«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

divendres, 4 de setembre del 2020

El nou ordre.

El mes d'agost es va acomiadar amb un aiguat, curt, però intens. Un estiu estrany. No pel xàfec, que ja trigava, sempre n'hi ha un a hores d'ara, si no pels canvis en les nostres diàries costums.

Però, en fi, estem molestos per aquesta imposició de la natura, tot i que som còmplices necessaris de l'existència de la pandèmia. I molestos per les imposicions de l'autoritat competent.

La meva generació encara respon a les advertències i restriccions, alguns remugant, però complint. Em pregunto si no serà perquè estan o gairebé estan, en el grup de risc.


Em vull referir a aquells, alguns, que es rebel·len i fan cas omís.

A la generació que hem criat, no vam saber posar regles i barreres. El que a nosaltres ens van imposar, "perquè sí", nosaltres ho vam voler raonar amb els nostres fills. I per a la nostra desesperació vam comprovar que els raonaments en cert tram d'edat només creen distanciaments (a nosaltres ens va passar, i vam rebre per això premis sonors i dolorosos), Ni tant ni tan poc.

No. No reprimir, però sí ensenyar-los el valor de l'ordre i la disciplina. El respecte i escolta als nostres majors. En la seua experiència es guarda gran quantitat de solucions. Crec que vam començar nosaltres amb l'aplicació de solucions de llibre, arraconat la tisana de l'àvia. O els empastaments de la sanadora, que ho era per herència familiar o per vocació i no per interès econòmic.

Avui lamentem no tenir aquelles o aquells remeis que abandonarem per productes químics de ràpid efecte, però de incerts efectes secundaris.

I així també abandonem als nostres majors en residències de esplèndides parets d'imitació a l'marbre i de dubtosa humanitat després d'elles. Aquesta crisi ha confirmat que el lucre era la causa principal de la seua existència.

I si no canvia la moda, d'aquí a poc assaborirem les mels d'aquestes cases de retir, on qui ens donarà la mà i ens acompanyarà el wàter, amb més o menys tendresa, ho serà per diners i no pel revelar i amor que vam tenir en una època no llunyana, en la seva infantesa.

I no serà el mateix. Intueixo.


Vicent Ibañez Mas

Setembre de 2020


vibanezmas@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que vols dir-me?