Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

COMPTA AMB MI.

dissabte, 4 de febrer de 2017

Els meus càncers.


Tenia 14 anys quan un matí van trucar a la porta de casa meua

- Digues al teu pare que la tia Rosa a mort.

Feia uns mesos, a la meua tia Rosa de 45 anys, se li havia diagnosticat un càncer de mama en estat molt avançat.

El puritanisme, o qui sap que vergonyes, la va mantenir en silenci, mentre el càncer transformava el seu pit. No era temps, encara, d'èxits contra aquest càncer.

Seria el meu primer càncer i el temps en què prengué consciència del que significava CÀNCER, substituït per la gent, per entendre-ho com a sinònim de mort segura, per un "tumoret", o a les notícies, "després d'una llarga malaltia".

El juny passat va ser el meu últim càncer.

- Vicent. El teu pare té un càncer limfàtic molt agressiu. Setmanes, potser dies.

Van ser 25 dies. Vaja agressivitat. Però no va ser dolorós ni humiliant. Ningú mereix tal mort, ningú no mereix un calvari. I menys el meu pare.

Des del primer càncer, el de la meva tia Rosa, fins aquest del meu pare, quants coneguts, veïns, amics i familiars han estat engolits per aquesta malaltia traïdora.

El càncer és la principal causa de mort a escala mundial. Se li atribueixen 7,6 milions de defuncions (aproximadament el 13% del total) ocorregudes a tot el món el 2008. Els principals tipus de càncer són els següents:

• pulmonar (1,37 milions d'defuncions);
• gàstric (736.000 defuncions);
• hepàtic (695.000 defuncions);
• colorectal (608.000) defuncions;
• mamari (458.000 defuncions);
• cervicouterino (275 000 defuncions).

Més del 70% de les defuncions per càncer es van registrar en països d'ingressos baixos i mitjans. Es preveu que el nombre de defuncions per càncer segueixi augmentant a tot el món i superi els 13,1 milions el 2030.

El tema del 2017 és: «Nosaltres podem. Jo puc. »(Que casualitat).

El Dia Mundial contra el Càncer és una bona oportunitat per reflexionar i pensar en el que podem fer, per comprometre'ns, per actuar i per demanar:

- Un augment de compromís polític amb la prevenció i el control del càncer.
- Més coordinació i més investigacions sobre les causes del càncer i els mecanismes de la carcinogènesi en l'ésser humà.
- Que s'elaboren més estratègies científiques de prevenció i control del càncer.
- Generar i divulgar coneixements per facilitar l'aplicació de mètodes de control del càncer basats en dades científiques.
- Que ens donen normes i instruments per orientar la planificació i l'execució de les intervencions de prevenció, detecció primerenca, tractament i atenció.

Repassar cadascun nostres hàbits de vida i conèixer que:

- Els càncers més mortiferos són els de pulmó, estómac, fetge, còlon i mama.
- Els tipus de càncer més freqüents són diferents en l'home i en la dona.
- Aproximadament un 30% de les morts es deuen a cinc factors de risc conductuals i dietètics: índex de massa corporal elevat, ingesta reduïda de fruites i verdures, manca d'activitat física, consum de tabac i consum d'alcohol.
- Fumar és el factor de risc més important i la causa del 22% de les morts mundials per càncer i el 71% per càncer de pulmó.

Vida sana i control mèdic, amics.

diumenge, 29 de gener de 2017

36 anys de una dimissió.

"Crec que tinc força moral per demanar que en el futur no es recorreg a la inútil desqualificació global, a la visceralitat o l'atac personal".

Adolfo Suarez (1981.01.29)


Mai he amagat la meva admiració per Adolfo Suarez. Mai he amagat la meva admiració per l'anomenada Transició Espanyola, de la qual va ser un dels màxims protagonista. Sense oblidar al Rei, a Torcuato Fernández Miranda i Manuel Gutiérrez Mellado. Tampoc als líders polítics del moment.

36 anys després, te plena vigència la frase.


Adolfo Suarez ocupá la presidència del govern per la voluntat del rei Joan Carles, que el va encimbellar a la més alta responsabilitat de govern a l'Espanya no democràtica. La seua pertinença a l'entramat franquista i el nomenament, condicionarien gairebé de forma determinant la biografia política d'Adolfo Suárez. La divisió interna d'Unió de Centre Democràtic (UCD), partit creat a corre-cuita, compost per una vintena de partits, amb líders joves i ansiosos de protagonisme. Alfonso Guerra, que no malgastava ocasió, s'encarregava d'assenyalar amb cruel demagògia la realitat del partit en el Govern. Els militars. Els nacionalistes.


