Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

divendres, 8 de desembre de 2017

Fa dos anys.

Fa dos anys escrivia.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.
I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,




dijous, 16 de novembre de 2017

QUARANTA-QUATRE - L'EP i JO. Que fas Vicent ?, que no se't veu ni un pèl.

És la pregunta que últimament em fan amics i seguidors davant l'ostensible realitat de l'absència d'articles, fotografies i vídeos que porten el meu segell.

És veritat que alguns pensaran, "la musa", o les muses l'han abandonat. La seua activitat frenètica, es va desinflar com un globus, i anat perdent aire cada dia.

Era de preveure, no es de lletres.

Des del 4 de Juliol de 2010, i amb l'article sota el títol "Us queda el meu record", vaig començar l'atrevida obligació de redactar un article setmanal sobre qualsevol tema o opinió. Des d'aquella data he publicat més de 220 articles dels quals, en bona part, el tema abordat està relacionat amb la malaltia de Parkinson.

He intentat transmetre que els afectats tenim la sensació que no es dediquen prou recursos, malgrat ser la segona afecció neurològica, per darrere de l'Alzheimer.

El diagnòstic de nous casos, va en augment, sense respectar edat ni condició.


Bogota des del pis 4|del Institut Roosevelt
Fins avui, només a base d'una combinació de fàrmacs o una operació quirúrgica, pot, millorar-se la qualitat de vida del malalt.

Com en altres ocasions he dit, la meva curiositat en conèixer i saber com s'enfronta cada un, em serveix per prendre exemple d'allò que els fa bé.

En els 100 últims dies he tingut l'oportunitat de conèixer, de conviure, de participar en la vida diària d'un malalt. He estat una mena de cuidador atípic, ja que jugava amb l'avantatge que jo també sóc un afectat i hi ha una especial relació. Per això algunes reaccions són apreciades des d'aquesta òptica.

Fent cames
L'Estimulació Cerebral Profunda, és una de les opcions que s'apliquen a pacients prèviament avaluats i només si són candidats òptims.

Fa uns dies, el 8 de novembre, es va produir la tan esperada intervenció.

Tot i que no tenia signat cap contracte, vaig considerar acabada la meua missió. L'experiència viscuda és per a mi una experiència de vida. La recuperació ha quedat en mans expertes i en la voluntat i criteri de la pacient.


Esperant a l'ama
Una alenada d'aire oxigenat només es pot trobar en els Andes. I des d'allà, al Departament de Huila, a la població de l'Argentina, a 1.560 m.s.n.m.l., estic prenent aquest aire que sera tan necessari per sotmetrem a un programa de teràpies que requerirà de la meva constància i dedicació.

A Cali, la segona ciutat del país, la Fundació Parkinson de Colòmbia porta més de 12 anys millorant la qualitat de vida de pacients de Parkinson de tot el món. Amb ells vaig a dur a terme el seu programa de recondicionament integral. Serà una bona ocasió per participar de les bondats d'aquest programa que consta de: fisioteràpia, fonoaudiología, teràpia ocupacional, rehabilitació cognitiva, tallers d'activitats de la vida diària, suport emocional. Tambe per als familiars i cuidadors..



Així quedem, doncs, ... ..

dilluns, 9 d’octubre de 2017

SENY

He guardat silenci fins ara, i ho seguiré guardant. No vull opinar, però tan sols el publicar aquest article ja és una presa de posició.


Vull expressar la meua fartera.

Fart dels draps vermells i grocs, de les quatribarrades, de les estelades i les blaveres.

Estic fart de la independència, de l'1 - 0 (del qual creia era el resultat d'un partit), del “no passaran”, del "Sóc espanyol, espanyol, espanyol", del Parlament, de Rajoy, de Puigdemón, de la Sardana i del pasdoble torero. Dels Mossos d'Esquadra, de la Plaça de Catalunya, de la Porta del Sol, de Caixa Bank, del Banc Sabadell (especialment per raons personals), de "lo Rat Penat", del "Tio Pep i la estoreta velleta", dels descerebrats d'una banda i laltra. Del Barca i del Reial Madrid. De la Moncloa i de la Plaça Sant Jaume. De la Moreneta, de l'Almudena, la del Pilar i la del Rosari. Del Cola-Cao, de l'escalivada i dels calls a la madrilenya. De la Cibeles, el Neptú i el dit de Colon. Del pont aeri i l'AVE.

