Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dilluns, 30 d’abril de 2012

POT SER.- DELS PRIMERS IL-LUMINATS.

La definició d'il·luminat  al  Diccionario de la lengua española © 2005 Espasa-Calpe, és:
     -        Persona que creu tindre un poder sobrenatural que li permet fer coses que els altres no poden. (El partit pareix estar dirigit per un il·luminat).

Els sinònims d'il·luminat al Diccionario de sinónimos y antónimos © 2005 Espasa-Calpe és la següent:

Il·luminat  

-   Inspirat, imbuït, aclarit, visionari, vident, enllumenat, profeta.
Profeta: 
-        Endeví, àugur, harúspex, vident, il·luminat, enviat, triat, fetiller, saurí.
No vaig a seguir intentant justificar el que vull dir amb la paraula “il·luminats”; em remet a la definició del diccionari. Crec que no vaig desencaminat amb el que em vull referir. Vull parlar d'aquells avantpassats, que buscant millorar la vida dels seus paisans,  van arribar a cotes d'atreviment i risc, risc que hui no pareix tan greu, però que en aquells temps, algú va titllar d'imprudència.
Benissa, que té un  territori de 69 km2, i una orografia molt irregular, ja que, tant podem estar a la voreta de la mar, veient les ones trencar-se a les roques de la punta de la platja dels Pinets; com pujar a la carretera de Pedramala i veure els barrancs, llomes i tossals que s'estenen fins a una fila blanca de cases, amb dues torres d'església, dalt d'una lloma.
I si tenim ganes de somiar, podríem veure que la fila de cases, les torres i un campanar, pareix que cavalquen a lloms d'un cavall, del qual el seu cap seria el Tossal de Cabrera. Com jo ja ho he somiat, la direcció de la carrera, trobe jo que és, la de la Serra de Bèrnia, intentant fer un bot, supose que, per a veure el Puig Campana, i comprovar si és veritat el que conten de la llesca al seu capdamunt, produïda per l'espasa Durandarte, del comandant de Carlemany, Roldán.
Podem veure, jo l'he vist, el gat dormit que pareix la Solana, o la punta de la mamella del camí vell de València. El barranc del Pou Roig, com un solc a un bancal erm  o l'Estret de Cardos, com un ferida oberta a la mà dreta.
Qualsevol cosa podem imaginar, veure i creure del nostre solar. I així seria abans, cada un veu amb els seus ulls les formes, intencions i capritxos que el paisatge i el nostre cervell volen.
Encara que el verd obscur del solar, podria fer pensar amb l'aigua corrent per tot arreu, és clar que buscant la font de vida, pel solar del cavall i de les ones que es trenquen, els nostres avantpassats, varen trobar, poc més del que hui encara tenim vist.
Aquest solar preciós, és pobre amb l'aigua que el progrés ha fet que necessitem. És clar que fonts i rierols, més bé, rierols de temporada, haver-ne, hi ha. I si fem, amb l'ajuda de la maquinària adient, un forat a la terra, allí, amb la clarividència d'un il·luminat, vident, saurí, aquesta aigua, la trobarem, i serà minsa.
Fins aquest moment, el mític riu que flueix des de Toix a la Cova dels Arcs, i que travessa per baix dels nostres peus, ningú mai ha entropessat amb ell.
Del pou d´Avall
Els documents consultats, des de 1891 a 1964, parlen de construccions, arreglaments i  millores a les fonts i llavadors del Pou d'Avall, Núsols, Orxelles i Santa Anna.
Curiosament, en la primera acta que tinc a les meues mans, corresponent a la sessió ordinària del dia 22 de febrer de 1891, el meu besavi, Manuel Mas Morales (Manuel de Xest), alcalde de Benissa, comunicava a la corporació que “la carretera de l'Estat de la Vila a Alacant … passa per aquesta població i com és consegüent, la seua línia telegràfica, que la relació íntima de comerç que té aquesta Vila, amb les ciutats de Dénia, València, Alacant i altres pobles importants del litoral; al comptar més de 5.000 habitants, tindre lloc de la Guàrdia Civil, ser punt cèntric de reunió de passatgers, per a prendre les diligències d'Alacant i València, i altres causes que podria enumerar eren motius  més que suficients per a establir en aquesta Vila una estació telegràfica…”, per la qual cosa proposava dotar en el pressupost una quantitat per al pagament del lloguer d'una casa, cosa que assumeix la corporació, i proposa consignar per a l'any 1892, la quantitat de mil cinc-centes pessetes.
Vaja sorpresa! El meu besavi, raona a la corporació de 1891, la necessitat de dotar econòmicament en el Pressupost Municipal, per a aconseguir una estació de telègrafs.


