A hores d'ara, l'espècie humana està rebent una lliçó practica de la seua fragilitat. Un microscòpic virus, té la capacitat de posar en "jaque" a aquells que es creuen el centre de la creació.
El dia 11 d'abril de cada any celebrem el Dia Mundial de Parkinson. Crec que la preocupació per les conseqüències i els efectes desastrosos de la pandèmia del virus COVID - 19, potser aquest 11 d'Abril no puguem transmetre amb tanta força de que va la malaltia de Parkinson i del que han de saber els afectats i familiars .
Per l'anterior, a continuació hi ha l'enllaç amb Parkinson.org on tenen informacions que els apropessin mes a el coneixement d'aquesta malaltia neurològica, la segona en nombre de persones afectades, després de l'Alzheimer.
Un llibre molt interessant que li farà comprendre millor algunes de les inquietuds és, el El Que Vostè i La seua Família Han Saber. Aquest llibre també inclou una secció que tracta els assumptes especials que les persones joves diagnosticades amb el Parkinson han d'afrontar.
El 29 de març de 1985, fa 35 anys, Espanya arriba a un acord històric a Brussel·les amb la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, per la seva integració en aquesta organització, després de 23 anys de negociacions amb la CEE.
L'1 de gener de 1986 es va fer efectiva l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, amb el tractat signat un any abans.
---------------- En aquests dies, tant Holanda com Alemanya han dit NO a l'anomenat d'ajuda de el govern espanyol. Tot i ser Espanya contribuïdor net. En pocs dies sembla que en veure-li les orelles a el llop, llavors sí, el Banc Central Europeu - BCE, va anunciar que comprés actius per 1.1 bilions el 2020.
Ni un rotllo d'esparadrap, en forma d'ajuda ha col·laborat cap estat de la Unió.
Temps hi haurà, i molt, per calibrar aquest mirar a una altra banda. Sembla que la pandèmia s'expandeix i també arribarà allà, potser amb menys virulència, ja veurem.
Com el brot de l'COVID-19, localitzat a Wuhan (Xina), estava tan lluny, que els acudits i burles, algunes ben desagradables, ens han posat de l'inrevés i ens ha donat on més ens dol, patir de veritat, corregit i augmentat el dolor i el sofriment, l'aïllament i si no el col·lapse de sistema sanitari, gairebé.
Els maltractats durant anys, personal sanitari, policial i bombers, estan donant de si, tota la seva generositat i fent efectiva la seva vocació, que no és altra que la de servir la comunitat. Si de carències parlem, no se li pot atribuir a aquest personal, sinó aquells que volien fer rendibles els hospitals amb la gestió privada.
Malmesos quedaran el govern central i la Generalitat Valenciana, per revertir la xarxa sanitària a la gestió pública, caldrà fonamentar-la en la seva nul·la i clamorosa manca de resposta.
Una altra que tal, és la banca, a la qual el BCE ha demanat que no reparteixin dividends fins a l'octubre. Però aquesta aprofitá que es feia públic que la guardiola de les pensions de la Seguretat Social estava en secà, llançant les campanyes per captar subscripcions de Plans de Pensions, per la por públic de no tenir una adequada jubilacic, El 2019 les entitats han vist una oportunitat de negoci que sostingui el seu compte de resultats, a causa de el tipus d'interès negatiu a Europa i la atonies en la demanda d'hipoteques. La banca ha triplicat l'augment de la seva cartera de fons de pensions en plena crisi de sistema públic.
Que contradicció, part de l'rescat dels bancs per "l'estafa de l'estampeta", ho va ser amb els diners d'aquesta guardiola, a la qual no se li restitueixo i amb interessos (com fan aquestes benèvoles institucions).
El més xocant és, que ningú ha demanat la devolució o la conversón en accions d'aquells diners, que segons el Pacte de Toledo era intocable, però sí que hi ha per repartir dividends.
En el rescat bancari es va actuar ràpid, els diners de la guardiola de pensions està dipositat en aquestes institucions, només calia passar-ho d'un calaix a un altre, tan de pressa que, qui sap l'entenimentat qual va ser.
Tant la reversió de la xarxa sanitària com la devolució del que participat pels espanyols en el "crak" de l'2008.
