Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Robin Hood i el Banc Sabadell.



Quan era xicotet, en la meua casa hi havia una guardiola metalica negra. Tenia una xapa redona amb dos reblons. Tènia un dibuix de la rosa dels vents i envoltant la xapa i la rosa dels vents, el següent títol: “Caixa d'Estalvis del Sud-est d'Espanya”. La guardiola no es va omplir mai, mai vaig tenir molt que estalviar.

Després canviá el seu nom, crec que va ser, Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia, després, amb la fusió amb la Caixa d'Estalvis Provincial d'Alacant va passar a anomenar-se Caixa d'Estalvis del Mediterrani, després tots la coneixíem com la CAM.

Recorde que en els baixos de l'edifici, avui desaparegut, a causa de la peatonalització del perímetre de l'església parroquial, hi havia una porta metàl·lica amb el dibuix de la xapa de la meua guardiola, va ser la seua primera oficina.

Després la seua seu va ser la de la calle pare Melchor, 19.  Amb la seua Aula de Cultura. Amb el seu mostrador de cares conegudes, familiars i pròximes. Paco “La Parra”, *Borino, *Carralo, Ramiro ….

La CAM, juntament amb Bancaixa, eren intransitables els últims i primers de mes. Els jubilats tenien les seues cartilles o cobraven les seues pensions en aquestes entitats. Els avis, acostumats al sacrifici i privació, tenien unes cartilles d'estalvi amb un petit capital.

Els altres teníem les nòmines domiciliades, els préstecs de reforma d'habitatge, compra de cotxe, o uns altres, que per la proximitat dels treballadors de la institució, produïen un clima de confiança i tranquil·litat que solament es dóna entre bons amics i familiars.

La CAM, orgull dels alacantins. Algú va dir de la Institució,

.La participació de les diputacions en les caixes d'estalvis, amb la irrupció dels polítics en els consells d'administració, les quotes dels partits i els sindicats, al costat de l'auge econòmic, van suposar un llançament de la CAM i les altres, a ocupar parcel·les del negoci bancari, fins al moment exclusives dels bancs,

La CAM, juntament amb Bancaixa, van ser un joguet dels governs Zaplana i Ripoll.

L'entrada en projectes avui ruïnosos o venuts, La Ciutat de la Llum, Terra Mítica, La Ciutat de les Arts i les Ciències. L'entrada en els consorcis gestors de la sanitat concertada (privada), Hospital de la Marina Alta. L'entrada en el negoci immobiliari, el finançament i préstecs a zero interès. Els sous i indemnitzacions, gratificacions i robatoris descarats, al costat de la crisi que es va presentar, van fer que la CAM solament valguera un Euro i aqueix ho tingueren els tan injuriats catalans, els de el Banc Sabadell.

Els estalviadors que havien confiat en els empleats hereus d'aquells tan pròxims i familiars, que els oferien productes d'alta rendibilitat, se suposa que a canvi d'una comissió, van saber després que els seus estalvis li'ls /els hi havien canviat per estampetes de la Copa Amèrica o de Popeye el Marí. No valien res. Als empleats engalipadors els van traslladar i van venir uns altres amb l'arribada del Banc Sabadell. Desconeguts, seriosos, encorbatats.
A tot açò, els sindicats de la banca, calladets, els seus afiliats tenien bons acords de prejubilació.

Els pagava l'estalviador engalipat.

Ho havia notat en la correspondència, però la setmana passada vaig comprovar en les meues carns que aquella Caixa d'Estalvis d'Alacant i Murcia de la meua infantesa. De la meua guardiola amb la rosa dels vents. De l'Aula de Cultura, avui solament queda un banc més. Un depredador més. Un usurero d'antany, que cobra comissions per ingressar diners. Comissions per operacions per Internet.  Al que se li demana una certificació i ix amb la basta escusa de la informàtica i les seues llacunes. Que es nega a dir-te on va ser a parar una transferència. Que té uns empleats allisonats i que són capaços d'arribar a interpretar les teues paraules i sentiments, com a atacs a la seua persona. La resposta:

“És la política del banc”.

La política?.

Fotre!!!. Clar, la política dirigida pels diners.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Vicent a Vicent.

Benvolgut Vicent:

No se si tindré ocasió de despedir-me en persona. Per si de cas, et desitge que esta nova etapa estiga "plena d'aventures, plena de coneixences". 

Com diu el poema que poses al final del teu missatge (molt bo, però no tinc clar que siga de Machado) "posa les teues forces en la nova vida". Les circunstàncies ens han donat una oportunitat de conèixer-nos millor. Si no fos per la puta malaltia estariem indolentment representant el mateix paper dels útims 30 anys. Però... sorpresa!... la representació s'acabat i toca fer un altre personatge en un altra obra.

No se si en esta ocasió triarem (o ens deixaran triar) un paper més apassionant, més reptador. Tampoc sé si l'obra en la que ens tocarà actuar serà una comèdia o una tragèdia, però jugarem eixe paper amb tota la nostra passió i il·lusió, perque ara sabem que la diversió no està al final de la representació, no hi ha "final feliz", però si que hi podem passar un bona estona fent l'obra amb la companyia dels altres actors que ens han tocat en el repart.

Perdona el rotllo. Sé que no hauria de escriure de nit, ni de matinada, perque passen estes coses.

Com diu el meu paisà i ben estimat Ovidi (Montllor): 

Au adéu, comence el meu comiat 
a tot el temps passat. 
Bon vent i barca nova! 

Vicent (Santonja)


                     
Bon vent i barca nova! - Ovidi Montllor