Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

dissabte, 30 de maig de 2015

Pasar una temporada a l´oposicio.



Fa aproximadament 7 mesos, vaig signar al costat d'altres 16 persones un manifest en el qual mostràvem la nostra preocupació per la situació d'incapacitat política per reactivar la decaiguda imatge de Benissa.

Sol·licitàvem la implicació de totes les entitats públiques i els habitants de Benissa, per realitzar un canvi en les formes d'administrar els serveis i béns públics.

Mostràvem la nostra indignació davant la vergonyant rampinya general a la qual estàvem sotmesos i no acaba.  L'abandó de l'esperit de servei al poble, constatant que l'únic interès era el guany fàcil i la submissió dels polítics a les consignes dels partits, i quan no, a grups econòmics, tot això allunyat de les veritables necessitats de Benissa. El distanciament d'els qui voluntàriament es van presentar i van ser triats per servir a Benissa. L'ínfima participació dels ciutadans en les decisions transcendentals o d'alt cost. La professionalització de la política i la creença que uns vots són suficients per passar el corró sobre els contraris.

Les eleccions del dia 24 de maig han reflectit que els ciutadans estan farts.


La irrupció de Reiniciem Benissa en la política municipal amb una nova i participativa forma d'implicació dels ciutadans en la gestió municipal, així com, les manifestacions dels grups polítics durant la campanya, apuntant la voluntat de realitzar canvis en les formes i la participació fan pensar que algo es mou.  Ens van prometre trasparencia i donar als ciutadans l'oportunitat d'implicar-se més intensament en la governabilitat, arribant en molts casos a plantejar coincidències i propostes noves susceptibles de portar a la pràctica.

El nou escenari, les noves propostes, i la voluntat de servei expressada pels grups polítics durant la campanya, donen motiu a la possibilitat de conformar una nova majoria, sumant  les seves forces per aconseguir un canvi polític que propicie una gestió més eficaç i productiva dels recursos públics, i una política més transparent i honesta dels drets socials.

Per això ara, reuniu-se, negocieu, acordeu i oferiu als ciutadans de Benissa el projecte de participacio, benestar i qualitat de vida del que se li ha privat en els últims anys.

Algú em diu que no queda clar pel que em decante. Govern del PP o Pacte. Jo crec que sí. Però si cal afinar, aposte per un intent de formar una majoria, amb objectius comuns i coordinats, que supere en vots al partit mes votat.


dijous, 7 de maig de 2015

On jo visc (XI). Fe de Vida.

El primer día.

La maquinària del INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social)  es va engegar, per a estalviar-li a l'estat el pagament de la meua pensió a l'en una altra hora país dels miracles (la marca Espanya), i en l'actualitat el país dels 40 lladres d'Ali Bava. Una cosa ens diferencia, que són 40. 3 (elevat al cub).

L´INSS necessitava saber si estic viu, o podia amortitzar la meua pensió, i aprofitar-la per a despeses de més interès. El sou de Rajoy, o del Montoro, o el de Wert. Fins  i tot, amb tal suma, podria sufragar el deute històric de l´Estat amb la Comunitat Valenciana, eixa qu´el ñoño de Fabra no reclama.

És veritat, fins a final de març tènia termini per a demostrar davant aqueix organisme, que malgrat tot, i els intents d'alguns/es d'enfonsar-me com un pilot antisísmes, estava “vivito y coleando” i amb moltes ganes que ho siga per molts anys.

La carta ix d'Alacant el 2 d'abril, arriba a les meues mans el 25 i abans del 8 de maig, un document original, o fax del Consolat d'Espanya, ha de dir que el funcionari encarregat, prèvia visualització del passaport i el DNI, ha comprovat que el del retrat és el menda, que respira i camina. Desgraciadament la pensió l'hauran de seguir pagant, amb el que el deute històric no es liquidara, ara per ara.

En aquest país, com en tots, per a residir cal tenir un permís. Una VISA. Si no fóra així seria un il·legal i podrien deportar-me al país de la cova d'Ali Bava.

Aprofite l'estada en la capital i dos mesos abans de la seua caducitat renove la meua autorització de residència.

Temps invertit, tres hores de paperasses. 

Tres hores!!!. Però a eixes tres escasses hores cal afegir-li  7 hores d'anada, més 7 de tornada. Amb autobús i donant tombs, perquè les vies de comunicació, escasses i corbades, tripliquen el temps invertit per quilòmetre. Açò sí, la via és de peatge, 5 peatges. I cura amb la vaca que pot creuar sense avisar.