Avui, la desqualificació. L'assetjament. I en els últims temps, el recobrament dels cadells del franquisme, de la pèrdua dels seus consells d'administració. La corrupció existent en el mateix si del partit governant. La corrupció, menor, però no per això menys greu, de la resta dels partits. Tot això, indueix a alguns a desqualificar i atribuir de tots aquests mals al procés polític anomenat Transició Espanyola

Els qui així parlen, en aquells dies, o eren beus, o no havien nascut. En tot cas no van viure aquells temps incerts i que van costar renúncies polítiques, o van ser posposades, amb vista a la creació d'un estat nou, lliure i democràtic.


Són els polítics els que han pervertit la política, han prostituït l'organització política, s'han lucrat, han crescut i han omplert de merda les institucions.


Estic convençut que no existeix en l'actualitat figura que igualie els ideals d'Adolfo Suarez González.


En la meva pàgina de You Tube tinc la sèrie de Televisió Espanyola, La Transició Espanyola de 13 capítols, que recomane visionar a tots aquells que entre 1973 i 1977 prenien biberó o encara no s'afaitaven.

https://www.youtube.com/watch?v=IMD6872pPLs&list=PL3vwJTn7xFAGliOBKMMpblwz5YIiK1dnK 

Discurs dimissió d'Adolfo Suarez.


dimecres, 11 de gener de 2017

Per a servir a ... i no per servirse de ....

 Un govern local que practique la humilitat, el respecte, l'honradesa, l'escolta, el diàleg i la confiança.

En el meu article del 24 de noviembre de 2014, titulat "Reiniciar o crear Benissa ?." justificava la meua signatura del manifest "Reiniciem Benissa", que es va donar a conèixer amb una recollida de signatures a través de la plataforma CHANGE.ORG.


A l'article, que convide a rellegir picant l'enllaç del paràgraf anterior, deia:


"Cal una unió d'interessos i idees.


Una implicació dels silenciosos capaços.


Un pas avant dels honrats.


Un sí dels que poden però temen.


Un adéu als que no són capaços de generar confiança. Als que necessiten pagar, amb recursos públics, per publicitar el que han fet. Si ho han fet, ja es veu.


Un desallotjament dels que es creuen únics posseïdors de la raó i no accepten que una crítica, o un criteri diferent i poden ser enriquidors.


Cal, en fi, un canvi en les actituds i en les formes. Primer és Benissa que qualsevol partit o interès forani.
És urgent que els grups polítics, associacions i ciutadans s'uneixin les seues idees i esforços per i per Benissa. " 


Ahir es va produir un canvi en l'alcaldia de Benissa.

La agrupacion sorgida d'aquella iniciativa, recolzada per altres, han fet possible qu es produeixi un canvi substancial en la representació per a la Governació de Benissa.

No serà fàcil, però l'experiència i coneixement de la maquinària municipal, pels membres de Reiniciem Benissa, durant aquests dos anys, dóna prou confiança per atorgar-los la responsabilitat de coordinar un canvi.

Els de Reiniciem hauran de tenir en compte que no governen sols, i els que els van donar suport hauran de ser generosos i donar suport a les propostes noves que pot aportar aquesta formació.


Un consell. "Senyor Alcalde, matenga els seus pricipis. Ja veu que el temps i el poder provoquen transformacions en aquells que descansen
les seues natges en la poltrona municipal. Des de la seua nova cadira pot veure exemples a la seua esquerra i a la seua dreta.

Només em cal una inquietud. Una inquietud raonable.


Que qui té la clau, faça ús d'ella.

divendres, 30 de desembre de 2016

POT SER. ENTREVISTA.- Pedro Soliveres Cabrera, el de la "Vap"



ENTREVISTAT -- Pedro Soliveres Cabrera, el de la "Vap".
Pot ser l'últim dels grans empresaris del segle XX, de Benissa i Comarca.

17.12.2009

“Érem un grup d'amics, un equip que tènia il·lusió i en el qual anàvem tots a l'una”

Fa uns anys, un eslògan turístic de Benissa deia “Benissa, Alta i Marina”. Si ens referim al casc urbà, l'apel·latiu de “Alta” esta clar, ja que fent una similitud amb Roma, ciutat dels set pujols; Benissa seria el pujol dels set miradors.