Caldrà treure on no hi ha, i aquest govern ho té malament.
"Mals temps per a la lírica", i com sempre a què se li va la càrrega és a l'poca roba, cotitzant durant anys sense possibilitat de dir ni piu.
Què se'ns ve ?. Aviat ho veurem.
Jo vaig a comprar producte espanyol, Per mi, poden deixar els productes no espanyols al celler, o regalar-ho als pobres.
Amics, seguiu els concells de la governació.
Però el negoci cal repartir-lo.
Per exemple, aquests establiments ens porten els productes a casa. Deixem les grans superfícies i donem camp als emprenedors benissers.
Algú va dir que la III guerra mundial, seria económica, pels diners i els nostres drets de treballadors.
Des d'aquest humil mitjà d'expressió, vull transmetre a aquells que em segueixen, un missatge d'ànim i esperança.
La naturalesa esta parlant.
Fins ara només ens mostraven el deteriorament del planeta "aigua", quatre endevins, quatre bojos-assenyats.
Els països, des del major a menor, no compleixen les directrius que ells mateixos van signar.
Estic convençut que aquells grups humans que segueixin les instruccions i prenguin precaucions, sobreviuran. Potser aquest sigui l'últim avís amb la possibilitat de rectificar.
Estem en mans dels qui entenen de virus i plagues.
Seguim, cada un en el seu cercle familiar, a peu de la lletra les normes. Fer-ho per un mateix i sobretot pels altres, els vostres fills, pel seu futur, pels nostres pares i germans i resta de persones.
Cada un en el seu camp de responsabilitat.
I ara, tots aquells que hem viscut aquestes dècades extraordinàries, que conscient o inconscientment, hem viscut de cara a la naturalesa, admirant, sí, però posseint en el sentit més roí, canviant el seu ritme, el seu equilibri. No hem deixat cap centímetre quadrat sense la nostra signatura, la merda. Ara qualsevol font centenària emana contaminada d'aquest peculiar pastís cular.
Això serà un avís, molts morirán, no m'excloc, però a em a canviar ja, o el món s'acaba, o millor dit, es va acabar el món del "homo sapiens", pretensiós qualificatiu.
Aquests dies a casa, reflexionem. Tenir diners, cotxes, cases, bufoneries diverses ..... En aquests moments ¿de que serveixen ?. Els cotxes aturats. Mercedes, BMW, Renault'S, Audi s ...... I cases ?. Si s'està tremolant, (en una cambra de 2x3), i no és del molonet del cafe més aviat són els budells plenes d'aires.
Reflexionem doncs i comencem per respectar-nos a nosaltres mateixos.
Podem tirar mà de sants, estampes i relíquies, de les que només ens recordem el dia de la festa, el passeig de el sant és una excusa, són les festes de l'excés.
Aquí, tancats, ni TOMMY, Rolex, Chanel n ° 5, BMW, Delacost i tres bilions d'euros en el compte corrent, un minúscul i invisible cuc invisible s'el endurà tot en un esternut.
Només la sincera reflexió i el reconeixement del nostre suïcidi conscient i un propòsit, al sortir d'aquesta, d'un canvi radical, si no, només ens queda menys que un badall.
Publicat el 9 - 3 - 2015 He llegit un article amb eixe títol. I he reflexionat sobre l'encert d'eixa afirmació, o l'error de la mateixa. He arribat per fi a la conclusió que depèn un, de si mateix.
No?. Ja se, ja, no estàs d'acord. Bé.
He arribat a eixa conclusió per experiència pròpia. Si un no té la voluntat. La valentia. La covardia. L'impuls, i es queda clavat en el seient de la cadira, sense moure's. Què li espera?. Si un li sobrevé una cadena de desgraciats resultats, als quals no fa front, malament ho té.
Igual que a un nen petit no se li fa fàstics durant el canvi dels bolquers. I un canvi de bolquers a un major, de pensar-ho ja ens repel·leix. Succeeix amb aquell a qui la desgràcia visita. Ens fa fugir, el seu sofriment, la seua vestimenta, el seu plor.
La mirada del costat “bo” de la desgràcia, és imprescindible. Perquè l'èxit ja té el seu costat bo. I encara que no ens adonem, té també el seu costat “dolent”, i no ho veiem perquè està cobert per l'eufòria del mateix èxit.