Què interessant!  Seguisc, jo només volia veure assumptes relacionats amb l'aigua, i em trobe amb el meu besavi Manuel de Xest, però no seria l'única sorpresa.

Continue repassant actes i arribe a la Sessió Ordinària del dia 25 de març de 1894.

Home, una gota freda!


Diu el besavi Manuel de Xest: “...la corporació ja té coneixement, per ser públic, del temporal d'aigua ocorregut els dies sis, set i següents… ha causat danys de consideració en la major part dels pobles de la província, i molt  particularment als d'aquest districte judicial, i a aquesta vila, per haver-se perdut la pansa que estava apilada en els canyissos per al seu dessecat al sol… el raïm dels ceps …. les figues… les garrofes i les ametles que, en poca quantitat ja s'estaven arreplegant…”, i segueix: “…la pèrdua de les quals són danys considerats com una calamitat extraordinària mai coneguda en aquests pobles …” La Corporació acorda sol·licitar  “…la condonació, al menys, d'una tercera part de la contribució territorial…”.


Veiem doncs, que les gotes fredes, ja existien fa més de cent anys, i com es diu, que causaven pèrdues en l'agricultura, que era en aquells moments la base i suport de la gent de Benissa.
I em trobe que un altre avantpassat, l'oncle de ma mare Gabriel Mas Femenía, fill de Manuel Mas Morales, que va ser diverses vegades alcalde i regidor del 1912 al 1920.
En aquesta primera part del segle XX, quan estaven arreglant fonts i llavadors, es va produir una de les sequeres més extraordinàries, segurament del segle. En els camps no hi havia res, i fins i tot, es varen decidir a fer rogatives perquè ploguera i espantara la fam i les malalties.
No sé jo, si aquella història que conten, de traure a la Puríssima Xiqueta en processó, per demanar-li que ploguera, i no poder tornar-la a l'església, per la pluja que va caure, seria en aquells moments, però fóra con fóra, no puc imaginar les penúries i misèries que aquelles persones passaven.
Com estarien de necessitats, o il·luminats perquè al 1926, pensaren en preparar un projecte per a la canalització del brollador de Pinos (font de Bèrnia), fins al centre urbà, per a servei públic. Com veiem,  aquells estaven ja un poc sonats, fer una conducció, des d'aquell punt tan llunyà i de difícil accés, a més de la carència de maquinària i ferramenta. Si, ja apuntava per on anaven els tirs, aigua no en teníem al nostre terme, però estàvem dispostos a fer qualsevol mampresa per a tindre-la a cada casa.
Mentre pensaven i cavil·laven com aconseguir que en cada casa arribara l'aigua, l'any 1939, mantenien les fonts i pous nets, i una altra volta torejaven una epidèmia, aquesta de pigota.


L'any 1950, li demanaren a José Mª Ríos García, que col·laborara amb l'estudi de prospecció d'aigua potable per a Benissa. I l'any 1955, l'hidròleg, el Sr. Cayrola, es compromet amb la Corporació, de la qual era regidor el meu iaio, Vicente Ibáñez Capó, per a fer una prospecció per trobar aigua a la Solana.

Per els estudis i treballs que va fer José Mª Ríos García, el varen nomenar fill adoptiu de Benissa. El pergamí de nomenament està emmarcat i penjat al saló de plens de l'Ajuntament. Pareix que aquell home, no va quedar content de la resposta de la Corporació i no va rebre o no va voler rebre la pomposa distinció.


