Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dilluns, 23 de febrer de 2015

Les dues travetes del 23- F

34 anys. Molt temps.

Els qui teníem ja 17 o 18, ara tenim més de 50 anys.

Sense entrar a discutir si el 23-F va ser o no va ser, era o no era, o deixava de ser. Les dues travetes de Tejero a Manuel Gutiérrez Mellado, van anar per a tots els espanyols.

Avui tots recorden al pistoler Tejero, amb el “quietos todo el mundo”. Als cagats senyors diputats, amb minúscula.

Vull ressaltar avui que Manuel Gutiérrez Mellado va donar la cara. Va plantar cara.

Espere i desige que els polítics actuals regeneren els ideals que eixes travetes inutils van soportar.

Seria un descans per als espanyols que tots els partits i aquells que deshonren eixe valor, en les pròximes eleccions patiren una traveta.

Segur que caurien, doncs el seu patriotisme és de palla.

Avui vull reivindicar a Manuel Gutiérrez Mellado.

divendres, 20 de febrer de 2015

TRENTA SET .- L' EP i JO. Agonia.


(A Nuri i Josep. I a Vicent. I a Loli, Ana, Paco i Pepe)


- T'he enviat un correu.

He mirat, en eixe mateix moment l'hora del telèfon, són les 18:30, sona un “clinc” i veig un “wasap” teu i un altre de la professora de Benestar Familiar.

- Vicenteeeee....q dormiaaaaa.

Mire l'ordinador on l'hora segueix sent la d'Espanya, són les 0.30.



És veritat, però per a mi són les 18:30.

No recorde mai la diferència de les 6 hores.

Més tard, segur que ja desperta, i havent llegit éste correu-despertador que et vaig enviar fora d'hores civilitzades, m'envies un “wasap”:

- Com ha anat amb el metge?. – preguntes.

Mire l'hora. Tot el dia fora. I pense:

- Ni se t'ocórrega contestar ara, tornaras al:

- Vicenteeeee....q dormiaaaaa.

I em pose amb aquet correu:

Perdona. Molt d´amor. Avui sant Valenti.

Últimament tinc sense so el telèfon. Allí, a més de les trucades, vaig desviar correus, Facebook´s, Twitter´s i tots els embolics en què estic ficat.
No m'acorde de donar-li veu i quan mire hi ha un reguitzell de missatges, enllaços i correus. I ja no és hora de posar-se a llançar correus i “wasaps”.
Veuré d'enviar-te aquet correu a un hora decent i en ella et conteste a la pregunta.

El neuròleg, Oscar Carvajal Mejía, crec que tindrà uns 35 a 40 anys. És la meua segona visita, les programa cada tres mesos. En la primera, a més de reconèixer-me em va facilitar el seu correu, telèfon mòbil, i com no !!! …, el “wasap”.

Li vaig explicar les andrómines en què estic ficat i les penes i glòries d'aquests últims quatre anys.

Avui m'ha reiterat la seua disposició i que tenía una bona noticia, les receptes cares que necessiten d'autorització, abans solament valien per tres mesos, ara seran per a un any. Es persegueix que si les cites es retarden tinguem medicament.



Em va donar noms i telèfons de 5 afectats de l´EP de la meua edat. He parlat amb el més actiu però amb els altres encara no he contactat. Pot ser que t'explicara ja açò. Hem quedat per la setmana que ve.

Bé, molt bé. Amable i proper sense arribar a compare. M'agrada. En general m'agrada el tracte d´ací.

El meu neuròleg de Denia, Juan Salas Felipe em va programar la cita per a març, però no hi havia agenda i me la van donar per a l'11 de juny. Total son cuatre dies de diferencia. La setmana passada li vaig enviar un correu fent-li un historial de com estava. Em va contestar donant-me unes pautes. Li vaig explicar del meu neuròleg d'ací, i li vaig dir que aquet no tenia cap problema a seguir la seua prescripció. Quedem que al juny li fare un nou historial, i li enviare l'exploració del d'ací, si no vaig a Espanya.


El de capçalera té entre 25 i 35 anys. En cada visita, mesura, pesa, pren la tensió, ausculta i explora l'abdomen al pacient. Sempre.

El Sol ací és fort i en la meua família som de pell delicada. Les cremades i pupes en el cap són comuns. El de capçalera em va remetre al dermatólec i he tingut una sessió de cauterització d'estes pupes. D'ara endavant he de portar gorra, i les més de les vegades oblide tal cosa.

