«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dijous, 19 de setembre del 2013

TRENTA - I - TRES .- L´ EP i JO. VIST PER A SENTÈNCIA.

Al lladre i pocavergonya se li acosta una senyora vestida de negre. No li agrada, tenia cara de rata. Volia negociar. Una mica tart, al lladre el crida el secretari de la Sala.

En la polleguera de la porta, la filla. Un any després.

-Filla, filla, filla.

Ni el va mirar.

Al costat, algú que ell considerava podia haver fet un bon paper. Però encara que intel·ligent, és cosina.

Al lladre i pocavergonya li agrada l'escenari. Sempre li havien agradat les pel·lícules de judicis.

- No és més cert que …?.
- On es trobava voste el dia dels fets?.
- Senyores i senyors del jurat ….
- Vist per a sentència.

La jutge molt professional i amable. L'advocada de la part demandant, sabiroga, suficient i una demostrada “experta desconocedora dels símptomes del Parkinson”.

Com no podria ser d'una altra manera, els actors van actuar. L'advocada amb cara de rata qualifica la situació del demandat amb les següents paraules:

“El demandat, com acreditará l'enregistrament d'aquest acte, no se li ha vist que tinga cap tremolor. La malaltia que s'al·lega, en tot cas no li impedeix portar una vida normal. Condueix un Mercedes, un Mercedes (dues vegades per si no ho havíem oïda) i un altre cotxe com s'acredita en una fotografia recent. Viatja i fa una vida social intensa. En el seu Facebook podem veure la classe de vida que porta”.

I el lladre pocavergonya es troba amb la seua mirada. Ell està tremolant evidentment. Les 10 pastilles del matí no han aconseguit evitar l'agitació i la rigidesa. La situació no és favorable. Mentre ella fa el comentari se sostenen les mirades. Ella sap que el seu comentari és verinós. Ell creu estar veient una cara i una mirada de rata retadora.


I ell pensa :

- Ole !!!, ole !!! i ole !!!, la teua figa pala. Eixa sí que no té un tremolor. Té la rigidesa d'un Parkinson avançat.

I bla, bla, bla …..

I una declaració amb fals testimoniatge,

- Reconeix el traspàs de 15.000 euros des del compte del seu pare al seu?.
- No, solament em van deixar 2.500 que jo dedique a la compra del vestit de noces.

El lladre i pocavergonya recorda els 13.000 euros en els que la perjura va fer el pagament dels mobles. De quin enciam creu es van desprendre els susdits euros?.

L'advocada cara de rata no sabia res, no entenia res, no li quadrava res, però al lladre i pocavergonya no ho va cridar a declarar.

Bona estratègia. Diu que és un lladre i pocavergonya, simulador d'una malaltia i no té els ovaris per a cridar-ho a declarar. Sap que entones no es mantindria en peus la ratera.

Al·legat de la defensa. Qui està malalt?. Sols aquell que s´envelleix amb canes, coixeja o porta una crossa i que fa visajes de dolor?.

El lladre i pocavergonya hauria d'estar reclòs en la seua casa llepant-se les ferides, amb una depressió i enfonsat, perquè se li reconega un mínim de credibilitat?.

A la cara de rata i als altres no els desitge un Parkinson.

Els desitge salut.

Ah !!!. I no em tinguen llastima. No necessite donar llastima. Se cuidar-me sol i estic preparat i disposat a viure.

Aprenguen Vostès. És fàcil.




dimarts, 10 de setembre del 2013

TRENTA - I - UNO.- L´ EP i JO. AIGUA PASSADA

   10 de setembre de 2012, 14,20 hores.

- Jo estic malament. I tu necessites ajuda.
- No vaig a anar, aqueixes putes et donen la raó. Tu amb els teues parauletes.
- No m'agrada com em tractes.
- Què vol el senyor?. M'has destrossat la vida.
- M'aniré. M'aniré. M'aniré. M'aniré ………
- On vas a anar tu?.
- No puc seguir així. La gota malaya. Cada moment. Tots els dies.
- Estas mort.

S'arranca els anells de casada i els llança sobre la taula.

- M'aniré……
- No eres ningú.
- M'aniré ….