Fart de polítics despelucats, de polítics satisfets de les seues panxes grasses i de les seues bravates: Dels encorbatats del carrer Gènova i dels banquers usurers, alimentats amb els diners dels futurs pensionistes. Dels vells socialistes i dels nous tan ambigus. Dels que diuen que podem i que no poden mantenir-se d'acord entre ells. Dels de color taronja que no se sap si són carn o peix. De Marina Salut i del tren de Dénia a Gandia. De la variant de Benissa i de l'AP-7.

Dels que critiquen al jugador de futbol, ​​l'equip, l'entrenador, el president, a l'àrbitre, i al venedor de bufandes, asseguts al sofà de casa, bevent cervesa ia cada estona pixant-la, ràpid, sense acabar del tot, i sense rentar-se les mans pixarades per la pressa i per l'arropiment de la cua a causa del resultat i segueixen, com si res, ficant mà a la bossa de ganxets.

Això, fart de nacionalismes, de patriotismes, i de la burrera que tapa els defectes i la nul·la altura de mires. Del fet que no s'atenga per falta de recursos, dels quals sempre té la culpa un altre que no és aquí.

Dels que a força d'eslògans, fan creure que fan creure. Dels de les idees puerils i dels de les idees que fan aigües.

Estic fart que ens queixem de tot i no fem res.

Fart dels que divideixen i no uneixen.

Estic fart, tan fart, que no vullc menjar-ne mes.


divendres, 29 de setembre de 2017

Vent de Llevant

BOGOTA
Les alumnes de psicologia de la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà, Maria Paula, Diana, Valeria, Andrea Liceth, es preparen per exercir una professió, que com poques, és per a mi una de les més difícils. El tracte amb persones de diferent extracció, que sens dubte, ha influït en la formació del seu caràcter, de la seua manera d'afrontar la vida i les seues vicissituds, fa que pense jo, que encertar en cada cas requereix d'una bona preparació.

Com en altres ocasions, tenen ben preparat el tema. El grup de la FUNECP (Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson), és un assidu col·laborador del grup que dirigeix ​​el psicòleg clínic, Oscar M. Montaño.

El motiu del dia era:

Aire: Brisa - Tempesta
Tranquil·litat VS Agitació

Mentre fèiem diverses activitats, al voltant d'aquesta dicotomia de l'estat personal, s'afirmava en els comentaris de que la tempesta ens espanta, ens preocupa o ens descompon

Xabia  Alacant (España)
En l'exposició de motius, dic que no estic d'acord. La tempesta, amb abundant aigua i aparell elèctric és per a mi una benedicció. Cap catàstrofe. En el meu cas, la brisa la de la mar és un gaudi espiritual. Des de qualsevol punt de la nostra costa, i mirant al mar, amb la brisa humida de la Mediterrània acariciant el meu rostre, és l'èxtasi més complet que se m'ha donat a gaudir.

La tempesta, l'estrèpit ... com si el cel es fora a desplomar sobre el nostre cap, és per a mi com una benedicció. Neteja la atmosfera i la oxigena. El meu reg sanguini, com imitant l'explosió de la Natura, flueix més ràpid i produeix una sensació com la de levitar.

A hores d'ara de la meva vida, mirant al mar, i amb la brisa del vent de Llevant penetrant pels porus oberts de la barba, m'adone que vaig perdre molt de temps aprenent a viure. Avui crec, que no vaig llegir ni comprendre les lliçons que cada dia s'anava presentant. Van passar minuts, hores i dies. Van passar situacions amb escassa importància i vaig perdre el cul derrere d'elles, i van passar altres, que encara que no fossin espectaculars, eren veritables experiències de vida.

FUNECP (Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson)

Avui veig, amb que força de voluntat, amb que llanço, amb quin interès, hi ha persones que se sobreposen a situacions difícils.

El conèixer i experimentar des de la primera fila, les penes, els sacrificis, els desitjos i projectes truncats d'altres persones, m'han fet veure que hi ha la brisa benèfica i la tempesta esfereïdora. Que sóc un privilegiat, ja que la meua experiència de vida encara que la pugua qualificar d'intensa, no arriba a ser ni un projecte comparable a les veritables tragèdies, que portades amb enteresa, una saviesa innata i aprofitant el vent de Llevant són el meu exemple a seguir.



dilluns, 24 de juliol de 2017

Dos incultes.

