Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimarts, 28 d’agost de 2018

QUARANTA SIS - L'EP I JO .- On vas?. ELS CAMINANTES.


Quan vaig dir que me n'anava, aquells que em van regatejar ajuda, es van posar a donar-me consells. Jo no els vaig demanar consell.                                                                             Jo els vaig demanar suport econòmic i emocional, en aquells primers mesos en què havia de pagar factures i sentir-me acompanyat.  - "Qué has perdut allà ?. No coneixes a ningú. Aquí està la teua família. Els teus pares i els teus germans. Deixa't de fantasies. Estas perquè et cuiden".

El dia 25 d'agost es va complir un any de la meua tornada a Colòmbia. Primer tres mesos a Bogotà. Després va sorgir una opció nova, la prevista no va quallar, com tantes coses en aquesta vida. Una visita ràpida a Santiago de Cali, i a un lloc concret.

Sense cita, un dissabte a mitja tarda arribe a la Fundació Parkinson de Colombia.  La idea era conèixer el lloc i el dilluns presentar-me. Però la porta s'obre i surt David. Li dic. M´escolta. Es torna i li parla a Sandra.

Aquesta tarda de novembre surt avaluat i preinscrit. 

Ja conec dos a Cali.

Aquest dissabte 25, a la mateixa hora, un any després d'aterrar a El Dorado, estic a la terrassa de l'edifici de 12 altures on viu José Antonio. Al voltant d'una taula amb el grup ELS CAMINANTES, Chencho, Humberto, Salo, Jordi, Ivan, Jaime, Carlos, Julia, Carmen Glòria, Miriam, Carlitos ...... .. i, a qui em deixe?. Tots amb els seus respectius acompanyants, tan importants en aquest procés, compartint xerrades, acudits, cançons, delicatessen que cadascú va portar, i molta "salsa".

Veig que, Beatriz, Andres, Angie, Cristian, Maye i Flor es diverteixen al veure als seus pupils tan agermanats, i suposo jo que estan així, perquè constaten que la part que els
correspon en la recuperació de la seua autonomia, les tècniques per al seu manteniment, i la rehabilitació cognitiva i suport emocional, al costat de l'actitud positiva de cada un de nosaltres, té resultats com els del dia d'avui. Despres, en Cosmocentro em trobe amb Carmenza i Diana, com sempre, Carmenza tan atenta. I mes endevant, del braç  del seu marit, em trobe amb Nancy, i ens expliquem com anat el dia.

Un any després, ¿Qui em repeteix allò de ... ?:

- ¿Que has perdut allà ?. No coneixes a ningú. Aquí està la teua família. Els teus pares i els teus germans. Deixa't de fantasies. Estas perquè et cuiden.