I al 1961, es varen fer obres al pou de la plaça de l'Església Vella, per a poder aprofitar el veïnat l'aigua que tenia,  i una altra volta, (quantes se'n varen fer, se n'han fet i se'n faran,) es van fer  estudis a la Solana.


Considere que la modernitat a Benissa es va produir en dues fases i de mà de dues Corporacions, la primera de 1961, formada per:
Alcalde.-          Adolfo Torres Pérez
Regidors.-       Salvador Ivars Ortolá
                         José Marco Pérez
                         Ricardo Vicente Ivars
                         Felipe Cardona Font
                         Domingo Iborra Crespo
                         Jaime Martí Arlandis
                         José Ribes Pérez
                         Pedro Soliveres Cabrera

                         Vicente Baydal Gil
Juan Ant. Ivars "Porsellanes"

Domingo Iborra


Pepe Ribes Perez
Pedro Soliveres  


                                                                                              
La Corporació tenia a tres regidors que treballaven a la mateixa empresa, el Banc de València.
Pel que he anat arreplegant,  i que m'han  anat dient, els comptes,  els diners estaven prou descontrolats. Per la qual cosa, es fa reforçar aqueixa part del control a la casa de tots. A més, s'estava produint un ambient carregat, de la qual cosa, l'alcalde no era desconeixedor i, a més, fomentador.
La segona fase de modernització, comença en el moment en què es constitueix la Corporació de 1963, formada per

L´Alcalde Salvador Ivars al diposit d´aigua del seu nom
















Alcalde.-         Salvador Ivars Ortolá
Regidors..-     Domingo Iborra Crespo
                          José Marco Pérez
                          Ricardo Vicente Ivars
                          Felipe Cardona Font
                          Jaime Martí Arlandis
                         José Ribes Pérez
                         Pedro Soliveres Cabrera                    
                        Vicente Baydal Gil

   Nous regidors:            Clemente Arjona García
                                         Juan Ant. Ivars Bertomeu
                                         Francisco Ginestar Esquerdo



I a partir d'ací, comença la vertadera revolució en el progrés i modernització de Benissa. Arriben els primers turistes, comença l'odissea de la negociació i els viatges a Madrid per a portar  l'aigua des de Benidoleig. S'obrin camins i carreteres. Es posen en marxa serveis públics com l'arreplega del fem domiciliària, etc.

Deixe per al següent capítol, la història de la compra d'accions del pou Camí Sanet i la negociació per a la consecució de les subvencions necessàries per a portar l'aigua des d'aquest pou.


Una pregunta o reflexió:

Amb l'ambient i el caràcter actual, seriem capaços d'unir-nos, estar d'acord  i fer possible una obra com aquella?.

L'alcalde faria assemblees, en persona, carrer per carrer, per a explicar el projecte?.


Permeteu-me que manifeste els meus dubtes, hui, fer la contra a la proposició del contrari, és l'esport nacional. Però tenim exemples per mirar i aprendre.

----------------


(Fragment d'un projecte de llibre, que volia titular “Pot ser”)


Vicente Ibañez Capo

Vull agrair la publicació d'aquest escrit realitzada pels festers de 2012, en el Llibre de Festes.

Vull dedicar aquest treball, a tots aquells que varen fer possible que l'aigua corrent fluïra de cada una de les aixetes instal·lades en cada habitatge de Benissa.

I al meu iaio Vicente Ibáñez Capo, que no va poder veure aquell somni complit.




Gener de 2012

Publicat al llibre de festes de la Purissima Xiqueta de 2012

dissabte, 21 d’abril de 2012

La Purissima Xiqueta


Quan en algun moment anomenem a la nostra patrona la Puríssima Xiqueta i el nostre interlocutor no és de Benissa o de la Comarca, queda una mica estranyat del nom que li hem donat.

És veritat, li donem a aquest petit retaule, un nom tan senzill i familiar, que sense perdre per a res el respecte, sembla que és una mare o tia estimada. Aquesta comparació la faig per incloure a tots els benissers. És lògic que per als no creients o no practicants, més que una festa religiosa, sigui una festa cívica tradicional.