Vista des de la casa de Pedro Soliveres Cabrera
Pedro Soliveres Cabrera
Un d'aquests miradors esta en la anomenada Plana de Feliu, en esta zona, en els primers anys 70 de segle passat, es construïsc una urbanització que es va anomenar “L'Amistat”.  Els dirigents de l'empresa  VAPF, SA es van construir uns chales, que àdhuc avui són dels més moderns i luxosos de Benissa.

Però per allò que l'amistat dels dirigents es va trencar, en l'actualitat, en l'entrada de la urbanització existeix un retol  que la denomina “Pla dels Molins”.


Visitem avui a Pedro Soliveres Cabrera, i per a accedir a la seua casa, hem de franquejar una gran porta corredissa, que s'obri després de prémer en el telefonet la tecla “Soliveres Tur” per a comunicar la nostra presència.  Ens contesta Pedro: “avant”. I anem cap enllà.

En la porta de la magnifica casa, esta Pedro esperant-nos. Ens saludem. Passem a un ampli saló, amb una decoració i composició moderna i amb signes que s'acosten les celebracions del Nadal. El gran finestral té les cortines obertes i a través d'est, en un primer plànol s'observa un jardí ben cuidat. Després, una de les millors vistes de Benissa, els barrancs, les llomes i els “tosals” abancalats. Al fons, el blau del mar Mediterrani, on destaca la mola calcària del Penyal d´Ifac, com una nau berberisca encallada fa segles.


Potser, inspirats per aquestes vistes que tenen les cases d'aquesta urbanització, és pel que “ LA VAP “, així la anomenavem  tots, referent en la Comarca com a empresa promotora des de finals dels anys 60, va batejar algunes de les seues urbanitzacions amb els noms de Montemar, Buenavista, Maryvilla o Balcó al Mar.


Veig a Pedro com sempre, la seua imatge per a  mi no ha canviat en anys. És una persona més aviat baixa i amb una aparença tímida, al que la vida, tocant a l'estat físic no li ha sigut benèvola. Les primeres paraules és per a interessar-nos per les respectives saluts, que en el cas de Pedro, segons ens explica esta plena d'avaries i xacres, però ell, mai s'ha donat per vençut, encara que amb algun baixó lògic, es considera una persona vital i optimista.

Té en l'actualitat setanta-sis anys, tres fills i tres néts. Els seus fills Pedro, Bernardo i Juan, gestionen l'empresa  VAPF, SA. El seu fill Pedro Javier és vicepresident de PROVIA (Associació de promotors immobiliaris de la província d'Alacant).  Esta orgullós dels seus fills.


Es qualifica professionalment com a promotor i constructor. Compte que va començar treballant en el sector bancari  als 18 anys. Opina que en la vida cal tenir intuïció, i ell creu, que en la seua vida professional l'ha tingut moltes vegades. Ara, els fills i la informàtica, de la qual no vol saber res, li han donat la possibilitat de deixar a poc a poc la responsabilitat de la seua empresa i dedicar-se a l'arquitectura.  De jove anava bé amb el dibuix artístic i després va fer una mica de delineació, amb açò, i la seua experiència de tants anys en VAPF, considera, és suficient per a opinar amb autoritat, discutir amb arquitectes i dedicar-se en el departament d'arquitectura a realitzar projectes. En aquests moments esta acabant un que els ha portat dos anys de treball, és una composició de dos-cents apartaments, que se situa en una zona complicada amb un 50 % de pendent en la urbanització Cumbre del Sol. I encara que els fills no volen que treballe més, tots els dies, en l'ordinador Paco Ivars Such i ell amb paper i llapis, dóna vida als seus somnis.


Li proposem repassar els records del seu pas per l'Ajuntament com a regidor durant els anys 60 (1961-1967), ell és un dels quatre membres vius, de la Corporació Municipal que el dia 29 d'abril de 1964, va aprovar “l'adquisició de 500 participacions” d'un pou situat en el terme municipal de Benidoleig, anomenat Pou Cami Sanet.


Recorda Pedro, que ell va accedir a regidor nomenat per l'alcalde Adolfo Torres-Torres, pel sistema d'aquell moment. La gestió municipal a Benissa estava molt polititzada, per la qual cosa es perdia l'energia en discussions buides, la qual cosa no deixava temps per a pensar i desenvolupar projectes per al progrés del poble.

