Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

dijous, 27 de setembre de 2012

VINT-I-CINC.- L´EP i JO. Tres dies de setembre



Des de la seua terrassa s'albira la plana del Camp del Turia. A dalt esta el cel.

Inquiet i vital, va ser emprenedor de diversos negocis. La fortuna li va somriure i també li abandonar, però ell, visionari amb els peus en la terra, no es pará i transformá la seua última aposta, en l'actual i acceptat negoci.

I quan l'esforç era compensat per l'èxit el “destructor” va arribar.

Des que Parkinson va arribar, des de la seua terrassa imagina i executa. Inventa i produeix el prototip. Mentre el seu cap imagina l'enginy que esta naixent entre les seues mans, cavil·la què i amb que paraules redactara el “Només injustícies”.


Compromès a fer veure a les autoritats els errors en què incorren, a costa de situar-se en la llibreta de ciutadans quisquillosos, va fent constar cada “injustícia”, sot, ensopec o incívic comportament dels amos dels gossos, a l'hora d'arreplegar les seues deposicions.

Durant tres  dies sóc el seu hoste, i em tracta com a un germà.

Matinet, ja se sap l´hora del nostre "matinet”, quan òbric el correu, ja m'ha remès la referència del dia anterior, reflectida en el seu diari. I em diu:

- Si li poses les fotos quedara collonut.

I clar, com no, seleccione les que mes m'agraden, les situe en el text i li renvío la nova edició del seu diari, aquesta vegada, il·lustrat amb instantànies que li van bé al seu text.

Ens separa una fina paret, però actuem com si estiguérem a 120 quilòmetres.

I eixa distància, en un moment no és gens, perquè s'obri la porta i apareix  a punt. Llest per a prendre el cafè amb llet i les pastes en el Forn La Verge. 

El primer dia, quan àdhuc els de la neteja estan traient lluentor als carrers del centre, pugem al Monestir de Sant Miquel. Des d'aqueix punt s'albira la plana del Camp del Turia. I en aqueix moment, quan arribem, una eixida de sol magnifica i estranya per a mi, acostumat a veure-ho eixir des de l'horitzó del mar.

De sobte,

- Anem a Sagunt i esmorzem amb Tomas?.
- Tardem molt?-
- Mitja hora.
- Anem doncs. Li cridem, no siga que tinga un dels seus múltiples compromisos.

Quedem. Peripècies per a coincidir. Esmorzem. Apareix el pk i em dóna la llanda una bona estona.

Pilar m'explica la seua filosofia de vida.

“Ella és primer, ja que ningú la vol més que ella a si mateixa. Els altres ens volen, però lògicament després que a ells mateixos”.

De tornada, a la nit, en el parc, amb un gelat del venecià de la “Picola Venècia”, xarrem. Ens confessem. 


Mentre parlem, recorde que per la vesprada en el club de billar, he notat que el seu pk li havia visitat. Però una estona de reg de plantes en la terrassa, abans de sopar, el relaxa i millora els símptomes.

En el parc estem doncs, dos adults, amb el seu pk, i una vida per davant.

Els desdejunis del Forn La Verge, es repeteixen. Som com els frescs del barri, quasi obrim els bars. Relax, passeig.

Menjar en la taula familiar.


 
Billar. Videoconferència, des de les altures, amb Tomas i els seus “fotuts grans”. En les altures de la terrassa.

Sopar en la taula familiar.

Un dia ON.

Em vaig. Em lliura les fulles del diari dels tres dies.

 Lig el final:

“Vicent, quan estigues molt marejat, ofuscat, embolicat, acorda't de mi. Una abraçada. Pepe.”

I a mà:

“Posa-li tu la música………. Perquè no m'oblides”.

Gràcies Pepe Gómez. Gràcies Pepe Llíria.



Publica un comentari a l'entrada