Però, estic segur, seguríssim, que en el fons, tots, tots, en algun moment anomenem a la Puríssima Xiqueta, i ho fem amb l'orgull de comptar amb una patrona tan singular.


Sari i Alvaro
Encara que amb aquesta crisi, a la que jo anomeno la crisi dels insaciables, per ser la conseqüència del mai saciat desig humà de posseir sense mesura tot; i si aquest tot és dels altres, ho desitja amb més ímpetu, trepitjant qualsevol dret o propietat sense cap escrúpol; desitjo que amb les limitacions corresponents a la situació actual, que tots i cadascun dels homes i dones que participin, siguin feliços i fomenten  durant aquests dies les qualitats humanes de l'hospitalitat, l'amabilitat, l'alegria i l'amor.
Noe

Espere que els festers gaudeixin, s'ho mereixen després d'un any de treball. Tinc tres directament implicats: Sari Mayor i Álvaro i Noé Ibáñez. Desitjo que el treball de tots es tradueixi en uns bons esdeveniments que acontentin i diverteixin a tots.

I desitgi als benissers unes bones festes i que participen i es diverteixin.

BONES FESTES DE LA PURISSIMA XIQUETA

dilluns, 16 d’abril de 2012

Kapadokya, Patrimoni de la Humanitat. (5)

En persa, terra de bells cavalls.


La regió de les mil esglésies. La regió de les vivendes enclavades en les muntanyes de pedra toba. De les ciutats subterrànies. La regió dels Dervixes. El refugi dels cristians.
Té Capadòcia, un paisatge tal, que a l'abril s'assembla a La Manxa. Grans extensions de terra on comença a créixer un incipient sembrat de gra. De sobte un paisatge fantasmagòric. Grups de gegants sense braços paralitzats per algun tipus de gas. Muntanyes punxegudes amb portes i finestres. Roques amb formes capritxoses, I si parem i observem, esglésies excavades en la roca, amb pintures i columnes, qual catedral romànica.

Després en una Caravanser antiga de Turquia central, onze hòmens, deu Semacên i el Semacên Basi, realitzen un acte religiós durant quaranta minuts, la Semà.

Mentres quatre d'ells, els Dervixos giren, els altres, amb instruments musicals acompanyaven els seus girs. Participar en la seua representació, produïx un efecte propici per a pensaments positius i de superació. La vida és un gir, una volta, té un temps a arribar a eixa conclusió.

En cada parada turística, ens trobem amb els hereus dels constructors de la Torre de Babel. Les cent llengües que s'escolten en els racons abans descrits, confirmen que Capadòcia és un lloc de pelegrinatge. Els pelegrins busquen, i no esta assegurat la trobada de la llum que ens marque el camí correcte.


La típica nina de tela, fràgil i senzilla, reflectisc el caràcter plàcid i calorosos d'eixos pobles, vestides cada una, de distints i vius colors, aclarixen les nostres idees. I és que, esta clar que els pobletans somien, perquè els seus colors primaris són apagats i escassos.

La pedra toba té el seu museu a Capadòcia. La facilitat per a treballar en ella, excavar i construir, queda patent en el Museu a l'Aire Lliure de Görem.

I nosaltres, curiosos del món, xafant el territori, produïm un pols aspre i sec, que amb la pluja és arrossegat als barrancs i d'allí al mar.

Els curiosos del món desgastem el territori, produïm erosió, i molts més impactes. Som com Àtila, el nostre rastre és destrucció.

Les belles i estranyes formacions de la Capadòcia, tenen data de caducitat.

Quan ens dirigim al xicotet aeroport, recorde la festa de la Nit Turca, on la dansarina del ventre, entre altres, m'invitá a eixir a la pista. Jo no estic ni per a nits turques ni danses del ventre. Més be per a llits turcs i flexions abdominals.

Josep descansa, perquè huit dies de pigall d'un parkinsonià, esgoten.



Gracies Josep, gracies amic, pel teu temps.