El costat “bo” de la desgràcia cal cercar-ho. Es necessita imaginació i dosis importants de paciència. cal analitzar per on ens ataca eixa desgràcia i cercar els instruments. Estic convençut que l'ésser humà els té innats. Té l'antídot. I ho té a mà. Solament cal diferenciar-ho i aplicar-ho.
A tot açò, no dic que no hàgem de comptar amb ningú. No. Sempre hi haurà qui estarà a prop, pocs, però algú hi haurà.
Però com ja he dit, un mateix és el seu propi salvador.
He llegit el prospecte del meu antídot, i val per a una quantitat important de desgràcies. Es pot prendre quantes dosi es necessiten. A primera hora del matí per a encarar el dia o abans de ficar-se al llit per a un bon dormir. En dejú o menjant. Acompanyat amb aigua o una mica de vi o cervesa. Mastegat o sencer. Pot ser de color verd o tricolor. No afecta a la hipertensió o al fetge. Res, amb tota tranquil·litat podem prendre una sobredosi, no hi ha perill de necessitar un llavat d'estómac, amb una urgent carrera d'ambulància i hores d'espera en urgències.
La seua venda és lliure. El valor monetaries cero. No necessita de recepta mèdica, anàlisi prèvia o començar i gradualment augmentar la dosi. La presentació és senzilla, com d'un medicament genèric es tractara. Sí. La patent mai va ser privada. Va estar lliure per a qui la vulga comercialitzar. Un mateix, sense complir els requisits establits en la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, pel qual amb caràcter previ a la posada en el mercat d'una especialitat farmacèutica ha de ser autoritzada i registrada per l'Agència Espanyola del Medicament, pot fabricar-la i fins i tot regalar-la a qui la necessite.
Per a la seua efectivitat necessita del compromís del pacient.
Els seus components són: 5% de resignació, 5% de seny, 5% de tenacitat, 5% d'il·lusió, 15% de paciència, 15% d'humilitat, 20% d'autoestima i 30% de valentia.
Ho sent, però es l'hora de la dosi diària, vaig corrent, murmurant una cançó que quan he despertar l'estava mussitant.
Més de cent paraules, més de cent motius Per a no tallar-se d'un tall les venes, Més de cent pupil·les on veure'ns vius, Més de cent mentides que valen la pena.
Dedicat a:
Paco Mari i a Vicente Catalá que la setmana que ve entren en el quirofano. I a Tomas Aznar per la seua fortalesa.
MAS DE CIEN MENTIRAS.
Tenemos memoria, tenemos amigos, Tenemos los trenes, la risa, los bares, Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo, Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan, Tenemos silencio, tabaco, razones, Tenemos Venecia, tenemos manhattan, Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente, Tenemos costumbres, pudores, jadeos, Tenemos la boca, tenemos los dientes, Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga, Los pies en el barrio, y el grito en el cielo, Tenemos quintero, león y quiroga, Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos Para no cortarse de un tajo las venas, Más de cien pupilas donde vernos vivos, Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga, Tenemos nostalgia, piedad, insolencia, Monjas de fellini, curas de berlanga, Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos, Tenemos el morbo, los celos, la sangre, Tenemos la niebla metida en los huesos, Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos, Ropa de domingo, ninguna bandera, Nubes de verano, guerras de macondo, Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas, Que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero, Hinchas del atleti, gángsters de coppola, Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía, La sed y la rabia, el ruido y las nueces, Tenemos el agua y, dos veces al día, El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes; Lennon y mccartney, gardel y lepera; Tenemos horóscopos, biblias, coranes, Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas De islotes son nombre ni ley ni rutina, Tenemos heridas, tenemos medallas, Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables, Ángeles caídos, barquitos de vela, Pobre exquisitos, ricos miserables, Ratoncitos Pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron, Crímenes perfectos que no cometimos, Retratos de novias que nos olvidaron, Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas, Quijotes y sanchos, babel y sodoma, Abuelos que siempre ganaban batallas, Caminos que nunca llevaban a roma.
Uns 2,1 milions de persones viuen sense aigua potable a casa seva.
