Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dimecres, 29 de gener de 2014

TRENTA - I -DOS. L´EP i JO. Humor contra el Parkinson.

Articul copiat del diari EL PAIS de 28.01.1958

 

 Michael J. Fox s'ha inspirat en la seua experiència en la comèdia que abandera.

 

Andrea Aguilar  - Nova York


En la cerimònia de lliurament dels Globus d'Or, una cadena nord-americana va citar com a “dada curiosa” que l'actor Michael J. Fox pateix la malaltia de párkinson. La revolada no es va fer esperar i ha anat acompanyat de diverses notes demanant excuses. La veritat és que el protagonista de Retorn al futur, de fins trets aniñados i bons dots per a la comèdia, l'actuació de la qual en la sèrie Enredos de família en els vuitanta li va convertir en una dels estels més volgudes i populars d'EUA i de mig món, ha batallat des de fa més d'una dècada amb aquesta malaltia. Va crear una fundació, va escriure diversos llibres i aquesta tardor, 14 anys després que es vera forçat a abandonar la sèrie Spin City per la seua salut, J. Fox ha tornat a la petita pantalla amb una comèdia familiar que també transcorre en els carrers de Nova York i que porta en el títol el seu propi nom: El xou de Michael J. Fox, que emet els dimecres (21.00) Canal + Series.

El párkinson no és una “dada curiosa”, sinó una peça central en la trama d'aquesta comèdia en la qual el álter ego de l'actor és el presentador del noticiero més popular de Nova York, Mike Henry, malalt de párkinson que decideix tornar a les ones, per a alleujament de la seua família. “Fer un reality em semblava massa, jo no sóc Kardashian”, bromejava l'actor recentment en els estudis Silvercup, on s'han rodat gran part dels 22 episodis de la primera temporada.

Allí es troba la fidel recreació dels estudis de l'informatiu i de l'apartament del Upper West Side on resideix la fictícia família Henry. “Hi ha certs paral·lelismes amb la meua vida familiar: aqueixa actitud que té la meua esposa, el fill que abandona la universitat o l'angoixa adolescent de la xiqueta de la sèrie com la de les meues dues filles bessones, que escolten tot excepte quan decideixen no sentir absolutament gens”, explicava. Vestit amb un vaquer, blazer i jersei gris marengo, la fragilitat física no ha frenat la seua determinació per a seguir avant. “Vaig voler que el personatge no anara un actor sinó un periodista, algú que tinguera certa fama dins de la seua comunitat per a poder afegir part de la meua experiència personal, en la qual la sèrie està inspirada. D'alguna manera queda reflectida la meua visió del que significa tenir párkinson i a açò he afegit humor”, apuntava. Al trillat format de sèrie còmica familiar s'afig aquesta vegada un factor real, i un tipus de comèdia que esquiva estereotips i aporta un angle de normalitat a una devastadora malaltia.


El treball de Michael J. Fox en els últims anys en altres sèries com The good wife o Curb your enthusiasm li va fer plantejar-se llançar aquest nou projecte, en el qual volia abordar un costat més còmic que dramàtic del párkinson, i permetre que un públic ampli connectara amb la història. Per açò, la sèrie també aborda altres dinàmiques familiars que van més enllà, com la relació d'un adolescent (el fill major del personatge) amb una treintañera.

Un factor fonamental va ser l'elecció del repartiment (“havia de ser gent que poguera passar sis mesos dedicada al rodatge”, deia J. Fox), en el qual es troben el veterà actor afroamericà Wendell Price, que va participar en The wire i que no oculta la seua admiració pel seu vell amic. “És impressionant veure-li com reuneix forces i es tira a actuar amb tot el que porta dins”, assenyala Price. “A voltes se t'oblida que el seu és un punt de vista molt marcat i concret. Una malaltia crònica no té per què ocupar totalment la teua vida. Quin sentit té plantar batalla si no gaudeixes de la vida?”.