Nevşehir, Turquía, 8 de abril de 2012


divendres, 6 d’abril de 2012

El Bòsfor (4)


Al final de la bulliciós carrer Istiklal (Independència), de sobte, desapareix el riu de gent que la recorre. Sense adonar-se u, i si no s'estigués sobre avís, i com un edifici més, s'alça la Torre Gàlata (any 528). Es sent la necessitat de pujar dalt, des d'on es té una visió de 360 ​​º de Istanbul.

Amb paciència per aguantar la cua, amb aquells que han tingut el mateix impuls, podem tenir als nostres peus Istanbul. La paciència s'ha de mantenir, ja que hi haurà de sortejar l'aglomeració de curiosos rodamón, que des de l'estreta terrassa, queden encantats davant la panoràmica.

S'ha d'intentar la visita al capvespre, amb la posta de sol, la il · luminació nocturna i la veu de l'oració des de la infinitat de minarets. Cal viure aquest moment, no serveix cap frase per transmetre'l. Jo no la tinc.

Istanbul es troba en el punt de trobada entre dos mars. El mar Negre i el mar de Màrmara integrat a la Mediterrània, i el braç de mar que els uneix és el Bòsfor.

S'assenta la ciutat en el punt que se li ha anomenat "la Banya d'Or". El seu urbanisme caòtic, fa que es desconegui el cens de població, i segons qui, pot rondar entre 12 o 18 milions d'habitants.

El tramvia, el metro, el funicular, el transbordador, els autobusos municipals i els autobusos de turistes, la miríada de taxis grocs, el vehicle privat, produeixen un caos circulatori organitzat.

Per al visitant és un repel · lent, que el fa valorar si val la pena intentar endinsar-se en el laberint de la ciutat.

Hi ha un altre trànsit, que des dels miradors s'observa, el que discorre per la Banya d'Or i l'estret del Bòsfor.

Un altre transport és, el recorregut amb vaixell turístic públic o privat. Un de molt popular és el que va des del embarcador del pont Gàlata, remuntant el Bòsfor cap al mar Negre, fins al pont de Sultà Mehmet.
Els turistes, encantats, observen des del mar, que les ribes estan plenes de mansions o grans cases, algunes de fusta. Algunes cases de famosos o de milionaris anònims. I el iot de l'omnipresent fundador de la república, exposat en una de les
ribes.

Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III, va ser una de les primeres estiuejants del Bòsfor, al esplèndid palau de Beylerbeyi.

De tornada a l'embarcador, per acabar el dia, es pot reposar forces en algun dels restaurants que en el nostre passeig cap a la zona de Sultanahmet ens anem trobant. Assaborirem alguns dels plats turcs. Els llaminers, no deixarem de provar "les delícies turques", i un te o cafè turc.

I perquè no. Un raki.

Urgup – Capadocia (Turquía) 6 de abril de 2012

dimecres, 4 d’abril de 2012

Els minarets. (3)


La mesquita Blava
Mirant cap al mar de Màrmara, des del punt en què em trobo, veig punxeguts minarets. Entre ells hi ha una competició. Entre els promotors de les mesquites havia una competició. Qui guanyava més altura i grandesa.

Santa Sofia, la mesquita Blava, la de Beyacit, de Solimán el Magnífic, Mahmutpasa ... i més. Totes elles en l'Istanbul europea, contrastant amb ´Istanbul que a l'altra banda de la Banya d'Or, només pot oposar una torre, la Torre Gàlata, però que a canvi ofereix la modernitat i els gustos       occidentals.
És una experiència única l'entrada a les mesquites, amb el ritual de descalçar, trepitjar el recito, on la catifa és el sòl. El somni de colors en milers de combinacions de rajoles, brillants, per la llum que entra per la infinitat de finestres, amb vidres de colors. La imponencia de les cúpules. Una experiència única, el silenci i el respecte que imposa l'espai, xocant per a un cristià, per l'absència d'imatges o pintures de personatges.

Una experiència el rés dels muetzins, que sincronitzats, i des dels altaveus dels minarets, escampen la seva veu per l'espai de l´ Istanbul, sorollós i agitat.

