Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dimecres, 29 de maig de 2013

El deute científic de la Generalitat Valenciana.


Cha-cha-cha
Crec que va ser el conceller Ciscar, qui en veu molt baixa va dir que, possiblement s'havien fet coses malament i que calia solucionar-les, o alguna cosa així.

Seria d'agrair que s'enumeraren, o en tot cas reconegueren quan siga el cas, en què coses no es va gestionar o es van sobrepassar.

Però dit açò, sempre es tiren pilotes fóra i la culpa, sempre va ser del “cha-cha-cha”.

No hi ha responsabilitats de la gestió política o pública a la Comunitat Valenciana. Per uns vestits, açò va ser al màxim que es va arribar, i després del paripé, es va decidir que els trajejats no eren culpables d'acceptar anar vestits amb una tela pagada amb diners procedents de la rampinya.

Sempre que es parla dels grans esdeveniments i obres faraòniques (“emblemàtiques” era la paraula en temps de Paco), ens referim a les quals per la seua visibilitat i interès mediàtic més ens sonen. S'obliden aquelles, que pel seu escàs valor “notícia” es publicitaren i que van quedar en una primera pedra, amb les seues sabudes despeses. O aquelles que s'han conegut com a “notícia”, però que no se'ls doná el valor suficient, no estan en el nostre interès actual, són notícies de segona que afecten a uns pocs.

El títol d'aquesta entrada es refereix al deute científic, perquè de la farmacèutica, d'aqueixa ja vaig escriure ja fa un temps.


Centre de Investigació Princep Felipe - Valencia
Avui escric sobre el “emblemàtic” Centre de Investigació Príncep Felipe (CIPF) dedicat a estudis biomèdics. Primer va ser l'edifici i les seues instal·lacions, inaugurat en 2004 i obert en 2005, amb l'objectiu d'abordar nous avanços en la recerca biomèdica i promoure un treball científic d'excel·lència. Va costar 60 milions d'euros i es va sufragar en un 70% amb fons europeus. El llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, va proclamar, amb el seu discurs, del repetit “per a ofrenar noves glories a Espanya ….”: "Avui és un gran dia per a la ciència, per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per als que dediquen el seu esforç i la seua vida a la investigació".

Al principi, amb una dotació de 9 milions d'euros i amb un planter d'investigadors important, el CIPF va produir titulars i èxits a mansalva: aïllament i cultiu de cèl·lules mare per a tractar malalties incurables com Parkinson o Alzheimer, línies de recerca sobre el Càncer, avanços en els tractaments de reparació medul·lar…

Però ara el retrat és el següent:

El Centre de Investigació Príncep Felipe ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S'han tancat 14 línies de recerca, algunes eren sobre el Càncer, Parkinson o Alzheimer.

Bancaixa, com la CAM, sempre disposats a finançar gilipollaes, tampoc ho va posar fàcil, va negar el mateix acord que va permetre al València CF poder presentar nous pressupostos: avançar diners mentre les transferències de l'Administració autonòmica arribaven i així poder afrontar compromisos.

No hi havia per a mantenir aquest important servei públic, però han gastat 3 milions d'euros organitzant un campionat de golf d'un cap de setmana a Castelló. 15 milions d'euros en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir. Han comprat "per un preu simbòlic" l'empresa Valmor Sports, encarregada de l'organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d'euros de deute.

I per exemple, es produeix entre altres, alguna cosa tan vergonyant com perdre:


Nuria Marti
A Nuria Martí, víctima d'un ERE en el Centre de Investigacó Príncep Felipe de València en 2011, que ha aconseguit continuar el seu treball en la Oregon Health & Science University.  Des d'allí, ha sigut coautora d'un article publicat en la revista Cell que descriu l'obtenció de cèl·lules mare embrionàries clonades d'un adult, possiblement l'article de l'any en recerca biomèdica.

Eixe és el deute científic de Camps i de tota la seua “clac”. Eixe és el deute del President Fabra i tota la seua “clac”.

A tots els afectats de Cancer, Parkinson i Alzheimer i els seus familiars de la Comunitat Valenciana, se'ls ha burlat l'esperança, gestionant els recursos en profit d'amics i corruptors, o en esdeveniments i obres, per a major glòria d'una visió messiànica, de la qual els hereus no reneguen.

Massa anys en el poder i culte a la personalitat. Massa don Rigodón autosatisfet  de la seua gestió. Massa temps apoltronats amb la creença que els vots els fan el “més” tot de tots els mortals.

És hora que aquestes grans personalitats, descansen.

dimecres, 22 de maig de 2013

PAGAR.


El recentment acabat període de cobrament en voluntària d'impostos per part de SUMA – Gestió Tributària, i la campanya de la Declaració de la Renda de 2012, en curs, ens han recordat que amb el pagament dels mateixos, mantenim la maquinària, personal i serveis de l'organització estatal, autonòmica i local.

I brillarem per sempre ...
Aquestes obligacions ens han recordat, ara més que mai, a causa de la crisi que patim, que l'administració dels diners que aportem, ha sigut, com menys, un desastre i com més, un espoli.