Una galtá i una escopinyada en la cara van ser els últims gestos que li va dedicar, Mentre ell estava amb els braços oberts en prevenció davant aqueixa actitud violenta que havia adoptat últimament i que en aquesta ocasió es produiria per tercera i ultima vegada.


L'escopinyada, li va recordar el que presenciá de molt xicotet, per part d'una xica jove al seu veí, l'oncle Roquet.

Aqueixa acció va silenciar, el repetit, més de mil vegades en els últims mesos: “M´anire”.

36 anys. Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.

El cas és que és un fracàs. Un trist final. Un inesperat final.


No podem atribuir la responsabilitat a un motiu concret. No podem atribuir la responsabilitat a un dels actors de la història. El cas és que no van saber gestionar la crisi. Els factors que els envoltaven recolzaven l'enverinament. No van aprofitar, cap dels dos, els professionals que es van oferir a intervenir. No hi havia confiança. Els qui podien haver influït no ho van fer en positiu. És més, avui un dels principals actors és part influent en la situació actual. Mai ho va imaginar, encara que no l´estranya, els gens s'hereten.

El detonant tindrà a veure amb l'actitud enfront dels canvis que es produeixen arran de la malaltia?. Una part, pot ser sí.  I per descomptat amb l'actitud dels altres, també.

Detonant, sí, ja que no solament per l'aparició de l´infermtat era suficient, estava convençut que els fonaments no eren ferms.

Amb l'acusació de, 36 anys de pur egoisme personal. De tirania i autoritarisme. De menyspreu i control. De foment de l'allunyament del fill, que d'altra banda era igual que ell. Eren els retrets, la comparació en negatiu.


Durant 36 anys va treballar. Del treball a casa. De casa al treball. Una època d'activista sindical, que li va restar més que li va sumar.

Els seus guanys servien per a viure i millorar la llar que no reunia condicions d'habitabilitat i comoditat. Bany, menjador, cuina, portes de pvc amb cristall tèrmic, persianes, calefacció, aire condicionat, acristalament de la naya, terrassa i piscina, etc. Pintor, lampista, electricista, jardiner, agricultor, obrer.

Dos fills, amb les mateixes possibilitats però diferent mentalitat. Un sense mesura ni control, mans foradades i sense interès. De la jet-set. L'altre, total, seriós i responsable.

Sempre a la disposició de capritxos, ocurrències i necessitats dels sogres. Xic per a tot, des de col·locar una canal a dutxar al malalt abans d'una operació. Acompanyant nocturn en cadascun dels ingressos hospitalaris. Nou operacions d'ella, dues de la sogra, i 7 dies complets amb el sogre.

Envejat i fomentada la malvolença amb la indiferència del seu sogre cap al seu cunyat, es va guanyar el títol de “fill de puta”. Títol que hauria de tenir ben guanyat doncs ningú, i estaven tots presents, ningú va discutir. L'enveja és una malaltia i la malalta dels ulls saltons mai va tenir un gram de seny, acompanyada, açò sí, pel seu il·lustre i hacendos consort.


S'esperava d'ell, no s'esperava per a ell.

Va fallar. Les noces d'un i els estudis en l'estranger de l'altre, van acaparar tota l'atenció de la qual sempre va ser més mare que esposa.

Ell estava malalt i ningú ho reconeixia així. La va afrontar sol. La seua aparença externa no delatava malaltia, per la qual cosa, la participació de la família en la preocupació terapèutica era nul·la.
(Algú ha dit que predica des del blog i preten donar pena. Gens més lluny de la realitat. Preten viure. Açò sí).

- Quan siga ja veurem.
- Quan siga?. Ja és. Ja estic malalt. No m'han manat a casa com un regal. M'han declarat incapacitat total per a qualsevol treball.

El fort, el motor, el que no necessitava a ningú, ara estava sol. No se li veia malalt. Cadascun sentia que la seua preocupació era el més important. A ell, ningú li va fer una abraçada, una besada, un “ací estem per al que et fem falta, papa”.

Els va portar a l'Associació, volia que la psicòloga els informara del procés i les conjuntures previsibles. Ell ja les havia assumit. Un dels fills va comentar:

- L'únic que ho té clar és ell.