Quants canvis !.

 Amic, això només ho pot afirmar qui els ha viscut.

Qui parla, afirma, lloa .... d'oidas, és poc de fiar.  

I si el seu criteri depèn que les escoltades, i si per un aire rebut, els portaveus s´acatarern, va tot en orris, quedant en paraules buides si no, al fes-me riure de la rotllana.

 Rotundament sera, si ho veus. 

Pres amb pinces, si ho sents. 

Si no ho veig, l'hi diré. 

Durant un temps, fa molt, o fa poc, segons, la incultura s'ensenyoreixá del poble. La vergonya aliena, aviat, molt aviat va ser un ull de poll.

Oïd i vist el que per les seues boques i a regló seguit pel que les seues accions s'anava practicant, no hi havia mes que concloure, que els dos principals eren rucs de orelles baixes

El jove Emperador amb dos afalacs, això al principi, es portava de carrer a la concurrència. Però la concurrència, que de vegades sembla mes burra, però altres ja no tant, es va adonar que, la cua la movia quan no havien mosques. I segueix, encara avui,  amb les gracietes de la senyoreta Pepis.

L'acabalat pistoler, ni tenia ni té. Alla on era, les seues poses, paraules i raonaments eren cuarteleros. De xusquero. De xusquero que apaga la seua amargor, la seua incompetència, descarregant el seu fracàs sobre aquells que més brillen. I no es comprèn, perquè, acabalat com és, qui se la bufa..

L'acabalat, no se sap si encara armat, comença a arrossegar els peus.

Serà una pena veure que no ha canviat res. La incutura no és només no ser culte. Pot ser un culte d'orelles caigudes. 

I als de orelles baixes cal donar-li menjar a part.

Prenguen nota.

Ara, fan com aquell, pegem patadetes.

dilluns, 26 de juny de 2017

Espantat. 150 dies després.

Si la política vella i l'autobombo eren els pecats a redimir. Si la transparència, la veritat i el diàleg eren les banderes. Si escoltar al poble, donar-li la paraula, era la fi, no sembla que s'estiga aconseguint. Almenys no ho percebeix.

Abans de res, veig que el model participatiu, l'interès públic per participar, s'ha refredat. Vegem el Fòrums Reiniciem. Fins i tot, vegem que amb el trasllat dels plens a les Cases de la Puríssima, el col·lapse s'ha produït al pati de regidors, en contrast amb el ampli que queda el pati de butaques.

Haurem de reconèixer que no ha enganxat aquest model, siga que no s'encerta en el plantejament, o va ser una resposta a l'afartament de la situació . Els Fòrums són reunions famíliars  i els Plens, per molt ànim, canvi de ubicació, despeses pel condicionament del lloc,  escassament van els representants dels mitjans de comunicació i algun familiar.

No em tlldeu ara d'aigua festes. O tíldeume del que vulgueu. així és i als fets i imatges em remet.
-------------

També, el vell vici. Encara que ens lliurem dels assessors per designació directa, tenim la sort de tenir-los en nòmina. No per això són millors que els feliçment jubilats. Els assessors actuals, son de la família, i ara i en temps passat tenen i tenien la mateixa capacitat. Ell vici de saltar-se el escalafo, donar crèdit a qui desconeix tots els angles de la siuacio. Després, quan intenten resoldre la situació, la desconfiança s'ha instal·lat.
------------

Observe, que el tripartit, pareix que per això de, a veure qui s'emporta el gat a l'aigua en les pròximes, pugnen entre ells i amb l'oposició. Les regidories són, com al principi dels temps, regnes de taifes.

Si és obligació del l'organització municipal realitzar tot el que sigui necessari per a gestionar els serveis que la llei li encomana, sense discriminacions o favors. I la llei també estableix el secret professional, la defensa de la privacitat i l'obligació del treballador públic de posar en coneixement de la justícia, la injustícia. Si és així, no entenc perquè s'ha de pregonar allò que és obligació, tret que tornem a l'autobombo. I l'autobombo és inseguretat.
-----------

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Percebeix una tendència a magnificar una cosa que a nivell del poble és gairebé normal. Que amb un rebló, estaria bé, però es rebla i rebla, com esperant que algú fique la pota. Em sembla una suprema tonteria la proposta de pintar els bancs de la plaça de l'Església Vella, i pel motiu que es fa. Primer perquè es trenca la norma del casc antic, i per una altra, es pot ser més original i no copiar ...... ?.