Una de cada quatre escoles primàries a tot el món no té proveïment d'aigua potable, i els alumnes consumeixen aigua de fonts no protegides o passen set.
Més de 700 nens menors de cinc anys moren cada dia de diarrea, a causa de l'aigua insalubre o el sanejament deficient.
El 80 per cent de les pe1rsones del món que han de fer servir fonts d'aigua no segures o no protegides viu a les zones rurals.
En vuit de cada deu llars dels que no tenen aigua, les dones i nenes són les encarregades de recollir l'aigua.
Més de 800 dones moren cada dia a causa de complicacions en l'embaràs o en el part. 68,5 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de les seves llars tenen problemes per accedir a l'abastament d'aigua potable.
Aproximadament 159 milions de persones recullen l'aigua potable de fonts d'aigua superficial, com els estanys i rierols.
Uns 4000 milions d'persones -gairebé dos terços de la població mundial pateixen escassetat greu d'aigua durant almenys un mes a l'any.
700 milions de persones al món podrien veures forçades a desplaçar-se a causa de l'escassetat d'aigua d'aquí a 2030.
Els més rics solen rebre serveis d'aigua, sanejament i higiene de qualitat a un cost baix o molt baix, mentre que els més pobres paguen un preu molt més alt per un servei d'igual o menor qualitat.
Despres de diverses setmanes sense un dia a què se li poguera
qualificar de bo o agradable, ahir per fi, ben d'hora, mire per la finestra i
comprove que el cel està blau.
L'habitació que ocupe té una xicoteta terrassa que dóna a un
pati interior. Si el dia és assolellat, el sé, perquè es reflecteix en la paret
del meu veí del carrer Escoto. És doncs, el que estava esperant.
Sense pensar-ho dues vegades, comunique la bona nova a la
meua dona, i comence a vestir-me per a un matí de camp.
És tal el desig o la necessitat d'eixir, que semble Toby,
quan al matí el trauen a passejar. No atine amb la mànega de la camisa, em
calce abans de posar-me els pantalons, no trobe el trau corresponent a cada
botó. Ensopegada amb la cadira, … i amb la porta de la cuina, encara que amb
aquesta tinc una relació tempestuosa, amb un frec continu. Tots saben, pel
soroll que causa l'ensopec, per on camine.
Flor de l´atmetler
A penes un suc de taronja i una torrada untada
de formatge i melmelada de bresquilla, és el que li regale a aqueixa hora tan
primerenca, com a combustible, al meu cos. Dempeus, amb un moviment pendular
cap a l'eixida, com agafant impuls, en la pugna entre el desig d'eixir i la
necessitat d'oferir-li al cos una mínima alegria perquè aquest tire a caminar,
guatnya el sentit comú i la dificultat fins a l'últim xarrup del suc per a que
arrossege les restes de la dolça torrada. El costum m'obliga a realitzar un
raspallat de dents desesperat, com si escoltara el “chacacha” del tren. Encara
queda un últim ensopec. Barrántme ej pas, la meua dona, amb el flasco de perfum
en ristre, nebulizant la meua persona, com si fórem convidats a un convit de
noces.
Com cada dia, en agafar les claus del meu automòbil, pense si
es posarà en marxa al primer intent d'arrencada, és hivern i fa fred, o hauré
de deixar-ho caure Costereta a baix infringint el senyal de direcció prohibida,
que tinc a la cantonada de la meua pròpia casa.i amb perill de tindre una
topada amb un altre vehicle. És el que pot passar per tindre un cotxe de díhuit
anys. Però u, que als seus seixanta-dos anys, ha conduït, des d'un Seat 600, un
Ford Escort, un Renault 6, un Citroen C2, un Mercedes 180, un BMW i uns altres,
per assumptes de divorcis, ha quedat com en general queden aqueixos atrevits
Quijots, cavalcant un cavall de quatre rodes, famèlic i tolit.
Va arrancar a la primera, sota l'atenta mirada de fra Humil.
Les cares de conductor i passatgers s'il·luminen. Comencem amb bon peu.
