Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

diumenge, 30 de juny de 2013

Al-Azraq

És molt pronte, les cinc de la matinada.
El dels ulls blaus, despert des de fa estona, li dóna voltes i més voltes, l'articule compromès per al llibre de festes de Moros i Cristians de 2013, està per fer.

Els arguments per a triar són varis, però per a desenvolupar els mateixos, en aquest moment no està inspirat. Hi ha un bloqueig.

Ensopega amb la figura de Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir (1208, Vall d'Alcala - 1276, Alcoi), conegut amb l'àlies d'Al Azraq (el dels ulls blaus).
 
I llig sobre ell.

Per un temps Al Azraq i Jaume I coincideixen en la història. Són les seues lluites pel manteniment del poder per part del primer, i la conquesta per part de l'altre, de les terres de l'interior nord de la província d'Alacant, el que els manté com a enemics i amics.


Els pactes i acords estan per a trencar-los, açò és sabut. Des de sempre hi ha guanyadors i vençuts, sempre hi ha algú que no té bastant. Els abusos i els atropellaments són consubstancials a l'ésser humà. Per açò, a causa dels continus abusos contra la població musulmana, i l'inconformisme sobre aqueixa situació per part d'Al-Azraq, la qual cosa li portá a encapçalar rebel·lions, i va acabar trobant la mort mentre es trobava assetjant a Alcoi.

Cloink !!!.

Pilar Juan, a eixes hores està en el Facebook. Parlem de mil coses, la vida ens ha posat unes proves de resistència, que si escau donen a conèixer la fortalesa i determinació de la qual és capaç un ésser humà.

- Moros i Cristians?. Vols que escriga jo alguna cosa?.

Ja està. Ja ho tinc. Un article a dues veus.

- Sí. Com has viscut tu aqueixa festa.

L'endemà un missatge:


“Sona la música derrere  mí.

Sona la música derrere mí, una melodia que et convida a ballar les danses prohibides, que et transporta a temps de conquestes on sota el mantell d'eixa música que sonava incansable dia i nit, cada nota semblava cridar als rivals que anàvem acostant-nos, que estàvem ací, aguaitant-los en cada redoblament, cada vegada una mica més a prop … i més …i més.

Els meus companys es miren i somrients m'agafen per l'esquena formant una fila, les seues vestidures són d'un color intens i els seus rostres amagats sota les pintures negres, mostren la ferocitat dels guerrers.

Una mitja lluna daurada brilla en les capes que pengen dels nostres muscles, teles que agranen el sòl, elegantment, deixant un rastre singular al nostre pas, esborrant les nostres marques, eliminant nostres pròpies petjades.



El capità ens enfronta i comença un vaivé subtil amb la seua cimitarra, que enarbora d'un costat a un altre, convidant-nos a seguir-li... “Avance... Avant”, i comença la marxa, portada per les notes dels tambors que provoquen que els peus, solos, ballen la bella dansa al costat de la resta de companys, que al compàs som un, i som centenars.

La desfilada ens porta d'un costat del carrer a l'altre, amb una peculiar marxa angulosa, d'esquerres a dretes, de dretes a esquerres, es diria que estem quiets, no obstant açò avancem suaument, sense pressa, seguint el compàs dels tambors.

Les gents ens miren sorpresos i m'envaeix aqueix sentir del guerrer d'antany, a manera d'un orgull desmesurat, podria passar-me així la resta de la meua vida, doncs no sent cansament algun.

Els meus ulls són capturats per les innocents pupil·les infantils que em miren amb tanta lluentor que enerven el meu esperit i eleven la meua ànima. Amb les seues mirades semblen cridar-me avance guerrer, avance!

Solament sóc un més de tants que any rere any se sent un guerrer moro per uns dies”.


El desplegament de forces, mores i cristianes, durant aqueixos dies de festes, recorden el nostre passat morisc. Hem transformat unes lluites pel poder, la vida, el sustent, per uns dies de festa, jolgorio, llum i colorit.

Les armes, l'abús, el fam, la sang i la mort no s'entrelluquen en la commemoració.

La festa de Moros i Cristians és una altra de les proves de resistència de l'ésser humà, que sense oblidar la base de la festa, ha creat un escut que li allunye per uns dies d'injustícies, abusos i penes.

Bones festes !!!


Pilar Juan Martínez
Vicent Ibañez i Mas

(Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians 2013)

dimarts, 25 de juny de 2013

Vendre la llibertat.

Teulada

En aquests temps on la mentida, el xalaneo, l'espoli, el mamoneig i la falta de valentia judicial ens tenen acollonats.

En aquests temps on, Wert, Gallardon, Montoro, Cospedal, Pons, i uns altres, ens transporten a èpoques imperials, mentre el nan Mudito, fa honor el que es diu del seu paisanaje gallec.

En aquests temps on el PSOE, no sap no contesta, amb líder o sense líder.

En aquests temps on les petites formacions polítiques, en honor a un pacte d'interès,  les tenen emmordassades. I elles mateixes, cada dues per tres es fagociten, sorgint unes noves o coalligánse, fins a descol·locar al ciutadà, que per fi desconfia de tanta inestabilitat.

En aquests temps de govern on, Robín Hood s'ha venut a la noblesa (merda de bancs, asseguradores, església, amics, fills d'amics i fills de la seua mare) deixant pelat al pobre.

En aquests temps, on els dirigents i els que es creuen alguna cosa, es barallen per una fotografia sota una placa, darrere d'un cartell, amb un grup de subvencionats satisfets per una almoina, o per una distinció qualsevol.


En aquests temps, en aquesta Comarca de la Marina Alta trobe a faltar mitjans de comunicació valents, que diguen, expliquen i suporten articles on es denuncien els incompliments, les mitges veritats, els espolis, el mamoneig i el favoritisme.

Els dits mitjans que existeixen, estan sota el control d'uns pocs, i eixos, es limiten a donar pals a qui no paga i a reproduir, com la veu del seu amo, les notícies que els dicten els que sí, partits o gabinets de les alcaldies. Per descomptat, la seua nòmina mensual els serà satisfeta, encara que els seus pretesos ideals es queden en pura xarlatanería.


Tot açò ve al cas perquè en els últims temps veig, amb massa freqüència i descaradament, un atac calculat a Teulada-Moraira. Observe que els qui ataquen, vista la publicitat que suporten, no tenen “subvenció” municipal.

Lògic doncs, son temps d'Al Capone, pague la seua tranquil·litat i li trac en les fotos.


No paga voste?, tranquil, li preparem un taüt ple de recriminacions, sospites i consells. Mentre anem col·locant les càrregues de dinamita que ens faciliten els que poden comprar-les.

Els pobres, no.