Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

dijous, 24 de desembre de 2015

La humanitat errant. Pensament de Nadal i Any Nou.


Fa temps que veiem les “pateres” bolcades. Morts l'arena de les platges andaluses. Tremolosos i amagant el rostre a joves de color, coberts amb brillants mantes tèrmiques. Els africans creuant l'estret, jugant-se la vida. Intentant eixir d'una misèria infinita.

Uns altres intenten saltar la tanca de Melilla.

Vaixells ruinosos replets de persones a la deriva pel Mediterrani.
 
En els últims mesos, el desplaçament errant de milers de persones per centre Europa, ens ha impactat.

D'on ix tota aquesta gent?

A on va tota aqueixa gent?

Qui vol a tota aqueixa gent?.


En tota la cara de l'Europa solidària ha ensopegat una multitud de pobres, famolencs i aterroritzats éssers humans. Mentre ens miràvem el melic, calladament, han eixit de les seues miserables cases, han deixat tot, que és res, i sense res s'han llançat al buit, en la creença que és millor la incertesa que la realitat certa on viuen.

Els hem rebut amb fronteres tancades. Camps de refugiats, que més s'assemblen a una corraliza o pleta. Traslladant-los a la frontera del país veí. Passant-se la creïlla calenta.


Si tots els desplaçats, els marroquins, o els etíops, sudanesos, ruandesos, o de mes lluny, afganesos o els sirians ara, es posaren en camí cap a la nostra tranquil·la i sobrada Europa:
Que faríem?.
En quina pleta o corraliza els tancaríem?.

Durant anys, hem discutit sobre els contingents de producció. La llet, l'oli, el vi …. Cada país té una quota de producció establida. Superar-la suposa una sanció.


Mentre, els centre africans, o de qualsevol altra part del planeta, moren sense remissió.

Nosaltres, les gents que habitem la península som una mescla de races que a través dels segles han anat, anant i venint.

No anem a enumerar els grans desplaçaments que al llarg de la història s'han produït en la península, ens quedem en els tres últims. La “emigració oreneta”, anual, d'anada i volta, com la qual es produia al nord d'Àfrica per a treballs agrícoles. L'èxode dels exiliats de la guerra civil. I l'emigració dels anys 60 del segle XX als països de centre Europa.

Monument al Riberer de Benissa
No ens oblidem que, a Benissa hi ha un monument que ens recorda la nostra tradició emigrant. “El riberer”.

Les últimes generacions d'espanyols desconeixen o han oblidat el paper que durant els anys 60 del segle XX va tenir per a la subsistència de les famílies espanyoles i fins i tot per a la balança de pagaments de l'estat, l'entrada de divises de l'emigració, sobretot dels països europeus.

Dos milions d'espanyols es van desplaçar durant aqueix temps per països com França, Suïssa, Alemanya …

Rar serà si en quasi totes les famílies de Benissa no hi ha algun familiar que no va emigrar en algun moment, intentant fer un estalvi per a construir o comprar una casa, que era una de les màximes aspiracions.

Exode de la Guerra Civil Espanyola
El flux migratori també es va donar dins de la península, des del sud-oest al centre i al nord-est. De Andalucia i Extremadura a Madrid, Catalunya i el Pais Basc.

En 1973, comença a canviar la tendència. La crisi del petroli i l'evident modernització d'Espanya, produeix un gran canvi. De ser un país d'emigrants, es converteix en un país d'immigrants, tant per a treballar com en l'auge de la indústria turística. L'establiment de no nacionals en el nostre país, per a treballar o viure, és un fet que es constata, passant a ser la principal font d'entrada de divises.
 
Però veient el vaivé que hem comentat, bé ens aniria fer una reflexió personal sobre l'opinió i tracte que dispensem a l'emigrant. Aquell que durant alguns anys hem considerat, guarro, bullero, fragorós, lleva treballs ….. les manifestacions de desgrat per la seua presència, la consideració com a persones de segona classe, la discriminació … tot açò, sense tenir en compte que les voltes de la vida són moltes i poden canviar la situació. 
Ara, espantats, observem que els que van a comprovar el fenomen després de 40 anys de rebre immigrants, i a causa de la crisi actual, serà la generació de joves millor preparats de la història d'Espanya. Ells han d'agafar la maleta, i veiem eixes tristes imatges com la dels seus avis en els anys 60, esperant el tren, per a anar on també va la humanitat errant.