L'esposa de J. Fox en la sèrie és Betsy Brandt, que després de Breaking bad va decidir donar un gir i apostar per la comèdia. “M'encanta el personatge perquè és molt real i ella no és perfecta en absolut. Amb Michael vaig créixer veient-li en televisió i em sembla increïble estar treballant al seu costat”, assenyalava. “Quan em pregunten com flueix la cosa amb algú que pateix aqueixa condició, en el meu cap m'assalta un dubte: quina condició? La metgessa o els seus increïbles dots per a la comèdia? És un home amb una gran confiança en si mateix i extremadament amable, la seua és una combinació molt poc comuna”.

dimecres, 15 de gener de 2014

Complir anys.

Mortadelo i Filemon
Pot ser, que el primer contacte amb l'aigua, que ens marque, siga aquella que ens acompanya durant nou mesos en el ventre de la nostra mare. El primer senyal que volem ser vius, que volem conéixer este món desenfrenat, sense saber que mai estarem millor que allí on estem, és quan la nostra mare trenca aigües. Jo no recorde eixe fet del dia 23 de gener de 1958, però esta clar, que seria una alegria per als meus pares Jaime “Marro” i Fina “Xest”  i també de preocupació per la responsabilitat que s'adquirix quan es té un fill. 


Sharon Stone
Crec que, tenint com quintos a Mortadelo i Filemó que van nàixer tres dies abans que jo, el dia 20 de gener, a Michael Jackson, a Sharon Stone i a Michelle Pfeiffer, no va ser tan mal any, aquell any de 1958.

35 anys treballant en Servei d´Aigües Potables, ha fet de mi, entre unes altres, una persona recurrent amb tot allò relacionat amb aqueix be basic. Per açò entenc la meua vida, que des de sempre, ha estat lligada a l'aigua.

L'aigua m'agrada degustar-la fresca i d'un doll gran, jugar amb ella , veure córrer pels carrers quan plou, veure bota d'un desnivell  formant cascades. Sentir el remor d'un rierol o un riu de muntanya. L'olor de la terra quan es mulla al ploure. Els matisos de color que té la mar i que moltes vegades veig des del mirador de Pedramala.

Carro (Museu del Traginer- Igualada)
La falta de rius a Benissa, provocaven en mi, i ho recorde ara, a l'evocar la meua  infància, que imaginava que els rius serien com els que veia per al finestral de ma casa,  quan  per la Costereta del Convent, abans d'asfaltar-la, es feien dos rierols si plovia un poc i dos rius quan la pluja era de les que ara anomenem de gota freda. Els rierols coincidien amb les rodades que feien les rodes dels carros, i que com tots saben abans tenien molts llauradors. Hui es tornen a veure, perquè s'ha posat de moda tindre un cavall. Però mai més vorem eixa visió ja que la Costereta del Convent esta asfaltada des de 1963, cuant jo tenia cinc anys.


També, darrere del convent, en el camí vell de Xaló, corria l'aigua molts dies després d'haver plogut. Eren les fontanelles, i segurament eren els sobrants del que mes avant m'explicaria fra Humilde sobre uns rius subterranis.

Amb l'aigua jugava una bona estona, quan a falta de banyera i altres comoditats, ma mare posava en el pati una o dos safes grans al sol para que es calfaren, era un goig pera mi, i ella aprofitava eixe bon humor meu pera donar-me de sabó al cos.
Costereta del Convent
Jo tenia pocs anys, quan ens traslladem a viure a la casa de dalt. La casa era de la tia de ma mare Pascuala Mas. La tía Pascuala, a qui havia de considerar la meua iaia materna, la recorde gitada en el llit perquè era major i havia quedat cega. Jo anava a buscar-la per a protegir-me entre els seus braços i amagar-me entre els lençols, de l'enuig de ma mare, després d'haver fet alguna malifeta.

La casa de la tia Pascuala estava mes arreglada que la casa de baix, les habitacions estaven lluïdes, pintades i el sòl, amb taulells que formaven dibuixos molt coloristes. Però no tenia una instal·lació higiènica i en condicions, en fi, en allò que s'ha relacionat amb la neteja i l'evacuació de les necessites fisiològiques, eixes no tenien un lloc d'honor a la casa.