Podrien els andalusos demanar la instal·lació de la bandera a l'Estàtua de la Llibertat i pintar la peanya de la senyora dolors Piera de blanc i verd. Els catòlics la instal·lació a la part alta de l'antena de l'edifici consistorial l'Ull de la providència, o Ull que tot ho veu. I els que opinen que la Roca 17 no existeix, demanar la instal·lació d'un aquari a la Lonja.

No em tildeu ara de tenir prejudici sexual. O tíldeume del que vulgeu. El que vull expressar és que cal valorar i equilibrar les campanyes, lloables totes, i no caure en la pesadesa (conseguint  l´efecte contrari) u obviant altres tan lloables com la que més.
--------------

I en fi, he notat una tendència a fabricar eslògans. Frases de curt recorregut, que al cap no es materialitzen en beneficis per al conjunt de la comunitat.

No em tildeu de carca, O tíldeume del que vulgueu.  El que vull expressar és que, per exemple "sabem on són les nostres arrels", m'ho expliquen. De cepelló ens van portar a gairebé tots. Desarróllenme la idea. Amb frases buides, sense acció, o una idea del fi que es persegueix, a mi i a la majoria els sona a jeroglífic.
----------------

En nomenar la Llotja, recorde que he vist dues coses en el capítol d'inversions de pressupost. I em va sorgir:
-  Han valorat que la despesa de 100.000 euros per a l'ascensió a la sala de la Llotja és proporcionat al que en aquella sala es va a oferir ?.
- Renovació de la cartelleria i la senyalítica 25.000 euros. Tres canvis de cartelleria he viscut. El primer placa metàl·lica, després rajoles, després, no fa gaire, canvi de cartells. Passa, que no es fa amb un criteri de durabilitat  i possibilitat d'actualizacio, al temps que mai s'acaba la senyalització o la numeració de policia.
-----------------

¿Quan van decidir formar el tripartit, no se'ls escaparia que la frontissa obria cap a fora i cap a dins ?.

-----------------
MANIFEST QUE VAIG SIGNAR

Manifest: Reiniciem el poble

 



divendres, 9 de juny de 2017

Fills de frare

En el moment que estic entrant a casa meua sonen dos tocs de campana. És la campana que porta per nom La Immaculada Concepció, la major de les instal·lades al campanar del Convent Franciscà de Benissa. La que va apadrinar la meua mare el 1992. Està anunciat que són dos quarts de dotze.

Dimecres vam menjar amb la meua mare, el meu amic Gustavo Parra i jo. El meu convidat, pregunta tot, vol conèixer els costums dels habitants de la terra que està visitant. La major part del temps, és el Convent Franciscà, a una distància de 50 metres de casa meua, el que acapara la conversa.


L'any 2011 es van complir 400 anys de l'arribada dels Franciscans a Benissa. En 1613 van fundar el Convent de la Immaculada Concepció. Aquest mateix edifici que hem admirat abans d'entrar a casa. En observat detingudament, hem comprovar que té un marcat caràcter defensiu i amb certes reminiscències renaixentistes. L'existència de matacans sobre els punts febles de l'edifici, les portes, sumaven un altre refugi més, al costat de la muralla que envoltava la població de Benissa, davant els atacs pirates.


La meua mare després del dinar va narrar al meu amic Gustavo, que el seu avi va ser durant una època, administrador dels religiosos, ja que els frares no podien tocar diners, a causa del vot de pobresa. També que el Convent es comunicava amb l'edifici construït amb posterioritat al carrer Escoto, mitjançant un túnel.


Avui l'antic Seminari és propietat de l'Ajuntament. En aquest seminari, durant anys, es van formar i van preparar milers de joves, els quals, amb el temps aclarien les seves idees i sortien cap a la vida seglar o prosseguien els estudis, finalitzant en l'ordenació sacerdotal.


 Es queixava la mare de l'escassetat de frares i que els pocs que quedaven estaven molt xacrosos. Pessimista, deia que:

- Qualsevol dia tanquen i ens anem a quedar sense Franciscans.

