«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

Ultima novetat en el meu canal de You Tube

diumenge, 21 de juny de 2020

El banc del meu pare.


 El meu pare, durant 52 anys, va treballar en un banc, 8 hores diàries i de vegades més. D'aquests 52 anys, 25 va perllongar aquestes 8 hores en 4 hores més. Aquestes 4 hores a casa nostra, en un banc humil, però de la seua propietat.

Tots els dies feiners, a les 7:30 sortia de casa. De camí s'ajuntava amb Julián Font i Joan de l'Alfama, i eren dels primers en arribar. Aprofitaven aquesta estona per fer una mica de "xarrao". Aquesta rutina els feia ser els mes puntuals. Segur que a les 8, a l'obrir les portes allí estaven tots tres.    
                                                         Va treballar de valent per tirar endavant  a la familia.  Fa 4 anys que va morir, tal dia com avui, 21 de juny, tenia 91 anys. 

                                                      Va gaudir de gairebé 30 anys d'una feliç i ben guanyada jubilació.                                                                                       Avui vull compartir el seu record amb els que el van conèixer, i amb els que no, fer-los saber qui va ser el meu pare.                                                                                                                                     Vaig aquests dies rebuscant fotos antigues per compartir en un grup de Facebook. I em trobe amb algunes de el Taller de Mobles Ivars.

- Ostic !!!!, Perdó. Què equívoc he provocat amb el títol d'aquest article, no els havia dit que treballava al Taller de Mobles Ivars .

Ja em perdonaran, últimament camine amb tant debde oferint ajudes i al mateix temps cobrant comissió per la llibreta, per la targeta, per cartera, per avenços, per devolucions, per certificats, per entrar, o per sortir ..... que no els vaig dir que el banc a què em referia era un banc de fusta, era un banc de ebenista, del Taller de Mobles Ivars.
José Ivars Jorro
 Allí també va treballar el seu pare, Vicente Ibáñez Capó, el seu germà Vicent, alguns dels seus oncles i el seu cosí Pedro Grimalt Ibañez "Farol". S'entrava d'aprenent i se li assignava un mestre. I segons l'interès i la vàlua s'anava progressant, fins ser-ho un mateix, si adquiria els coneixements, de mestre d'aprenents. El seu mestre molt estimat va ser, Jose Ivars Jorro,      " Pepe la Casella".                                                                                  Avui, ha quedat d'aquella fabrica, l'edifici actualment reconstruït, el qual ha perdut l'olor del moble, de la fusta, de les serradures .... només qui va tenir el privilegi de treballar o freqüentar, per relació familiar amb algun treballador, pot percebre encara els diversos olors, segons en la secció on siguis.
Aquella fàbrica de joies artesanals estava condemnada a desaparèixer, com ha desaparegut tot allò que suposava creativitat artesanal. Avui, les màquines baix les ordres d'un computador, amb dissenys de programes d'ordinador, tallen, peguen i empaqueten un producte sense ànima.

Avui tots els mobles, com tot l'actual, té una caducitat o resistència d'ús. Vida curta i sense reparació, "5 anys i canvi de look". La xapa i l'aglomerat han substituït fustes excel·lents com: la noguera i cirerer espanyol, o d'importació, Pal Sant, sicòmor ....

Les ferramentes i aplicacions de bronze o or, eren de bon material, no de llautó xinès de dos usos. El polit amb tractament manual "de munyiqueta" (amb el moviment del canell de la mà), rebutjant els sintètics més moderns de fàcil ratllat. La marqueteria, reixeta i entapissats de materials de qualitat i de per vida, no com la  de mireu-me i no em toquis" ...

Amb tot, els preus van guanyar a la qualitat, la bona qualitat i bellesa artística i al mateix temps funcional, tots van  anar a la fallida.

I com sempre, començe per col i acabaré per "bleda", si no em recondueix.

I avui, qu'el recorde especialment, i vaig traient una a una, cada eina de la seua caixa d'eines, no puc més que recordar-ho amb molt d'afecte i reviure moments, molts feliços, gràcies a la seua dedicació i treball.                                                                                                        Arribar a casa amb el llapis a l'orella, era senyal d'un treball de mai acabar .
                                                                   Cinc eren el motius de la seua vida. I Fina Mas el seu amor i suport en el manteniment d'una llar model.                                                                                                                                      Avui només el puc recordar amb amor i agraïment pel seu exemple de vida i pel que sóc.  Confese que després de quatre anys sense vessar ni una llàgrima per la seva mort, plore per cada eina que vaig recol·locant a la caixa d'eines. Les reconec pel signe de les seues inicials, tal com feien els antics constructors de la' Edat Mitga. 