Nit de Nadal - 2015

dimecres, 9 de desembre de 2015

El meu amic Tomas ha marxat.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.
Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.
I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.
No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.


Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.
Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.
Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.
Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,




diumenge, 22 de novembre de 2015

Profiles in Courage



Avui, 22 de novembre es compleixen 52 anys de l'assassinat en Dallas, als 46 anys, de John F. Kennedy (JFK), el president més jove que fins al moment havia accedit a tal càrrec en els EUA,

Recordar coses succeïdes als meues 6 anys, encara fent un esforç, no en trobe moltes. I una de les poques que recorde, i es que tenia eixa edat perquè està suficientment documentat, van ser els fets al voltant de l'assassinat de JFK en Dallas.

No se si seria per la novetat del primer aparell de televisió a casa, un Telefunken de 19 polzades en blanc i negre, o el presenciar, en repetides ocasions l'escena en el vehicle oficial de JFK a Jaqueline Kennedy alçant-se i abalançant-se sobre el seu marit ferit per l'atemptat que li va costar la vida, o per les escenes de l'enterrament, una de tantes, John F Kennedy Jr. de tres anys, saludant militarment, no se si per tot açò, el nom i la figura de JFK es van convertir per a mi en un dels meus pocs mites.

El seu assassinat és un dels enigmes de la història mai aclarits. No és desgavellat concloure, com així ho va fer el Comitè Selecte de la Càmera de Representants sobre Assassinats (O.S. House of Representatives Select Committee on Assassinations) o (HSCA), que en 1979 va concloure, que va poder tractar-se d'una conspiració.

Segurament la seua joventut i idea d'un nou ordre mundial xocaven amb els vells i, perquè no, actuals interessos de la indústria armamentística.

El seu curt període presidencial no va produir grans canvis en la política nord-americana, encara que se li té una admiració al mateix nivell que a Abraham Lincoln, George Washington i Franklin D. Roosevelt. Serà a causa del seu carisma, les intencions exposades és els seus discursos, i el truncat compliment dels seus ideals, la qual cosa li dóna aqueix aire d'estadista mític. Entre els seus discursos se cita amb assiduïtat un paràgraf del discurs inaugural del seu mandat: 

“I així, els meus compatriotes nord-americans, no es pregunten el que el seu país pot fer per vostès; pregunten-se el que vostès poden fer pel seu país. Els meus compatriotes ciutadans del món, no pregunten el que Estats Units pot fer per vostès, sinó el que junts podem fer per la llibertat de l'home.”,

Vull centrar-me avui en una de les seues obres escrites, el titulat “Profiles in Courage”, la traducció del qual seria “Perfils de coratge”, i pel qual se li va concedir el Premi Pulitzer en la categoria Biografia en 1957.

El llibre descriu actes realitzats per vuit senadors nord-americans. És un al·legat sobre el valor i integritat política d'uns polítics, que encara a costa de severes crítiques i de la pèrdua de la seua popularitat, per coherència política o personal, van mantenir una posició contrària a la del seu partit, o a l'opinió dels seus electors.

Enrique Tierno Galvan
Com sempre, quan llig una efemèrides, siga d'un fet o un personatge històric, indefectiblemente em ve a la ment alguna analogia amb els meus records, vivències i similituds actuals. Busque personatges públics o polítics que han manifestat posicions contràries a les organitzacions a les quals pertanyen o la vida pública en general. Record al professor José Luis López Aranguren, que va perdre la càtedra d'Ètica i Sociologia de la Complutense a perpetuïtat. Els professors Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván també van ser purgats per les autoritats franquistes després de les protestes estudiantils iniciades a Madrid en 1965.

 
Els comandants Luis Otero Fernández i Julio Busquets, membres de la Unió Militar Demòcrata.

A polítics que van deixar els seus llocs per divergències, per convenciment que la seua absència millorava la situació, en fi, per no pensar, o no estar d'acord amb les directrius de les seues organitzacions, etc.

Adolfo Suarez, Demetrio Madrid, Gabriel Pita da Veiga, Enrique Fuentes Quintana, Fernando Abril Martorell, Francisco Fernandez Ordoñez, José Luis Álvarez, Narcis Serra, Antoni Asunción, Manuel Pimente, José Borrell, Antonio Gutiérrez, Nicolás Redondo, Gerardo Iglesias, Alberto Ruiz-*Gallardon, són personatges que per una o una altra raó, van deixar els seus llocs per disconformitat, o anàlogues situacions, sent el seu valor recompensat amb severes crítiques i pèrdua de popularitat, fins i tot la seua desaparició de l'escena pública.
 