Jo, antic seminarista, mentre escoltava a la meua mare, recordava la multitud que abarrotava l'església conventual en commemoracions com el Corpus del Convent o la festivitat de Sant Francesc. Al pare Agustí Baselga dirigint el cor de seminaristes, cantant: "Les empremtes del cabdill enamorat seguim amb fervor ....".

A la meva memòria també m'arriba el record de Fra Humil Soria Pons, en procés de santificació, immortalitzat en pedra a la placeta del Convent i reposant el seu cos a l'església. El pare Antoni, tan estimat pel poble de Benissa. El pare Arbona, home del temps a la localitat i col·laborador del Centre Meteorològic, i altres tants pares, professors o amics: Pellicer, Manresa, Agulló, Llorca, Rius, Porturas, Canet, Jordi, Llombart, Camps, Nadal ...


La crisi vocacional és greu. Potser la revelació a la Porciúncula a Francesc d'Assís, sobre la seva missió, la de la predicació, ensopeguin amb el món actual: «La collita és abundant i els obrers pocs; pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï més segadors. Poseu-vos en camí! Mireu que us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies; i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa." (Lluc 10, 1-9).
 

Quan li he dit a la meva mare:

  
- He sentit que a l'agost tanquen el Convent. 


La seua contestació ha estat:

 
- Ai! Puríssima Xiqueta.

 Des de 2015 han mort a l'orde franciscà 48 frares (2 d'ells a Benissa) i les vocacions amb prou feines han aportat 3 joves.

Benissa perd una de les seves senyes d'identitat. Els 400 anys de presència dels seguidors de Francesc d'Assís a Benissa, sens dubte, ens han marcat, no només en el caràcter religiós, sinó en, l'espiritual, cultural, musical, acció social ...


divendres, 21 d’abril de 2017

La vara de l'alcalde.



La vara d'alcalde és una espècie de petit bàcul o bastó, curt i fràgil, normalment ornamentat amb una empunyadura metàl·lica, en plata o bronze, de vegades acordonada, que els alcaldes subjecten a les mans, i exhibeixen, durant els actes públics solemnes, en els quals cal, o correspon, ressaltar la presència i el poder del càrrec.



De vegades es creen polèmiques de temes que no són transcendentals per als ciutadans, i en algun cas es venen com grans conquestes. Un, de vegades pensa, que només serveixen per desviar el debat d'altres assumptes de més profunditat, o perquè no hi ha més idees, o per lluir medalles. Considerar una gran conquesta alguna cosa que no està en litigi, que no té una gran transcendència i no millora substancialment la qualitat de vida dels ciutadans, estaran amb mí, serà una conquesta, però menor.


Canviar o modificar tradicions que no estan en qüestió, i exhibir una intransigència dubitativa amb un, allà dic bé, després dic no, i ara dic ni parlar ..., pot crear un estat d'opinió, i pot ser que uns consideren necessari, però ...... dues setmanes abans de les festes patronals, no és, crec jo, la millor "Entrá de la Murta".

No entenc bé, com per al canvi d'ubicació de les tradicionals vaquetes, fos motiu de referèndum i no s'hagen proposat preguntar, si s'està d'acord amb la representació institucional al passeig de la Purissima Xiqueta pels carrers de Benissa, o no s'està.

Horror !!!!. Ja no veuré aquella bella imatge de l'Alcalde lligant la vara de primer edil, amb el llaç blau en la peana del reliquiari que conté el quadre de la Patrona de Benissa, o algun conegut franciscà, citat en aquest assumpte, fent aquest lligat suplint a l'Alcalde . Que detall tan bonic ens perdrem.

Ostres !!!!. Deformació professional. M'adone que hi ha alguna irregularitat. Durant tot l'any té la vara d'Alcalde a les seves mans l'àngel que l'acompanya a la patrona en l'altar major de la qual orgullosament anomenem Catedral de la Marina.

Repàs al Reglament d'Honors i Distincions de l'Ajuntament de Benissa. Deu meu !!!. (Amb perdó de la laïcitat), no existeix tal figura, no hi l'alcaldessa per un dia, per un any, o perpètua. Obrim expedient informatiu !!.