Jaime Ibañez Castells   "magister"  "artifex practicus".




By  Vicent Ibáñez Mas - 2020

nicaralvent@gmail.com























dissabte, 13 de juny de 2020

Hui sera un dia de merda.



Tres dijous lluïen més que el Sol, el Dijous Sant, el Corpus Cristi (Cos de Crist) i el dia de l'Ascensió.

 A Benissa, la festa de Corpus era doblement festa. A la parròquia el dijous, i diumenge, al Convent dels PP Franciscans. Des de molts dies abans, els seminaristes realitzaven amb didalets de paperets de colors, composicions relacionades amb les festa. Els veïns dels carrers: Zacarias, Escoto i san Jose, les embellien amb els anomenats "Arcs del Corpus".

Quan van asfaltar els carrers i els veïns es van dedicar a veure la televisió, no tenien temps per a treballs tan delicats, per la qual cosa es va passar als gallardets. Cada any s'inventava un model nou, primer van ser de paper i després de plàstic. Cada any la foto del grup d'autores del l'adorn del carrer Pare Zacarias. Ara, ni hi ha Franciscans, ni seminaristes, ni veïnes avorrides.

Tot just si ha passat aquest dijous dia 11, el Corpus de l'església i aquest Diumenge 14, el Corpus de el Convent, i no s'ha notat res. En un altre temps, a les tardes, la placeta era plena de nens. En l'actualitat, amb prou feines es veu algun nen amb els seus pares que va de pas.

És comprensible. Encara que llueix un cartell que prohibeix que els gossos vagin solts i que defequin o orinin en aquest recinte, i adverteix d'una multa de 600 euros, és, per voluntat d'alguns ciutadans pel que s'ha convertit en una latrina canina. I encara que alguns propietaris recullen les deposicions de les seues mascotes, dels orins que marquen territori no és tan fàcil treure la petjada.



La Placeta del Convent, aquest any sense festa de Corpus, amb les jardineres plenes de merdes, per l'arena alguna que altra deposició, i les parets de pedra tosca, d'un color marró i amb una olor nauseabunde, fan preveure, que de no actuar de forma contundent, a poc a poc es converteixi en un parc caní urbà, al què es podria arribar a substituir el Corpus, pel sant patró dels gossos, sant Roc, amb una festa que seria el dia 16 d'agost.

La situació és tal, que des de l'Alcaldia, s'hauria de prendre interès sobre l'assumpte i si la regidoria responsable de zones verdes urbanes, manteniment i tinença d'animals, després de la campanya "Hui serà un dia de merda", que es va dur a terme temps  enrrere, ha pres alguna acció que acab per sempre amb tal incívica practica, a més d'insalubre i que diu als nostres visitants que classe de poble som. I si a més de l'anterior es conclou, també, que hi ha alguna incompatibilitat d'un negoci privat relacionat i  una responsabilitat publica, es resolgui el més aviat possible.




Vicent Ibañez Mas

nicaralvent@gmail.com


Fotografies de guarniments, de la façana de l'convent, del carrer pari Zacarias i del carrer sant Jose. Taules d'adoració de l'Santíssim, durant la processó del dia de Corpus.
















Zona de la placeta on hi ha mes concentración de mierda.



dimecres, 27 de maig de 2020

DEU DIES DE DOL OFICIAL

Placa del Portal - Ajuntament - Creu de terme
Fa dies que vullc escriure alguna cosa, però no aconsegueixo donar amb el tema. No és que no tingua assumptes atractius o d'actualitat molt interessants, però, a l'hora de posar-me davant de el teclat, m'entra una mandra estranya, una afartament amb desassossec.

En la meua última publicació, transmetia incertesa i pessimisme en la reacció global al repte plantejat a l'espècie humana pel virus COVID-19.

Mai abans, al llarg dels meus 62 anys de vida, i havent sofert contratemps greus, havia estat tan alterat i histèric. No vaig aplicar els ensenyaments que, tant en els cursos de formació de la meua etapa laboral, com en l'etapa de seguiment de rehabilitació del meu Parkinson. Sense respirar tot just, sense oxigenar la meua sang, sense refrescar amb sang oxigenada les meues neurones, la dopamina poc podia fer per completar els buits que en el meu cervell es van produint, amb l'avanç de la malaltia.

El confinament, la classificació com a persona de risc i la manca total de confiança en els dirigents polítics, han suposat un salt a pitjor dels símptomes del meu Parkinson. Potser una petita part, amb molt d'esforç i convicció, sigua recuperable. Això espero. No serà per mandra o falta de ganes de donar-me una lliçó a mi mateix.