En l'actualitat espanyola, crec jo, no podria escriure, ni el mateix JFK, llibre algun sobre herois com els de el seu “Profiles in Courage”, no hi ha disensiones, tots a l'una, disculpant al corrupte, al defraudador, al mentider, al inepte. Ningú es mou.
.
Perquè com deia Alfonso Guerra: “El que es mou no ix a la foto”.

A Espanya s'escriuria un gran Llibre Gros de Petete amb els noms dels dimitits per corruptes i llistes senceres de noms de personatges públics, de qualsevol estament, dient encara que els budells se'ls retorsen. No hi ha més remei si es vol seguir xuclant de la mamella.


El títol del llibre no podria ser un altre que el de “Profiles Cowards”, amb Pulitzer assegurat.

diumenge, 15 de novembre de 2015

Reconèixer l'error. Donar la raó.



El 31 d'octubre de 1992, Juan Pablo II va reconèixer solemnement que la condemna de Galileo Galilei va ser injusta, 350 anys després de la mort de l'astrònom italià.

Galileo és considerat com el pare de l'astronomia moderna, el  pare de la física moderna  i el  pare de la ciència, les seues idees i propostes, al costat d'altres destacats personatges, van propiciar una renovació en el camp de les arts i les ciències, tant naturals com humanes. Este canvi va trencar amb la bàrbara edat Mitjana, nomenanse l´epoca del Renaixement (s. XV-XVI) .

A manera d'exemple, diré, que en l'epoca del Renaixement van destacar, entre molts altres, noms com: Leonardo da Vinci, Shakespeare, Miguel Ángel Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angèlico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg....

Passats els anys, i mort el protagonista d'un fet rellevant, i que fins i tot en el seu moment es va considerar punible, i de fet se li va castigar. En alguns altres casos, fins amb la seua vida, a voltes, i massa tart, en un atac de seny, a algú se li ocorreix  homenatjar. 

Jo, escèptic, pense que són actes oportunistes, i que pocs ho fan per justícia, si no per a lluïment propi o interès partidista.

El que vull expressar es compleix completament i em serveix com a exemple el cas de Galileo, i és el paradigma de el “sí, però”.

En el cas de Galileo Galilei hi ha un " sí, però ". Encara que Juan Pablo II va demanar perdó, no va haver-hi rehabilitació, i no va anar així perquè adduint que en el seu moment mancava d'arguments científics per a sostenir les seues teories,  l'Església era innocent, ja que el savi no prestá obediència al magisteri de la mateixa. O siga, que d'haver acceptat el seu error no hauria sigut sancionat, però al mateix temps la ciència no hauria progressat. Tal incongruència ens passa a nosaltres permanentment en la nostra vida social i laboral.

Som incapaços  de reconèixer errors, de demanar perdó,   i si manifestem el desig de fer-ho, no ens acontentem amb dir-ho,  hem d'explicar-nos, i en eixa explicació introduïm el “sí, però”, certificant que no estem plenament convençuts del compromís del que estem dient.

- Vicent. I per a este final, era precisa tanta explicació i exemple amb Galileo?.

En llegir l'efemèrides del 31 d'octubre de 1992, vaig aplegar a concloure que si amb un savi de tal envergadura, encara avui, hi ha un "si, però", quants "si, peros" emprem cada dia en qualsevol  simpleria, per no donar el braç a torçer?.

dijous, 5 de novembre de 2015

Del terreno.


 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.
El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.
Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.
D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.
Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.
La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 
Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.
La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.
El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.
Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.
El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.
El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pasa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.
Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.

divendres, 23 d’octubre de 2015

QUARANTA-U - L´EP i JO.- La meua droga.

Oh, tènue blava el·lipse levodopa,
que quan recta actues,
jo escape de la meua presó, no fluctues
i jo torne a la vida vent en popa.


Francisco Montesinos Lahoz

En quatre versos, Paco Montesinos retrata i resumeix que és per a un parkinsoniano el famós Sinemet, nom comercial de la composició farmacèutica que conté com a principis actius la carbidopa anhidra i la levodopa.

