«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dijous, 27 de setembre del 2012

VINT-I-CINC.- L´EP i JO. Tres dies de setembre



Des de la seua terrassa s'albira la plana del Camp del Turia. A dalt esta el cel.

Inquiet i vital, va ser emprenedor de diversos negocis. La fortuna li va somriure i també li abandonar, però ell, visionari amb els peus en la terra, no es pará i transformá la seua última aposta, en l'actual i acceptat negoci.

I quan l'esforç era compensat per l'èxit el “destructor” va arribar.

Des que Parkinson va arribar, des de la seua terrassa imagina i executa. Inventa i produeix el prototip. Mentre el seu cap imagina l'enginy que esta naixent entre les seues mans, cavil·la què i amb que paraules redactara el “Només injustícies”.


Compromès a fer veure a les autoritats els errors en què incorren, a costa de situar-se en la llibreta de ciutadans quisquillosos, va fent constar cada “injustícia”, sot, ensopec o incívic comportament dels amos dels gossos, a l'hora d'arreplegar les seues deposicions.

Durant tres  dies sóc el seu hoste, i em tracta com a un germà.

Matinet, ja se sap l´hora del nostre "matinet”, quan òbric el correu, ja m'ha remès la referència del dia anterior, reflectida en el seu diari. I em diu:

- Si li poses les fotos quedara collonut.

I clar, com no, seleccione les que mes m'agraden, les situe en el text i li renvío la nova edició del seu diari, aquesta vegada, il·lustrat amb instantànies que li van bé al seu text.

Ens separa una fina paret, però actuem com si estiguérem a 120 quilòmetres.

I eixa distància, en un moment no és gens, perquè s'obri la porta i apareix  a punt. Llest per a prendre el cafè amb llet i les pastes en el Forn La Verge. 

El primer dia, quan àdhuc els de la neteja estan traient lluentor als carrers del centre, pugem al Monestir de Sant Miquel. Des d'aqueix punt s'albira la plana del Camp del Turia. I en aqueix moment, quan arribem, una eixida de sol magnifica i estranya per a mi, acostumat a veure-ho eixir des de l'horitzó del mar.

De sobte,

- Anem a Sagunt i esmorzem amb Tomas?.
- Tardem molt?-
- Mitja hora.
- Anem doncs. Li cridem, no siga que tinga un dels seus múltiples compromisos.

Quedem. Peripècies per a coincidir. Esmorzem. Apareix el pk i em dóna la llanda una bona estona.

Pilar m'explica la seua filosofia de vida.

“Ella és primer, ja que ningú la vol més que ella a si mateixa. Els altres ens volen, però lògicament després que a ells mateixos”.

De tornada, a la nit, en el parc, amb un gelat del venecià de la “Picola Venècia”, xarrem. Ens confessem. 


Mentre parlem, recorde que per la vesprada en el club de billar, he notat que el seu pk li havia visitat. Però una estona de reg de plantes en la terrassa, abans de sopar, el relaxa i millora els símptomes.

En el parc estem doncs, dos adults, amb el seu pk, i una vida per davant.

Els desdejunis del Forn La Verge, es repeteixen. Som com els frescs del barri, quasi obrim els bars. Relax, passeig.

Menjar en la taula familiar.


 
Billar. Videoconferència, des de les altures, amb Tomas i els seus “fotuts grans”. En les altures de la terrassa.

Sopar en la taula familiar.

Un dia ON.

Em vaig. Em lliura les fulles del diari dels tres dies.

 Lig el final:

“Vicent, quan estigues molt marejat, ofuscat, embolicat, acorda't de mi. Una abraçada. Pepe.”

I a mà:

“Posa-li tu la música………. Perquè no m'oblides”.

Gràcies Pepe Gómez. Gràcies Pepe Llíria.



dissabte, 8 de setembre del 2012

VINT-I-QUATRE.- L´EP i JO. Per a Montse Lopez.



Primer va ser una veu. Al cap d'una estona, una veu amistosa, amable, atenta i simpàtica.

Al cap d'uns dies, seguia sent una veu, però era una veu amiga. Va tenir rostre la veu, i va ser en un video amb el seu admirat Joan Manuel Serrat i amb al seu amic Fulvio Capitanio (Unidos contra el Parkinson).

Vaig saber del seu compromís i activitat a favor de la difusió per al coneixement de la malaltia de Parkinson. A poc a poc, fent amics en Facebook, vaig veure que abans ho eren d'ella, tots la coneixien.


En les nostres converses a través de Skype, compartim, ens expliquem, ens aconsellem. Que dic?. Ens aconsellem?. No. És Montse, la que amb les seues paraules, amb el seu verb amable, intercalat amb alguna cançó, aconsella, tranquil·litza i descansa a qui, no sap com explicar que li succeeix, que són aquests símptomes tan rars i que ningú entén. Que em passa?, que és açò?. Com em faig entendre?.Com li l'explique a els qui mes vull?

Com puc explicar-me, si jo mateix no m'entenc?.

Vaig tenir el privilegi que em deixaren compartir alguna vetlada de cançons i karaoke. Qui?. Montse López em presentá a María Moreno. El Skype és un gran invent, no hi ha distàncies. Hi ha comunicació i hi ha visió de l'interlocutor.

De Maria Moreno
- María Moreno?. El primer llibre que vaig llegir després del meu diagnostic de Parkinson, va ser el seu “El párkinson i jo”.
- Doncs, aquesta és, Vicent.
- Vaja, que casualitat.


I em van dedicar una ranchera a duo.

Va ser l'Associació de Novelda, la que va reunir a un grup d'amics, als quals la distància impedeix una relació estreta.


- Què dius, Vicent?. Estreta?. Hi ha una relació molt estreta entre tots els afectats. La distància no és impediment. Ens aprofitem de qualsevol opció que Internet ens ofereix per a mantenir-nos units.
- Si, és veritat.


Deia que va ser a Novelda on, els dies 2 i 3 de febrer de 2012, les veus i les imatges es van transformar en persones de carn i os. I no, no canviá per res la personalitat que ens havíem imaginat. Érem els mateixos, però ens podíem abraçar, besar i encaixar la mà. Van ser dos dies intensos.

En Novelda - Charo - Maria - Montse.
Montse, aquells dies, va ser una esplèndida amiga per a la meua esposa. I jo li l'agraïsc.

I ho va ser acollint-me en la seua casa i escoltant-me, atenta i simpàtica. Jose, cavaller i simpàtic (periòdicament em fa riure amb els seus correus), i Paco, al que recorde molt, conversador amé i atent (açò d'atent es repeteix en els dos López).

Desige, que no perdes mai el somriure, malgrat que, i una llarga vida per a celebrar molts aniversaris.

Felicitats, Montse.