 

Sona el telèfon mòbil de Pedro, atén la trucada. El tema?, la jardineria de la seua finca. Dóna instruccions...

Seguim...


Arribat el moment de substituir a l'alcalde, en reunions prèvies amb els dirigents provincials es demana un nomenament no polític. Es proposa a Salvador Ivars, persona humil, que tènia possibilitats de dedicar-se a l'ajuntament. Tènia un negoci de fabricació de barres de gel, sense fills i que tènia un grup de gent que ho recolzava. Es nomena a Salvador Ivars.


La corporació presidida per Salvador Ivars estava formada per un grup d'amics, un equip que tènia il·lusió i en el qual anaven tots a l'una. No hi havia cap discrepància. L'equip, així ho diu, es planteja que necessitats tènia Benissa.

 L'aigua, portar l'aigua. 


Doncs a portar l'aigua!. El paper de Pedro es va circumscriure al tema finançament.

Recorda a Clemente Arjona i sobretot a Domingo Iborra, al que considera el seu gran amic, regidors, que al costat de Salvador Ivars van treballar més intensament en les negociacions per al finançament del projecte, que es van dur a terme a Madrid. Insisteix a qualificar a Domingo Iborra com una persona fenomenal.


La seua esposa Paquita, ens pregunta si ens ve de gust alguna cosa, agraïm l'oferiment.
 

-        No, estem molt a gust, gràcies.

  
En un moment analitze com va la conversa. Bé, va bé. Pedro parla i de tant en tant puja de to, a voltes el to és confidencial, unes altres es pensa les paraules. Comprove que té un bon sentit de l'humor, somriu en moltes ocasions. La xarrada és agradable i distesa.
Pedro Soliveres Cabrera i Vicent Ibañez
Salvador Ivars tènia una bona relació amb Francisco Torres Gutierrez “Paco Torres”, i opina que el paper d'est ultim podria haver sigut de més implicació. Possiblement els contactes d'aquest no eren suficients per al que es necessitava en eixe moment.

Recorda a José Cabrera Abargues, don “Pepe Cabrera”, persona seriosa i total, que encapçalá també iniciatives per al finançament del projecte, com l'aval bancari subscrit per alguns benisseros amb possibilitats econòmiques.

Entre l'any 1969 i 1972, VAPF está en el seu apogeu, 1.400 persones treballant, venia tres chales diaris. S'estaven construint les xarxes d'aigua en la zona turística, i VAPF adquireix per endavant 1.150 dotacions per un valor de 21.000.000 de pessetes (130.000 euros), que al costat de l'aval bancari subscrit, van servir junts per al finançament d'aquestes xarxes.

Considera que no s'ha reconegut suficientment pels benisseros aquesta obra de portada d'aigües, creu que som individualistes i poc donats a homenatges i reconeixements.

Pedro té coneixements sobre pous i extraccions d'aigua, ja que posseeix en la seua finca dues perforacions, les quals són suficients per a les seues necessitats, i coneix molt bé els motius de les fluctuacions dels nivells i les possibilitats de nostre terme municipal, que són escasses en cabals d'aigua.

Opina que Espanya té suficient aigua per a tots i no són necessàries les desaladoras, sobretot pel problema no resolt de les salmorres ja que entén que eixos abocaments al mar són contaminants a l'excés. “... mira el mar Mort...”

A poc a poc s'ha fet fosc, donem la llum?, no, no fa falta, ja ens hem vist una estona. Els dos ens hem reconegut interessats, curiosos, francs..., podem seguir així. Segueix el bon humor.

Els polítics haurien de saber deixar o canviar el seu lloc a temps, es cremen, és trist, així va ocórrer amb Salvador Ivars.

Sobre la gestió municipal del Servei, no pot opinar doncs manca de suficient informació, encara que fins a on pot saber la considera correctíssima.  Esta per la gestió publica dels serveis, la qual cosa passa és que no funcionen, es posa a gestors polítics i no tècnics.

Recorda també, que amb José Ivars Ivars “Pepe Ivars” d'alcalde, va estar set anys de Jutge de Paz, a instàncies de Jerónimo Mulet Llobell, que per aquell temps exercia en els jutjats de Denia.