Focus del COVID-19
La prova que hem passat, i veient el meu estat, no tinc cap dubte que a moltes persones els ha suposat un gran trauma. Jo mateix, que creia que estava disposat i preparat per afrontar la cuidanza de la meua mare de 93 anys, amb l'ajuda inestimable de la meua dona, he comprovat que ningú està preparat per a res. La nostra debilitat és patent. Ens creiem els amos i senyors de la terra, som envejosos i la fomentem, insaciables destructors de la bellesa, substituint-la amb altres "belleses" artificials a costa d'enverinar la creació. Som tan febles com una formiga i més letals que un virus, tan febles com el més ínfim ésser viu que habita la terra.

COVID -19
Amb el sofriment, el dolor, la tragèdia i la mort passejant pels pobles d'Espanya. Amb més de 30.000 persones mortes per falta d'aire. Amb la incertesa d'un aviat final, amb la inseguretat amb que rebem les instruccions, cosa que ens fa dubtar. Ni amb estes, els dirigents polítics deixen de jugar (amb molta mala llet) amb els ciutadans. Cap dirigent es presenta a unes eleccions per enfonsar al seu país (excepte Donald Tramp), ni per ser enterramorts dels seus administrats, insinuar o dir-ho a les clares, és tan roín que retrata el feixista o al porter del Gulag rus que porta dins.

Amb aquesta pandèmia s'ha anat la generació de la Guerra Civil, del Racionament, de la Dictadura, de la Transició Espanyola (exemple per a altres països) però injuriada pels néts dels que avui moren a mansalva. I tot dirigent vol ser reelegit, i si ho fa bé, se li prema amb més temps perquè les seues idees de millora de la qualitat de vida dels seus conciutadans les pose en pràctica, amb humilitat i comptant amb els altres.

Casado y Abascal
Els que no han estat elegits o no han sabut reunir suficients vots per ocupar la direcció, s'haurien de plantejar la col·laboració crítica i no la crítica destructiva.

Dit tot l'anterior, i veient que ni els fills i néts dels que estan morint vergonyosament, per una mesquina i lucrativa política sanitària, per un tot val, i per un camí brut i curt aconseguir el poder, no tinc més que dir que "en mala hora els van parir".

Sanchez y Iglesias
Ningu preveia aquest desconegut bany de debilitat, vegin qui, fins i tot amb errors trau el fregat endavant.

 I recorden qui es va dedicar a insultar, criticar sense alternatives i ofenent la intel·ligència dels espanyols.

Vicent Ibañez i Mas
nicaralvent@gmail.com

dijous, 16 d’abril de 2020

EL VIRUS QUE ENS AMENA¢A

Tots els éssers humans
som part d'un mateix cos.
Quan la vida afecta a un d'ells
la resta del cos pateix igual.
Si no us afecta el dolor dels altres
és que no mereixes dir-te humà.

AL SAADI AL SHIRAZI
-------------------------------------------------- ----------

Dia numero 31 de confinament.

Espanya en Estat d'Alarma.


Mire pel vidre del meu balcó, són les 7; 00 a.m. Com cada dia dels 31 dies que portem de confinament a Espanya, surto a la balconada i observo, i miro cap a l'est que tal està el cel.

Cada dia faig una fotografia a l'horitzó, que en el meu cas, des del meu balcó, són les teulades i terrasses de tota Benissa, ja que estic a la part alta del carrer Zacarias, la Costereta de l'Convent.

Des de fa anys persegueix o col·leccione sortides d'el Sol, "Trencs d'Alba". Cada dia és únic, els efectes cromàtics que la sortida de el Sol provoca, en el temps anterior al seu primer flaix, són fabulosos. Això, tant si està nítid i net al cel, o hi ha núvols com els cirrocúmuls ondulats, altres com plomes fines trucades que son el cirrus, o estrats, o qualsevol de les seues variants.

Avui el dia esta gris, mes tard vorem d´aclarix una mica. com cada dia, des que ens van confinar. 

Sempre vaig associar confinament amb càstig. Serà ?.

En l'altra part de la planeta, a la ciutat xinesa de Wuhan  de 11.000.000 d'habitants, una bestiola microscòpica, va mutar, o es va escapar del pot etiquetat com a  花生米 (cacahuets, per algun Profesor Bacterio despistar), i que des del principi i amb gran rapidesa ens esta menjant literalment a l'Homo Sapiens.