I cadascun va seguir al seu.

La situació, la malaltia, la medicació ….. ell se sentia sol. Necessitava un muscle, unes mans, uns ulls … els que volia i estimava no estaven. Estaven amb unes noces, uns estudis, un fill i un peu.

Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.

Tal vegada podia haver sigut d'una altra manera, però va anar així, d'aquesta manera.


Quan va sentir l'escopinyada en la seua cara, va saber que era el segell de comiat, creia que temporal, però prompte, molt prompte notá que les decisions o els consells anaven en una altra adreça.

Els comptes i targetes bancàries, al contrari del que anaven anunciant, les van buidar, deixant a l'escapolit sense un cèntim. Durant uns dies va viure de pensió en Lliria, el seu company Pepe li va donar bons consells. A la volta en el seu correu una citació d'un advocat ho comminava a reunir-se per a dissoldre la societat conjugal. Als pocs dies la Guàrdia Civil li requeria perquè es presentara en la caserna acompanyada d'advocat.

Per la població de residència es va córrer la veu d'un abandó de llar amb la retirada dels dipòsits i comptes bancaris i pertinences personals. La fugida amb una persona amb la qual mantenia una relació.

Per la població de naixement i treball, la llengua bífida de la consogra s'encarregava d'explicar el que ningú li havia preguntat. Amb el seu cabàs de voga anava transportant merda: veritats, invents i mentides. No tenia mirament, en la seua casa hi ha suficient material del mateix interès del que repartia, però aqueix, aqueix no ho pregonava.

Els avis, els altres, els pares de l'escapolit, van deixar de rebre les visites de la néta, que mentre li va interessar, va ser alimentada gratis. Els germans, cunyades i cosins van pagar també amb l'oblit. La falsedat, els gens a flor de pell. La de la llengua bífida, va deixar de “pamplinejar” a l'àvia, i portar-li presents. És més, es van fer invisibles.

Amb aqueixa actitud, el retrat dels personatges, reflecteix la raó o la desraó.

És veritat que la subvenció periòdica, “papa, una coseta, podries posar-me diners en el meu compte”, es va tallar. “Per la plata balla el mico”. Se suposa que els amarres i viatges seran menys.
I es així que la de la jet-set no podrà portar el seu tren de vida.

Avui, un any després d'aquell detonant, una demanda de divorci es dilucida en un jutjat.


L'escapolit, depenent d'una pensió, sense habitatge, el que té a mitges  li van canviar el pany al portal i l'habitatge i la van llogar. Paga un préstec personal que el seu import ingresá en el compte de la filla per a les despeses de noces. Paga el finançament d'un dels vehicles familiars. Paga un lloguer per l'habitatge que habita. Ajuda en els seus estudis en l'estranger al fill, és un compromís de pare i d'home que no pot deixar de complir. Paga les medicines i les teràpies pròpies de la seua malaltia. Viu i paga l'ajuda que rep per la seua incapacitat.

Esta arruïnat, 36 anys treballant i no te res. Arruinat, sí, tal com desitjava un washap que va rebre fa un any.

La ruïna és econòmica.

I per més que li pese alguns, la ruïna física, arribarà, però no a costa de la ruïna psicològica.

I Sabina diu:

AGUA PASADA

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el solo de pijamas con sordina,
la adrenalina en camas separadas.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman los pájaros del sueño,
los móviles que insultan con los ojos,
el sístole sin diástole ni dueño.

Lo atroz es no querer saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.

Las canciones de amor que no quisiste
andan rodando ya por las aceras,
las tocan las orquestas de los tristes
pa que baile don nadie con cualquiera.

Las maletas que llegan sin tu ropa
giran perdidas por los aeropuertos,
la pasión cuando pasa es una copa
de sangre desangrada en el mar muerto.

Remendar las virtudes veniales,
condenar a galeras los archivos,
cuando al punto final de los finales
no le siguen dos puntos suspensivos.

Peor es no saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.

dimarts, 3 de setembre del 2013

29 ANYS


El dilluns 3 de setembre de 1984 el cel estaba encapotat.

