«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dilluns, 27 de febrer del 2012

Robinson Crusoe


Estes ultimes setmanes, com un gat engabiat, o com un naufrague en el Banc de Serrana (Serrana Bank) tal que modern Robinson Crusoe, done voltes i em mossegue la llengua per la visió esperpèntica, o de traca final (vénen falles), que esta vivint la societat mundial, espanyola i valenciana.

No tinc temps a refer-me per un assumpte, quan ixen dos,  a qual pitjor.

He constatat que a la mare de Zapatero se l'anomena i se li recorda menys. Que els acudits anomenen menys Zapatero.  A mi açò m'ha produït una certa pau, ja que el nomenament de major meretriu de l'univers a tal bendita senyora, em produïa fàstic he indignació. No hi ha dubte que el tarannà de Zapatero, no és el tarannà prototip. No és d'estos temps.

Una vegada desaparegut el gran faedor dels desastres de la nostra pàtria, i agafades amb força les regnes per nous i enlluernadors lideres, amb idees clares i solucions millors, els ciutadans estan tranquils i satisfets, perquè a no tardar, la solució s'aplicara, i ipso facto, tornarem als temps gloriosos del cobrament de comissions fàcils i al lladronici legal i consentit de polítics, i banquers.

Baltasar Garzon, la venjança dels mediocres
La justícia amb la seua equitat i gran mesura, premiara els seus servidors, servint-se d'alguns dels seus representants, i com a exemple volar judicialment a Baltasar Garzón.  

 Als estudiants els han apalissat com en els temps de Don Manuel. Es queixen de vici i pressionats pels mestres millor pagats de la pàtria. Que no tenen calefacció?. Pitjor estàvem abans, en temps del senyor de Palomares. Que menjadors i autobusos s'han reduït. Seria perquè no hi ha demanda. Els barracons?. Que va home!. Eixos estan de mostra i record perquè futures generacions sàpien, que encara que l'educació la tenim traspassada, la culpa és de Zapatero.

La CAM la vergonya dels valencians
En la meua CAM de tota la vida, em continuaran negant el  crèdit, perquè no sóc prou solvent, Menuda cara la  seua, després de ser-ho jo durant 40 anys. Resulta que les participacions o bons que es van inventar els consellers que li feien la pilota als governs de Zaplaza i Camps, que a canvi de diners a cabassades per a les megalomatiques ciutats, terres mítiques, copes d'añejAmerica, rallys i visites papals, aeroports sense avions, factures pagades de treballs inexistents, etc. , es van dedicar a saquejar la Caixa, qual Ali-Bava i els seus consellers lladres.

Hospital Denia - Manifestacio a favor Pediatra Paricio
La meua cita semestral amb el neuròleg, es retardara sine die, ja que les agendes estan tancades. Les de neurologia i totes aquelles a què la direcció de l'Hospital de gestió i ganacies privades Marina Salut, considere ha de tancar, a fi de regular el vici de l'existència de llistes d'espera. Llistes d'espera en la Marina Alta?. Què diu voste?. Metges, pocs i mal pagats. Del terreno ningu, ni tant sols de Castella, ni de cap lloc d´Espanya. I el senyor Comissionat de la Generalitat Valenciana en l'hospital, o no s'assabenta, o té ordenes de romandre oïdes sordes davant de qualsevol sol·licitud o manifestació que considere puga subvertir el son dolç, establit en esta població.
Les medicines, en les farmàcies se servixen en comptagotes i el pagament de les mateixes, provoca ja altercats. La ciutadania sensibilitzada es queixa decentment. Dates de solució, en breu, però cada quinze dies és més grossa la bola de neu. 

La formula Rajoy, servirà?.

I estic a València i els carrers tallats. Que passa?. Que ja són falles, clar. Pues  no, policia, helicòpters, tanquetes. És una manifestació. Són quatre gats que controlen a la joventut. Això esta clar per als informadors de Canal9 i els seus fans. Quant Don Paco, era al contuberni judeu-masonic, el manifeser. Però no és cert.


La portaveu del govern valencià ens diu en roda de premsa que:” Jo enten el valencia, lo parlo un poquet, pero la llengua d´espresió habitual es el castella…. Mi llegua d´expresio habitual es el castella …….. per cert, … una de las …  dos llenguas oficials en la Comunitat Valenciana”.  La portaveu “no parlo valència”. Quina protecció té el valencià.

I, ja més calmat pel quadro tan falaguer, pense, que de tot cal culpar el mestre armer, per que ell no protesta i aguanta el que li tiren.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Als meus companys de treball.

Always on mi mind - Sempre en la meua ment

Tal vegada no vos he parlat

Tan bé com a deuria
Vicent i Loli
Tal vegada no vos he tractat

Tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

I simplement mai em vaig prende el temps


Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment


Tal vegada mai vos vaig abraçar.

