Copa del Món, un Campionat Mundial de Nacions i múltiples Open Internacionals.

Per dir la veritat, era la primera vegada que escoltava parlar de Roldanillo. El llac Calima, en la mateixa longitud a la vall del Cauca, era un referent per a mi, ja que les seves especials condicions climàtiques el col·locaven en un dels millors punts del planeta per realitzar esports aquàtics on intervé el vent, com ara, vela , esquí nàutic, surf de vela, kitesurf ...., i ara descobria que en Roldanillo es donaven les condicions òptimes per a un cosí dels anteriors, el parapent.

Quan un està subjecte a obligacions, siguen cites mèdiques, proves i paperassa, per la pròpia inèrcia del procés, l'encadenament d'incompliments i retards és per tapar-se els ulls i les orelles.

No eren els parapents la meva prioritat, i si ho haguessin estat, la pluja ja havia sentenciat per aquest dia la impossibilitat que els moderns Ícaros fessin les seues piruletes.

Com sempre, la coincidència amb Gustavo em produïa curiositat, sospitava que m'anava a reportar sorpreses.

La intempestiva hora de la meua arribada (ja em justifique en un paràgraf anterior), va produir la desagradable NO coincidència a l'hora de dinar. No obstant això, fora d'hora ja, al Restaurant Fusió Gourmet, ubicat en un edifici de port colonial, donava compte de la lasanya, mentre des del balcó on es trobava la meua taula, tenia un punt excel·lent per observar en el parc Elies Guerrero, una miscel·lània de colors d'ales d'Ícar, de les indumentàries dels seus portadors, de la barreja de nacionalitats i idiomes, i una infinitat de punts més on fixar els meus recosits ulls.

La negada habilitat pels idiomes em privaven de conèixer les impressions que es portaven els gringos, víkings, els súbdits de la reina Isabel; o qui eren els guanyadors, si polonesos, japonesos, italians, suïssos o francesos.

Plou. Amb la bateria del mòbil a nivells de mort cel·lular, li pregunte a Google on sóc.

 Avui és 20 de gener, aquest dia, però de l'any 1576, Francisco Redondo Ponce de León, va fundar Roldanillo i li va donar el nom de Vila de Càceres. És conegut també com la "Terra de l'Ànima", amb el qual Carlos Villafañe, el seu insigne poeta de finals del segle XIX, el qualifica.

Gustavo em cita al Museu Rayo de Dibuix i Gravat Llatinoamericà. Ell ho ha visitat al matí.

També avui 20 de gener, però de 1929, va néixer a Rondanillo, Omar Rayo Reyes, reconegut i famós pintor que el 1970 va obtenir el primer lloc del Saló Nacional d'Artistes de Colòmbia i el 1972 el primer Premi de la Biennal de Sao Paulo.

 A la recepció m'atén una elegant senyora d'estranya bellesa. No em sembla colombiana, però tampoc puc endevinar la procedència. Sobre la seua brusa negra i al voltant del coll porta una chaquira (collaret) elaborat per les dones de l'ètnia Embera Cham. A dir de les indígenes, els collarets reflecteixen la seua relació amb la imaginació i l'observació de la natura.

Agueda Pizarro 
AEm dóna la mà, blanca i fina.

- El Museu tanca a la 6.00 pm, són les 5.00 pm, l'entrada són 5.000 pesos, (1,50 euros). Avui hem inaugurat, celebrem els 35 anys del museu i els 90 del naixement d'Omar Rayo.
- ¿No hi ha bonificació en l'entrada de jubilats i pensionistes ?. – Pregunte. Es el costum. La senyora, sembla no entendre. Jo tampoc entenc perquè pregunte per una bonificació de 1.50 euros.

Amb les seues indicacions començe el recorregut de les sales d'exposició del Museu que Rayo va construir amb els diners que va rebre del premi de la Biennal de Sao Paulo i en el terreny donat per la municipalitat de Roldanillo. El disseny va ser elaborat per l'arquitecte mexicà Leopoldo Gout, inspirat en elements de l'arquitectura maia, consta de vuit mòduls octagonals i es va inaugurar el 1981, en el seu jardí descansa el cos de l'artista.