A finals de novembre, es comença a parlarse d'un virus, es localitza a la Xina, i poc a poc, tal com es va informant de procés, en paral·lel, en els WassAp que vaig rebent, a més de les mini aventures de Paco i Mayte, comence a rebre acudits amb el tema del "coronavirus". Quan es diu que en una setmana els xinesos van a construir un hospital a Wuhan, senyors!!!, ja no em feien gràcia cap de acudit de  xinesos.

Quan veia, de passada, uns pocs minuts de televisó (fa 8 anys que no perdo el temps davant d'aquest artefacte), que el monotema era el "coronavirus", i tot i havia broma amb el virus, i ja a Itàlia s'estaven amuntegant notícies , cadascuna com una volta de cargol, em preguntava com es preparava aquí la rebuda de la bestiola. La cosa va agafar a tots, rient-se dels xinesos i dels italians. Quan ens vam venir a convèncer que era de debò, que no era una idea dels hereus d'Orson Wells (La guerra de los Mundos), que no era una broma mundial, ja estàvem dins d´una pandèmia global.

I em peguntaba, Itàlia i Espanya?, i els altres països d'Europa, .... mirant ?. mirant com rosegava a la gent gran i no tan ancians.

I en hores passem de l'acudit a parlar de nombre d'infectats, falta d'UVI's i respiradors, de 1.000 morts en un dia, de l'Estat d'Alarma, al #QuedateEnCasa ..... i com pujant cada dia un escalo, passem al confinament a casa de tota la població, desinfectar, màscares, 15 dies tots a casa ....... i altres 15 dies ...... i altres ......


Els graciosos es van tornar exigents, i els que perceberem que alguna cosa passava i ningú es movia, guardem silenci. En el meu cas, vaig arribar a pensar que era una paranoia meua. Del replet Wassap, vaig passar al silenci. Ningú deia  res i tots marcaven com vist, però res més.



Durant tres dies vaig perdre la raó, no inspirava ni espiraba correctament, no tenia oxigenat el cos, la meva sang arribava al meu cervell, rovellada. Veia, amb aquesta sang mal airejada, tots els escenaris possibles. Em deia que algú dirà, en qualsevol moment, que era un assaig general. Que tornàvem a la normalitat. Que ho havíem fet molt bé. Però, i els morts ?.

Aquests eren efectes col·laterals.

Per fi, ventilada la sang, vaig tornar a ser una persona raonable. Tots pensàvem que érem només els xinesos, els italians i els espanyols, i ens vam assabentar que al Brasil estan confinats, a l'Argentina, Xile, Mèxic, França. Fins al solidari holandès. A tot arreu. EEUU, la gran superpotència, igual, multiplicat pels seus habitants, ja sepultava  als seus morts en fosses comunes.

I som aquí, confinats la meua mare, la meua dona i jo. No, no estic castigat. Som afortunats, els dos primers som candidats a les preferències del fastigós coronavirus, i la meva dona s´arrisca amb les seues sortides d'avituallament.

Però som afortunats. Tinc l'honor de conèixer més a la meva mare de 93 anys, i ella ha descobert al seu Vicente entrant a la tercera edat.

Tinc l'honor i done gràcies per tenir al meu costat a una dona escepcional. Carmen Zulay és la meva dona. És de Cali (Colòmbia). Mai podré agrair prou els seus esforços per mi i la meua mare, i patint en silenci per la seua família d'allà. La seua mare Rubiela, els seus fills Armando i Valentina i el seu nét Samuel.


M´impacta una notícia del diariolalibertad.cm amb l'anunci de la segona víctima mortal a Portugal, Antonio Vieira Monteiro, president del banc Santander de Portugal, i la cita sobre la publicació de la seua filla a les xarxes socials: "Som una família milionària , però el meu pare va morir sol i sufocat, els diners es va quedar a casa ".

Anem a fer cas a les autoritats i complim les decisions i sortirem d'aquesta, i de les que es presenten, segur que si. Depèn de tots.

I acabo per avui, i ja seguiré ....

#QuedateEnCasa

#EsteVirusLoParamosUnidos


Vicent Ibañez Mas  2020
costeretaconvent20@gmail.com

-------------------------------------------

Vaig convidar a un grup d'amics Facebook, perquè m'expliquessin en poques paraules com havien rebut i que pensaven. Els demanava una reflexió i autorització per publicar-la. En el meu compte de Facebook diu que tinc 594 amics, l'hi vaig demanar a 35, tan sols em van contestar 9. Quedo molt agraït, pel seu esforç, per la seva valentia i la seva confiança. La categoria personal i social és de primera en cada un d'ells, i d'una categoria molt especial d'amics, per a mi.

A continuació estan transcrites tal com me les van remetre.