Pla de Lliber
El Pla de Lliber, abans anomenat, de Xaló, denominació que
s'ajusta més a la realitat ja que és el terme municipal que ocupa la major part
d'aquest. Enclavat a la Vall del Pop i solcat pel riu Xalo/Gorgos. Ocupa un
terreny tancat entre muntanyes amb una única eixida, la creada pel riu, el seu
llit s'estreny, per a eixir a la planícia de Xabia/Javea i arribar al
Mediterrani.
Lliber. Viñes per podar
El riu no té un cabal permanent, de fet, vivim en un
territori molt singular, cada deu anys es produeixen cicles de sequera. En els
anys plujosos, són típiques les “gotes fredes”, pluges copioses en un curt
espai de temps, les quals produeixen un augment exagerat de cabal, que sol
durar dos o tres dies, quedant amb un xicotet cabal que desapareix per les “goles”,
a l'altura de Lliber. L'estret pas pel qual el riu Xalo salva les muntanyes, és
anomenat la “Gola”, d'ací el nom de Gorgos.
Viñes podades
El Pla de Lliber és un caleidoscopi de colors. Cada estació
té els seus, i altres transitoris. I depén que de la terra, si esta llaurada, i
els de la vegetació, si està en ple desenvolupament. Estem a l'hivern i la
tardor ha sigut plujósa, en els camps la terra esta esponjosa i ja està molt
avançada la poda de les vinyes i la dels ametlers, que són els predominants en
el Pla. També hi ha oliveres i garroferes.
Detall d´una viña podada.
Arribats al punt des del qual podem donar curs als nostres
dits índexs, no tardem a bastonejar el cercle de la camera del teléfono i prenem el moment unic en moltes imatges.
Cada fotografia és única. No podrem repetir-la més. No podrem
repetir la conjunció del dia, l'hora, el lloc, la llum, el moment de
desenvolupament de les vinyes i ametlers.
I per a nosaltres, que plasmàvem els moments que la
naturalesa ens oferia va ser un dia irrepetible.
Feia temps que no pujava al port de Coll de Rates (o dels Raptes), d'una altitud de 625 m.s.n.m. Conegut mundialment, sobretot, pels professionals, amateurs i aficionats al'ciclisme. També per ser un port de muntanya molt recorregut en la Volta Ciclista a Espanya.
La visió des d'un mirador situat a escassos metres del pas de port, és de les que provoquen cridar amb admiració:
Ole !!!. Que bonica és la meva terra.
Acces al planol de la vista
El mirador té un pla en ceràmica o rajola, component un gran puzle en relleu, on es senyalitzen els punts més destacats del panorama. L'accés a aquest quadre informatiu només l'hi aconselle a persones amb calçat de muntanya, amb una bona agafada. La resta ens exposem a una relliscada èpica amb trencament del coxis o alguna part limítrofa. El pas per l'abrupte i afilat pedregar, brunyit per tantes botes i calçats inadequats, es converteix en una prova d'equilibri i audàcia. Potser per ficat muntanyenc o senderista atrevit, serà una sort si no rellisca amb càmera i altres estris de turista.
Bancal i mur a Parcent
Però no era aquesta la qüestió, l'exclamació va anar a el veure la imatge de la impressionant obra d'abancalament de la muntanya, com si fos una escala per la qual un gegant pugés al cim i d'allà oteara la mar. Cada esglaó està compost d'una estreta franja de terra vermella, i un desproporcionat i ample mur de pedra seca. Un treball de centenars d'anys, suposo jo. A altres més versats deixo que apuntin dades més ajustats.
La terra, en alguns d'aquells bancals, és escassa. Els murs, guardant una ordenada línia, tenen, en algun cas una amplitud molt més gran que la de
Bancal i mur a Parcent
terra. Durant anys, les mans dels llauradors van anar separant pedres i terra, i clarament s'observava qui guanyava.
Mentre mirava l'extensió de territori que des d'allà es comprèn, les neurones que encara compleix la seva funció, van venir a posar-me a pensar en el sentiment de pertinença i en el de propietat.
Per no fer-ho molt llarg, diré, que durant segles, la terra i el que en ella es contenia s'atorgava la propietat com un premi o pagament als serveis prestats als monarques pels senyors de la guerra, i al Rei li venia la propietat de les mateixes per les conquestes dels territoris que aquests feien per al Rei. Els homes, animals o coses eren de premiat senyor. Ell decidia sobre aquells. Amb el temps, diguem el progrés, les lluites familiars, o la mala gestió van perdre la seua ambicionada possessió. Després van venir altres fonts d'enriquiment i pagament als serveis prestats.