Tots eixos moments amb vosaltres

i supose que mai vos vaig dir

que estava feliç que fóreu els meus amics.

Si vos vaig fer sentir així

Amics, sent molt haver estat tan cec


Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment


Digueu-me, digueu-me que la vostra amistat no ha mort.

Doneu-me, doneu-me una altra oportunitat

per a mantindre-vos satisfets,
Tal vegada no vos he mirat

tan bé com a deuria.

Tal vegada no vos he ajudat

tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet
simplement mai em vaig prende el temps.

Sempre vau estar en la meua ment.

Sempre estareu en la meua ment.
Sempre.

Quan estudiava en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, uns em cridaven Kennedy  i altres Jerry Lewis. Era perquè sempre anava amb un mitj somriure o fent cares d'acudit.

Amb el pas dels anys, les circumstàncies i un equivocat, o no, sentit de la responsabilitat, van transformar  la meua cara, en cara de pòquer. El caràcter també, i així, Vicent Ibañez es transforme en un ogre.

Ruben, Adelino i Ximo
Ara, ja no em parec a Kennedy o Jerry Lewis, i porte molt malament que em troben cert paregut Rajoy.

Una companya deixá escrit en el meu Facebook: “ i sort que se n'ha anat aquell tio tan pudent com la merda”.

La cara de pòquer és una característica dels “parkinsonians”. Doncs bé, pareix que en el meu cas és al revés, amb el temps va desaparéixer. I m'alegre.

Bernardo, Paqui i Sefa
El dia 9 de febrer es complien 36 anys de treball en l'Ajuntament de Benissa. Eixe any de 1976, havia estrenat, carnet, treball i nóvia. I havia començat a tindre companys, alguns van ser com a pares, altres, com a tios i altres com a germans. Amb els alts i baixos que es tenen en tots eixos parentius.

Vull recordar a eixos familiars de treball que per la seua edat, difícilment estarien ací, i ja se'n van anar fa molt de temps, i són: Jaumet Cabrera “Rabosa”, Francisco Crespo “Ferrero”, Angel Bertomeu, Domingo Ivars “Bosa”, Pepe i Jaume Ferri, Jaume Santacreu “Parralet”, El tio Pepe Pinos i Pepe Orihuel “Pequeño”.

La colla mes bulliciosa
I altres que hui hagueren d'estar ací, però la vida no la controlem, i a vegades es produïxen eixes injustícies vitals, i són: Pedro Font i el meu mestre Vicente Frau.

I bé, ja sàvia i havia dit que arribarien moments com este. Celebrem que pugam arribar a tots als moments vitals, amb l'anime fort i la ment oberta per a acceptar-los.

I comptar amb la sort de tindre a tan nombrosos grup de companys família del treball, que estan amb tu.

Vos demane perdó a tots.

Gràcies per la vostra amistat.
Dinar del 17.02.2012

dilluns, 13 de febrer del 2012

Venezia

Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós  que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant. 

Cupula de San Marco
Quan va arribar des de la seua València natal, pensava que  el temps d'estada seria el previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col·loquis sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.

I es va quedar. 

Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits. 

Riva dels Dálmates
La Riva dels Dàlmates era el seu passeig preferit. El  moment, mitja vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el moment sublim del dia.  Els vaporetos trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa,  sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en l'embocadura del Gran Canal. De sobte. 


Campanile
Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat. 


Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell  estat.  Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.

Gran Canal
Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes.  Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina. 

Gondoler
No feia cap cas dels desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els  visitants, els preguntaven per un passeig tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu camí.

Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria,  sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .

La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.

Carnestoltes
La vesprada, una vegada post el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava  a la realitat, despertava del son, i lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i antifaços de carnestoltes.  Les estretes “calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant Giacomo.


A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.

Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.

No hi havia remei, amava eixa dona.




Venècia, febrer del 2012




dilluns, 6 de febrer del 2012

RESIDENCIRES D´ANCIANS. HONRAR ALS NOSTRES PARES.


Per als que ja tenim una certa edat, els Deu Manaments de la Llei de Déu eren una part important del catecisme que teníem memoritzada, i a més, enteníem alguns dels preceptes. Enteníem els menys escabrosos, érem xiquets i els temps no eren molt propicis per a detalls. Eixe, el Quart manament, l'honrar, el malenteníem des dels dos anys. Enteníem el següent “Honrar era igual a obeir-fer cas”.

Però no sols el cristianisme té l'exclusiva. En totes les religions es fa menció al deure de respecte i atenció als pares

Segons el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola , la definició de honrar, és:

Honrar.

(del lat. honorara).

