Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimarts, 29 de novembre de 2016

Per la plata balla el mico.

Vaig creure durant molts anys que quan la meva mare citava tal dit, aquest només es referia als interessos relacionats amb els diners. Això seria quan jo encara no m'havia caigut de la figuera. Quan encara, el cercle proper, eren, els meus pares i els meus germans. Quan el meu candidesa, fins i tot amb un caràcter fort, no s'atrevia a dir NO a res. Quan el "ajuda i t'ajudaran", "fes bé i no miris a qui" i altres tants, donaven peu a que no valorés quines anaven a ser les tornes. No ho feia per interès, sinó per pur afany de ser una persona correcta, àmplia i despresa.

Amb el temps i algunes ensopegades, vaig comprovar, que tot és un bescanvi. Si em dones, et done. I aquest donar o retornar té un valor, i la retornada haurà de ser igual o augmentar-la amb un cert interès. No n'hi ha prou a dir gràcies, la paraula no té un valor per si sola, cal acompanyar-la d'alguna cosa, i encertar.
 
 Quan a la meua edat cau un de la figuera, el cop pot ser de consideració, a més pot precisar d'algunes hores d'hospital i en algun cas deixa marca al cos, i per curar ha necessitat d'ungüents, pastilles i psicòleg fins i tot.

Si "t'estimo molt", "ets una gran persona" o "sempre estaré en deute amb tu", o altres expressions per l'estil, necessiten tan sols de:

- Un NO.- Un, no puc ara.- Un, no estic d'acord amb tu.

Per a què la teua imatge trontolli de la peanya on et tenien, i fins i tot vagi en orris tot, En uns segons passar de ser l'adorat "huevón"  del qual es treien totes les mantegues, a ser l'ésser més intractable, groller i poc solidari conegut.

L'haver estat a la figuera és la raó. Jo sóc el culpable de no haver baixat alguna estona i reconèixer el terreny.

Avui amb ferides i marques ja inesborrables comprove que "t'estimo molt", és una frase incompleta.
 
ue tot, tot, ha de portar la seua compensació. L'altruisme, l'ajuda desinteressada, l'amor, només existeix en comptades ocasions. Avui tot és a canvi d'alguna cosa. I qui no ho entengua així, o el adverteixi a temps, comprovara, com Newton, la Llei de la Gravetat Universal, en la qual l'objecte amb massa que ens atrau és només la freda i polsegósa terra.

Toca aixecar-se, sacsejar-se el pols, i seguir endavant.

Si això et sembla pessimista, segurament no has provat la freda i bruta terra, o fa tant de temps que el teu subconscient ho va esborrar, encara que la marca aquest aquí i no vulguis ni recordar la seua procedència
 

dijous, 10 de novembre de 2016

Qui diu ?.

anormalitat
Qui pot dir que passarà demà ?.

Estic escrivint. Demà pot ser que ho publique. Però, ¿podré? .¿ Qui diu o no diu'.¿Qui ordena aquest desordre? .¿ Perquè està malament o bé qualsevol cosa ?.

No sabem res. Caminem a cegues. Tot va sorgint. L´aprofitem, o no. El deixem passar, o no ens adonem en alguns moments.

Sembla trist, és veritat, que tot i que tenim el bàsic no hi ha manera de conformar-nos. No tenim un sostre a les nostres pretensions. Cada esglaó superat, ens cal superar el següent. És superior a la nostra força de voluntat.

Fa gairebé dos mesos que no he escrit dues paraules seguides.
Alguna ordre va rebre la sala de redacció del meu cervell, des de la sala de direcció. Potser: reinicia, formata, reordena ....

un any per a vestirlo
La capacitat d'encaix dels canvis i noves situacions vitals, depenen sobretot de l'actitud personal. La recepció de les mateixes com un repte, una prova, una nova demostració de qui sóc, i en fi, fins on pot arribar la fortalesa i la voluntat personal.

Fa dies que no dic res. L'olla està en preebullició, alguna cosa es cou a l'interior del meu crani. En el meu defectuós cervell, intacte pel que fa a coneixement. El "defecte" esta en la transmissió més o menys lenta de les ordres.

- ¿I tot és això ?. ¿La lentitud ?.
- On és el llibre de valoració de temps ?.
El cas és que, alguna cosa ha passat avui. Des de la sala de direcció, de cop i volta, s'exigeix ​​una opinió, una valoració.

- ¿De què ?.
- ¿Però en quin món vius ?. De Trump.
- ¿Trump ?. ¿Guanyo Trump ?. I perdona, però aquí a Espanya ja s'han posat d'acord ?.
- On has estat Vicent ?. Mariano, home, Mariano és el president.

M'he aixecat d'un bot, no trobo l'ordinador.

- Qui diu ?, és la pregunta.

La resposta deuria ser:
-      El meu jo, la meva consciència.
No, ara es hora dels guinyols de Trump, Mariano. Le Pen.