Abancalament de Parcent
Concloguem que el sentiment de propietat de la terra, avui, no és un amor a l'arada, l'aixada o al "ball de les vetes".
Des de la meua talaia tenia davant meu gran part de la comarca de la Marina Alta. Aquestes terres, que amb la suor del seu front, pedra a pedra, els llauradors van transformar per conrear en cada zona el que el clima permetia, i la seva experiència els dictava. El valor per a ells, el sentiment de pertinença, els venia per aquesta tasca i com a proveïdora de l'aliment.
Els moviments humans, durant segles, han barrejat races i cultures, diàspores i repoblacions, en fi, no hi ha un metre de terra on un humà "pura sang" hagi habitat des dels primers temps, ni un semental a què acudir per prosseguir raça o ètnia pura alguna.
Concloguem doncs, que en cap territori hi pures sangs, i per la península ibèrica han passat indoeuropeos bers, celtes, tartésicos, fenicis, cartaginesos, turdetans, vascons, carpetanos, grecs, romans, visigots, musulmans ........ . No hi ha cap territori actualment amb distintiu característic, prou d'unicitat. No fa gaire, a algun, a costa de milions d'humans morts, se li va haver de fer front, i parar en la seua bogeria d'imposar la raça ària i exterminar tot "bitxo" humà imperfecte. En aquests últims temps estem presenciant l'auge dels nacionalismes durs o tous, i que aquests deriven subtilment, a l'exclusió marcant als "impurs", i la imposició de normes clarament excloents. Els nacionalismes estan en auge, al meu entendre, per una reacció a un sentiment real de menyspreu per polítiques ultranacionalistes de poder central i altres de no menor quantia. Així mateix, també, que casualitat, es produeix l'auge dels partits conservadors, comencen a sorgir partits radicals que erròniament crèiem, no tornarien a aparèixer.Arribats a aquest punt, diré que, tot el vist i sentit, d'aquells que participaran en aquesta legislatura tan costosa de posar en marxa, com un vodevil de personatges que ostenten la representació dels ciutadans, no s'entreveu ni un sol personatge amb carisma. Ni un de sol, que en les seves manifestacions públiques no ofengui als que no són de la seva cleda.
He sentit o llegit últimament, en relació a el cas català, i en altres manifestacions, un generalitzat comentari que l'anomenada Transició Política Espanyola no va ser tan modèlica, i que fins i tot, va ser un arranjament que va deixar moltes coses per tancar.
L'única solució per allunyar aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionin sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingui la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement. La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats ..
L'única solució per allunyar d'aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionen sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingua la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement. La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats. Senyores i senyors, jo sóc espanyol, descendent dels ibers, soldats que es llançaven a combat sense cap por i que resistien barallant sense retirar encara amb la batalla perduda. De fenicis, grecs i de l'cartagines Anibal Barca, Dels numantins, de llusitano Viriato i els saguntins. Dels cabdills Indibil i Mandoni. Dels dos Sèneques, el retòric i el seu fill el filòsof estoic, naturals de Còrdova, del poeta èpic Lucà, cordovès, i el satíric Marcial, de Calataiud, el geògraf Pomponi Mela, de Gibraltar, o l'agrònom Columela, de Cadis, tots eminències de la cultura llatina. Dels cèsars de l'Imperii Trajà, Adrià i Teodosi I. Dels àrabs, dels moriscos i de Felip II.
----------------
Frases sobre Espanya i els espanyols: A Espanya és possible predir amb molt menys marge d'error el catàleg sencer de les idees polítiques i religioses i fins dels gustos estètics de moltes persones sense tenir més informació que l'emissora de ràdio que escolten o el diari que llegeixen. Antonio Muñoz Molina "Es pot prescindir d'una persona en concret. Però no podem prescindir de l'esforç que tots plegats hem de fer per construir una Espanya de tots i per a tots ". Adolfo Suárez "Espanya és el país més fort del món, els espanyols porten segles intentat destruir-ho i no ho han aconseguit." Otto von Bismarck