D. Julio i Pepe Ivars (Molla)
Abans de passar a viure en la casa, els meus pares, que crec eren uns avançats del seu temps, van fer reformes i sobretot es van centrar en l'assumpte aigua – neteja. No recorde les obres de la construcció del lavabo, però si les obres que es varen fer pera ampliar la cisterna que tenim dins en la cuina. Pepe Molla (Jose Ivars Molla - Mollar deien alguns), instal·la una bomba que des de la cisterna podíem omplir un depòsit que s'instal·la en la terrassa del “quarto del terrat”. L'ompliment del depòsit tenia la seua cosa, ja que havíem d'estar al corrent, i evitar que sobreïsquera. No hi havia sistema automàtic que parés el motor, no, l'avís era aigua va!, quan esta xorrava des del terrat al pati.

Jaime Martí Garcia (El Senitjero), en aquells temps repartia el pa pels carrers de Benissa, este, va veure les obres de la reforma de la cisterna, i cada vegada que ens trobàvem, encara passats cinquanta anys, em dia:

    -  “Xiquet, encara teniu aquella cisterna tan gran?”, - Si hi havia concurrència, feia tota l'explicació de l'assumpte, amb aquells grans escarafalls que eren típics de Jaume.


Diposits i Molins del Collao
Per tant, en la casa, teníem aigua corrent en el llavador, la cuina i al lavabo, era el més paregut a ser abastit per un servici d'aigua potable, cosa que transcorreguts alguns anys es va fer realitat.

Això seria l´any 1968, quant les instal·lacions de dipòsits i canonades del nou Servici d´Aigues  van entrar en funcionament.

Enguany es compliran 46 anys.   
             

dilluns, 6 de gener de 2014

On jo vix (IV), I la terra va tremolar.


El Sol surt cada día
Nit prèvia a la de reis. Són les 23:45 hores. Fa una hora que me ficar al llit. Estic en el endormiscat previ al somni. La bullícia en el carrer, com tots els dies, no acabara fins a la 1:00 (no, acabara a les 3:00, demà és dissabte. Els divendres i dissabtes tenim dues hores extra). Assec un vaivé en el meu llit. Pregunte qui mou el llit. Ningú el mou. M'alce i li vaig donar la volta. Assec que la meua inestabilitat habitual s'ha accentuat. Isc de l'habitació i pregunte:

- Ha sigut la terra?.
- Si, Vicent, ha sigut un terratrèmol petitó.

Tanque la porta, em fique al llit, i em dorm. L'endemà, amb prou faenes un comentari. Més aviat un reafirmar-se que no va ser un somni. I res més.

Durant el dia medite. Que val pensar en conseqüències que no s'han produït.

És cert que el 25 de gener de 1999 la terra va tremolar on vix, i en tot el territori afectat es van produir 1000 morts i 500 desapareguts.

I torne a dir-me:

- Però de què serveix pensar.

Riu s¡Segre per Camarasa
Fa dues hores em comunicaven la mort de Pere "Mona", uns dies abans la d'Eugenio Capo, i abans la de Paco “Ismael”. I durant l'any entre altres Salvador, Lucia, Paquita i Jaume.
No li tem a la mort, li tem al dolor insuportable propi d'una malaltia i el que puga transmetre als qui em volen.

La mort està on està l'home/dona. No hi ha dia ni hora assenyalada, ni preavís.

I el dolor temut el pot endolcir la professionalitat i la pietat de metge o especialista que tinga en les seues mans la història mèdica del malalt o moribund.

L'accident mortal, siga de tràfic, domèstic o per un terratrèmol, aqueix àdhuc sent traumàtic, per a mi, és menys dolorós doncs no s'allarga en el temps.

Assec començar l'any 2014 amb aquesta reflexió sobre la mort. Però és tan natural com el nàixer, respirar, parlar, estimar ….

Ja ho he dit en alguna altra ocasió. Hem amagat de tal manera la malaltia i la mort que els joves i alguns majors han arribat a creure que no existisca dit irremeiable fet.

El Generalife . Granada
Per açò, als morts el nostre record inesborrable. I nosaltres a viure, a lluitar per una atenció mèdica de qualitat, i pietat i professionalitat per a oferir als malalts un bon morir.

Viure el moment. Viure intensament mentre la flama que va prendre i ens manté vius seguisca encesa.

I per a l'any 2014, salut.

Carpe Diem.