Li costa decidir-se per nomenar un personatge benissero al que admire. Diu que poden ser varis. Es decideix al final, don Pepe Cabrera, personatge senzill al que tots cridaven “el señoret”. Creu que va ser un benissero volgut, al que la distància que en aquells temps separava a les grans famílies del poble pla, no li va afectar, acostant-se ell a la gent i la gent a ell, com un més, com un igual. Ho recordem els dos conduint un sis-cents color crema.

A hores d'ara de la conversa, no considerem a Pedro una persona estirada o distant, d'altra banda mai ho hem pensat, no. És un tracte... familiar?. És possible que el seu bon humor procure aquesta atmosfera.

Val la pena una vida tan intensa, atrafegada, telèfon a dalt, discussions, problemes?. “Huy!!!, anem a filosofar… Si açò ens satisfà, si ens omple, si ens agrada, clar que si, malgrat el que puga venir després”.

Recordem dos episodis que en els anys 80, van pretendre perjudicar la seua imatge . Els dos els posa ell sobre la taula:

“El pamflet”. Aquest episodi va consistir en el repartiment d'un paper anònim en el qual s'intentá desacreditar-li, atribuint-li un suposat aprofitament fraudulent d'aigua potable. Creu que va ser per a evitar la seua entrada en política, Va haver-hi una resposta a el “pamflet”, però aquesta estava signada, la signá ell.

Urbanització Cumbre del Sol (el Poble Nou de Benitatxell)

El segon episodi va ser, el moviment “ecologista” en contra del projecte d'urbanització del Puig de la Llorença, avui urbanització Cumbre del Sol. Considera que va ser orquestrat perquè venguera aquest projecte aprofitant-se de la bona fe de la gent que valora la naturalesa. No es va fer arrere, el seu projecte va seguir avant perquè complia tots els requisits.

Acabem xarrant de la crisi, de la qual Pedro creu, els bancs han sigut els causants o almenys tenen una gran part de responsabilitat. A la seua empresa li afecta perquè no ven, però no té problemes financers. Les anteriors si van ser greus, ja que en aquell moment s'havia adquirit molt patrimoni i hi havia poca liquiditat.

Recorda al seu mestre Jorge Valor Serra, del que guarda un gran record.

Coincidim que ser ordenat és un valor fonamental.

Es considera una persona correcta, la seua màxima ha sigut sempre “fer el be que puga”, el món no ho podia arreglar, però el que en les seues mans estiguera, havia de fer-ho. Recordem, que en els millors moments de VAPF, en Nadal es repartia als més desfavorits, regals, menjar i fins i tot diners.

Eixim a l'exterior, les temperatures aquests últims dies han baixat, fa fred, Pedro va poc abrigat però ens acompanya fins al cotxe, de pas dóna algunes instruccions al jardiner. A nosaltres, ens dedica un somriure i un fins prompte.

És possible que tornem, la visita i la companyia ha sigut agradable, no hi ha dubte que han quedat molts assumptes dels quals ens hauria agradat preguntar i no hem sabut com fer-ho, o ell, hàbilment, els ha esquivat.

Eixim de la finca a través de l'accés privat fins a la carretera nacional, allí comprovem que la tranquil·litat de la qual hem gaudit en la casa de Pedro durant hora i mitja, ha desaparegut. Tornem a la vida de les presses i destrets, on no tenim temps per a parar i mirar una mica l'horitzó, i des del mirador public del “Pla de Molins”, comprovar que també podem veure la nau berberisca encallada dins del mar blau, amb un davantal de barrancs, llomes i “tosals”.


dimarts, 20 de desembre de 2016

DIMISSIÓ.



  video
              Aquet video de Jaime Ibañez desde Senija, sembla musical

No he llegit la premsa, ni els digitals, ni les opinions ni comentaris, 11 anys de tracte no els necessiten.

La notícia la vaig rebre via WhatsApp. Eren les 5.00 de la matinada aquí. Pregunto si va de debò. Que llegeixi la premsa, em contesten.

Xalò
Em preocupa, m'alegra més, la notícia que la pluja està causant danys, per la intensitat. I me n'alegro. Molts no m'entendran. D'altres, menys, saben perquè.