No augurem molt d´aclariment. Durant els 41 anys de democràcia, la Patrona va seguir rebent l'honor de passejar pels carrers de Benissa amb el bastó lligat per l'Alcalde de torn, al peu del reliquiari. No, .....   rectifique, en el període en què el PSOE va governar, també hi va haver polèmica sobre la ubicació de la corporació municipal en la processó de la Patrona, que el primer any es va substanciar amb la integració dels mateixos en les fila com qualsevol ciutadà. No recorde el que va durar la grip. Per cert, a propòsit del lligat de la vara, cada any, el responsable del ancorat del reliquiari refeia el nus que el susdit alcalde de torn, nerviós, havia deixat fluix.

La culpa, doncs, serà dels d'abans, d'aquell senyor baixet de la botiga de ciris, medalles i objectes religiosos, d'Acció Catòlica, de l'Adoració Nocturna, de la Tercera Ordre o de la Guàrdia de Franco.

O seran les cròniques les que algun dia diran qui o quins van perpetrar tal disbarat. Possiblement hi hagi un motiu, - però senyors !! -, la legalitat. No veig, excepte superior i millor opinio, dictar decret executiu ordenant als agents de la Policia Local, ....... un moment, ....... la Policia Local  va acompanyant la Patrona ... .. dilema doncs, un altre dilema, .... Aniran ?. No aniran ?. Com deia, no cap altra que retirar-li la vara d'alcalde i restituir al seu legal i únic propietari, i sumar, als ja aconseguits, un dret més per a la ciutadania. En aquest cas la laïcitat activa i plena de Benissa.

S'ha acabat allò de "Benissero, fill de frare" serà d'un altre ofici, però de frare, res.

Bones, religioses, laiques i lúdiques festes.

Visca La Nostra Patrona!!!!!!. Que malgrat tot, i per ella, aquests dies ens reuneix a tots els benissers, els de naixement, els d'adopció i els de residència.

Visca La Puríssima Xiqueta !!!.

diumenge, 9 d’abril de 2017

La meua ràbia


Cada any, un grup de persones amb un comú interès, ens reunim, revivim la història, recordem fets i situacions. Observem els progressos, com si d'una passada de revista militar es tractés.

Aquest any, dos temes van ser els que van acaparar el temps d'esta reunió: les excepcionals pluges de febrer i la situació en què es troba el Servei, davant la manca de personal.

Les jubilacions, les baixes per malaltia, les places vacants no cobertes i les cobertes però traslladades a altres menesters, tenen al Servei Municipal d'Aigües Potables de Benissa, en un estat d'acumulació d'expedients, retard en la reparació d'avaries, i manteniment precari d'instal·lacions .

Durant 36 anys de la meua vida, vaig viure el dia a dia del servei. En els 12 últims anys em vaig deixar mig cervell,  juntament amb la resta del personal, arribant a ser un servici pioner, i tot i ser municipal, vam aconseguir tenir una xarxa eficient, unes instal·lacions modernes, que cap de les concessions dels municipis veïns tenia:

-Telemando de les instal·lacions.
- Tele-lectura de comptadors sectorialitzats.
- Tele-lectura de comptadors domiciliaris.
- Pàgina web interactiva, amb accés a facturació i lectura de comptadors.
- Renovació de xarxes en el casc urbà i la zona Fanadix.
- Renovació i actualització de les instal·lacions d'extracció, bombament, conducció, emmagatzematge, desinfecció, control sanitari i distribució.

Quant usuaris, companys i professionals relacionats amb el subministrament d'aigua, li diuen a Vicent Ibañez  (sóc jo), "això no és el que era", i m'interesse del perquè d'aquesta opinió, ensopege amb les prioritats que ara mateix són objecte de debat:


- Que la Banda de música en la processó de Divendres Sant la paguen els de la processó.
- No participar en les cercaviles i processó de les festes patronals.
- Crear perfils ficticis a les xarxes socials, per tal de contrarestar les crítiques negatives que mitjans digitals i fòrums publiquen.


Quan conec l'estat precari en personal i que alguns es mofen amb acudits fàcils.

Quant sospite politiqueria.

Quan em consta que no és a causa d'una mala gestió dels responsables del Servei, ja que la situació és coneguda pels responsables polítics actuals i anteriors i amb antelació suficient, així com, també el departament responsable de la provisió d'aquests llocs, i recordat amb insistència, per res m'omple d'orgull el bon funcionament quant jo era responsable, més aviat em produeixen una ràbia infinita.


I no em resigne, per mi i per tots aquells que han fet possible aquest servei,  a que quede així ......

------------------
Recomane el visionat d´aquet video.