Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

dilluns, 13 de febrer de 2012

Venezia

Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós  que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant. 

Cupula de San Marco
Quan va arribar des de la seua València natal, pensava que  el temps d'estada seria el previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col·loquis sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.

I es va quedar. 

Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits. 

Riva dels Dálmates
La Riva dels Dàlmates era el seu passeig preferit. El  moment, mitja vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el moment sublim del dia.  Els vaporetos trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa,  sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en l'embocadura del Gran Canal. De sobte. 


Campanile
Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat. 


Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell  estat.  Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.

Gran Canal
Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes.  Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina. 

Gondoler
No feia cap cas dels desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els  visitants, els preguntaven per un passeig tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu camí.

Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria,  sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .

La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.

Carnestoltes
La vesprada, una vegada post el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava  a la realitat, despertava del son, i lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i antifaços de carnestoltes.  Les estretes “calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant Giacomo.


A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.

Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.

No hi havia remei, amava eixa dona.




Venècia, febrer del 2012




Publica un comentari a l'entrada