«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

Ultima novetat en el meu canal de You Tube

dimecres, 19 d’agost de 2020

Jo tinc el virus.

Ja ni me'n recorde. Sembla que ha passat molt de temps, però només portem convivint amb el "coronavirus", nou mesos.

A dia d'avui, ningú sap fins on arribarem amb aquest assumpte.

Els missatges que ens arriben, són insegurs i de vegades contradictoris. La gent, en general obeeix els criteris que es van adoptant, però sense gaire convenciment. Els dubtes donen motius per creure en mil i una històries de bons i dolents, de poders ocults que volen canviar l'ordre mundial, I troben aquest brou de cultiu en els canviants i dubtosos infomes que es donen des dels governs.

Baixant a nivell d'un poble com Benissa, d'una població de 14.000 habitants, podem afirmar que:

- Ningú coneix a cap veí del seu carrer, ingressat o en quarantena.

- Ningú coneix a ningú del seu carrer que hagi mort pel virus. (En aquests nou mesos els que han mort eren persones que arrastraven una llarga enfermetat, o nonagenaris, edat prou comú perquè siguen candidats a la desaparició per llei natural. Gairebé sempre per neumonia-infart).

- Els aproximadament quaranta morts des de desembre de 2019, llevat de dos o tres excepcions tenien més de 85 anys, i bastants superaven els 90.

Convisc amb la meua mare de 93 anys. La llei natural, així ho entenem ella i jo, suposa, que en més aviat pocs anys, ella morirà. I jo, seguint aquest mateix ordre, ho faré al seu temps, encara que d'això ningú ho pot predir.

Amb l'anterior, vull dir que, encara que ens acostumem als canvis (quin remei), no entenem, perquè ara, l'atenció medica la sentim tan llunyana, després d'haver-nos desfet en lloances per la seua actuació des de l'aparició de la pandèmia.

I es basa aquesta percepció en les experiencies personals, en què ...

-  Han desaparegut totes les altres enfermetats, o en tot cas no son prioritaries, encara que tot i que es porten per davant igual o mes gent.

- Que es tinga als pacients al carrer, majors, dones i xiquets, havent-hi un edifici suficient per ordenar i acomodar a les persones.

- Les nostres necessitats mèdiques es tramiten per telèfon. Una veu ens pregunta i sobre la base de la resposta, s'estableix una cita, presencial o telefònica.

Cita metge de capselera.

- Que segons em va comunicar, el dia 7 d'agost se m'havia assignat una consulta no presencial, el metge em trucaria. 

JO.-  Escolti ?, no em va cridar. 

VEU TELEFONICA. -  Li done cita una altra vegada (pel 28", ja li dirà el metge). 

Serà que sí ?.


El neurolec.

- Consulta presencial programada de Neurologia pel dia 11 de juny. Em crida un neuròleg uns dies abans:

> NEUROLEC. - Mire, que el seu neuròleg ja no hi és.

> JO.- Doncs jo necesite parlar sobre la medicació que em va prescriure per al meu cas de Parkinson."

> NEUROLEC.- Aquí veig que està pendent de una possible operacio. 

> JO. - D'aqui dos anys. 

> NEUROLEC. -  Cal esperar. 

DOS ANYS SENSE CONTROLS ESPECIALISTA?. 


La colonoscopia

- * "¿I la colonoscòpia que es va demanar a l'abril ?.

*  "No té data de programació. Esta voste pitjor?".

* "Vaig tenir un pòlip fa un any I mig i em van dir, revisió anual. I vaig per dos anys".

El full de prescripcions

- Pregunte quan puc passar pel full de prescripcions.

* "Això va voste a la farmàcia, allà ja ho saben".

* "Jo les vull en paper".

* "No, no senyor, això ja no es fa".

Truco altra vegada. Un altre telefonisto em diu que de 11.30 a 14.00 ho puc recollir al Centre de Salut. Vaig cap allà, al entrar per la porta em donen l'alt, com delinqüent enxampat infraganti per la Guàrdia Civil, i em apunta amb una mena de pistola al front. La temperatura, senyor

Tot això he parlat pel telèfon, sense saber clar si parle amb un metge, un especialista o amb un contractat d'estiu que no va acabar els estudis de administratiu.

I aquests dies he llegit el llibre "El Parkinson i un servidor" del meu amic Josep Vidal Pons. Llibre de la seua vivència i experiència vital amb el Parkinson. Una reflexió d'un mestre experimentat en pròpia ment i cos, recomanable per a tothom, afectats, familiars, cuidadors, metges i professionals sanitaris.

El llibre no té desperdici, fàcil de llegir i lliçons per aprendre més sobre aquest mal que ell i jo tenim en comú.

Però a la vista de l'actual estat de les coses, les tan necessàries coordinacions mediques multidisciplinars que tanta importància tenen per al tractament d'aquest mal crònic, la socialització i contacte entre els afectats, i ara més que mai, es posaran a prova els llaços familiars. em temo que es necessitarà de molta obstinació, paciència i insistència.

——-------—-—--

He passat d'aplaudir als 'bates blanques', a dubtar que la seua actual disposició sigui la mateixa. La disposició i actitud noves, suposo, són degudes a les directrius de la direcció de Marina Salut i la normativa de les autoritats sanitàries.

En fi, a sobre de la inseguretat per la nostra malaltia, la inseguretat que ens ha portat el 'virus', i l'atenció especialitzades deficient suposen un retrocés greu i un plus més de patiment per als afectats pel mal de Parkinson.


Vicent Ibañez Mas

Agost de 2020

vibanezmas@gmail.com


El llibre "El Parkinson i un servidor", té un cost de 10 euros més despeses d'enviament. Està escrit en català.

Demanar a el telèfon-Wassap. +34610828543