«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dimecres, 17 de juliol del 2013

El Pare Jordi.

El Pare Francisca Jordi Escriva, marxa a Saragossa.

La notícia ens ve de nou a tots.

Quants van ja, Vicent?.
 És veritat, el llarg dels anys, els meus anys, per la proximitat al Convent Franciscà i per les meues relacions familiars amb algun religiós, he sigut testimoni del pas de molts pares per l'edifici de la Costereta del Convent.


Pare Arbona
Em vaig a deixar molts, però els que jo recorde amb més intensitat són: el Pare Agulló, el Pare Antoni, Arbona, Porturas, Manresa, Victor Canet, Pellicer, Angel Talens, José Luis, Rios i molts més.

Els Capítols Provincials, reunions periòdiques de l'Ordre Franciscana, són generadors de canvis i reubicacions. Sembla ser que, en aquest últim, s'ha considerat que el Pare Jordi farà un paper important en el convent del carrer del Vado, 9 de Saragossa.

Em consta que no és la seua major il·lusió. L'obediència és un dels seus vots. I ell compleix els seus vots.

Padre Porturas
Jove, assequible, pla, conversador, sorneguer, servicial, atent, assenyat, sincer …., estic segur que molts seran els adjectius que se li poden etiquetar, i tots amb la qualificació de personatge excel·lent.

La cultura i part de les característiques dels habitants de Benissa ve influenciada per 400 anys de franciscanisme. De franciscans com el Pare Jordi.

Durant molt temps s'ha donat una feliç coordinació entre el Convent i l'Església. La casualitat va unir a personatges que en el religiós es complementava. 
    

Avui a Benissa, en la nostra Església Parroquial, observem que l'últim canvi de titular en la rectoría ha portat aires diferents. Aires que alguns qualifiquen “d'antany”, uns altres de fora de temps i lloc, uns altres d'impositor i sectari … en suma, un canvi polèmic i que esperem se sàpia adaptar al caràcter benissero..

Al meu entendre, el Pare Jordi, en aquests moments, és la persona capaç de contrarestar un integrisme que difícilment va a progressar a Benissa.

Estic segur que el Pare Jordi, és, seria el millor personatge, conciliador, entre les idees i les formes del senyor rector i el poble de Benissa.


Jordi Escriva

Jordi !!!. Sort allí on estigues.

Segur que convenceràs.

 ----------------

dijous, 11 de juliol del 2013

Tres cales.

De Benissa i parlant de cales d´altres pobles.

Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.


Les Morres de la Llorença
Aquests dies, arribats els primeres calors, i fent rutes de senderisme (exercicis recomanats), he visitat i gaudit d'una estada plaguda i relaxant en tres bells racons de la nostra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala de  Moraig (Benitatxell), i la cala Llebeig (Benitatxell – Teulada-Moraira).

Cala Granadella
Per arribar a la Cala Granadella, una de les més belles, tranquil·les i blaves de la Costa Blanca, em propose una caminada des del dipòsit d'aigua pe l'antic cami a la Granadella. Allí, al començament del camí en un embull de fusta, es troba un observatori de vigilància forestal. M'és conegut el lloc, en diverses matinades he fet fotografies a l'eixida del Sol.
Cala Granadella

Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja
uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.

La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista. 

Visiteu-la.

Cala Moraig
Al paratge de la Cala de Moraig s'accedeix per un vial amb un desnivell respectable. L'accés és artificial, per a açò es va fer un tall en el terreny, doncs fins llavors de pocs era coneguda. El privilegi ho tenien els pescadors i aquells atrevits que a les nits intentaven recol·lectar delícies en el mar, des dels perillosos i arriscats penya-segats, en “les Peixqueres”.
Cala Moraig



En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.

 

La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.

El quiosquet, ben assortit, pot ser un bon final per a un dia en el Paradís.

Cala Llebeig
A la Cala Llebeig es pot arribar, solament, caminant. Dos són les rutes d'accés, una espectacular (amb una vista de les Morres), i l'altra més curta i sense al·licient paisatgístic.

Des que el meu amic Vicente Catalá em va descobrir el lloc, sempre que vaig em recorda, no sé perquè, a la novel·la de Mario Vargas Llosa, La guerra de la fi del món.

De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.



Cala Llebeig des de la taula
Però curiosament podríem dir que és l'única habitada de les tres. Es dóna una curiosa variant, existeixen unes construccions, a les quals podem considerar semi-coves, on els “Pobleros” de generació en generació han anat millorant i que usen com a magatzem i refugi ocasional. L´aficcio tradicional dels del Poble Nou de Benitatxell a la mar queda patent en aquesta Cala Llegeig.

És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.


José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar. 

I Vicent preparant la paella, perquè açò és cosa seua.

Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.



Feliç estiu !!!

Bones vacances !!!.