Lola Llinares  
Pintora y galerista
Calp (Alicante) España


Hola Vicente, soy Lola Llinares, mi reflexión, pensar, sentir estos días lo que tanto daño está causando en la humanidad, es la siguiente :   Creo que hemos abusado mucho del planeta, infectando y contaminando ríos y mares. Hemos sido capaces de ensuciar el mismo aire que respiramos, se ha perdido el respeto a la VIDA de las personas y demás seres vivos. El confinamiento y temor al contagio por ese enemigo invisible, traidor , demoledor y maléficos priorizado poder y riqueza antes que los valores esenciales y primarios de la vida. Vivíamos a un ritmo frenético y estresante, sin tiempo para nuestros hijos y nuestros mayores, y ha tenido que venir este miserable virus para "poner orden" a un precio que no sé si conseguiremos pagar, en  cuanto a la salud y la economía. Ahora los que tenemos la suerte de tener casa, alimento y..... de momento estamos bien, ahora que hemos relentizado nuestro tren de vida es cuando saboreamos un rayo de sol, unas gotas de lluvia, una sonrisa, la compañía,...... y tantísimas cosas que teníamos y  ni disfrutábamos ni apreciábamos. Es ahora cuando nos paramos a reflexionar, y hacemos un montón de buenos propósitos y promesas de mejorar. No sé cuándo ni cómo acabará esta pesadilla, pero si Dios, si la vida nos da otra oportunidad, deseo de corazón que la aprovechemos y seamos mejores y hagamos las cosas bien. Salut y suerte a todos. as. 😘



--------------------------

Magnolia Rendon Villamizar
Fundacion Parkinson de Colombia
Cali (COLOMBIA)

La mejor reflexión es que SIEMPRE de la mano de DIOS.
La vida te cambia en un instante. VALORAR lo que tenemos y disfrutarlo al MÁXIMO.


--------------------------

Pepa Grimalt Pineda
Amiga. Funcionaria del Ayuntamiento de Benissa. 
Benissa (Alicante) ESPAÑA

Muchas veces pienso que nunca hubiera imaginado vivir lo que estoy viviendo ahora. Suelo salir a la calle un día a la semana para comprar alimentos y medicinas para mi familia y tengo que decir que desde que pienso que tengo que salir a la calle, hasta qué salgo, suele pasar un día y medio. Y no sé decir porqué me pasa esto. Creo que es porque tengo miedo, pero no sé a qué. Una vez en la calle, me impresiona mucho lo que veo: no hay gente, los coches están todos aparcados, por la carretera general sólo veo 1 o 2 coches o ninguno, las tiendas y bares cerrados. Me viene a la cabeza la visión de alguna película en la que ha pasado algo y la gente ha desaparecido. Oigo por la tele que dicen que esta situación pasará y volveremos a estar cómo antes. Pero yo no lo tengo nada claro. No creo que volvamos a comportarnos cómo antes, algo cambiará. En estos momentos no sé  qué cambiará, creo que el tiempo nos lo dirá. Me ha impresionado mucho cómo se ha comportado alguna gente, cómo lo de las compras compulsivas. El miedo del que he hablado antes, por una parte es, porque tengo un hijo que es de alto riesgo ante este virus que que pulula por ahí y no sé por dónde.
También hay cosas bonitas de todo esto: Ver cómo hay tanta gente que de forma voluntaria ayuda, el reconocer todo lo que hacen los sanitarios/as, limpiadores/ras, personal de seguridad y tanta gente para que esto no se paralice y que son cómo un batallón que va a la guerra, pero con la seguridad que ganarán.

(Si se me ocurre algún mensaje de confianza, optimismo o paciencia, de lo mando) Bona nit. 😘😘

---------------------------------------------------------------------------------------------

Manolo Juan Giner
Amigo. Exconcejal de Cultura del Ayuntamiento de Benissa.
Benissa (Alicante) ESPAÑA


"HOPE IS THE THING WITH Feathers "

En estos días de confinamiento y lectura he encontrado un poema de Emily Dickinson que nos habla de la Esperanza. La autora compara la esperanza         ( "Hope") con un pájaro, un ser con plumas, que con su canto nos ayuda, animándonos y dándonos calor por muy difíciles y dolorosas que sean las circunstancias en que nos ha tocado vivir. Y todo esto sin pedir nunca nada a cambio, ni una "migas de pan".

************

"La Esperanza" es el ser con plumas-

Que se pone en el alma-

Y entona una melodía sin palabras-

Y no se detiene - por nada en absoluto-


Y más dulce - en el Vendaval - suena-

Y dolorosa debe ser la tormenta-

Que pueda aturdir la pequeña Ave

Que a tantos ha dado cobijo-


La he oído en la más fría tierra-

Y en la más lejana ... "


Si te vale para tu blog, puedes publicarlo.
Un abrazo !!