1. Tr. Respectar a algú.

2. Tr. Enaltir o premiar el seu mèrit.

3. Tr. Donar honor o celebritat.

4. Tr. U. com a fórmula de cortesia per a enaltir l'assistència, adhesió, etc., d'una altra o altres persones. Hui ens honra amb la seua presència nostre il·lustre amic. Cap any ha volgut vosté honrar la nostra taula.

5. prnl. Dita d'una persona: Tindre a honra ser o fer algo.

Des de les tribus antigues i del continent que foren, fins fa ben poc, els ancians eren escoltats i els seus consells eren aprofitats. L'atenció, el respecte i l'honor cap als majors no depenien de la religió, sinó del sentit comú. Se'ls tenia per savis. La història sobre l'assumpte, és antiga. Per exemple, el Consell d'Ancians (senatus) de l'antiga Roma, vènia dels Consells d'Ancians que havien sigut ja experimentats amb anterioritat a Grècia, a Esparta. Els maies o els habitants de l'illa de Pasqua, tenien els seus consells. I a França durant un temps va existir el «Conseil des Anciens».
L'anterior succeïa fa molts anys.
En la nostra memòria, ja que no fa molt, els ancians, una vegada que la seua autonomia deixava pas a la malaptesa, la invalidesa o la demència, eren acollits pels fills, de vegades en la casa de l'ancià o en la d'ells mateixos, els mantenien i atenien fins a la seua mort. No fa tant de temps que es percep una pensió de jubilació, per la qual cosa, fins fa no molt, calia mantindré al iaio o iaia. La família atenia als ancians, perquè eren els seus progenitors i no hi havia res que discutir. Abans ells, en la infància, havien mantingut, educat i subvencionat als fills, no es discutia, era la llei natural. El respecte i l'atenció al consell del patriarca de la família, eren sagrats.
Ara, gràcies als avanços en la medicina, la qualitat i l'esperança de vida, fa que els majors visquin més. Ara, no és rar veure inclús un major agafat de la mà del seu nét/a, de camí al …, o de tornada del …
Els iaios són ara una altra vegada pares, pares dels nostres fills.
Són els intocables per al govern, les pensions no pateixen retalls o són mínimes en eixe col·lectiu.
Els bancs, els requereixen i mimen.
I quan perden la seua autonomia, llavors busquem una residència on a canvi d'una “pasta”, se suposa que els cuidaran, i donaran uns servicis, perquè la seua qualitat de vida siga la millor. Altres, aniran unes hores i els reintegraran als seus domicilis, són les Residències o Centres de Dia.
Els pares, generalment, manifesten disgust per este, se suposa abandó, o separació del nucli familiar. I no els falta raó.
En la memòria dels nostres majors i en algunes de les nostres, recordem els antics asils, les antigues cases d'acollida de persones majors. Recordem i no ens és grat el seu record.
Hui, les residències de la Tercera Edat, estan dotades de servicis assistencials, que proporcionen als residents o usuaris per hores, de professionals especialitzats en geriatria, metges i infermeria residents. Fisioteràpia, psicologia, teràpies ocupacionals, etc. En alguns casos s’ofereixen servicis d'odontologia, podologia, rehabilitació, electre-cardiologia, i animació sociocultural.
Però després de les noticies d´INFOBENISSA, en conegut, un article de Las Províncias, sobre les deficiències que la Residència d'Ancians de sant Joaquim i santa Anna te, i l´amenaça de Benestar Social del tancament.
Crec que ara serà mes costos convèncer els nostres pares o a un ancià de Benissa, de les bondats d'ingressar en la Residència d'Ancians de sant Joaquim i santa Anna, ja que com és veu, no tènia res ni miqueta de cap de tot això. I per no tindre, ni tènia personal per a moure les cadires de rodes, perquè... que remei!, allí estava ancorat el resident durant tot el dia. Cap de metge a mà, una infermera compartida amb 67 residents mes, ni animació, ni rehabilitació, ni ……
Pareix increïble que en l'actualitat i amb la solera que se-li suposava a la Fundació, es pugi aplegar a un estadi de desatenció tan greu.
Entenc que una residència d'eixes característica ha de comptar amb professionals suficients per a la població que resideix al centre. Que la residència ha de guardar una higiene superior, com protecció a la població, a qui suposi mes sensible. Cosa que segons pareix brillava (en este cas era mate fosc) per la seua absència.
Però és mes, que tipus de gestió es porta, per a arribar a aconseguir la qualificació de centre a clausurar?.
Possiblement aquells que administren els béns de la Fundació, no són mereixedors de la confiança dels benefactors.
Honrar els nostres pares i majors, suposa, donar-los la màxima qualitat i benestar possible. Vigilem pues el lloc on els deixem, així com ho faríem amb els nostres fills.
I crec, que no denunciar les males practiques, reconèixer-ho i exigir-ho és una covardia.