Exposició

- Geometria Immanent - Pintura i dibuix (1948-1978).
- Geometria Immanent - Intaglios (1960-1970).
- Pulsions - Col·lecció Projecte Bachué. (Expo temporal de 30 creadors colombians)

Llegeix sobre l'obra de Rayo:
-     ¨Demostra que l'art geomètric pertany tant al passat ancestral com al futur incert. Utilitzant el rastre dels ancestres indígenes, descobreix noves maneres d'executar i presentar els intricats laberints visuals i geomètrics¨

Després d'aquesta lectura associe el chaquira vist en recepción.
El Museu exerceix d'eix sobre el qual es realitzen activitats permanents, com exposicions pictòriques dels grans mestres de la plàstica mundial, Picasso, Francisco de Goya i Miro.
Gustavo m'espera a recepció amb la sorpresa.
Als seus setanta-tants (el 25 de gener és el seu aniversari) i mig món recorregut, tot es sorprèn i troba situacions extraordinàries. Té la curiositat d'un nen, el que no sap o vol aclarir millor, ho pregunta. Estableix conversa i amistat ràpidament. Té la virtut de saber col·locar-se en el mateix pla del seu interlocutor. Em sento còmodo conversant amb ell i comptar amb la seva amistat, llàstima de distancias.

- Vicent, la senyora és filla de pare espanyol. És la vídua d'Omar Rayo.

Agueda Pizarro i Vicent Ibañez
Vaja, que casualitat. L'elegant senyora és la vídua d'Omar Rayo. Però Gustavo, en el temps que va estar esperant-me esbrina molt més.
Águeda Pizarro Oniçiu (New York, Estats Units; 1941) és poeta, gestora cultural, escriptora i directora del Museu Rayo.
Águeda Pizarro és filla de l'espanyol Miguel Pizarro Zambrano i García de Caravantes, escriptor, professor i diplomàtic i de la romanesa Gratiana Oniçiu . Miguel Pizarro va ser amic i col·laborador de Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, i exiliat el 1939 a causa de la guerra civil espanyola.
Lorca li dedica a Miguel Pizarro, davant la seua marxa al Japó, per allunyar-lo de María Zambrano, el poema
¡Flecha sin blanco!

¡Miguel Pizarro!
¡Flecha sin blanco!
¿Dónde está el agua
para su cisne blanco?
El Japón es un barco
de marinos antipáticos.
Una luna y mil faroles.
Sueño de papel pintado.

Entre la roca y la seda,
¡la roca! Miguel Pizarro.
La seda reluce ausente
y a la roca vienen pájaros.

Olas de la mar pajiza
no detengan tu barco.
Aires oblicuos te besen
en el siniestro costado.

(Revés de este biombo)

Sin blanco,
blanco.

(Crisantemos blancos)


Sin blanco,
blanco.

(Cerezos en los campos.)

Sin blanco
blanco.

(Ai-Ko desnuda y temblando.)

¡Ay, sin blanco
blanco!

Miguel Pizarro de 21 anys i la filòsofa María Zambrano de 14 anys, cosins carnals, van iniciar una relació en 1917, per Maria va ser el seu gran amor de joventut. L'any 1921 la família va intervenir, separant a la parella, i Miguel va ser enviat al Japó, com a professor d'espanyol a la Universitat d'Osaca.
 ----------------------------
Àgueda Pizarro es va graduar en filologia romana, arts i literatura francesa a la Universitat de Columbia a Nova York on anys més tard seria professora de francès i espanyol. A més, l'any 1985, crea la trobada de poetes colombianes.

Algunes de les seves obres més rellevants són: País Pell (1987), Sóc Sud (1988), Saremas (1996), dedicat a la seva filla Sara, Llavi addicte (1972), Ultramor (1998), Miguel Pizarro, fletxa sense blanc (2004 ) entre d'altres.

Àgueda Pizarro va ser l'esposa de Ómar Rayo fins que aquest va morir en l'any 2010. Sara Rayo Pizarro, qui també és artista i continua amb el llegat deixat pel seu pare.
 ------------------

Reflexió: Durant els 12 últims anys, en la meva vida s'han produït uns canvis mai imaginats, alguns de calat, en els quals la malaltia de Parkinson ha tingut alguna cosa a veure.
- Un d'ells és, l'oportunitat de conèixer a través de la Fundació Esperança contra el Parkinson de Bogotà a Gustavo Parra, al qual dedico aquest article al meu bloc, amb motiu del seu aniversari el dia 25 de gener. El seu caràcter proper i la seva empatia li fan fàcil la ràpida interacció amb qualsevol persona. Admiro la seva lucidesa i la seva curiositat per qualsevol assumpte d'aquest món i li agraeixo la seva confiança i la seva amistat.
     - La meua residència a Colòmbia, amb petits períodes de tornada a Espanya, ja sumen més de quatre anys. Durant aquest període he comprovat que hi ha una oferta cultural i d'oci de gran alçada com els programats en Roldanillo, (32.000 habitants). Els esdeveniments culturals tenen la mateixa acceptació que a Espanya.