--------------------

Mayte Malonda
Amiga. SUMA-Gestion Tributaria.
Teulada (ALICANTE)   ESPAÑA


Vivimos una situación insólita, difícil y muy dura, donde las familiar han de vivir separadas, enterrar a sus difuntos sin poder despedirlos como merecen y sin disponer de un derecho tan importante como el de la libertad. Pero es importante en estos duros instantes, ser conscientes de que estamos aquí, seguimos vivos y debemos mantenernos vivos, aunque para ello hayamos de estar recluidos, aislados, renunciando a besos, abrazos y expresiones de cariño a las que tan acostumbrados estamos y que tanto necesitamos. Es el momento de la lucha en calma, de acabar con la pandemia dejando las calles libres para que cuando se acerque no pueda encontrar a nadie. Los días se hacen largos, monótonos en muchas ocasiones y los nervios están a flor de piel en demasiadas ocasiones y esas son consecuencias de una convivencia tan estrecha y tan limitada en espacio y entorno... pero seguimos vivos y así hemos de mantenernos. Esto pasará, todo pasará y hemos de seguir aquí para poder verlo y disfrutarlo, para apoyar a las familias de aquellos que ya se han  ido, para poder estar al lado de los que siguen aquí, para disfrutar de los amigos, la familia y la vida. No es tiempo ni momento de réditos políticos, por mucho que algunos se empeñen, es el momento de luchar por la humanidad, por las personas, desde el respeto, desde la humildad y la solidaridad. Es el momento de demostrar que las personas, no solo somos solidarias en las redes sociales, sino en el día a día, que somos capaces de ser mucho mejores, pero sobretodo que somos capaces de seguir vivos y mantenernos vivos a todos. Esta cuarentena no está siendo tan dura como podría ser el perder todo aquello o aquellos que quiero, es solo un aislamiento temporal que pasará y cuando acabe... no habrá suficientes horas en un día para poder compartirlas con los demás, será el gran momento de disfrutar de lo que tenemos, que es mucho más de lo que hasta ahora habíamos pensado. Suerte y mucho ánimo. Bssssssssssss

------------------

Juan Bautista Rosello Tent
Amigo. ExAlcalde de Benissa
Benissa (Alicante)  ESPAÑA

Muchas gracias Vicente, mis responsabilidad es precisamente ayudar a los más débiles y vulnerables, lo que me satisface mucho y en el que trato de implicarme al máximo. A ver si saco un rato y puedo escribir algo. Un abrazo. Creo sinceramente que la situación que estamos viviendo la superaremos bien y aprenderemos mucho de ella. Nos hará más fuertes, nos inmunizará a muchos no sólo contra esta enfermedad sino contra otras infecciones que sufrimos sin darnos cuenta (egoísmo, separatismo, egocentrismo ...) Nos hará ser más solidarios y responsables con nosotros mismos y con los demás. Nos hará descubrir nuevos valores y estilos de vida más sencillos, sostenibles y sanos. Especialmente, esto nos servirá para construir y diseñar un mundo más sostenible, inteligente y resiliente, donde las cosas sean y se hagan de forma más simple y eficiente. Ya verás cuando pase todo, que el sacrificio y el sufrimiento no serán en vano y miraremos atrás diciendo: estuvimos angustiados, sufrimos perdidas, pero hemos ganado y aprendido mucho más. Tengan todos la seguridad de que cuando acabe esto, todos \ se seremos y viviremos mejor.
Mucho ánimo y un abrazo.

-----------------------------------

Gabriel María Pérez  
Escritor y periodista. Sensibilizador Social. 
Presidente de la AS Univers Agatha Autismo


Hola Vicent, esta es la última subida a mi blog, si lo quieres, cap problema.  


LA GENTE MAYOR

------------------------------------

Carlos Zapata
Amigo. Fundador del Grupo Los Caminantes de Cali
Cali (COLOMBIA)

Mi nombre es Carlos Zapata paciente de parkinson 12 años de diagnóstico invito a todos mis compañeros que sean estrictos con el cumplimiento de la norma de aislamiento es la única solución que tenemos para aportar realmente al control de la coronavirus.
En oros sobre el tema de nuestra enfermedad hemos tenido contacto con España aprovechamos para mandarles un saludo muy especial y pedirles que tengan la gran templanza del pueblo ibérico para superar este mal paso que históricamente es el más dañino en cuanto a la salud.
 A veces nos preguntamos qué podría yo hacer por un amigo,  qué regalo le podría dar ahora que cumple años, qué detalle podría tener con mi familia.