Els capritxos i megalomanies dels governants, el silenci o aquiescència de l'oposició de quasi de tots els signes polítics, han portat a un estat tal, que per a qualsevol empresa o família seria la “ruïna”, però per a la Generalitat es diu “falta de liquiditat”.

Hem sabut que el Govern Valencià, deu al poble de Benissa, la quantitat de 904.095 euros. La contestació del Conseller Moragues a una pregunta del parlamentari de Compromis, Enric Morera, s'ha resumit en quatre línies, i va ser per a dir que la Generalitat liquidarà el deute quan dispose de liquiditat. 

Josep Iborra
El “IES Josep Iborra”, pagat per l'Ajuntament de Benissa, i pendent d'amortització per la Generalitat, es porta la major part del deute. 

No pretenc jutjar la decisió sobre el finançament del “Josep Iborra”. Si que dire que era just posseir a Benissa un centre de formació d'aqueixes característiques, seguint la tradició formativa del nostre poble. Entre uns altres, el seminari franciscà, les escoles de formació dels anys 50 i 60 del segle passat i l'extensió del batxiller superior del “Institut Chabas” en els 70, en les antigues instal·lacions del seminari del carrer Escoto.

Dit l'anterior, no s'anul·la la responsabilitat de la situació actual que recau en qui signá aquest acord. L'Alcalde de Benissa, ha de realitzar quantes accions estiguen en la seua mà perquè el Govern Valencià liquide el seu deute. Que la seua liquiditat, que dubte arribe en anys, es traduïsca en la devolució immediata de la quantitat esmentada.

 Mai hem escoltat a l'Alcalde de Benissa queixa alguna sobre aquest assumpte. La seua gestió, auto valorada com a bona, no té credibilitat, quan calla sobre aquest assumpte. En canvi, és la nul·la inversió de la Corporació, les retallades i penalitzacions al personal municipal i la disfressa d'activitat, programant tallers d'escàs valor en la creació d'ocupació i benestar, el que  s'ofereix.

Formula 1 - Circuit de Valencia
Els ciutadans de Benissa, faran durant aquests mesos l'exercici democràtic de contribuir al sosteniment de l'administració amb el pagament dels seus impostos. L'alcalde de Benissa, deu, i ja està tardant, reclamar públicament i en els despatxos de València, es liquide el deute esmentat i no parar fins al final. 

Solament llavors, podrà vanagloriarse de gestió exemplar.

El silenci sobre l'assumpte, legitima l'opinió que la immobilitat i l'acceptació de la situació és una burla o demostració de covardia que no mereixem. 

A veure de que  val ser dels seus, Govern i Generalitat.

dijous, 9 de maig de 2013

Abstret.



Tots, en algun moment del dia, entrem en un estat d'absència. Amb els ulls oberts, però amb la mirada perduda. Si observem a l'altre, en aqueix moment, diríem que està com mirant cap a dins seu.

Està veient el seu pensament.

Està vivint o revivint un passat o visualitzant un futur.

Les més de les vegades ens pot passar en qualsevol moment del dia. En general, és en moments de relaxe o enmig d'una conversa tranquil·la i nostàlgica. 

El moment no ho triem, ve, dura més o menys ... segons. Si estem sols, pot durar i fins i tot ens engrunsem en ell, perquè és agradable. O si estem acompanyats, algú ens trau d'ell, bruscament, i ho maleïm internament. Uns altres ens ofereixen alguna cosa a canvi pel que en aqueix moment estem pensant o vivint.

En general, ningú canvia ni ven el moment. És seu. Si ho comparteix, no és en tota la seua extensió i amb tots els detalls.

- En què penses?
- No. En res.
O
- Un milió pel que estàs pensant.
- No. Res, bobades, coses meues.
O
- Per on estas?.
- No. Res. Estava pensant (… en què demà he de fer moltes coses), ( … en què faig de menjar demà).

Però a voltes l'abstracció també ho induïm. Jo diria, que no tant com haguérem. Sentim plaure per aquesta intimitat.

Des de sempre, des dels meus diumenges de mar a Calp, en el “Solymar” dèiem, el mar, el Mar Mediterrani, m'ha entotsolat infinitat de vegades. Infinitat de vegades he quedat amb la mirada fixa cap a l'horitzó. Tot aigua, i una ratlla al fons, la qual era com el punt fix on devia mirar per a caure en l'èxtasi.

Durant dues hores, a la riba d'un mar, calme i quasi silenciós, m'entotsole. Durant aqueix temps, tal vegada vaig veure i vaig reviure. I tal vegada, també, vaig decidir.

Però vist el vist, és possible intentar viure o reviure el passat, però, amics, pretendre decidir el futur és ser d'allò més pretensiós, ho pots somiar, però mai serà tal com ho has somiat. Estic per dir que ni semblat.

La meua abstracció enfront del mar té alguna cosa que veure amb un adéu.

La meua abstracció enfront del mar té a veure amb un “veurem”.

El blau del mar.
Será especial pel blau dels meus ulls?.