Així ho voldríem per a nosaltres. Crec.

(En el moment que estic publicant esta entrada, advertisc un articule de Juan José Cardona Ivars, Cronista Oficial de Benissa, en Infobenissa,. Com sempre, detallat,  amb història i dades molt interessants. Recomane la seua lectura.
No obstant això, quan d'opinar es tracta, i es recomana el contrast, un ha de saber que eixe contrast ha de realitzar-ho, també, qui ho recomana.
En algunes opinions coincidisc, però com no podria ser d'una altra manera, en altres estic totalment en desacord. La forma de ser de la "majoria dels benisseros", "la propensió dels benisseros a deixar solta la llengua sense saber de primera mà les causes del problema", és una opinió del Cronista amb què no coincidisc. 
Sobre la cita que fa de don Pepe Cabrera, em pareix encertada en la primera part. Pocs podran criticar la personalitat del "señoret", personatge entranyable, senzill i pla. L'opinió que "no fóra com la majoria dels benisseros", torna a ser la seua opinió, i com les anteriors no contrastada ni documentada, perquè que jo sàpia, no s'ha fet cap enquesta d'opinió sobre este assumpte. 
El que es diu en els bars i botigues de Benissa, no són fonts de primera mà per al Cronista, ja que se li veu freqüentant poc els esmentats locals.
La paraula "señorets", referint-se als "rics",  que van realitzar i van crear estes fundacions, no crec es cite amb rancor. Mes bé es critica les actuacions d'alguns rics, “senyorets”, o “pseudosenyors” o amb pretensions ridícules de senyor de quelcom.
Sobre els benefactors, res cal criticar, mes ben al contrari, pot ser no s'haja reconegut prou el seu llegat i obra. Açò no eximix als que, en nom de la família gestionen les seues donacions, ja que el seu mecenatge no té per què coincidir amb la idea fundacional, per tant, no tenen per què estar exempts de critiques i errors.
Després del que de ciència certa se sap, els fets i la situació en què es trobaven les instal·lacions, no entenc que llocs eren els que visitava el Cronista.
Quant als gastos que esta provocant l'adequació de les intalacions, i qui els paga, crec que, efectivament els hauria de pagar l'Ajuntament, però assumint el control directiu i administratiu de la Fundació. No obstant això, hauríem de saber el cost de l'actuació, per a veure si sorprén o no al Cronista.
Al juliol del 2004, es va inaugurar, un anex que s´anomenava com la nova residència de la 3a. Edat, i que albergaria a 95 majors
La notícia deia:
Els majors de Benissa ja tenen l'espai que es mereixen. Ahir a la vesprada va ser inaugurada la nova residència Asil nostra Senyora dels Dolores, Sant Joaquim i Santa Anna que està situada en el carrer Teulat. Les noves instal·lacions tenen una capacitat de 95 places que podran acollir-se al sistema de bo-residència, a més de comptar amb un centre de dia per a 90 persones.
El cost total d'estes obres, segons va explicar el president de la fundació que porta el mateix nom de la residència, ha sigut de 2.704.652 euros els quals han estat finançats per mitjà d'una aportació de 1.803.102 euros per part d'esta, la Fundació “Asil nostra Senyora dels Dolores, Sant Joaquim i Santa Anna”, 540.930 euros aportats per la Conselleria de Benestar Social i 360.620 euros per l'Ajuntament de Benissa.
L'edifici disposa de diferents sales que permeten l'estada agradable dels més majors com a espais per al descans i l'oci, un ampli menjador, vestuaris masculins i femenins.  A l'acte van assistir a l'alcalde de Benissa, Juan Bautista Roselló, el rector del municipi, molts dels regidors de la corporació i els representants de la fundació que ha participat en la rehabilitació i millora de la nova residencia”.
Si  s'havien habilitat una residència per a 95 places bo-residència i 90 com a centre de dia, les notícies d'estos dies passats només feien referència a 64 usuaris.
Llavors que passa?. Es van realitzar obres i es van costejar per Conselleria i per l'Ajuntament de Benissa, i el centre, a més del que sabem que ha succeït, esta totalment desaprofitat.
Com pot ser que unes instal·lacions de 2004, estiguen en tan males condicions, desaprofitades com estan i amb tan baixa ocupació.
L'amenaça i terminis concedits per Benestar Social, no serà un capritx, per tant, a vore qui vol vore i a vore qui no".
Altres frases sobre, "dit al cel i servir a no se qui," no vaig a comentarles, crec que diuen qui es cadascu.


No entenc l´interes de que no es parle d´aquet tema).