El funcionament sanitari ací és com segueix:


Existeixen unes mútues privades, no sé l'Estat que tipus de control exerceix, però alguna ha sigut intervinguda. Als assalariats l'empresa els té en una mútua. De la quantitat aportada es destina un 60% a la despesa sanitària i 40% a pensió. Cada mútua té les seues clíniques, metges i drogueries (farmàcies), encara que algunes els comparteixen. Tenen el sistema informatitzat, per la qual cosa tots els metges tenen accés a l'historial mèdic del pacient.

L'autònom o independent que pel seu costat va cotitzant, mensual, pensio+sanitat, ascendeix a 84 euros, 60% pensió del titular i 40% sanitat. El titular té beneficiaris en cobertura sanitària, aquets amb quasi els mateixos drets que el titular. Qualsevol visita, examen, anàlisi etc, hi ha un co-pagament de 0,92 euros. La neteja, empastament i extracció dental entra dins de la cobertura. En cas d'ingrés hospitalari el titular no paga res, els beneficiaris una quantitat conforme a l'estrat econòmic.

Com en tots costats la saturació i llistes d'espera existeixen.

La prescripció es fa per un temps, servint-se els medicaments, exactes, per a cobrir eixe període. És a dir, no es venen caixes, es venen blísteres retallant exactament les pastilles que corresponen al període. A voltes et donen tres o quatre retallets de blísters que han sobrat d'uns altres.


Algunes pastilles són totalment gratis, unes altres cal pagar un %.

M'estic dormint. Deixe aquest escrit i em fique al llit, he dormit una hora la nit anterior. Ara torne.

-------

Ja soc aqui.


Són les 4:21 hores. 



He dormit. He dormit bé. 


I és que tinc alguna preocupació menys i l'ajuda de la pastilla.

No m'acorde on em vaig quedar. Bé. Solament dir que em dóna confiança. I que amb la disposició mostrada pels dos metges, em sent tranquil.
-----------
Encara que a milers de km. el miracle d'Internet em manté en contacte amb el que em dóna alegries i m'entristeix.

La intranquil·litat i la preocupació estan en esta justícia lenta i que no té en compte res.

Són durs els moments. Molt durs.

Espere, com diuen: “poder contar-ho”. Encara que esta etapa quan acabe, que acabara, estic segur, la vull oblidar i enterrar.

No se els efectes que produirà en la malaltia, crec que per algun costat petará.

Però em vaig fer el propòsit de ser fort. De no deixar-me. D'inspirar i espirar fort. Oxigenar estes maleïdes neurones, a fi de que aguanten una mica més.
I quant el nus per fi quede del tot deslligat, poder retornar i agrair.


No sé àdhuc com.

Però l'ajuda i la confiança que uns pocs, i no són família, entre ells tu, m'estan prestant i aqueix propòsit ferm de no doblegarme davant l'adversitat, em faran estar a l'altura quan arribe el moment.

Que passes un bon día.

Besadetes.
                                                                            
Vicent,

divendres, 13 de febrer de 2015

La guerra de la meua vida.


M'atrevisc en aquesta entrada a dir que hi ha diverses formes de guerres, i ací vaig a definir dues, la guerra d'exèrcits amb armes i guerres d'actituds.

La televisió a Espanya va començar a emetre en 1956. Pocs eren els que es van atrevir a comprar aquell aparell, per car i per desconfiança.

En la meua casa, calcule jo, que ja ho teníem l'any 1963. L'assassinat i funerals de John Fitzgerald Kennedy ja ho seguirem des de la tele recentment estrenada.

Des de l'any 1959 al 1975 en tots els Telenotícies la notícia estava en un país, el qual quasi ningú sabia situar en el que en aquells temps es deia mapa-mundi. 

Aquests dies es compleixen 42 anys de la derrota, "fugida", dels Estats Units de Vietnam. La no guerra del Vietnam, no va existir oficialment, doncs mai ningú li la declará a ningú, ni va haver-hi rendició de part alguna. L'excusa de la defensa de Vietnam del Sud com a país democràtic, enfront del comunista del Nord, no era certa. EEUU pretenia establir una base militar en aqueix país. I el que va començar amb unes fustigacions de la guerrilla del Front d'Alliberament (Viet Cong), sent president Kennedy, amb un destacament d'11.000 soldats, va anar creixent amb els posteriors presidents, Nixon, Jhonson i Ford, arribant a la fi de 1960 a 500.000 soldats amb el president Jhonson.