Es la oportunidad de cumplir esos deseos, regálale total quietud en tu casa, hasta que el peligro del coronavirus desaparezca completamente.
Soy un caminante.
Cali Colombia

--------------------------------------

Jose Antonio Villalobos Resendez
Compañero en la Fundacion Parkinson de Colombia,  "alma mater" del grupo Los Caminantes de Cali.
Mexicano

Ni me causan temor todavía,
Más bien provocan mi curiosidad, saldremos de esta?, y como será??
La humanidad ha enfrentado tantos peligros, y tantos riesgos,, y ha salido,,, esta es otra más? Veremos.

-------------------------------

Josep Vidal Pons
Amigo. Mi puro retrato.

Hola Vicent, naturalmente que lo haré, en que idioma? espero confirmación? hice un vídeo de un minuto sobre el tema, pero si es mejor un escrito, ningun problema, un abrazo. 



-----------------------------------------------------

CAROLINA HUEBNER

ALEMANA
TRADUCTORA Y OTRAS HABILIDADES
BARCELONA  (ESPAÑA)




dilluns, 6 d’abril de 2020

11 d´Abril, Día Mundial de Parkinson


A hores d'ara, l'espècie humana està rebent una lliçó practica de la seua fragilitat. Un microscòpic virus, té la capacitat de posar en "jaque" a aquells que es creuen el centre de la creació.

El dia 11 d'abril de cada any celebrem el Dia Mundial de Parkinson. Crec que la preocupació per les conseqüències i els efectes desastrosos de la pandèmia del virus COVID - 19, potser aquest 11 d'Abril no puguem transmetre amb tanta força de que va la malaltia de Parkinson i del que han de saber els afectats i familiars .

Per l'anterior, a continuació hi ha l'enllaç amb Parkinson.org on tenen informacions que els apropessin mes a el coneixement d'aquesta malaltia neurològica, la segona en nombre de persones afectades, després de l'Alzheimer.

Un llibre molt interessant que li farà comprendre millor algunes de les inquietuds és, el El Que Vostè i La seua Família Han Saber. Aquest llibre també inclou una secció que tracta els assumptes especials que les persones joves diagnosticades amb el Parkinson han d'afrontar.

El llibre El Que Vostè i La seva Família Han Saber, el recomano molt vivament (descàrrega gratuïta)( 42 planes de lletra gran).

Vicent Ibañez Mas
2020

vibanezmas@gmail.com

divendres, 3 d’abril de 2020

La Europa dels mercachifles.


El 29 de març de 1985, fa 35 anys, Espanya arriba a un acord històric a Brussel·les amb la llavors anomenada Comunitat Econòmica Europea, per la seva integració en aquesta organització, després de 23 anys de negociacions amb la CEE.
L'1 de gener de 1986 es va fer efectiva l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, amb el tractat signat un any abans.

----------------
En aquests dies, tant Holanda com Alemanya han dit NO a l'anomenat d'ajuda de el govern espanyol. Tot i ser Espanya contribuïdor net. En pocs dies sembla que en veure-li les orelles a el llop, llavors sí, el Banc Central Europeu - BCE, va anunciar que comprés actius per 1.1 bilions el 2020.

Ni un rotllo d'esparadrap, en forma d'ajuda ha col·laborat cap estat de la Unió.

Temps hi haurà, i molt, per calibrar aquest mirar a una altra banda. Sembla que la pandèmia s'expandeix i també arribarà allà, potser amb menys virulència, ja veurem.

Com el brot de l'COVID-19, localitzat a Wuhan (Xina), estava tan lluny, que els acudits i burles, algunes ben desagradables, ens han posat de l'inrevés i ens ha donat on més ens dol, patir de veritat, corregit i augmentat el dolor i el sofriment, l'aïllament i si no el col·lapse de sistema sanitari, gairebé.

Els maltractats durant anys, personal sanitari, policial i bombers, estan donant de si, tota la seva generositat i fent efectiva la seva vocació, que no és altra que la de servir la comunitat. Si de carències parlem, no se li pot atribuir a aquest personal, sinó aquells que volien fer rendibles els hospitals amb la gestió privada.

Malmesos quedaran el govern central i la Generalitat Valenciana, per revertir la xarxa sanitària a la gestió pública, caldrà fonamentar-la en la seva nul·la i clamorosa manca de resposta.