Els senyals s'havien manifestat més intenses i menys espaiades. Més o menys tal com havia explicat, el dia anterior, la comare.

El dia anterior, de matinada, la mare havia trencat aigües, i com novensans que eren, espantats, van eixir a
corre cuita cap a Gandia:

- No, no filla, no. Açò està molt verd.

El dia 3 va tornar a reconèixer-la la comare i a dos quarts de deu va aparèixer el ginecòleg que l'anava assistir i que havia seguit tota la gestació. Algo estrany estava l'home. Segurament s'havia interromput el seu quefer com a metge de la Seguretat Social, i no s'havia complit el protocol d'endarrerir els parts en clínica privada, fins a la vesprada.

La xiqueta va nàixer a les deu del matí. Al pare se li antull lletja, la mare li aplica semblats familiars, en tot cas igual de lletjos.

Durant el procés d'enllumenament, i després de l'eixida del nou ser, la placenta es va resistir i el metge va fer notar la seua impaciència.

Les infermeres, una vegada neta i vestida, van augurar que la xiqueta amb aqueixos ulls, seria molt bonica. I a més, amb aqueixos pares tan ben pareguts, no hi havia dubtes.
 
Una vegada en l'habitació instal·lades, la mare en el llit i la filla, dormida, en el bressol, el pare va eixir de l'hospital a tot córrer.  Plovia. Va córrer a una cabina de telèfons i anunciá la bona nova als nous avis i oncles. La xiqueta era la primera, per a tots, la primera néta, la primera xiqueta de la família, la primera filla de la jove parella. Comprá el periòdic del dia, EL PAIS, com a record. Va desdejunar, i va recórrer el carrer Major a la recerca d'una càmera fotogràfica.

A la seua volta, la mare intentá incorporar-se i enmig de l'habitació va
caure desmaiada.

Les infermeres van acudir ràpid, la
gitaren i al cap d'una hora va aparèixer el metge. La va reconèixer, va demanar unes gases i a la pressió del baix ventre de la mare, uns qualls sanguinolents van aparèixer pel camí de sortida recorregut per la xiqueta.


Sense explicacions, es van portar a la mare i en l'habitació perplex quedá el pare amb filla.

Durant una bona estona, encara que preguntava, no va tenir notícies del motiu del trasllat sobtat i l'estat en què es trobava.



En l'habitació contigua, una parturenta es queixava rítmicament i en períodes curts. Els senyals eren evidents, el xiquet cridava a la porta, era al matí i havia de nàixer a la vesprada. Les queixes augmentaven el sotsobre del pare.
 
Molt més tart i ja amb la pacient en l'habitació, el doctor explicá que, la placenta s'havia resistit i sembla que en el forcejament de l'extracció s'havia produït un esquinçament.

- Encara sort, xiquet. Si no arriba a desmaiar-se, es queda dessagnada en el llit.

El pare, novençà, jove i inexpert, va pensar però va callar el que havia observat.

- Les presses i el seu cabreig, doctor. No va ser la placenta, va ser voste qui tirava d'ella per a acabar prompte.

A la vesprada les visites, encara que la mare estava per a pocs parabens.

L'àvia paterna, amb un vestit de pigues on predominava el roig, se sentia fora de si. Cinc fills i la primera néta. La primera dona en aquella casa d'homes.


 
Els avis materns plens d'alegria. Era l'esperada.

Avui compleix vint-i-nou anys.

Fa un any que el seu pare, els seus avis, els seus oncles i els seus cosins paterns no l'han vista. 
Malgrat viure en el mateix poble. Va emmudir i es va fer invisible.

De tots, els seus avis són els que menys ho entenen.

Res greu per a ningú, però que dol de manera especial en aquells dos avis que durant un temps, quan de soltera, l'adoraven mentre ella menjava els seus plats preferits i que la seua àvia cuinava especialment per a ella. En aquells avis que a l'entrada de la seua casa llueixen la fotografia d'una bella núvia amb ells dues, el dia de les seues noces, a l'eixida de la seua casa.



El seu pare, li desitjara molts anys més de vida i es farà a la idea que li estan posant uns punts en algun trencat.

Felicitats i per molts anys.



Xabia, 3 de setembre de 2013