- Colòmbia és un país jove, amb una corba de natalitat de 16,3 naixements / 1.000 habitants (2016), sent la d'Espanya de 8'80.

La meua opinió sobre Colòmbia de vegades xoca amb l'opinió dels colombians emigrats a Espanya. Les meues opinions valoren i enalteixen més a Colòmbia que ho fan els seus propis nacionals. Amb aquest relat, en què la casualitat m'uneix a Gustavo Parra, Omar Rayo, Águeda Pizarro, Miguel Pizarro, María Zambrano, Federico García Lorca, Jorge Guillen i Pedro Salinas, vull reivindicar la part positiva i de futur de Colòmbia. Esborrar la imatge d'una Colòmbia primera subministradora de cocaïna del planeta. La imatge d'una Colòmbia insegura, plena de capos dels cartells com el de Cali i Medellín. De sicaris i guerrillers tallant caps i cremant hisendes, de dones exercint-la prostitució en carreteres i tuguris, quan no, acusades de plomar incauts, que tant han calat.

Vicent Ibañez i Mas
Santiago de Cali

Febrer de 2018

dimarts, 16 de gener de 2018

Tremolar

Ha tremolat la terra. De fet, segons m'expliquen, tots els dies hi ha tremolors. La terra aquí està en plena pugna. El xoc de la placa tectònica de Nazca i la placa Sud-americana pugnen una contra l'altra.

No m'entere. A les mil m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un recordatori del meu Parkinson.

En algun moment, quan se sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical, provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.

No hi ha dubte que encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers ínfims i mínims.

Aquests éssers mínims, els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.

Encara que per naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són extremadament perilloses.

Fa tan sols uns anys, la "Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies, fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......

Em pregunte, després de passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.

Si el perill ha augmentat, perquè aquest silenci ?. Si es manté o s'ha aconseguit aturar, perquè aquest silenci. Sol, i dic que sóc optimista, em cal pensar que la cosa va desbocada, que no hi ha remei i s'ha arribat a la conclusió: que es fa el que es pot. 

Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars Irresponsables.

A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.

En acabar un any, solem tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en el pròxim any.

Aquet any, per a mi serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20 anys".

Seguiré vivint sobre un volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia. Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i Alegria.

I pensaré com els caleños. El ball és la seua passió, la rumba i la salsa amb el seu frenètic moviment de peus, seran la meua assignatura d'obligat compliment. Així, si la Terra tremola, no es pot pensar una altra cosa que és la vibració de la música que sona al carrer, a cada terrassa, o l'interior d'una casa, que fins i tot amb les finestres tancades, les travessa i expandeix la seua melodia pel dia, i sobretot en la nit caleña.

A les nits de dissabtes i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi sobre els caleños per la seua passió per la vida.

divendres, 8 de desembre de 2017

Fa dos anys.

Fa dos anys escrivia.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.
I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,




dijous, 16 de novembre de 2017

QUARANTA-QUATRE - L'EP i JO. Que fas Vicent ?, que no se't veu ni un pèl.

És la pregunta que últimament em fan amics i seguidors davant l'ostensible realitat de l'absència d'articles, fotografies i vídeos que porten el meu segell.

És veritat que alguns pensaran, "la musa", o les muses l'han abandonat. La seua activitat frenètica, es va desinflar com un globus, i anat perdent aire cada dia.

Era de preveure, no es de lletres.

Des del 4 de Juliol de 2010, i amb l'article sota el títol "Us queda el meu record", vaig començar l'atrevida obligació de redactar un article setmanal sobre qualsevol tema o opinió. Des d'aquella data he publicat més de 220 articles dels quals, en bona part, el tema abordat està relacionat amb la malaltia de Parkinson.

He intentat transmetre que els afectats tenim la sensació que no es dediquen prou recursos, malgrat ser la segona afecció neurològica, per darrere de l'Alzheimer.

El diagnòstic de nous casos, va en augment, sense respectar edat ni condició.


Bogota des del pis 4|del Institut Roosevelt
Fins avui, només a base d'una combinació de fàrmacs o una operació quirúrgica, pot, millorar-se la qualitat de vida del malalt.