Una altra que tal, és la banca, a la qual el BCE ha demanat que no reparteixin dividends fins a l'octubre. Però aquesta aprofitá que es feia públic que la guardiola de les pensions de la Seguretat Social estava en secà, llançant les campanyes per captar subscripcions de Plans de Pensions, per la por públic de no tenir una adequada jubilacic, El 2019 les entitats han vist una oportunitat de negoci que sostingui el seu compte de resultats, a causa de el tipus d'interès negatiu a Europa i la atonies en la demanda d'hipoteques. La banca ha triplicat l'augment de la seva cartera de fons de pensions en plena crisi de sistema públic.

 Que contradicció, part de l'rescat dels bancs per "l'estafa de l'estampeta", ho va ser amb els diners d'aquesta guardiola, a la qual no se li restitueixo i amb interessos (com fan aquestes benèvoles institucions).

El més xocant és, que ningú ha demanat la devolució o la conversón en accions d'aquells diners, que segons el Pacte de Toledo era intocable, però sí que hi ha per repartir dividends.

En el rescat bancari es va actuar ràpid, els diners de la guardiola de pensions està dipositat en aquestes institucions, només calia passar-ho d'un calaix a un altre, tan de pressa que, qui sap l'entenimentat qual va ser.

Tant la reversió de la xarxa sanitària com la devolució del que participat pels espanyols en el "crak" de l'2008.

Caldrà treure on no hi ha, i aquest govern ho té malament.

"Mals temps per a la lírica", i com sempre a què se li va la càrrega és a l'poca roba, cotitzant durant anys sense possibilitat de dir ni piu.

Què se'ns ve ?. Aviat ho veurem.

Jo vaig a comprar producte espanyol, Per mi, poden deixar els productes no espanyols al celler, o regalar-ho als pobres.

Amics, seguiu els concells de la governació.

Però el negoci cal repartir-lo.

Per exemple, aquests establiments ens porten els productes a casa. Deixem les grans superfícies i donem camp als emprenedors benissers.

Algú va dir que la III guerra mundial, seria económica, pels diners i els nostres drets de treballadors.

"Es la economia, estupit, es la economia"

I hauria sang.


Vicenre Ibañez Mas - 2020






dimarts, 31 de març de 2020

L´ última oprtunitat?

Des d'aquest humil mitjà d'expressió, vull transmetre a aquells que em segueixen, un missatge d'ànim i esperança.

La naturalesa esta parlant.

Fins ara només ens mostraven el deteriorament del planeta "aigua", quatre endevins, quatre bojos-assenyats.

Els països, des del major a menor, no compleixen les directrius que ells mateixos van signar.

Estic convençut que aquells grups humans que segueixin les instruccions i prenguin precaucions, sobreviuran. Potser aquest sigui l'últim avís amb la possibilitat de rectificar.

Estem en mans dels qui entenen de virus i plagues.

Seguim, cada un en el seu cercle familiar, a peu de la lletra les normes. Fer-ho per un mateix i sobretot pels altres, els vostres fills, pel seu futur, pels nostres pares i germans i resta de persones.

Cada un en el seu camp de responsabilitat.

I ara, tots aquells que hem viscut aquestes dècades extraordinàries, que conscient o inconscientment, hem viscut de cara a la naturalesa, admirant, sí, però posseint en el sentit més roí, canviant el seu ritme, el seu equilibri. No hem deixat cap centímetre quadrat sense la nostra signatura, la merda. Ara qualsevol font centenària emana contaminada d'aquest peculiar pastís cular.

Això serà un avís, molts morirán, no m'excloc, però a em a canviar ja, o el món s'acaba, o millor dit, es va acabar el món del "homo sapiens", pretensiós qualificatiu.

Aquests dies a casa, reflexionem. Tenir diners, cotxes, cases, bufoneries diverses ..... En aquests moments ¿de que serveixen ?. Els cotxes aturats. Mercedes, BMW, Renault'S, Audi s ...... I cases ?. Si s'està tremolant, (en una cambra de 2x3), i no és del molonet  del cafe més aviat són els budells plenes d'aires. 
Reflexionem doncs i comencem per respectar-nos a nosaltres mateixos.

Podem tirar mà de sants, estampes i relíquies, de les que només ens recordem el dia de la festa, el passeig de el sant és una excusa, són les festes de l'excés.

Aquí, tancats, ni TOMMY, Rolex, Chanel n ° 5, BMW, Delacost i tres bilions d'euros en el compte corrent, un minúscul i invisible cuc invisible s'el endurà tot en un esternut.

Només la sincera reflexió i el reconeixement del nostre suïcidi conscient i un propòsit, al sortir d'aquesta, d'un canvi radical, si no, només ens queda menys que un badall.

Seguiré .....



Vicent Ibañez Mas

nicaralvent@gmail.com