Les mesquites,  per al seu finançament tenien associat un mercat (basars), aquests provoquen una autèntica experiència per als sentits de l'olfacte i la vista. El basar de les Espècies, amb la seua  mixtura d'aromes, provoca, al combinar-ho amb la visió de colors dels productes exposats, en el visitant o comprador, que aquest es traslladi a paradisos llunyans, a records i sensacions antigues o de fa un moment . De sabors i olors estimats i propers. De plaers espirituals o carnals.

El Gran Basar, autèntica "gran superfície" d'abans (hipermercat), ofereix un variat mostrari del mestratge comercial d'aquesta gent. La presentació del que es pretén endossar al visitant, és, un autèntica competició de escaparaterisme. Els homes, apostats a cada lloc, ofereixen, insisteixen en tots els idiomes del planeta, descobrint, amb la seva mirada aguda i comercial, la nacionalitat i l'idioma del turista. Aquest, el visitant, sorprès i afalagat per aquesta deferència, pica, s'acosta i ja està. Caçat.

- Proveu això senyor. Millor que al Corte Anglès.

- No comprem al Corte Anglès.

- Jo tampoc venc al Corte anglès.-Contesta l'espavilat comerciant del Gran Basar.
- ¿Un te, senyor?.
Torre Gálata
L'amabilitat és extrema, gairebé ridícula. De vegades, fins burlesca. Tot per una venda. Petita, gran, cara o barata. El visitant, segons la seva retòrica i cara, es lliura al regateig, al "qui dóna menys". I el visitant, havent arribat a un preu d'acord, es queda amb el regust que ha perdut la partida. Que el afalagador comerciant li va endossar una cosa que no li calia, no li agradava o simplement no és el que l'havia vist.

Les catifes, bosses, roba, joies, dolços, verdures, quincalla, records ... en quatre mil botiguetes, amb un nombre indeterminat de "dependents" cadascuna, fan que, tot i no visitants i compradors es tingui la impressió d'activitat comercial.

Reposar forces en un restaurant, ¡alerta!,  no és apte per melindrosos. Cuina turca i mal aquesta que vingui vostè amb una altra pretensió. Al final, encara que demani, si tenen, una hamburguesa, serà una hamburguesa turca. Res a veure amb el seu gust europeu refinat i finolis. Corder, pollastre, patata, tot, condimentat amb aquelles espècies que sentirem al basar.


El corn d´or

 

I Topkapi. El palau, balcó al Bòsfor. Residència de sultans, visirs, concubines .... l'harem.

Les mil una històries.

Istambul, 4 abril 2012



dimarts, 3 d’abril de 2012

Istanbul - L'arribada. (2)

L'arribada a Barcelona - Sants és d'una puntualitat anglesa. El que s'ha dit, res que  veure amb els expressos dels 70. Aquells incòmodes i lents trens, que de vegades s'assemblaven més a un transport de bestiar. O era una combinació?. Que diferència!.

Hi ha temps per a un dinar. Núria compleix uns anys i ens convida. Miro a la petita Marina és ja una dona. Que diferència d'aquella cria dels primers anys de estiuejos a Xàbia. Ara m'adono que no la felicitá. Núria, felicitats i per molts més.

Recorrem al Raval de Barcelona, mercat del Born, Santa Maria del Mar (m´agrada la novel · la La Catedral del Mar, d'Ildefonso Falcones), els carrers amb els noms dels oficis antics i alguns encara vigents, els carrers estrets amb els balcons adornats amb la roba acabada de rentar, assecant-se, no se sap quan. Aquí no dóna el Sol!.


Les terrasses i passejos atapeïts de gent de tot color i nacionalitat. No hi ha dubte que Barcelona està de moda.

Al Prat, a l'aeroport, les formalitats. Facturació, passaport, bitllet, volta al passaport i el bitllet.


L'enlairament, el vol, l'aterratge. Respecte al mitjà de transport. És molt segur, però li tinc molt respecte.


Aeroport de Istanbul, 15 euros per la visa, les taxes o simplement perquè aquí s'ha de pagar per tot. Abstenir-se de regatejos. Males cares dels taquillers recaptadors turcs.


Trasllat a l'hotel, al llit a les 4.