Com en altres ocasions he dit, la meva curiositat en conèixer i saber com s'enfronta cada un, em serveix per prendre exemple d'allò que els fa bé.

En els 100 últims dies he tingut l'oportunitat de conèixer, de conviure, de participar en la vida diària d'un malalt. He estat una mena de cuidador atípic, ja que jugava amb l'avantatge que jo també sóc un afectat i hi ha una especial relació. Per això algunes reaccions són apreciades des d'aquesta òptica.

Fent cames
L'Estimulació Cerebral Profunda, és una de les opcions que s'apliquen a pacients prèviament avaluats i només si són candidats òptims.

Fa uns dies, el 8 de novembre, es va produir la tan esperada intervenció.

Tot i que no tenia signat cap contracte, vaig considerar acabada la meua missió. L'experiència viscuda és per a mi una experiència de vida. La recuperació ha quedat en mans expertes i en la voluntat i criteri de la pacient.


Esperant a l'ama
Una alenada d'aire oxigenat només es pot trobar en els Andes. I des d'allà, al Departament de Huila, a la població de l'Argentina, a 1.560 m.s.n.m.l., estic prenent aquest aire que sera tan necessari per sotmetrem a un programa de teràpies que requerirà de la meva constància i dedicació.

A Cali, la segona ciutat del país, la Fundació Parkinson de Colòmbia porta més de 12 anys millorant la qualitat de vida de pacients de Parkinson de tot el món. Amb ells vaig a dur a terme el seu programa de recondicionament integral. Serà una bona ocasió per participar de les bondats d'aquest programa que consta de: fisioteràpia, fonoaudiología, teràpia ocupacional, rehabilitació cognitiva, tallers d'activitats de la vida diària, suport emocional. Tambe per als familiars i cuidadors..



Així quedem, doncs, ... ..

dilluns, 9 d’octubre de 2017

SENY

He guardat silenci fins ara, i ho seguiré guardant. No vull opinar, però tan sols el publicar aquest article ja és una presa de posició.


Vull expressar la meua fartera.

Fart dels draps vermells i grocs, de les quatribarrades, de les estelades i les blaveres.

Estic fart de la independència, de l'1 - 0 (del qual creia era el resultat d'un partit), del “no passaran”, del "Sóc espanyol, espanyol, espanyol", del Parlament, de Rajoy, de Puigdemón, de la Sardana i del pasdoble torero. Dels Mossos d'Esquadra, de la Plaça de Catalunya, de la Porta del Sol, de Caixa Bank, del Banc Sabadell (especialment per raons personals), de "lo Rat Penat", del "Tio Pep i la estoreta velleta", dels descerebrats d'una banda i laltra. Del Barca i del Reial Madrid. De la Moncloa i de la Plaça Sant Jaume. De la Moreneta, de l'Almudena, la del Pilar i la del Rosari. Del Cola-Cao, de l'escalivada i dels calls a la madrilenya. De la Cibeles, el Neptú i el dit de Colon. Del pont aeri i l'AVE.

Fart de polítics despelucats, de polítics satisfets de les seues panxes grasses i de les seues bravates: Dels encorbatats del carrer Gènova i dels banquers usurers, alimentats amb els diners dels futurs pensionistes. Dels vells socialistes i dels nous tan ambigus. Dels que diuen que podem i que no poden mantenir-se d'acord entre ells. Dels de color taronja que no se sap si són carn o peix. De Marina Salut i del tren de Dénia a Gandia. De la variant de Benissa i de l'AP-7.

Dels que critiquen al jugador de futbol, ​​l'equip, l'entrenador, el president, a l'àrbitre, i al venedor de bufandes, asseguts al sofà de casa, bevent cervesa ia cada estona pixant-la, ràpid, sense acabar del tot, i sense rentar-se les mans pixarades per la pressa i per l'arropiment de la cua a causa del resultat i segueixen, com si res, ficant mà a la bossa de ganxets.

Això, fart de nacionalismes, de patriotismes, i de la burrera que tapa els defectes i la nul·la altura de mires. Del fet que no s'atenga per falta de recursos, dels quals sempre té la culpa un altre que no és aquí.

Dels que a força d'eslògans, fan creure que fan creure. Dels de les idees puerils i dels de les idees que fan aigües.

Estic fart que ens queixem de tot i no fem res.

Fart dels que divideixen i no uneixen.

Estic fart, tan fart, que no vullc menjar-ne mes.