Va ser la guerra de la meua vida, doncs totes les nits sopàvem amb Diego Carcedo, Miguel de la Quadra Salcedo des de Vietnam i Jesús Hermida des de Washington. 

Va ser una guerra sense censura, els periodistes anaven darrere dels soldats americans, que tenien una mitjana d'edat de 19 anys, vestits com ells per a evitar errors. Van arribar a participar fins a 2.300 periodistes, dels quals solament 5 eren soviètics.

Mentre allò que semblava una sèrie de televisió que ocorria en la selva de la península la Indoxina, es produïa l'assassinat de Kennedy i del Che, el maig francés del 68, l'arribada a la lluna, l'explosió del negoci del petroli, la minifaldilla, la lluita pels drets civils … 

La revista Life publica les fotos dels soldats morts en una sola setmana 242, i comencen els moviments pacifistes, amb la música dels Beatles. Els soldats tornen d'amagat, tants morts comencen a “fer olor”. Hi ha desercions.

EEUU bombardeja i crema pobles sencers, usa armes químiques, es dóna a conèixer el succeït en el llogaret de Mÿ Lai. En el Nadal de 1972 es deixen caure 20.000 tones de bombes.

Es calcula que van morir entre 1 i 5 milions de persones.

EEUU va tenir 58 220 morts i 303.000 ferits.
 

Saigon és avui una ciutat plena de bancs i multinacionals, com qualsevol ciutat occidental. 

I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una vergonya nacional se'ls té ignorats.
 

En el Cementeri Nacional d´Arligton, hi ha milers de creus alineades, són els morts. Una guerra amb morts físics. I amb morts psíquics i emocionals.

Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats, anats, …. Horrors, odis i impietat.

Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o 2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles, entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.

I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules, frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Eixes guerres que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha.

Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més busca l'excusa per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.

Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua feblesa per a enfonsar-ho més encara.

Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa, aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.

diumenge, 1 de febrer de 2015

On jo vix ( X ). Les Penyes Blanques i el tresor del Cacic Calarcá.



Les Penyes Blanques
Des de la terrassa observe cada dia unes curioses taques blanques en la paret de la muntanya. 

Quan no toca el Sol directament, les taques desprenen una llum, com de llum fluorescent. A voltes passen dies i no es veuen, els núvols andins cobreixen les crestes de la serralada.

Són les Penyes Blanques, unes formacions rocoses llises en la muntanya de la Serralada Central, envoltades de verd de pastura i bosc. Semblen un senyal. Una fita que assenyala on es troba el tresor del Cacic Calarcá, personatge real, feroç i aguerrit, que va liderar la resistència contra la invasió espanyola en la zona.

A 2.400 m.s.n.m. abisme de Penyes Blanques
No. No passa desapercebuda l'excepcionalitat, ni per a residents ni per a visitants. Quan coneixes la llegenda, i vist el vist, no dubtes que és certa, i has de creure que allí el cap indi, el guerrer indomable i implacable, va amagar tot el seu tresor en les profunditats de la muntanya, per cavernes impenetrables i maleïdes, perquè els espanyols mai ho trobaren. 

Generació després de generació no han faltat valentes ni aventurers que s'atrevisquen a penetrar en les profunditats de les Penyes Blanques, tractant de trobar el fabulós tresor entre el qual es diu hi havia indis d'or en grandària natural. Ningú ho ha trobat, que se sàpia, però són cèlebres les anècdotes de desafortunats que escalen la roca i es despenyen o d'aventurers que penetraven per les cavernes i no tornaven mai. 
Cafetal
Passat el temps, els descendents dels espanyols van batejar amb el seu nom, com a homenatge, un pròsper poblet a les vores de la serralada, que va créixer a l'una que l'exportació cafetera, Calarcá.

Abisme des de les Penyes Blanques
A qui açò escriu la fascinació o el subconscient es manifesten en una inquietud i desassossec creixent, hi ha un desig, una urgència per trepitjar aqueix lloc, com un gentilhome extremeny, arruïnat i sense propietats, perseguit per una injusta justícia. Com els al*lucinats conqueridors, desesperats a la recerca del mite de El Daurat

Des del territori Quimbaya, on ara viu, on els indis eren uns experts orfebres de l'or, i des del punt crític on s'observa l'abisme de 300 metres de les Penyes Blanques, demana el mateix que cada dia, acabar per trobar el mític El Daurat, en forma d'oblit, tranquil·litat i pau.

-------------------------

Museu de l´Or Quimbaya.