Doncs sentin-ho bé, aquestes pluges, tot i que causen danys, mai faran tants com un estiu sense aigua potable. Per a mi, que durant 35 anys treballi en el Servei Municipal d'Aigües Potables, en dies com aquests, els quals es produeixen cada 10-15 anys, em llançava a la carretera sense respectar avisos i perills.
La carretera desapareguda per les allaus d'aigua no em detenien. Xalo, la Llosa, Alcanalí, Parcent, Benigembla, la Vall del Pop negada, el riu Xalo- Gorgos boig buscant  la Mediterrania en Duanes de la Mar de Xabia.

Havia de veure allò, era un regal no merescut de la natura.

Adelino, quant ha plogut ?.

No sé, això ha desbordat, seran 150 o 200 litres / m2. Les Murteres, el Boc Smaig, el pantanet, tot està rebentat. Estem d'hora bona. Fi de la sequera.

Penyagolosa
Sàpiguen doncs, que amb aquesta gota freda, i les que hem conegut, amb tan sols tres dies, tenim assegurada aigua corrent a l'aixeta per a uns quants anys.

I el meu cap dona pas a la notícia amb la qual despertava. Crec que ara, després de 15 hores, no li he dedicat ni cinc minuts.

Només una frase pronunciada uns mesos després del seu nomenament: "jo, quan tanque la porta de la meua casa deixo fora tot".

Avui, no sé quants anys després, no ho sé perquè no he llegit res i no ho vaig a llegir, voldria una frase.

Una frase sincera i no de les que vénen al manual de "Redacte un bon discurs sense dir res".

Estic segur que és tal la transformació que no podria ser altra que una frase del manual.

Una parrafada per no dir res de profit.

  video

dijous, 8 de desembre de 2016

Un any sense Tomas

Fa un any escrivia:
Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”,

 les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,





--------------------------------------------

Mi amigo Tomas se ha marchado.

Hace un año escribía:


Tomas cumpliría 58 años el dia 29 de diciembre.

En junio pasado se cumplieron 15 años compartiendo la misma enfermedad, el Parkinson.

Ayer por la tarde Tomas, se fue sin despedirse. Para el dia 15 le habíamos preparado una sorpresa. Una visita cargada de canciones, recuerdos y amistad.

Y principalmente amistad.

El fue, durante mucho tiempo, el provocador de las periódicas reuniones de amigos, Apropa´t, las llamábamos, pues éramos el primer grupo que se formó en la Asociación Parkinson Valencia, dedicado especialmente a los jóvenes parkinsonianos.


Esas reuniones extra asociativas, fueron, para todos, las mejores terapias habidas y por haber.
No nos limitamos a conocernos en una sala de gimnasio, o de psicología, o logopedia. No. Nuestra terapia no esta escrita ni tiene manual. Tomas, sabia, y nos descubrió, que las reuniones informales, el contacto y las conversaciones fuera de la rigidez y dirección de los profesionales, era una gran ayuda.

Y así fue, las reuniones, eran un compartir experiencias, problemas y situaciones, cosa que solo aquel que esta viviendo este mal y tomando esa medicación, sabe y sufre. Nadie sabe, ningún neurólogo sabe, lo que sabemos nosotros del mal de Parkinson.

El se prestó, se apunto a cualquier “bombardeo”, prueba o análisis. Le encantaba ese  papel. Queria vivir. Queria sanar, cuanto antes.

Conjuntamente y por separado nos dedicamos a publicar en nuestros blog, temas de Parkinson. Hoy quedo como único redactor de Parkinson o simplemente Parkinson y Al otro lado del Parkinson.
Vivio independiente mientras otras complicaciones lo sentaron en una silla. Y se rebelaba. Luchaba por no dejarse.

Y termino. Nunca lo vi llorar, triste, decaído. Tuve la suerte de compartir horas, muchas  horas de charreta nocturna. Éramos, para los profesionales que nos trataban, dos casos crónicos de insomnio, que además no hacíamos nada por evitarlo. Compartimos confidencias de nuestras vidas, y sabíamos la deriva  que podían tomar nuestra vida. Éramos conscientes.

Tomas, amigo, Nano, estoy seguro que pronto estarás de besuqueo con todos los que contigo estén, donde estan los que se van. Y con facilidad haras amigos. Pero, nuestra amistad, esa, esa no me la quiita nadie.

Espero tener la serenidad que tu has tenido durante el tiempo que te conocí.

Nano, nos vemos en la eternidad. Tú, como siempre, cabezón, tenías que ser el primero.

Besos.

Vicent,