Com ja he repetit en diverses ocasions la malaltia de Parkinson és una malaltia crònica que es caracteritza per moviments lents i inestables, rigidesa muscular i tremolors. Si no es tracta, pot originar dificultats graves  per a portar una vida normal.


La dopamina, és una substància que es produeix de forma natural en certes cèl·lules del cervell, i que actua transmetent missatges a la regió del cervell que controlen el moviment muscular. Quan es produeix poca quantitat de dopamina, apareixen dificultats en el moviment i altres molts sintomes.

James Parkinson va fer el seu descobriment, en 1817, i en aquells dies l'esperança de vida no aconseguia els 50 anys, i precisament la incidència d'aquesta malaltia neurodegenerativa s'incrementa precisament després d'aqueixa edat.

No va ser fins a 1961, quan el “miraculós efecte” de la levodopa en la malaltia de Parkinson va arribar de la mà de Oleh Hornykievicz, que la va injectar a pacients amb una gran incapacitat per a moure's (acinesia). I la milloria va ser espectacular.

Levodopa actua reposant la dopamina en el cervell, mentre que carbidopa assegura que arriba al cervell. Quan a la maquinària que constitueix el nostre cos li falla una connexió, un enllaç, es desencadenen una sèrie d'efectes que en major o menor mesura fan a qui els pateix, dependent de la droga benefactora.


La levodopa és la nostra droga. Esta, quan la prenem per via oral, s'absorbeix ràpidament en l'intestí prim. Les proteïnes, tan necessàries per al desenvolupament humà, són en el nostre cas, enemigues de la levodopa, doncs dificulten la seua absorció. En condicions normals els seus efectes es produeixen entre 1/2 i 2 hores després d'una dosi oral i el seu efecte mitjà és d'1 a 3 hores.

La seua existència fa que milers de persones, cada dia, “tornen a la vida vent en popa”, a recuperar l'equilibri, a desfer-se d'una rigidesa dolorosa, a tenir un rostre expressiu, a deixar de tremolar eixa mà, a expressar-se en veu alta i fort, a tenir confiança en si mateixos.

I, malgrat alguns dels seus efectes 

 secundaris, 

Visca doncs la L-Dopa!.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Complir la sentència.

Diguem que: el meu amic, familiar, veí ....

"La va acatar però no la va compartir".

Eixa frase, aqui escrita en passat, oïda tantes vegades (en present) als polítics, avui la repetix aci, una vegada complida, perquè en el seu cas, així va ser. Una sentència dictada en menys de 12 hores i carregant tot sobre una part, no podia ser.

En el que no va compartir, ho va recórrer, i va tornar a "acatar però no compartir" la sentència. I avui ha complit plenament la seua part i ha pagat l'acatada sentencia  judicial dictat en nom del Rei per la jutge de 1a Instància de Denia i la sentencia dictada en segona instància per l'Audiència Provincial.

No deu res. Ha cumplit la seua part. La part recurrent "compartira o no, i acatara o no", ha sigut rescabalada en les seues pretensions.


 No va haver-hi presó, per la qual cosa no hi ha foto d'acompanyament a l'entrada, ni titulars ni ningú esperava a l'eixida una vegada complida la pena. Però este ultim any ha sigut una presó cada dia. L'embargament ha sigut tan inhumà que la supervivència a sigut gràcia als amics/as.

Ara pertoca a eixa part rescabalada, complir la part de la sentència que en 2a instancia li enmenda a la jutge de Denia  l'Audiència Provincial.

I asi de clar és i deuria de ser.



Però no. Despres de burlar, amb una caracteritzacio irreal, còmo de teatre, falsejant l'aspecte fisic. D'enganyar i falsejar proves. De fals testimoniatge i perjuri. Despres de tres anys, despres de ser rescabalada com a part recurrent, encara amb tot açò, no ha sigut bastant.

No. No és suficient. El despit no ha sigut rescabalat i encara, encara no se li ha vist mossegar la pols. El desgraciat segueix viu, amb bon aspecte i sembla feliç.

La malaltia no ha causat estralls visibles. La façana exterior és d'alta gamma.

Per altre costat, ell es va fer el proposit de mantenir el tipus fins al final, no deixar-se guanyar,  a no donar pena ni provocar compasiò. 


Al fet que ningú veja les seues febleses i sofriments.

A no llepar-se les ferides en un racó.