I ara què?. Fa temps que desitjava conèixer la Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson. Una altra vegada la xarxa social Facebook havia fet que coneguera l'existència d'aquesta Fundació. 

L'amic que porte a l'esquena dóna símptomes de voler una dosi per endavant. El viatge amb autobús de 7 hores ha despertat les seues insanes arts, i amenaça amb engarrotar els músculs. Coneixent-ho, és qüestió de donar-li la dosi i descansar perquè es dorma.

Durant molt temps Clara E. Morales, era un nom, unes fotos i algún que  altre xat preguntant quan anava, contestant, prompte serà. Com a molts amics Facebook, mai abans ens havíem vist.


Palau Reial d´Aranjuez (Madrid)
El barri Viles d'Aranjuez és un conjunt tancat, al nord de la ciutat. Les cases són adossades de rajola roja envoltades de jardí. En fa recordar en les meues estades a Aranjuez per les festes de sant Fernando a la fi de maig. Els concerts en els Jardins del Principe, els passejos matutins per la riba del Tajo, pels jardins de l´Illa. Les construccions de rajola roja, el Palau Real o la Caseta del Pagès, el palau de Godoy, l'església de Alpajés. La immensa plaça on la Mariblanca sembla una xiqueta. I en la memòria, el concert d'Aranjuez.

La primera salutació, el primer contacte visual, és satisfactori. Jove, simpàtica i amb un lleuger toc PK. Açò últim perquè ho sé. Uns altres dirien que anava al ritme de la música que segurament escoltava amb uns auriculars camuflats.

Música en la casa, taula posada i salutació de Bowser. Agradable conversa, encara que sempre tinc la sensació que no deixe de parlar i no deixe parlar. Parle, trago aire, em quede l'ultim ….. sense remei.

Li dediquem la vesprada a la part antiga de Bogota. La Candelaria, allí, entre universitats, museus, la casa del Florero, la plaça del Doll de Quevedo …Tot açò, autentic punt nuclear de la ciutat. Primer assentament ordenat per Gonzalo Jiménez de Quesada.


La joventut universitària comença a concentrar-se en la zona. 

Plaça Bolivar de Bogota
Pel carrer 11, amb certes manifestacions del Pk, arribem de sobte a la plaça amb el nom de les places de quasi tota Sud-amèrica, la plaça Bolivar. La conformació no difereix de les places espanyoles, els poders l'ocupen: l'Església, l'Ajuntament, el palau de Justícia, i el Congrés. 

Sí. Ja sé, l'exèrcit, falta l'exèrcit. Falta la seu, però allí hi havia exèrcit.

Casa Nariño - Presidencia

Front  al congrés, la Casa Nariño, seu presidencial. Dins del clos una reata de carros (cotxes), i jo bromege: “Santos té berenar”.


Bon berenar és el debat actual. El procés de Pau, o negociació amb la guerrilla de les FARC. Un debat que em recorda al d'ETA a Espanya. Propostes de tot tipus, i partidaris i detractors. Mentre els joves de l'exercit“ cauen en acte de servici”. Fanfàrries i medalles, i mares destrossades.

Tornem. Demà cal matinar.

Transport?. Taxi i col·lectiu. I el Transmilenio.

El Districte Capital no té metre. El Transmilenio, notícia tots els dies per una sèrie de delictes, deficiències i massificació, és el sistema que combina el transport col·lectiu urbà amb una semblança a un Metre en superfície. 

Clara retrata aixi l´experiencia
En el trajecte recorregut, vaig comprovar i vaig patir, allò que venia escoltant en els noticiaris. Destrets, apretons, fregaments. Però en el meu cas, i esta ben retratat en el dibuix de Clara, la meua obsessió era sentir la pressió de la meua cartera i el meu mòbil en les meues butxaques. Quan la perdia, baixava la meua mà, des de la barra de subjecció , estrenyia tots dos embalums, tornava a sentir la pressió i comprovava que no hi havia cap atac ninja que augmentara l'estadística, a la meua costa, de robatori de cartera o mòbil, o els dos alhora.

Els sots, i corbes, produïen l'efecte batedora, o bombo de centrifugat. Literalment em quedava en l'aire, o donava de cabotades a la barra de subjecció. En trepitjar sòl ferm, vaig tenir la sensació de que aquet, seguia amb el mateix moviment sota els meus peus. Durant una estona, la inseguretat en el meu caminar, vista des de lluny, li semblaria a l'observador, la d'una virolla cercada l'equilibri ferm sobre l'eix central.

Fins a la porta de l'hotel. 

- T'acompanye al taxi. 

A dormir, que el segon dia no serà menys agitat.