- Avís senyors!, L'autobús els recollirà a les 8,30 hores.

¿Dormir?, Poc.

Demà Sema, la guia turca, ens acompanyés al Basar de les espècies, el Palau de Topkapi, l'Hipòdrom i la Mesquita Blava, un dia intens en què es preveu pluja.


El dia segon doncs, és un dia de desplaçament. Observe als altres viatgers.

Tots teníem ganes d'acabar aquest dia.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Türkiye Cumhuriyeti (República de Turquia) - (1)

El 1978 es va forjar una amistat que avui encara perdura. Part de responsabilitat que entre Josep i jo existeixi la durabilitat la té Núria.

 Avui, mentre l'Euromed fa el recorregut València (pintor Sorolla) - Barcelona (Sants), repasso els dies en la Caserna de la CIA Regional de Automobilisme de la 1 ª Regió Militar a Campamento (Madrid), les obligacions, formacions i postures absurdes que s'ordenaven en l'exercici del servei militar i les escapades de cap de setmana.

Durant anys, quan els fills eren petits, viatgem els d'Alacant a Lleida o els de Lleida a Alacant. L'entusiasme que li posa Núria a mostrar aquesta terra de contrastos, es contagia i crea fans. Per això, crec, conec més la província de Lleida que la d'Alacant. Sens dubte li ve de "els tiets de can Bernet", Tonet i Fernando, entusiastes enciclopèdies de la Comunitat Catalana, i sobretot, el relacionat amb la muntanya.


De l'estació de Sants vaig al aeroport del Prat. M'espera Josep i l'avió amb el qual anem a viatjar a Turquia. A Núria se li van donar els poders i ella ha organitzat el viatge. Els dos amics, sols, segurament que tendirem, com sempre, unes bones parrafades, i silencis reflexius, tots dos, cinquantena adults, davant els canvis que a aquesta edat s'entreveuen.


Però, crec, que a més de parlar i reflexionar, si les meravelles que s'albiren ens enlluernen, hi haurà expressions d'admiració. Les referències que hi ha en qualsevol guia turística del país, així com referències d'amics, ens ho transmeten.

Àsia Menor, Troia, Efeso, Tigris, Eufrates, Pèrgamo, Capadòcia, Hitites, Gàlates, Héctor, Alejandro Magno i molts més noms em sonen. La història i la geografia eren les meves passions a primària. En les lliçons de "El parvulito" vam entendre que Anatòlia era una part del Paradís, on l'home i les arrels de la nostra cultura van néixer.


Turquia, a la cruïlla entre orient i occident, tant física com socialment, ofereix un interès especial, segons veig, per als occidentals. L'esforç dels dirigents per mantenir un estat laic, dins l'àrea d'influència de l'Islam, és una qualitat que cal reconèixer.
Nosaltres no anem a buscar a Helena d'Esparta a Troia, com Agamèmnon. Però sí que tindrem ocasió d'estar a prop de vestigis antics de la nostra civilització, i entendre una mica més la cultura islàmica.


Turquia, un extens país ple de contrastos, on, entre altres coses, neixen els rius de l'antiguitat, el Tigris i l'Eufrates, que banyaven on va estar L'Edén, i que vam perdre per la poma d'Eva i el menfotisme d'Adam. La muntanya Ararat (Ağrı Dagi), on segons la bíblia va anar a parar l'Arca de Noè. Troia, Helena, Agamenon, Héctor i el cavall. Etc

El nostre primer destí és la Nova Roma, la Bizanci de l'emperador Constantí I, Constantinopla  després, i ara, des de 1930, sota la presidència de Mustafa Kemal Atatürk, Istambul.

Espero d'aquests dies, tranquil · litat, conversa, sorpresa, enriquiment cultural ...
Durant aquesta estada, no vull desaprofitar el temps i vaig a plasmar per escrit i amb imatges fixes (fotografies) o mòbils (vídeo), les sensacions que es presenten i que alguns enamorats d'aquest país, em diuen, són tan intenses.


I si puc, vosaltres les veureu.



Istanbul, 2 d´abril de 2012